divendres, de desembre 07, 2007

La trilogia satànica de Toni Leyva

He de reconèixer que, si no hagués anat a dinar amb Toni Leyva, dubto que m'hagués llegit cap dels tres llibres que composen la nissaga de l'assassí satànic de Barcelona. De fet, ni tan sols sabia que es tractava d'una trilogia, ja que creia que eren diferents novel·les negres ambientades a la ciutat comtal, aprofitant la tirada d'històries com les de Dan Brown.

Res més lluny.

Les tres novel·les narren un mateix fet: una sèrie d'assassinats rituals durant els dies en què s'esperava un fort terratrèmol a La Palma, que ha de provocar un tsunami que enfonsi part de la costa est dels Estats Units. L'originalitat de la proposta resideix en la perspectiva de cada novel·la.

L'assassí de la fi del món segueix les investigacions del grup d'homicidis de Barcelona (¿maderos o mossos?) a la caça del criminal que ha sembrat la ciutat (i part de l'Empordà) de cadàvers. Paral·lelament, un periodista rep certes trucades que també el col·loquen en la pista d'aquest delinqüent, però que alhora l'inculpen.

L'assassí de les verges negres narra la història de Paco Rincón, un policia corrupte que farà tot el possible per rescatar l'actriu porno de la que està enamorat, i es veurà embolicat en els assassinats rituals.

L'assassí que va crear l'univers
recrea finalment els fets des del punt de vista del psicòpata, emplenant tots els blancs que les dues anteriors havien deixat, i explicant les causes i motivacions que l'han dut a realitzar els actes que serveixen de motor a la novel·la.

Com un gran trencaclosques escrit de forma directa i efectiva, Toni Leyva se serveix d'un fil argumental per anar incloent-hi històries de maçons, satanisme, psicòpates, prostitutes, directors de porno, màfies lituanes, crims atroços, etc... Una gran novel·la negra i mil·lenarista, capaç de mantenir la tensió i el suspens en la seva llarga durada. Toni Leyva, malgrat que ho dissimuli, té molt d'ofici en aquest camp.

Potser els punts més febles en la història serien els personatges policials, un pèl massa arquetípics, i que sovint semblen forçats per la història. La relació entre el cap d'homicidis Oleguer Torrero i l'experta en sectes Martina Llers fa figa en certs moments, i no acaba de ser del tot creïble. L'amor del policia veterà Loperrubio per una prostituta, així com les converses entre dos esbirros de poca volada sobre el poder, llastren en certa manera els esdeveniments finals, i inflen massa la darrera de les novel·les.

Si hi ha un personatge guanyador, però, en la trilogia, no és precisament l'autoanomenat Licàntrop, l'assassí. És el Paco Rincón, el policia corrupte protagonista del segon volum que, com en El imperio contraataca, resulta ser el millor i més rodó de tots tres. El Paco és l'antiheroi per excel·lència, el paio odiós i cabró que et cau bé, i a qui desitges que se'n surti amb la seva. La seva història té el fragment més apassionant de tots, aquell en el que, acorralat, decideix explicar la seva veritat... i menteix com un bergant durant mitja novel·la.

La mentida és la base de tota la història. Les falses aparences, les màscares amb que ens mostrem a la resta de la gent, les veritats que expliquem com ens agradaria que fós. Només per aixó, i per la presència del Paco Rincón, la Trilogia Satànica de Toni Leyva ja paga la pena de llegir.

1 comentari:

Anònim ha dit...

He leído el primero y no me ha gustado demasiado. Me siento un poco timado porque deja todo demasiado abierto. Es como una obligación de comprar el siguient. Y la relación del comisario y la policía joven no pinta nada. No creo que siga.