dijous, de desembre 20, 2007

Sóc llegenda, de Richard Matheson

Els anys cinquanta van ser generosos en la ficció paranoica, procedent majoriatàriament dels Estats Units. Metàfores de l'individualisme, el comunisme, el maccarthysme o el priaprisme, el cinema, la literatura i les ràdios es van fer ressó de tot tipus d'històries que aprofundien en la por.

La trilogia de la paranoia és potser el millor exponent.

El día dels trífids (1955) de John Wyndham narrava la colonització de la terra per part de milions de plantes de l'espai exterior capaces de caminar i deixar cega la població mundial. Bill Masen, el protagonista londinenc, es converteix en una espècie de guia espiritual dels supervivents. Més tard s'en faria una versió per al cinema (de la que només cal recordar que la darrera escena es va rodar a Sitges), una sèrie, una continuació prou decent a càrrec de Bill Clark i una adaptació en que es van canviar vegetals per zombies, i es va batejar amb el nom de 28 días después.


Els lladres de cossos (1955) de Jack Finney, és l'obra que més ha perdurat en el temps, gràcies al cinema. Amb un estil més aviat naïf, la invasió del planeta per part de larves clonadores que han vagat per l'espai durant segles esdevé un conte de terror esgarrifós, on Miles Bennell s'enfronta a elles... fins que no queda ningú més. Don Siegel, Philip Kaufman, Abel Ferrara i Oliver Hirschbiegel han donat la seva visió del tema, adaptant-la a cada época i convertint-la en la pel·lícula metafòrica per excel·lència.

Sóc llegenda (1954) de Richard Matheson és fundacional. Matheson és un dels grans genis de la literatura fantàstica del segle XX (amb Dick, Clarke, Bradbury i Asimov), d'un talent insuperable, que ha deixat la seva empremta a la televisió (La Dimensió Desconeguda, Cuentos asombrosos o Altres límits), el cinema (les adaptacions del cicle Poe de Corman, el debut d'Spielberg amb El Diablo sobre ruedas, o les pròpies adaptacions d'obres com El increible hombre menguante de Jack Arnold o El último escalón).

Sóc llegenda és la meva segona novel·la preferida, ratllant al nivell d'El Comte de Montecristo, i en certa manera no tant diferent d'aquesta. En totes dues es narra la metamorfosi d'un home enfrontat a la societat, el pas de la bondat a la maldat, de víctima a botxí. L'individu és clau en les dues novel·les, i la seva soledat és el millor amic i la pitjor por. Ells converteixen el temor a quedar-se sol en el món (quelcom freudianament infantil, que tothom ha compartit) en l'arma contra els seus enemics. En aquest cas, vampirs producte d'una pandèmia que ha afectat tota la humanitat tret de Robert Neville, un doctor que despulla de tota classe de folkclore els seus assetjants nocturns a base de ciència.

La novel·la de Matheson és absolutament visual, i més que escrita sembla dirigida i montada per l'autor. El domini per al suspens i la fisicitat de la trama la converteixen en una experiència més que cinematogràfica, una vivència lúcida sobre la lluita d'un home contra la culpa. Esgarrifa la perseverància dels vampirs (més a prop dels ultracossos de Finney que del Dràcula d'Stoker), l'ús de la sexualitat per captar-lo i fer-lo embogir, la monòtona veu de Ben Cortman, el veí, convidant-lo a sortir.

Tot el passatge de Neville amb el gos (el primer amic que fa en anys) és tant emotiu com cruel la forma que Matheson té de despatxar-lo. La identificació amb el protagonista arriba a ser altíssima, i per tant el cop final és molt més dur. L'heroi també pot ser un monstre, i els monstres poden ser a tot arreu.

D'I am Legend se n'han fet, de forma reconeguda, tres adaptacions a la pantalla gran.

Last man on Earth, coproducció italoamericana és bastant fidel (Matheson en va signa el guió amb pseudònim) però molt limitada artísticament, amb Vincent Price en el paper principal. A destacar que és un referent directe per a George A. Romero i La nit dels morts vivents (un altre que de fàbules en sap una bona estona).



Omega Man és psicotrònica fins a dir prou. Charlton Heston, en la seva època messiànica, lluitant contra hippies afroalbins de mirada glauca. Pràcticament no conserva res de la novel·la, però resulta molt divertida de veure amb amigatxos. Les pel·luques del bo d'en Heston al vent mentre pilota una moto amb una negra de paquet són el principal al·licient.

Soy Leyenda, de Francis Lawrence, és la darrera Will Smith n'és el protagonista i principal reclam. I més endavant parlarem d'ella.

4 comentaris:

Questionaire ha dit...

Doc, bones fetes! Aquest "regalet" crec qui li... mmmh... agradarà?

http://www.youtube.com/watch?v=TvC6VS4Np4U


Bones festes!

Questionaire ha dit...

Bé, volia dir "festes", no "fetes" (com el formatge ídem).

Cruce de Cables ha dit...

Marc i Eva que passeu unes bones festes. Ets un "gamberro" em refereixo a tu participaciò en las salaequis ¿que pensa Eva? ¿La propera novela ¿eròtica?.

Petóns d´amic (més per l´Eva)

Josep Andreu Espelt

Jordi Gonzalez ha dit...

Uauuu!!!!! Això és postejar i el demés tonteries.

Jo vaig comentar al seu dia, a més del llibre de Wyndham, el de Matheson i a més al meu bloc personal em vaig dedicar a despotricar sobre la pel·lícula (nefasta) de Smith.

Gràcies a la teva aportació ara entenc perquè la primera versió de Sóc Llegenda al cinema és tan fidel al llibre. Al final vaig aconseguir una versió per internet en VO (molt millor que traduida).