dimarts, de gener 30, 2007

Brandon Schaeffer


És desconcertant: podria ser un malvat pinxo de cuina assassí al barri xinès de Nova York o el millor alumne de Yale de la promoció 2007/2008. Podria ser les dues coses alhora. No seria gens estrany veure'l en una taula de Hong Kong jugant al póker amb el doctor Jones.

Brandon Schaeffer és un dels protagonistes dels tornejos europeus de Poker Texas Hold'em up que organitza Pokerstars.com. Té la rigidesa facial necessària per desconcertar els seus rivals, la majoria nanos enganxats a les cartes per internet que, amb un cop de sort, han arribat a la taula final de Montecarlo o Estoril.



Els tornejos de Pokerstars provoquen adicció. Amb una realització propera a qualsevol gran espectacle esportiu, amb microcàmeres sota les cartes, travellings, contraplans i porcentatges de resultats sobreimpresos en pantalla, la successió de partides es fa trepidant, i no pots deixar de veure-ho fins a conèixer el guanyador. És com un Sis a traïció amb fitxes de mil euros, i cada cop que algú en queda eliminat és entrevistat per una putarranca de ca l'ample més preocupada en batre el record de mamades consecutives en una nit que de mantenir una conversa mínimament intel·ligible amb el perdedor. Això sí, els escots són generosos i té una cara de vici que no se l'acaba.

Brandon Schaeffer no és el millor jugador de pòker dels tornejos. Sovint arrisca massa i s'equivoca. Però té carisma i personalitat. I com diu Jules Winnfield a Pulp Fiction, la personalitat és el que importa.

dilluns, de gener 29, 2007

Fal·làcies del CSI #1

#1 Una matrícula al fons del carrer, una cara en la foscor o un tatuatge al tormell no es poden augmentar, aclarir ni enfocar si la filmació no dóna més de si.

dissabte, de gener 27, 2007

Yo soy Lorena




Doncs ara ja sabem que hi ha una Espanya a qui sí li va agradar la pel·lícula de Bigas Luna. Una noia mig analfabeta de Lleida amb arrels andaluses, que lluita per aconseguir triomfar, malgrat no ser res de l'altre món. Aquesta és la guanyadora d'Operación Triunfo 2006, un programa generador de carn de psiquiatres que Telecinco ha resucitat amb bastant encert i millor audiència, i que és un bon reflex de la societat en què vivim. La sorda egocèntrica, la gorda ploranera o el Heman bulímic fan venir esgarrifances.


Per sort, hi ha en Risto Mejide, l'autèntic vencedor, en la línia del doctor House, que ens fa creure que encara hi ha esperances...



Espero que Victor tregui un disc (i no aquella coseta que li van produir a correcuita) que li faci justícia.

Yes we can can can

Hi ha caps de setmana en què va bé jeure al sofà i abandonar-se a una història. Si, a més, està feta amb una força audiovisual descomunal, molt millor.
Moulin Rouge té romanç i tragèdia, i dos actors en estat de gràcia. I té un cor pop que batega amb les cançons amb les que hem crescut. Hi ha moltes escenes úniques a la pel·lícula de Luhrman, com el tango de Roxanne, l'entrada al teatre a ritme de Nirvana o el demolidor Show must go on anunciant el drama final. Música i color, amb un muntatge esbojarrat, un guió vertiginós i unes actuacions desmesurades, Moulin Rouge és un festival per als sentits, una celebració de la vida.
D'entre totes, però, hi ha una escena que sobresurt amb personalitat pròpia, i que m'encongeix l'estòmac cada cop que la veig...


divendres, de gener 26, 2007

Combat d'egòlatres


En una cantonada del quadrilàter, James Cameron, pes pesant de la ciència ficció des del 1978 amb Xenogenesis. Derrotes amb Piraña: los vampiros del mar i Titanic. Victòries més importants amb les dues de Terminator, Aliens i Mentiras Arriesgadas. Es pren amb calma els seus projectes, però quan s'hi llença, ho fa amb tota la carn a la graella. Malversador, megalòman, dictatorial, Cameron promet revolucionar el cinema amb Avatar, una pel·lícula rara sobre guerres extraterrestres amb alienígenes de cinc metres de color blau (Sembla una versió de Pandora al Congo).



A l'altra banda del ring, David Lynch. Pes ploma, amb el primer combat a Six figures getting sick (1966), va donar un cop d'efecte amb Eraserhead, i va mantenir-se al cim amb El hombre elefante. Lluitador inquietant, ha perdut pocs combats (com Dune), i s'ha fet gran amb autèntics KOs com Carretera Perdida o Terciopelo Azul. Si bé, els seus combats d'exhibició solen ser una autèntica estafa venerada per la legió de seguidors (Mulholland Drive), que li perdonen (i adoren) coses com Inland Empire, una maratoniana pel·lícula sense guió, sense planificació i sense vergonya. Es creu bo perquè ho és, però alerta, aneu amb compte, que molt a prop hi ha qui us vigila, ai si us enxampa en Gargamel.




Arbitra Ventura Pons, director de tercera a qui cada dos per tres li paguen un cicle a la filmoteca de Nova York perquè se'n vaig ben lluny i pari de molestar amb la merda de pel·lícules que fa per aquí.

L'au Fènix antiterrorista

El necessiten, però no es veu capaç. Vint mesos en una presó xinesa l'han marcat, i ara és diferent. El vell Jack Bauer ha mort. Però el que acaba de veure és una epifania. Ningú més que ell pot aturar-ho. Jack Bauer tornarà a néixer d'entre les cendres.
Pobres d'aquells que es creuin en el seu camí.

dijous, de gener 25, 2007

Dia Mundial De Les Coses Que Et Venen De Cul




T'aixeques d'hora quan fa fred, tot i que has de currar per la tarda. Vas al jutjat i han suspès el judici, però ja has perdut mig matí. A partir d'aquí, tot fa pujada. L'ordinador es desconfigura i s'acaba la tarjeta de metro. S'esgota la bateria del mòvil i l'esquena em punxa de dolor. Tusso, l'encostipat encara hi és, i ja estic cansat. Necessito seure i no fer res: veure la tele durant hores, jugar al Colditz i dibuixar fins a gastar els llapissos. Però això no passarà avui, perquè encara em queda tota una tarda sense descans per endavant. Semblo un anunci de ceregumil, però hi ha dies en que no hauries de sortir del llit.

El cony màgic


L'amor no mou el món, desenganyem-nos. Ni l'odi. Ni els diners. El caca culo pedo pis és, i seguirà sent, el veritable motor d'interrelació personal. A mig camí entre un telepredicador i Eva Nasarre, entre Jonathan Richman i Spike Jonze, entre Aplauso i els posters de colors tridimensionals que es venien fa anys a la Rambla, hi trobem Jessica Delfino. La cançó és una merda, ella canta com el cul, però aquí la teniu.
Fruiu de Jessica Delfino i el seu cony màgic.

dimecres, de gener 24, 2007

Apocalypto blaugrana


El nom de l'unicef no era l'única condició que hi havia en el contracte del Barça. Ara també sabem que hi ha un doble per a Ronaldinho en els partits difícils (i així passa el que passa).

dimarts, de gener 23, 2007

L'onada de fred tardana (o el típic alarmisme català)

Cansat d'esperar el rodalies, el Ieti s'ha decidit a caminar per les vies fins el Montnegre. Estic fins a la polla de RENFE i del neucat dels collons, ha manifestat.

dilluns, de gener 22, 2007

Diseña tu mosso


--Vostè ha reconegut un dèficit de 700 agents en els Mossos d'Esquadra i, a partir del 2009, hi haurà noves promocions de 3.000 agents per cobrir vacants. ¿S'ha plantejat recórrer als immigrants?
--Sí, ho estem estudiant. Crec que és absolutament necessari que en una societat com la nostra, amb la complexitat que té, hi hagi molts més mossos immigrants.

--Però han de tenir la nacionalitat espanyola.
--Sí, és clar, es tractaria d'anar-los a buscar i de facilitar-los d'alguna manera l'entrada, mitjançant cursets previs o altres fórmules que estem estudiant. El 15 de desembre vaig demanar un informe sobre com incorporar en els Mossos immigrants amb nacionalitat espanyola.

diumenge, de gener 21, 2007

La importància de la solapa

Quina foto inclous a la solapa d'una novel·la?

El model Sóc la millor persona en qui podries confiar. O el que és el mateix: compra'm el llibre, sóc guai.

El model Entre tu i jo no hi ha més que paper i tinta. Que vol dir: sóc un Déu de la literatura, estic forrat, venera'm i estima'm com em mereixo.

El model Sóc un catxondo, tres dos y uno, tú y yo lo sabemos. O sigui, a les fotos quedo massa seriós i necessito alguna cosa més informal. Sol ser el més tímid.

El model Traspuo prestigi per tot arreu. S'ha de néixer místic per això. Paulo Coelho ho és, però hauria de ser escriptor, també.

El model Doc Moriarty. El viu reflexe de la personalitat de l'autor.

I ja no parlem de la biografia que ha d'acompanyar la imatge... Què posaríeu a la vostra?

Les regles de Harry


  • Identifica els culpables.
  • Mata'ls.
  • Esborra tot rastre.
  • Guarda'n una gota de sang, com a trofeu.

Aquestes són les normes que Dexter Morgan segueix al peu de la lletra, tal com les va dictar son pare, per no sortir-se del camí. Al cap i a la fi, Dexter és un psicòpata, i no deixarà mai de ser-ho.
I és un forense que treballa per a la policia de Miami.
I disfruta com ningú amb la seva feina.


Dexter té el sentit de l'humor més negre que he vist en molt de temps, i no és apte per a estòmacs sensibles. Una barreja de CSI i Nip/Tuck, però amb un protagonista carismàtic: el psycho que no sent res, és buit per dins, i troba plaer en matar. Reconeix els de la seva mena a primer cop d'ull, i fins i tot d'alguns en sent enveja. Simula ser una persona normal, un bon nano, però no pot reprimir mormolar beautiful davant un bon assassinat. Els casos que la policia no pot tancar, com li va ensenyar el seu pare, els haurà de resoldre ell.
Sense sortir-se de les regles.

El preu del poder


L'home sense nom és un paio honrat, amb certa cultura, que es dedica a l'asèptic negoci de la fabricació i venda de droga a gran escala. L'home sense nom no s'embruta les mans... fins que Jimmy, un capo mafiós membre del prestigiós Stoke Park Club, li fa un encàrrec: trobar la filla d'un amic seu, desapareguda amb un ionqui negre, i vendre una quantitat important d'éxtasi d'Amsterdam. L'home sense nom pot convertir-se en un home de renom, però tot té un preu.



Dirigida amb elegància per Matthew Vaughn, sobre un guió de l'escriptor JJ Connolly, Layer Cake és pur cinema negre britànic, on hi tenen cabuda mercenaris serbis, assassins a sou de lleialtat contrastada, poderosos podrits de diners i ambició, expresidiaris amb comptes pendents, rosses explosives en llenceria fina, camellots de poca volada en xandall de diumenge i un inmens, portentós, Daniel Craig.

La cova fumada


Petita, amb fotografies en blanc i negre que recorden els antics banys de la Barceloneta a les parets, repintades mil vegades del mateix color. Mitja dotzena d'amics mantenen una tertúlia política en una taula, dos homes grassos i encorbatats parlen de feina al costat de la cuina, els cambrers t'atenen com si fossis l'únic client, mentre a la barra i a la porta d'entrada hi ha qui s'espera per fer un mos amb una quinto a la mà. Mengem pop, sardines i cap i pota, i en John Hammond i la seva dona la Karina, que s'asseuen a la nostra mateixa taula, ens miren encuriosits, com si no haguessin vist mai ningú menjar. Les bombes són fantàstiques, amb la patata i la carn ben picadetes i barrejades, i l'allioli és demolidor, però addictiu.
La cova fumada, al carrer Baluard 56, obre els dissabtes de nou a quarts de dues, i és tot un viatge en el temps.

divendres, de gener 19, 2007

Molt aviat...

Image Hosted by ImageShack.us

Image Hosted by ImageShack.us

Pàgines per rematar

Entre els llibres que vaig compaginant, i els que he deixat de llegir i tinc intenció de reprendre'ls, crec que hi ha massa fronts oberts.

Moby Dick, de Herman Melville. Fa com tres anys vaig començar la lectura d'aquest clàssic. I m'apassionava. Era com un torrent imparable, que t'arrossega en totes les pàgines, i t'endinsa en l'obsessió del capità Ahab al Pequoq. El vaig deixar per llegir una altra novel·la (ni recordo quina) més imminent, i me'n penedeixo. Però no trobo el moment d'enfrontar-me a la balena blanca. Algun dia la caçaré, que en tinc ganes.


Veinte años después, d'Alexandre Dumas. El Sant Jordi passat vaig aconseguir l'edició de Mondadori d'aquesta novel·la, que és un veritable tresor. La vaig dur a la Vall del Loira, i la identificació era inevitable. Pura màgia. Dumas és Dumas. Però a la tornada, es va tornar un volum massa feixuc per dur al metro, i tothom sap que el video killed la radio star. Un western crespucular a la cort francesa al que m'he de reenganxar.

Dulces sueños... 15 historias macabras, de Robert Bloch. Guionista de molts dels episodis de L'hora d'Alfred Hitchcock, i pare de la història en què es basa Psicosi, Bloch és un talent menor que Richard Matheson. Menys agrait de llegir, les seves narracions han notat més el pas del temps. Tot i així, de vegades vé de gust agafar-ne algun conte.

Carter engaña al Diablo, de Glen David Gold. L'enèsima Gran Novel·la Americana, ambientada a principis de segle XX, i forjada a través de la història d'un mag a la recerca del major espectacle possible. Tragèdia i coralitat per a una novel·la amb cartells de l'época, però massa extensa. Acabada la primera part, em falten la resta.

El Quijote, de Cervantes. Jo vaig ser un d'aquells que es va dir de llegir les aventures d'Alonso Quijano durant l'any Cervantes. Una altra d'aquelles sorpreses, perquè m'agradava més del que m'esperava, però com sempre, la meva capacitat pel compromís literari és nul·la, i la vaig arraconar, perquè per al Quijote sempre hi haurà temps.

Z World War, de Max Brooks. Amb aquest vaig a poc a poc perquè m'agrada massa. Reportatge a través d'entrevistes als supervivents de la Guerra Mundial Zombie. En resum, l'aplec d'històries més inquietants i innovadores sobre els morts vivents que he llegit mai. Per degustar-lo amb calma.

Una noche bestial, de Hugh Laurie. És el que duc a sobre aquesta setmana. De moment, de lectura veloç i verb molt àcid, es nota que és anglés. Em resisteixo a encasellar Laurie amb House (per mi sempre serà el príncep xaruc de l'escurçó), i tot i que aquesta novel·la s'ha traduit a remolc del seu éxit, és tota una troballa.

Cell, de Stephen King. En teoria de zombies. A la pràctica, i a la pàgina 50, una escriptura caòtica amb una altra aproximació de King a l'apocalipsi (i en van...). Lamentablemente, sembla escrita per un xaval de 13 anys. Li donaré una oportunitat perquè és qui és, però l'inici és altament decebedor.

dimecres, de gener 17, 2007

Calypso moribund


El velcro ja no enganxa, la llum no li funciona i per prèmer els botons he d'emprar una cullereta de café. És un rellotge castigat pel temps.

dimarts, de gener 16, 2007

The New Superheroes


Al sensacional The Government Manual For NEW SUPERHEROES, de Matthew David Brozik, a part d'instruir-nos per dominar les nostres habilitats com a superherois, s'hi fa referència a Ferran Adrià.



Com podeu llegir (si cliqueu l'imatge i l'engrandiu, que no teniu supervista), es revela la personalitat secreta d'Adrià com a El Buli, el superxef autor de l'obra Las Tapas Del Mundo De Las Personas Que Luchan Contra El Crimen (sic).

Inquietant...

Impacte cranial 9: El crani de l'oposició

Image Hosted by ImageShack.us

No calen gaires explicacions sobre el motiu pel qual Mariano Rajoy es mereix ser al panteó dels nostres zombies més detestables. Ja no és per l'execrable currículum que acumula com a ministre aznarià o cap visible del Partido Popular, amb el qual en tindria prou raons.
Només cal veure la seva actitut rapinyaire amb la politització del terrorisme, irresponsable com a mínim, perillosa en el fons, després del trencament de la treva.

dilluns, de gener 15, 2007

Visitando al sr. Green, de Jeff Baron

Festival d'expectoracions al Romea, que sembla la sala d'espera del seguru. Amb l'entrada bé podrien donar una lizipaina, uns ricoles o una ampolleta de cicuta. Hi ha competició per veure qui tus de forma més prolongada i agònica, i el so bronquial serà ininterromput durant tota la representació.
Hom intenta endinsar-se en la representació sense parar compte que la platea s'està morint d'un atac de virus cordilla, però resulta difícil. si afegim que des del palc del Romea només es veu la meitat de l'escenari (la meitat on hi ha la butaca del senyor Green i la porta d'entrada a l'apartament), us podeu fer al càrrec de la màgia del teatre.
Parlar de Juan Echanove en el món del teatre és parlar de crítica i compromís, paraules sovint sobrevalorades per una esquerra benentesa que encara viu del missatge progre de mitjans dels 80, més encaparrada en la defensa de la bonhomia revisionista que en la proposta de sol·lucions per a temes actuals. Echanove, un paio que em cau bé quan el sento parlar, forma part d'aquest grupet selecte on també hi encabiríem la parella Victor Manuel i Ana Belén.
Per tant, i factors socio-polítics al marge, és coherent que hagi triat aquesta obra de Jeff Baron per iniciar-se en la direcció teatral.



Visitando al Sr. Green és tot el que es pot esperar d'un còctel amb els següents ingredients: judaisme, homosexualitat i Nova York. Recull tots els tòpics possibles, i es converteix en una obra ja vista, un discurs reconegut i previsible, sense espai per a la sorpresa.
És això dolent? Depèn. És dolent llegir novel·les policíaques amb els mateixos clitxés de sempre? Ho és veure les sèries de televisió amb els arguments refregits una i una altra vegada? Fa algún mal anar a sopar aquell ànec confitat que tant ens agrada del restaurant on ens sentim tant còmodes? No és la creativitat o l'originalitat sempre el més important a la vida, sinó de vegades la seva bona factura, o l'amor amb que estigui fet. I s'ha acabat el paràgraf cusi estil he tenido un sueño.



Echanove proposa un apartament brut, petit, típicament neoyorquí, com a escenari de trobada de dos personatges aparentment contraposats, però que en el fons sabem que són molt semblants: un jueu vell i rondinaire i un jove executiu homosexual. El perdedor i el triumfador... ¿o tots dos són perdedors?
Per això, una obra de dues hores (amb una parada de deu minuts enmig, que trenca el ritme creixent d'emoció), necessita de dos actors forts, de caràcter, que sàpiguen omplir l'escenari amb paraules i silencis.


Ross Gordiner, l'executiu d'American Express, està interpretat per Pere Ponce. En ocasions sobreactuat, esclau d'una cantarella recitatòria, Ponce treballa el personatge i el fa evolucionar, potser menys del que cabria (potser en el seu punt just, al cap i a la fi representa el punt de vista més obert i tolerant, el bonhome amb qui tots ens hauríem d'identificar). Té un bon tro de veu, clara i diàfana, i es mou per l'escenari amb naturalitat. El factor roba (molt ben cuidat per Echanove) és important: comença per un trajo amb abric que el fa anar tibat, i cada cop vesteix més informal, més new york casual, movent-se de forma més espontània.

El Senyor Green és Juan José Otegui. Fenomenal. La seva primera aparició, en un pijama verd, desmanegat, aliè al present, ens ofereix el personatge en safata. Otegui dóna vida al senyor Green fent-lo un vell amargat, desmemoriat quan vol i de caminar fràgil, però verb dur. Otegui es menja l'obra, literalment, i es col·loca el públic a la butxaca. El doctor House, de gran, serà el seu senyor Green. Només per la seva actuació ja val la pena anar al teatre. La gran quantitat de registres que demostra durant les dues hores, i el pas de l'un a l'altre, són astoradors. La comèdia (sobretot en la primera meitat) en la rèplica wilderiana, el domini sobre la balança entre el patetisme i la dignitat, la desesperació i el plor (la recerca en els calaixos durant la lectura de la carta és sencillament brillant), i la forma que té de modificar els seus principis sense renunciar a ells (fent-lo completament creïble) són dignes de l'aplaudiment prolongat que va rebre al finalitzar la representació.

Echanove utilitza la llum i la música en el seu favor, fent de Visitando al Sr. Green una obra molt pròxima a una pel·lícula. Aquí hi ha fossos a negre, veus en off, finestres que s'obren i omplen de llum l'escenari... o el Blackbird dels Beatles sonant en l'última escena.

Tots sabem què passarà en cada moment, quines seran les reaccions dels personatges i com acabarà l'obra. Hi ha un moment de dubte en comprovar que pot haver-hi alguna relliscada cap al victimisme del poble jueu o el col·lectiu gay, però són només uns minuts que serveixen per encarrilar el discurs cap als individus. Per parlar de la intransigència, de la redempció i de les pèrdues per l'egoisme. Som prou grandets per saber-nos el sermó de memòria. Però és molt agradable tornar-lo a sentir, amb bona lletra i millor ofici, per part del text de Jeff Baron, i degustar l'afecte amb que Echanove, Ponce i Otegui han encarat aquest projecte.

Visitando al Sr. Green és necessària per recordar-nos que no estem sols, i que per sobre d'idees i prejudicis hi ha una cosa més important encara: la gent que ens envolta. I per moltes vegades que es digui, no seran mai prou.

Passeu, la porta és sempre oberta.

Tdobad-se madameng

El pitjor d'agafar el que se'n diu un trancazo és la pèrdua de total de la dignitat humana. Es comença amb una certa lleugeresa, mig de conya, dient ui, em sembla que l'estic cobant, com si fóssim gallines. Després ve el col·lapse nasal, que et fa esclatar el cap com el tipus aquell de La Cosa, i que creix i creix i a la nit s'ha convertit en una massa amorfa amb vida pròpia. No hi ha forma de desfer-se de la tos, bronca, cabrona, brutal, de miner retirat, que colpeja l'esòfag, el pit i et deixa un dolor punxant darrere les parpelles. No pots dormir.
Els anuncis de pols solubles vàries contra el constipat et presenten tot de gent a punt de deixar de ser persones, però que ho eviten amb el beuratge màgic. La cançoneta del desenfriol no se me'n va del cap, la imatge de l'home ensenyant el seu gos a pixar a la tassa se'm repeteix en tots els malsons.
Estic fet un nyap.

diumenge, de gener 14, 2007

Lisboa


Carrers costeruts, cataplana de llagosta, tramvies antics i posta de sol daurada sobre el castell. Tres dies a la Ciutat Blanca que fan oblidar que hi ha res més.
A Lisboa els funiculars estan espatllats, dormint silenciosos, i et miren caminar amunt i avall per pujades inversemblants. Els embaucadors dels restaurants de marisc asseguren que el seu és l'únic que no el té congelat, que és fresc, però tots sabem que és mentida, i no només per la ferum a alcohol de l'alè d'un d'ells o el somriure maliciós d'un altre. Qui més qui menys parla castellà i es desviu en atencions. Els carrers estan nets, i les façanes principals llueixen com noves, però per darrere els edificis es cauen o són buits, com en platós de cinema, les parets recobertes d'herbes i pintades. Et pots trobar en Pocholo sortint d'un hotel, o un grapat d'imsersos espanyols cridant a la torre de Belem. Hi ha grapats de negres xerrant a la plaça, i un mim amb la cara blanca prenent una copeta amb ells. El metro té les portes obertes i piques el bitllet com qui dóna la voluntat. Els pidolaires et miren des d'una cantonada i els vigilants de seguretat no et perden de vista en entrar a la seva botiga. Ja no hi ha galls petits i tovalloles i rajoles a les botigues de turisme perquè quasi no hi ha botigues de turisme. Dependents de disseny i creps dibuixats amb xocolata i nata sobre un plat, avis que es claven davant les obres del tren comparteixen espai amb els caus d'antiquaris i els coloms que cerquen les molles dels dinar que endrapem des d'una terrassa, mentre contemplem la ciutat, tan quieta, tan viva, tan blava com el cel de gener.

dimecres, de gener 10, 2007

Escher Ta Askatasuna

ETA no dóna per trencat l'alto el foc però amenaça amb més atemptats.

dimarts, de gener 09, 2007

El vino que tiene Asunción

Image Hosted by ImageShack.us

Està lleig riure's de la desgràcia aliena, però aleshores quina gràcia tindria escriure? va dir Enerst Hemingway.
Sembla ser que el Madrid Galàctic ha passat de l'Espíritu de Juanito al Licor Espiritual de Julio Alberto.
Vaig parlar amb una vegada amb un paio que deia que havia presenciat les orgies dels brasilenys del Barça.
Dóna una morterada de quartos a uns quants postadolescents que no necessiten treballar, posa'ls putes a dojo, converteix-los en ídols, i serveix-lo en tertúlies esportives. I love this game!


Fets, no paraules.

Horror i humor victorians

El doctor Jekyll i el senyor Hyde, Sherlock Holmes i el comte Dràcula són els seus fills. Però Robert Louis Stevenson, Arthur Conan-Doyle i Bram Stoker no eren tant sinistres com el seu llegat fa pensar.

El Lote 249, de Conan-Doyle, potser ha envellit massa. Enigmes irracionals que tenen una explicació lògica... massa vella, com l'aparició d'un gramòfon que tothom havia confós amb una veu espectral. Paisatges fantàstics, com les meduses flotants a l'estratosfera (que només un dels primers aviadors és capaç de veure i narrar). Mòmies mico que obeeixen els amos, que són uns trepes, i maten els competidors. O vaixells a la deriva amb negres embogits per un tòtem africà. Conan-Doyle orgia les històries com un bon twilighter, però mig segle abans de de temps. M'apropio del personatge del professor Van Baumgarten, que ja mateix entra a les pàgines que tinc en procés.

El diablo en la botella conté, esencialment, Els lladres de cossos. Aquest magnífic relat de terror d'ultratomba n'eclipsa la resta, per mèrits propis. Tot i així, cal recordar que el malaltís Stevenson escribía des d'una illeta plena de nadius amb les peres a l'aire. Digue-li tonto.



Bram Stoker era un catxondo, com es pot llegir a Cuentos de Medianoche. Sorprèn que el creador del vampir literari més cèlebre de tots els temps es dediqui a relatar acudits o enfotre-se'n de les sogres. A escriure, en definitiva, com un murri irlandès explicant contes davant una cervesa a la taula d'un pub. El conradià La empalizada roja demana una adaptació al cinema ja mateix.

dilluns, de gener 08, 2007

Nit 6

Image Hosted by ImageShack.us

Un sentiment d'eufòria m'eenvaeix quan arribo a casa, el cel de color d'or, Cat Stevens cantant a la butxaca, el diari encara calent. Mola.