dilluns, de febrer 26, 2007

La gran festa del (sic)nema


Avui, hi ha tres frases que haurien d'estar prohibides, com l'entrevista del Butano amb el Quintero:

1.-És una pel·lícula deliciosa, per referir-se a Little Miss Sunshine.

2.-Aquest any no hi ha hagut gaires sorpreses.

3.-Martin Scorsese es mereixia més l'Oscar per Toro Salvaje o Taxi Driver.

Els Barça Gordoons

Un cop superat, de cara a la galeria, l'atac de gelos de Samuel Eto'o (si tiene huevos, que me lo diga a la cara), Ronaldinho s'enfronta ara a dos pesos pesants dels dibuixos animats a qui ha estat robant protagonisme aquesta setmana.


Homer Simpson i Peter Griffin no poden suportar haver de competir amb el crack mundial. Per sort, Kirstie Alley no és un cartoon, tot i que ho sembli.

Ahir, al camp, després de molt de temps, hi va tornar a haver màgia en el tàndem de cracks, elegància en les botes d'Iniesta i emoció en les ovacions al gol del negre i la gran jugada del 10.

divendres, de febrer 23, 2007

La dona de dol


Un revisor s'havia aturat en el compartiment on hi havia l´Eva i una dona gran, de cara arrugada com una pansa i vestida de dol, que somreïa cada cop que la guaitava.

-Jo també vaig perdre el meu marit... –digué ella en un fil de veu.

L´Eva es sobresaltà. El revisor va girar cua i continuà cap a altre compartiment.

-Perdoni?

-Ho veig a la seva cara, fräulein. Fa vosté la mateixa cara que la nostra estimada Alemanya...

-Disculpi, no l´entenc.

-Moltes dones ens hem quedat vídues amb aquesta guerra inútil, fräulein. I totes fem el mateix posat, no podem enganyar a ningú. Però a vosté se la veu forta, i és jove, no com jo, que no puc esperar res més de la vida. Alemanya es quedarà vídua quan acabi aquesta guerra també, fräulein. Tothom creu que guanyarem, però jo n´estic segura que no. Mai no es guanya una guerra, sap? Ningú no guanya mai, ningú. I Alemanya és una vella dama que perdrà la seva llibertat i el seu poder, potser perquè ha festejat massa amb un altre amant: l'ambició. Aquest vell país nostre tant estimat enviduarà, no ho dubti pas, fräulein. I aleshores tots farem el mateix posat. Ja, fräulein. Així serà.

L'Eva quedà frapada per les paraules d´aquella dona de dol. Ningú no s´atrevia a parlar d'aquella manera al Tercer Reich per por de les represàlies. Ningú no gosava plantar cara als fonaments de la política del Führer d´una forma tan senzilla com ho havia plantejat l'anciana. I ella semblava, no obstant, amb el seu somriure innocent, aliena a tot perill.

-Quan va morir el seu marit? –va preguntar, potser massa directament, l'Eva.

-A la Primera Gran Guerra, fräulein. Defensant Alemanya. I sap un secret? –la dona s´atansà a la seva companya de compartiment, i xiuxiuejà perquè ningú més que ella pogués sentir el que anava a dir-: la bala que el va matar no anava destinada a ell, no, no, fräulein. Ell es va interposar entre la bala i el petit caporal a qui anaven a matar, sí, ja em pot ben creure. I aquest caporal, fräulein, es deia, i es diu, Adolf Hitler. Ja em pot ben creure, fräulein. És tant cert com que em trobo aquí parlant amb vosté.

-El Führer? –exclamà ella en veu baixa.

-Tal com em sent. I ara pensi, fräulein, pensi: què hagués passat si jo hagués pogut convèncer el meu marit perquè s´amagués quan el van cridar a files? Què hagués passat?

La vídua es tornà a seure amb l'espatlla recta, mà sobre mà, sostenint aquell somriure que tan sols els anys otorguen a les persones. Els ulls li brillaven, com si hagués revelat un secret amagat durant anys. O potser era una fantasia que ella covava sobre la mort del seu marit, reflexionà l'Eva. Potser necessitava donar-li importància, per no haver de tenir-lo present en una trinxera ofegat per la màscara antigàs i amb un tros de plom incrustat al cor.

Què hagués passat? Es preguntà per fi l´Eva, quan el revisor tornava a la porta i anunciava que el dinar estava llest al vagó restaurant.



Queden tres setmanes per Montecristo.

dijous, de febrer 22, 2007

On s'explica per què el futbol és un esport d'homes

Els cicles a que està sotmès un equip de futbol són molt semblants a les etapes que el cos d'un home experimenta durant la còpula.

La primera fase és la d'excitació. L'equip s'està formant i comença a rutllar. Hi ha bona compenetració, se sent un feeling, i els partit són un pèl millors cada vegada. Hi ha trempamenta entre l'afició, i la sensació que tots els jugadors són valuosos. L'equip es permet malabarismes i jocs preliminars, segur de si mateix i d'entrar a matar quan li plagui.

La fase mesetària ve acompanyada de la impressió que una cosa gran està a punt d'arribar. L'equip avassalla, està en plena erecciói a punt d'esclatar. Està fort, se sent guapo i és invulnerable. S'enllita amb la Champions conscient que ha triomfat amb la paia més bona del local.

L'orgasme arriba quan s'aixeca la Copa a París, colgats per milions de confetti blaugranes. L'escorreguda és antològica, com feia catorze anys que no es recordava, i tothom vol repetir. L'equip i l'afició són mascles omnipotents de pel·lícules porno, amb cor de repartir amor totes les vegades que calgui.



Però la fase de resolució és gairebé immediata, i deixa l'equip extenuat, i amb ganes de repòs. Després ho intentem, guapa. Però després s'entretè amb un solitari al mundial, i ja no li queden forces. I quan s'ha de tornar a posar a la feina, està cansat. La noia que l'espera al llit ja ha perdut el factor sorpresa, i l'equip no es veu amb força. Li fa mal l'esquena, ha d'anar de ventre, li ha vingut una rampa a la cama i s'ha fet mal al tormell quan intentava treure's la son de sobre. La noia rep tres o quatre missatges al mòbil i l'equip es posa gelós. Però encara no se li aixeca.

I quan veu que està a punt d'hissar la bandera, té un gatillazo.

Però això no vol dir que vingui un negre amb una enorme tranca i recobrem la confiança...

dimecres, de febrer 21, 2007

dimarts, de febrer 20, 2007

Els 40 criminals


El Periódico ha publicat avui el Top Ten efectuat pels Mossos a BCN dels delinqüents més reincidents. No són els pitjors, sinó els més tontos o les més visibles, el serrill del sistema que s'escola per entre les escletxes, amb la impunitat de qui no té res a perdre.

És cridaner fer un 40 criminals de les clavegueres de la justícia, i resulta tant curiós com asèptic llegir-ne a les planes del diari, però hauria de ser un fet menys aïllat. S'haurien de publicar, amb certa regularitat, els millors singles i hits dels artistes del crim. S'hauria de fer un top ten de delictes, interpretats per les bandes i els solistes.

Així recuperaríem aquella figura de presentador xulo de los 40, de l'estil Fernandisco, que podria ser un delinqüent de la vella escola, per exemple. I que sovint, aquest presentador tragués un éxit sonat i hagués de continuar conduint el programa des del talego.

Per desgràcia, els que no hi surten, els que no s'enganxen, són els més fills de puta.


dilluns, de febrer 19, 2007

Yihadistes de merda


El cine ens ha malacostumat. Ja ho veníem dient. Primer va ser la Cleopatra desmitificada, i ara li toca el torn als terroristes islàmics.

Hom no acabaria de recordar pel·lícules on els fanàtics del cinturó d'explosius es desviuen (en el sentit més literal) per dur a terme la seva venjança contra occident. Des de la exagerada en el seu moment (i gairebé premonitòria) Estado de Sitio, on Washington, Bening i Willis buscaven un suicida al cor mateix de Manhattan, fins a United 93, en què hi havia un grapat de nanos disposats a estavellar un avió contra la Casa Blanca, amb dubtes i temors, però convençuts d'actuar d'acord a les seves creences. Fins i tot l'espléndida i enrevesada Syriana mostrava el procés de rentat de cervell a que són sotmesos alguns xavals per creure's la quantitat de merda que han de tenir al cap per immolar-se en un atemptat.

La realitat, com sempre, va un pas per endavant. Els yihadistes de Madrid traficaven amb pastilles a les discoteques de la capital, passaven les hores jugant a la playstation, celebraven les reunions al McDonalds i es connectaven a diari a Conejitas Calientes. Un cop detinguts i procesats, són incapaços d'afrontar amb orgull les seves accions, ni de reconèixer-les. Quina merda de lluitadors per la causa són aquesta gentussa? Que són uns assassins ja ho sabíem. A més són uns cínics i uns covards. Poc paraís tastaran aquests fills de puta quan morin, que espero que sigui amb una agonia llarga i prolongada.



D'altra banda, ha nascut un nou ídol: Javier Gómez Bermúdez. Una espècie d'Andrés Montes de la justícia, amb la presència de Yul Brinner i el caràcter del doctor House. Club de Fans de Gómez Bermúdez ja!

Fins i tot ha creat escola, i Britney Spears, a la deriva, ja n'imita el look.



Color actual de l'alerta terrorista:

divendres, de febrer 16, 2007

Prou de tocar els mites

Entre ficció i realitat, em quedo amb la primera. No entenc la mania per trencar mites i humanitzar els protagonistes de la història. Envejes cameruneses en els historiadors? Oblidem la cara de Cleopatra a les monedes, un descobriment que no s'hauria d'haver fet mai, i quedem-nos amb Julia Taylor.

Aquesta no és Cleopatra.


Aquesta sí.



dijous, de febrer 15, 2007

El negre d'Stephen King


He deixat de llegir Cell (El mòbil) d'Stephen King. El negre que li escriu és un nano de 15 anys que està especialitzat en metàfores estúpides i en adjectivar tots els substantius. No coneix ni estructura ni construcció de personatges, i l'esquema bàsic de l'argument és d'una simplicitat que no s'hauria d'allargar més de dos paràgrafs.

Cell està dedicat a Richard Matheson i George A. Romero, perque en teoria va de zombies. Mentida i blasfèmia reunides en una sola frase.

El negre de l'Stephen King és en Webster.

Give peace a chance










dimarts, de febrer 13, 2007

Samuel Bocamoll

És una llàstima que un jugador de futbol tan fora de sèrie sigui un nen malcriat que fa d'una rucada una rabieta massa perillosa per al club.

A Ronyamortis tenim les imatges en exclusiva!

Certa vehemència absurda

És sorprenent que en un país tan petit com el nostre hi hagi una quantitat tan elevada de líders d'opinió estèrils, dels que no tenen seguidors ni mestres, ni sentit del ridícul.

Manuel Trallero. L'insofrible periodista, adalil de les causes perdudes més populistes que es puguin trobar, adopta la postura de Sant Patró de la Defensa del Ciutadà. Crida molt, s'exaspera, i posa el crit al cel quan no se li dóna la raó; i sempre la té. Acostuma a carregar contra el govern, faci el que faci, fins a l'extrem de defensar avui el blanc i demà el negre amb la mateixa contundència. Especialista en temes com les obres de l'AVE, el Carmel, la tercera hora de castellà, el caos ferroviari, les vagues de metges, els tancaments dels aeroports, l'eutanàsia a Itàlia, el consum de drogues entre el jovent i un llarg reguitzell de titulars de diaris, ho acostuma a tancar tot amb la paraula llibertat. Pot dir les bestieses més inversemblants que se li passen pel cap en el moment, però quan se li du la contrària, demana que no es frivolitzi sobre el tema.

Pilar Rahola. Ídol sexual de Ferran Monegal. Clar exemple de la dona penell, que gira on bufa el vent. Defensa amb dents i urpes els seus arguments, i quan li falla aquest mètode, fa una caigudeta de pestanyes i utilitza un sex-appeal que no té. De veu rogallosa, és impossible adscriure-la a cap corrent d'opinió: passa de l'esquerra més extrema al sionisme recalcitrant. Té un side-kick en la figura de Josep Cuní, un home inquietant, que la treu a passejar quan li interessa despedaçar algún convidat però no vol semblar massa groller. Li agrada menjar-se okupes per esmorzar.


Miki Puig. Farsant de pes variable que es fa dir músic, l'aportació màxima del qual al món de les melodies és el oOOooOOOooh bonito es. D'enorme afinitat per anorèxiques i pertorbades que canten en xiuxiueixos, té inclinació també pels coros infantils. Sempre va un pas per endavant del loops! i del silenci?, i tot el que no sigui el que està in és una merda per a retardats. És capaç de dir que com un rioja tinto no hi ha res, i que el lambrusco rosat el van inventar per als vulgars a qui no els agrada el vi. A la mitja hora és capaç de defensar els vermuts fets amb Don Simón i olives, sense enrojolarse. Es vanta de ser un neopijo quan és un pobre desgraciat amb la personalitat d'un flyer del pub de moda.


Aída Nízar. Bruixa bruixota amb totes les de la llei. No és catalana, però com que s'ha arrambat per aquí alguna vegada que altra, també li toca el rebre. Es va fer popular amb una edició de Gran Hermano, pero ha seguit donant guerra des de diferents púlpits, ja sigui en programes roses, a Crónicas Marcianas, en televisions locals o en cantonades a l'estil Rompetechos. Parla d'ella mateixa en tercera persona, va aparèixer a l'interviu després d'unes quantes setmanes de treball intens amb el photoshop, i ara es dedica a furtar bagatel·les als duty free dels aeroports. Parla fort, fins a rebentar els timpans del seu interlocutor, i parla tant que ha d'inventar-se coses per no callar. Així, la seva ment fabuladora es creu tot el que diu, i per pura llei de probabilitats sovint l'encerta. Carn de cuneta o prostíbul de psicòtiques.

Josep Maria Minguella. L'única cosa que va fer bona va ser portar l'Stoitxkov a Barcelona. A partir d'aleshores tot ha estat caiguda lliure. Crítica qualsevol gestió que es faci a can Barça amb l'únic argument que ell ho faria millor. Diu que l'única cosa que busca és transparència, però encara no es coneix cap divisa trasnparent. Amb la cara de teleñeco que gasta, amb o sense bigoti, té facilitat per denunciar bajanades sense intentar disimular que ell seria el primer en fer-les. Té el suport mediàtic d'Alfons Arús.

Salvador Sostres. Parlaria d'ell, però em fa una mandra tremenda.

dilluns, de febrer 12, 2007

10 negrets


El bany del teatre Guasch fa pudor de cadàver en descomposició. Això és potser el més brillant de l'escenografia de Els 10 negrets, l'adaptació de la novel·la d'Agatha Christie que, amb més voluntat que traça, es representa a Barcelona. Per si de cas els personatges no van sent eliminats d'un en un, les butaques s'encarregaran de la tasca de mortificar els espectadors.

Per celebrar l'aniversari d'Irene Adler vam apropar-nos a veure l'obra el divendres.

Es nota que hi falten quartos i un punt de talent. L'escenari és pobre, un menjador més propi de l'aparador d'un ExpoMobi en liquidació, que no permet massa virgueries, i que no ens trasllada a la mansió aillada on s'ambienta la història. El fet que hi hagi durant els primers minuts del relat fins a deu personatges en ell, arriba a atabalar, i distreu l'espectador del focus de la narració. El vestuari és una barreja del primer que han trobat al bagul de la roba del teatre Guasch i prendes del vestidor personal dels actors. S'intenta definir i distingir els personatges amb la roba, però això també contribueix a l'aparició de clixés barats.

El nivell actoral és altament irregular. Jaume Nadal i Manuel Solàs estan força bé, amb moltes taules, i Joan Pascual, Marc Parejo i Anna Garcia són força correctes. La resta, lamentablement, apareixen entre sobreactuats i diluits, entrebancant-se en algunes frases i movent-se de forma hieràtica davant del públic.

La presentació és excesivament llarga, i es donen massa dades que no importen a ningú: volem veure un slasher clàssic, on els personatges la dinyin d'un en un, i tanta biografia i trauma no hi caben en una obra de pinzellades tan lleugeres. Això sí, un cop comença, la història agafa ritme i recupera el temps perdut, arribant a pelar alguns dels protagonistes de dos en dos (i utilitzant l'el·lipsis d'una forma peculiar, restant importància a allò que hauria de ser més important). Els assassinats cobren tant d'interés com saber com cony s'ho fan per fer desaparèixer els negrets davant dels teus ulls sense que te n'adonis. Que si jo hagués estat en aquella casa, el primer que faig és tirar les figuretes al mar, i que es foti el psicòpata que ens pel·la d'un en un!


La intriga està ben servida i dosificada aleshores, sense el punt de tenebrisme i suspens que la història necessitaria, però aconsegueix mantenir l'atenció i provoca que se sentin els murmuris entre el públic (aquest ha dit tal, aquella ha fet allò, la de més enllà sembla que ha...), que al cap i a la fi és que el hauria de passar amb les obres d'aquest gènere. El primer tret que se sent fa donar un bot d'esglai a la grada. Els tres o quatre següents es converteixen en un recurs fàcil i, fins i tot molest. Confesso que ens van ben enredar, i no endevinàrem la identitat de l'assasí, tot i la lògica de les pistes arrenglerades durant l'obra.
El cas és que Els 10 negrets ens va agradar. L'hauríem disfrutat encara que hagués estat interpretada per nou morses bòrnies i un gos tolit i famèlic. Perquè aquest tipus de representacions són un joc, un Cluedo, que mica a mica introdueixen l'espectador com un personatge més. I a tothom ens agrada jugar, i no ens calen grans mitjans per passar-nos-ho bé. Tenim el taulell, tenim els personatges i tenim misteri. De veritat necessitem alguna cosa més?