divendres, de març 30, 2007

Trucs de venda de Paco Umbral #3

Yo he venido aquí a hablar de mi libro. Y si hace falta, entraré en cualquier librería virtual y dejaré comentarios alabando mi obra de forma anónima. Es más, invito a cualquiera que lo haga, aunque no se la haya leído. Internet es mundo de mentiras creíbles.

Francisco Umbral

dijous, de març 29, 2007

Blogologia universal: les portes dels lavabos dels jutjats

Molt abans de l'internet, de la societat de la informació i del porno gratis ja existia la inquietud de la transmissió del coneixement i el pensament propis a qui hi estigués interessat.
Molt abans dels blogspot, dels blocat, dels bloctum, ja existien les portes dels lavabos.
Els jutjats d'un gran ciutat no en són l'excepció, i els blocaires mostren un esperit inquiet, pròxim a la companyonia entre mingitonautes, amb posts plens de consells, contactes i reflexions anònimes.

La crítica social aplicada al subjecte. La duresa de la vivència personal sintetitzada en tres linies de grafia escolar però missatge poderós. La justícia com un element que es pot fer i desfer en paquets de sis, com una ouera. Se hace poca. Es pot fer molta justícia? Hi ha diferents graus? Si en aquest home li han fet poca: vol dir que li han fet però no del tot?

Un altre cop la justícia. Però en aquest post hi ha respostes, que interpel·len directament el blocaire. Un raonament du a l'altre: si els homes no poden jutjar, qui ho ja de fer? Magnífica la resposta que introdueix les tortugues ninja com a base del sistema judicial. Inquietant l'apòstol d'Orwell que demana que se n'encarreguin uns robots.

Això ho ha escrit un argentí. Segur.

Sempre hi ha d'haver una secció de contactes. La llàstima és que el mail no és un mitjà molt estès als lavabos, així que només es pot esperar que la fortuna reuneixi els dos blocaires necessitats de companyia davant la tassa. Hi ha gent exigent, que demana requisits molt específics, això sí.

dimecres, de març 28, 2007

Trucs de venda de Groucho Marx #2


No truquis mai a la ràdio per publicitar la teva pròpia novel·la. No ho facis sense haver-t'ho preparat. No et posis nerviós. No vulguis dir-ho tot en trenta segons perquè acabaràs no dient res en tres minuts. No adoptis una actitud xulesca. No barregis coses. No et facis el graciós. No deixis que et tremoli la veu. No la qualifiquis com a best-seller. No t'arrosseguis per una mica de publicitat. No ho escriguis públicament el dia després de fer-ho.

dimarts, de març 27, 2007

Gràcies a tots els fumadors

Gràcies a tots els fumadors per considerar que sóc un egoista quan reclamo no respirar fum.

Gràcies a tots els fumadors per triar sempre un local on poder fumar, encara que el café sigui una merda, abans que qualsevol altra on no es pugui, on els sabors acostumen a ser més intensos perquè no venen barrejats amb fum

Gràcies a tots els fumadors per haver aconseguit que no hi hagi gairebé bars de no fumadors.

Gràcies a tots els fumadors per provocar concentracions de fum en un espai reduït, convertint l'aire en irrespirable.

Gràcies a tots els fumadors per perfurmar-me la roba cada dia.

Gràcies a tots els fumadors per haver aconseguit que una llei serveixi per l'efecte contrari al que va ser pensada.

Gràcies a tots els fumadors per fer-me tenir ganes de vomitar des de diumenge.

A tots, gràcies, de tot pulmó.

Nenassa perduda

Un clàssic, com Macías Pajas.

dilluns, de març 26, 2007

Trucs de venda d'Ernest Hemingway #1


Visita tota les llibreries i busca la teva novel·la. Treu-la del prestatge i col·loca-la a sobre de la taula dels més venuts. Sigués curós i no la deixis entre els pamflets d'autoajuda, la quincalla de Paulo Coelho o aquella pila enorme de llibres que la gent deixa abans d'anar a pagar a la caixa (i que van a parar al mateix lloc dels mitjons desapareguts a les rentadores).

Ernest Hemingway

dijous, de març 22, 2007

Viva Llach Vegas


M'agrada Que tinguem sort.

Però Llach, que fa temps que va acomiadant-se però no s'acaba d'anar, em provoca sopor. No m'agrada la veu, ni el to, ni el ritme. El trobo avorrit i cansí, pedant i repetitiu. És perfecte per retirar-se a La Vegas, a actuació diària, mentre ludòpates d'arreu del món esperen que surti la Dolly Parton.

dimecres, de març 21, 2007

Manuel Torreiglesias

Espanya és un gran país. I un gran país té una gran gent. I també gent gran.

Manuel Torreiglesias és una persona gran que fa un programa per a persones grans, des de la proximitat i la identificació del comunicant-receptor. Però Manuel Torreiglesias, com Arturo Fernández, no sap que és un vell xaruc. Es creu superior, per sobre de la gent que l'escolta, el mira i el segueix. Clar que si algú l'escolta, el mira i el segueix, ja hi ha prou motius per sentir-se'n superior.

Si Manuel Torreiglesias no conduís un programa matinal a la televisió pública, el trobaríem a qualsevol obra clavant-li bronques al pobre marroquí de torn subcontractat. ¿Quien te ha enseñado a hacer el mortero?



El típic avi que es discuteix amb la dona davant de tota l'escala de veïns, que no atén a raons ni escolta a ningú quan se li parla.




Manuel Torreiglesias seuria sempre al bar amb un carajillo a la barra i un Marca tacat d'oli i ple d'engrunes, esperant que entrés la dependenta de La Sirena per als cafés, la caixera del banc o la perruquera, per llançar-li floretes... Li cauria la baba i la noia s'incomodaria, però quan ella ja no hi fós, en Torreiglesias diria al cambrer a esta le hacía yo un pijama de saliva.




Després es giraria cap al televisor que hi ha en un racó, i es miraria el programa matinal de La Primera. I el criticaria. De cap a peus. I asseguraria que ell ho hauria fet molt millor


dimarts, de març 20, 2007

Tres versions de la vida, de Yasmine Reza


Potser és que no l'he entés.

L'escenografia del Lliure hauria de permetre endinsar-te sense problemes en la història. Això de tenir l'escenari al centre, i les grades molt properes, en pla circ romà, és força atractiu. Que la calefacció estigui en mode grill no ajuda, no, i em va estranyar que no hi hagués cap lipotímia entre el públic.


El cas és que va començar l'obra a la mitja part del partit del Barça contra el Recre, i guanyàvem 0 a 3. Pel que s'ha vist, la segona part va ser avorrida, però no crec que més que les Tres versions de la vida, una obra que, potser, no vaig entendre.



Un parella amb un nen petit passa la vetllada a casa. De cop i volta, el jefe d'ell arriba amb la dona, un dia abans del previst. Aquesta situació provocarà una forta crisi en les dues parelles, per causa dels recels i la inseguretat que hi ha latent en ells.

Interessant?

Gens.

Aleshores... quina necessitat hi ha de repetir-ho tres cops?




La mateixa història explicada amb canvis per parlar de l'atzar i els punts de vista és un recurs llargament utilitzat. Des de Melinda y Melinda de Woody Allen, fins a Mandíbula afilada, passant per Atrapado en el tiempo. Totes juguen amb el recurs del contrast, i són capaços de no repetir-se basant la narració en la repetició.

Tres vision de la vida, sorprenentment, no aporta res. De les tres històries, no s'aprecia gairebé diferència. La primera és un pèl més cómica, ja que l'humor neix de la col·lisió entre el llenguatge científic (forats negres, halos i galàxies en espiral) i la qüotidianetat d'una parella amb un nen malcriat. La segona passa això per alt i explica el mateix sense gràcia. La tercera avorreix perquè és pràcticament un calc de l'anterior. L'única història amb entitat és, doncs, el primer acte. Els altres dos són fotocòpies ensopides que no diuen res.

Perquè si parles de res, representa que intentes transmetre un missatge, oi?

Potser és que no l'he entés.

Els actors, mal escollits.

Carles Martínez interpreta l'insegur pare de familia, i no se li ocorre una altra cosa que imitar Woody Allen. Des de la roba (la camisa per dins dels pantalons, el cinturó sota l'aixella), fins al to de veu, l'encorbament de l'esquena i els gestos. És un calc, i es veu massa. Tant, que fa ràbia. Carles Martínez no actúa, recita, i se li veu el llautó d'una hora lluny. Fa mandra veure'l, i és lamentable quan intenta interpretar un borratxo, perquè sembla l'actuació d'un xaval de 14 anys al youtube davant la webcam.

Alicia González és la millor de l'obra. És la única capaç de donar matissos al seu personatge (que no és res de l'altre món), una mare i esposa qeu no pot sofrir el seu marit (mira, com nosaltres!!!). Té caràcter i força escènica, i resulta creïble.

Míriam Alamany està correcte. La dona del jefe, que navega entre el pelandrusquisme i la frustració del sentiment d'inferioritat. Es deixa veure, i actua tant bé quan té la paraula com quan només fa de comparsa.


La qual cosa no és el cas de Ricard Borràs, una elecció incomprensible per al personatge del cap de Woody Allen. Recita totes les frases amb la mateixa cantarella (la que ha coneixeu, la que sempre usava al Dinamita del Tricicle), i adopta un to còmic passi el que passi, i en la hora i mitja que dura l'obra no hi ha gaires moments d'humor. A més, el que és pitjor, representa que és un paio seductor, benplantat, capaç de lligar-se la dona de'n woody amb una paraula. Alguna cosa fa pudor de podrit a Dinamarca, senyors.

No m'extenc més, no val la pena.

Potser és que no l'he entés.

Quan acaba l'obra i s'apaguen els llums, hi ha uns segons de silenci abans dels aplaudiments, amb un pregunta que sobrevola la platea: i què...?

Messi ha marcat el quart gol.

Això sí que ho entenc.

dilluns, de març 19, 2007

Montecristo's on fire!


Arribo cap al migdia a casa, els dits negres i la roba fent olor a falles. Avui és el dia del tret de sortida: Montecristo ja és a les llibreries.

divendres, de març 16, 2007

Bons i dolents

Per sobreviure s'ha de mentir, enganyar i adaptar-se a l'entorn. Però el món on vivim és complex, tot i que ens entestem en etiquetar-lo. Hi ha bons i dolents, però també hi ha herois malvats i villans bondadosos, i sàdics capaços de cometre una acció noble, o sants actuant com a criminals per efecte del destí.

I la guerra és l'aparador més gran per a les paradoxes de l'home.

Verhoeven ens dóna la visió més descarnada, real i pesimista de l'ésser humà amb El Libro Negro. Una pel·lícula d'espies, d'amor, de rancúnies i venjances. La bella Stein i el comandant Mündsen estan condemnats pel que són, no pel que fan.

Magistral.

dimecres, de març 14, 2007

Les relacions personals

Fins avui, coneixíem de l'existència d'heterosexuals i homosexuals, de bisexuals i transexuals, de metrosexuals i polisexuals. Però l'espectre és molt més ampli i abstracte, i sempre hi ha innovadors en el camp de les relacions amatòries. I aquests capdavanters són gent com Pipi Estrada i Lucía Lapiedra: periodista esportiu i actriu porno a l'ensems, parella bizarrosexual, de qui es veu de lluny que tot és pantomima i teatre, però no deixa de tenir gràcia. Ell, amb aquest posat de xulo castís i passat de rosca, de mitjeta llarga i calçotets a ratlles. Ella, de coca en nas i tranca al cul, disposada a fer el que sigui per uns quartos o una clenxa.

Atenció a la manta, de les que donen escalforeta, a les mitges sobre el quadro i a la cara de pa de quilo d'ella.
Detall de la panxa d'ella, on es beslluma perquè comença a deixar el porno i es dedica a vendre el seu cos d'una altra manera.
Imatge típica de peli espanyola: ella pinxant al lavabo amb les calces a mig pal,i ell fotent-se de peus a la galleda. Tindrà els collons en remull?

El Conecta 4, una petaca amb verí, la revista time, la novel·la Montecristo, una dotzena de peluixos... Llàstima que se'ls vegi el llautó amb el quadro de la dominatrix, que és el mateix que tenien al dormitori.

Pipi i Lucía, res a envejar a La Parejita.

No hi ha cosa més pesada que els italians


Perquè els argentins són italians d'ultramar, no ho oblidem mai.

El Corriere dello Sport fa dos anys que dóna per fet el fitxatge de Ronaldinho pel Milan, setmana sí, setmana també. Malparits...

dilluns, de març 12, 2007

Coincidències

Val que porta l'apèndix de 1941.
Però també és casualitat que Juste de Nin tregui al mercat un comic ambientat en la Barcelona de postguerra reversionant El Comte de Montecristo! Tinc certa predisposició a les serendípies (tant a la planxa com a l'ajillo), però aquesta ja m'escama.
He estat fullejant-ne algunes pàgines i és una autèntica merda. No ja a nivell de guió, que no he tingut temps (tot i que barrejar el Hola, els grisos i Edmond Dantés grinyola bastant), sinó gràficament. Que algú vingui i em digui que Juste de Nin dibuixa bé. I una merda!

El traç és infantiloïde, amb un domini de la pàgina pròpia d'un ximpanzè narcotitzat, sense capacitat per generar cap mena d'atracció visual. Si aquest senyor no fós qui fós (familia de.) i no li presentés el cómic qui li presenta (Antoni Miró), aquest munt de papers grapats haurien anat de pet a la paperera de l'editorial més merdosa i necessitada d'idees del país.


A cagar Montecristo 1941! (espero que almenys a la botiga es confonguin i venguin el Montecristo que toca.)

diumenge, de març 11, 2007

Els blancs no la saben ficar

Ara que es du a terme la política d'integració dins la policia autonòmica, via paganini, va sent hora que els mossos facin nous fitxatges.

Hi ha alguns jugadors que, per la mòdica quantitat de 285 euros, rebrien el curset de preparació per entrar en el Cos de Mossos d'Esquadra. La llàstima seria que, de ben segur, no aprovarien, ni de lluny, les proves físiques. La curs Navette seria un suplici per a Motta (la única Navette que coneix treballa a Castelldefels), les abdominals se li atrangantarien a Ronaldinho, i tota la resta de proves (incloses les psicotècniques) serien un suplici per Rafa Márquez. D'Oleguer en parlarem un altre dia, quan surti de la garjola.

Per sort, hi ha un veritable crack en aquest equip (a part de Victor Eastwood Valdés), i és Super Leo Messi, l'únic jugador que té consciència d'estar jugant a alguna cosa més que futbol.





dijous, de març 08, 2007

L'horror, l'horror...


Els informatius obren amb xifres d'atemptats, de morts estesos en un mercat de Fallujah, d'helicòpters caiguts al desert. Però no tenim notícies del capità Willard. Haurà sortit a la recerca d'en Kurtz?





La becaina


Obres els ulls. El sol que entra per la finestra, a la ràdio segueixen parlant, i el rellotge marca una hora que t'esperes. Durant mil·lèsimes de segon, el que trigues en aterrar, no saps ni qui ni com ni quan, però hi ha una sensació d'immediatesa, de fer salat, d'haver de saltar ràpid i vestir-te, que arribes tard a la feina.

dilluns, de març 05, 2007

L'obsessiu canon de Pachelbel

La vida de l'agent secret a Ejpaña

Tom Clancy diu que té fonts de la CIA força fiables per escriure el que escriu. No tant per passar-se dues pàgines descrivint una Beretta, com per establir les bases de la política internacional i les operacions que es couen darrere de les cortines de la diplomàcia. Així va vomitar Equilibrio de Poder, una historieta sobre cops d'estat a Espanya provocats per diverses faccions étniques contra el totpoderós cap de l'Estat.

Però com que ningú no ens llegirem aquesta merda de llibre, anem directes a per uns quants videos, de digestió més ràpida.






Principals dificultats amb què es troba un espia a la Pell de Brau:

  1. Hi ha massa cossos policials. La Guàrdia Civil, en el cas de The Unit, que no dubta en reprimir a cops de porra un guapot americà que intenta robar una bicicleta. La Gendarmeria, amb un accent encara per identificar, que no pot suportar que Sydney Bristow utilitzi una pesseta amb la efígie de Sa Majestat per trencar un vidre.
  2. Tradicions perilloses. Pamploniques cremant falles en forma de Sant Cristo Gros. Qui pot actuar en un país esbojarrat que es comporta d'aquesta manera?
  3. Guitarra espanyola a tot arreu. És conegut per tothom que hi ha pels carrers altaveus que emeten, constantment, peces nervioses puntejades amb guitarra espanyola. Si hi ha algú que crida com si se li hagués obert l'úlcera, encara millor.

dissabte, de març 03, 2007

Amèlie Poulain ha de morir #1

L'Amèlie és sinònim de bonhomia ximple, de somnis carrinclons i de modernillisme desmesurat. L'Amèlie tindrà les morts que es mereix. S'accepten sugerències.


Mort #1. Asfixiada per una bossa de Lidl.
La seva vida parisenca de compra diària en un colmado s'estroncarà quan un indigent a qui ella va somriure una vegada la segresti dins el carro, se l'endugui a un carreró ple de caixes de cartró i l'ofegui amb una bossa del Lidl.

La solució al problema basc: McGyver i Ana Obregón

McGyver planteja algunes qüestions que ni Medem a La Pelota Vasca. Els muntanyers vascos, liderats per Eva Nasarre, són una colla d'australopithecus aficionats al ràfting que viuen en campaments tercermundistes i parlen en àrab. Atenció a com arregla McGyver el cas De Juana Chaos amb una simple ducha. Fem cas dels observadors internacionals.



O, a males, fem cas de les donotes espanyoles, enfermeras de cirujanos de plástica, que porten l'estil de vida de l'Aquí hay tomate a l'Equipo A.


dijous, de març 01, 2007

Kirstie Alley embarranca

La tripulació del Pequod va avistar, la passada matinada, el cos de Kirstie Alley surant vora la costa. Sembla ser que en trobar-se nedant en aigües poc profundes, la coneguda actriu va perdre el control i va quedar a mercè de la marea.


Aquest matí, Alley ha estat rescatada al port de Sant Sebastià, on els nens no han anat a l'escola per fotografiar-se amb ella. Protecció Civil avisa que és possible que hi hagi més troballes de famosos decadents a les costes vasques, ja que es tem que el perruquí de Ted Danson sigui el causant de la marea negra que manté inactives les embarcacions de Santurce.