dilluns, d’abril 30, 2007

Audrey

Hem adoptat una mascota: l'Audrey. No necessita que la treguis a passejar, ni se't puja al llit quan vas a dormir, ni et deixa el sofà ple de pèls. Ni pixa ni es caga, ni s'ha d'educar.
Però portem dos dies alimentant-la amb arnes que cacem a la bossa de patates florides que tothom té al fons d'aquell prestage de la cuina. I Déu n'hi do com endrapa!


divendres, d’abril 27, 2007

Amèlie Poulain ha de morir #2

Com vau proposar, Amèlie ha anat avui a fer-se unes fotografies a un fotomató. Allà hi ha trobat un d'aquells indigents a qui li agrada fer feliç. I ho ha fet, tot i que de la forma que ella no s'esperava...

dijous, d’abril 26, 2007

Sleepless in Barcelona

Tothom recorda Meg Ryan. Avui, amb el rostre deformat pel bisturí i el bòtox, ja no està per anar fent el borinot enamorat de capoll en capoll (i parlo literalment).
Però això no impedeix perquè la vida, de vegades, sigui tan ensucrada com ella.

Agafo el bus quan manquen sis minuts per les set del matí. Acabo de sortir del metro, i no tinc ganes de realitat, només de sentir música hipnòtica pels auriculars que em permeti mantenir el ritme necessari per a respirar, parpallejar i seure. Em trobo amb una companya de feina i m'hi assec al costat. Al seient del davant, sola, una noia sudamericana, trenta anys, mitja melena i pell fosca, té la vista fixada en Presentimientos sobre el amor, una espècie de llibre d'autoajuda que regalen amb el Superpop.

En la següent parada puja un altre noi, també sudamericà, rabassut i amb borrissol sota el nas, que la mira i se li asseu al costat. Ella llegeix, ell la fita de reull. Al poc, ell li pregunta que d'on és. Com si fos la cosa més normal del món, la noia posa el punt del llibre i respon. Ell fa veure que s'alegra, i diu que té un company de feina que és d'allà. Ha muntat l'arma, i és a punt per a disparar; la presa no sembla estar espantada, sinó tot el contrari. Comencen a xerrar fins que ell treu un mòbil i li ensenya el seu número. Ella que el truca, el guarda i ell l'edita. L'Anna (pronunciat An-na) i en Roberto.

En Roberto ha de baixar, te llamo, i surt a cuita-i-corrents quan quinze minuts després d'haver picat el bitllet. L'Anna (An-na) aprofita per esguardar-lo bé, de cos sencer, i l'acompanya una estona amb la mirada. En dóna el vist-i-plau, i torna a obrir el llibre. Però no sembla trobar el paràgraf que havia deixat dels Presentimientos sobre el amor.

Algo para recordar, passat pel tamís del Diario de Patricia. Potser d'aquí a uns mesos, o uns anys, me'ls trobo discutint-se en un tren de rodalies o en un plató de televisió.

dimarts, d’abril 24, 2007

24 // Sant Jordi


09:00
Despertar i dutxa. No hi ha nervis, però sí expectació.

11:15
Primera venda a la parada al costat de casa. Em sento com una prostituta, venent-me en una cantonada. La gent em confón amb el dependent, i em demanen novel·les de Joe Grisnam i llibres de gossos. Amb qui ha empatat Ken Follett?


12:00
Convenço una dona per què la compri, per esgotament. Jo tot content quan la noia de la parada em diu: però ha pagado? No sabia que també hi havia el simpa de novel·les. Un parell de dependents surten a la carrera i localitzen l'escapolida, que torna avergonyida i diu que amb l'emoció se li ha passat. Té una versió creïble.


13:00
El Paco Camarasa em rep amb els braços oberts davant la Boqueria, amb la Rambla de gom a gom. Avui sóc el novell aquí, i no sé molt bé com comportar-me. L'Andreu Martín, en Raul Argemí i un tal Tito fan de bons anfitrions.

13:07
La meva familia hooliganeja a Les Rambles: no hi ha millors comercials.


13:15
Pel pentinat estil Summercase el reconec, però em sorpren la seva timidesa. Xerrem una mica, d'aquelles coses de les que es parlen quan un no s'ha vist en la vida abans. Dedicatòria blogaire a un estudiant qualsevol que és menys enfant terrible del que vol semblar, i a qui agraeixo la confiança.


13:20
L'ambaixador d'Endogàmia arriba per menjar-se el món. Sense la bossa al cap és difícil reconèixe'l, però l'empenta és la mateixa: Pansete has come. Saps que això es penjarà al blog, oi? No ho havia dubtat mai.


13:40
Jorge Magano em reconeix. Ha vingut des de Madrid per viure el Sant Jordi, i m'asalta per dir-me que em va llegir en un fòrum d'internet. Li dic que li compraré el llibre (i ho dic de debó), i ell em respon que no entén el català.



15:00
Tapeo amb dos bons amics, parlant de cinema, sèries de televisió i pits primaverals.


17:15
A la botiga d'un antic company d'escola funciona la tàctica triler. Algú s'atura a mirar la novel·la, sembla que s'interessa, llavors arriba ma mare i li diu: aquest m'han dit que és molt bo. És el ganxo. El client que s'empassa la recomanació espontània i compra.


17:35
Una dona reconeix la novel·la perquè va sentir la meva parella promocionar-la per la ràdio. Diu que no és el seu estil, però va i vé tres vegades. A l'última, amb el meu millor somriure, cau.


17:50
A aquestes alçades ja m'he convertit en un xarlatà de fira. Puc vendre locions pel creixement del cabell a l'estil del vell oest. Un company de feina em fa una visita i li signo el seu.


18:30
Al lloc on arribo per firmar diuen que no tenen la novel·la. De fet, la tenen en caixes, i no treuen un exemplar fins que entro. M'aparten en un raconet i em foten amb els llibres d'autoajuda, lluny de la gent. Em donen un exemplar i diuen: primero se paga y luego se firma. I responc, vale, vale, pero dame alguno más que esto es muy triste. Tinc tres davant meu, patètic.


18:41
Un tio em fa una foto, llegeix una mica de la novel·la, peta la xerrada, i se'n va. Gay.


19:05
És un plaer conèixer el senyor Gimene, tot i que lamento que el meu estat d'ànim no fos el més òptim. Estava en el moment més baix de la jornada, esgotat, i sense conversa. El senyor Gimene és tal com sembla en el blog, i et mira com si fossis un amic de la infància. Se'l veu un tio maco.


19:10
Arriba un altre home, que també em dóna conversa. Se li en va molt la mà. I no compra, però juraria que m'ha mirat el cul.


19:15
Sec per primer cop entre llibres d'autoajuda que només fan que emprenyar-me


19:22
Una nena de sis anys s'interessa per la novel·la. Em pregunta de què va, i diu que li agrada molt llegir. M'ensenya dos contes de vampirs que son pare, un bord d'allò més aspre, li ha comprat. És adoptada.


20:00
He tornat al lloc d'abans, on no només ho havia vengut quasi tot, sinó que m'ho havia passat molt bé.


20:20
Tornem cap a casa havent deixat només un parell d'exemplars sobre la taula.


21:00
Sense gairebé poder caminar, entrem al Corte Inglés. No hem tingut temps de comprar-nos cap llibre, i és el recurs d'última hora. El sello del Sultán de Jenny White per a ella, i La Isis Dorada de Jorge Magano per a mi. Al cap i a la fi, ella és qui fa d'aquest un dia especial.


01:00
Bona nit, no podem més.

diumenge, d’abril 22, 2007

Soldados de Salamina, de Joan Ollé


La novel·la de Cercas va arrasar fa uns quants Sant Jordis, en tota una sorpresa literària. Un llibre a mig camí entre la realitat i la ficció, que narrava la recerca d'un escriptor per trobar respostes, i la història d'un falangista que va estar a punt de ser executat, però es va salvar perquè un milicià republicà no va delatar-lo.

Soldados de Salamina em va semblar sobredimensionada. Es dividia en tres parts, gairebé autònomes i molt irregulars. Una primera costumista de l'autor buscant la inspiració, una segona googlejada amb la vida i mort de Rafael Sánchez Mazas, i una tercera de ficció, amb el possible encontre amb el milicià en una residència de Dijon. La primera era fluixeta, la segona convidava a saltar-se pàgines i només la tercera recompensava una mica amb l'emotiva reflexió sobre l'heroisme.

Ni tan sols he vist la pel·lícula.


L'obra d'Ollé respecta al màxim l'estructura bàsica de la de Cercas, però l'apropa al seu particular món minioníric de llum i xiuxiuejos. Siguem clars: m'he avorrit una mala cosa.

Ollé compon Soldados de Salamina com disenya L'illa del tresor al 33, amb una imaginiería sòbria basada en els contrallums i el poder de la paraula. I aquest és, potser, el unt dèbil. Qui més qui menys, els espectadors hem llegit l'obra de Cercas. I tothom ho ha fet al seu ritme, dosificant la forma de païr-lo. La relectura que ens proposa Ollé es esgotadorament avorrida per reiterativa. De fet, no és una teatralització, sinó un recital, amb els actors plantats com estaquirots deixant anar el text.

M'he sentit del tot distanciat amb la història, amb les emocions, amb res del que passés sobre l'escenari. Hi havia moments en què el concert de tos i esgargamellades em servia per marcar el ritme de la funció, ja que semblava que el temps s'havia aturat sobre l'escenari.

Los amigos del bosque es mostra a través d'un cor grec, en què tots interpreten tots el papers, i ningú no diu més de dues frases sense que un altre continuï. Els tres primers minuts està bé, però aguantar-ho... quan? mitja hora? tres quarts? no és tan sols esgotador. És irritant. Paraules repetides, sentències que van i venen contínuament, discontinuitat espaciotemporal, fan que hom decideixi que surtin els actors a actuar. L'únic moviment que se'ls veu als cinc que formen el cor és el d'agafar el micro amb la mà dreta. Utilitzar un llenguatge culte per fer veure que és poesia és massa trampós: no es pot anar pel teatre dient "quiasmo" així com així enmig d'una frase, de dos i de tres.

La història de Sanchez Mazas no permet saltar-se pàgines. Lluís Marco està esplèndid, aguantant el tipus impertèrrit sense bellugar-se ni un mil·límetre del centre de l'escenari. M'agrada aquest actor. I m'agrada la veu que té. Llàstima que el que explica no m'interessa gens ni mica. I llàstima que, com que no té ningú que li doni la rèplica, acabi declamant el text amb pauses que tallen les frases just per on no s'han de tallar. Aquesta part és horrorosament extensa, i no he entés mai a qui li pot interessar que Sánchez Mazas publiqués tal llibre el 1915, o que fós considerat un "gran poeta menor". La part de l'afussellament arriba patatím patatam, i l'hem imaginat tants cops que en Joan Ollé no aporta res de nou tret d'algun badall (acompanyat sempre del preceptiu estossec).

Així és que, quan Miralles fa aparició (en un fantàstic Carlos Álvarez Novoa), només em queda un fil d'esperança que la cosa es redreci.

I l'esperança es trenca.


Gonzalo Cunill interpreta en Cercas, però físicament està molt a prop d'en Sylar de Heroes. De fet, estava tant agobiat, que m'he imaginat que era en Sylar, que buscava antincs antiherois de la guerra per trobar el secret del seu comportament (cuando dejó marchar al escritor... ¿en qué pensaba?). Però era un Sylar fins a les celles de morfina. El seu comportament (com el de la majoria de "personatges" de l'obra) respon al patró d'espatlles caigudes, veu d'anar mig adormit i caminar arrossegant els peus. Aquest fragment perd tota l'emoció (ni tan sols l'intercanvi de cigarretes d'amagatotis d'una monja estil figureta de Lladró), i no va enlloc. Ni l'ús incesant i abussiu del Suspiros de España ajuda a fer-nos sentir res més que preocupar-nos per on hem guardat el tiquet de l'aparcament.

Un cop s'acaba la funció hi ha hagut un pica pica amb vi, cava i canapés. Ha estat aleshores quan he viscut en carn pròpia el que se sent en una guerra, amb la gent atansant-se cap a la teca sense contemplacions, colpejant si cal amb els colzes, agafant les copes com si fos el darrer got d'aigua en un desert, devorant una misèria de pasta de milfulles farcida de sobrasada com si no haguessin menjat en tres anys.



Si hi hagués hagut un falangista poruc fugint d'un afussellament, la gent l'hauria disparat per seguir menjant els canapés.

divendres, d’abril 20, 2007

La mort del Fary

¿Quien?¿El Fary? ¿Ese insigne y polifacético cantante de tonadilla española?

No hombre, no: ¡el científico!

Ah! Que le den por culo!

dijous, d’abril 19, 2007

Matador

Era un noi taciturn, de poca conversa, molt introvertit. Sempre se'l veia caminant sol, escolant-se entre la gent que li sortia al pas. Ningú era capaç de preveure que acabaria fent la matança davant de tanta gent, que explotaria com va explotar, que sorprendria al món amb una ràbia desconeguda.

Li coneixíem antecedents. Havia tingut alguns episodis d'instint assassí abans, però no imaginàvem que arribaria tant lluny.

El Matador ens va deixar un video, on reclamava l'atenció, on ens avisava que era especial.




I ho és.


dimecres, d’abril 18, 2007

Saint George Schedule

11:00-12:00 Kits i Jocs, Marquesina de la Via Júlia.

13:00-14:00
Negra y Criminal, parada davant la Boqueria, a les rambles.

17:00-18:00
Canales, Rbla. Fabra i Puig 1.

18:30-19:30
Marú, Pça. Orfila s/n

El teatre desperta passions


Devem grans obres de la literatura universal al senyor Anònim. La Biblia, El Lazarillo de Tormes o les cartes del Penthouse.

Però ara feia temps que no en sentíem a parlar, i és que es veu que es dedica al teatre. Concretament, a veure'l.

Fa gràcia que es comentin tot sovint obres de teatre en aquest blog (la pròxima, diumenge, Soldados de Salamina), i que en tingui generalment una bona opinió. Però no ha estat fins la primera crítica dolenta que no s'han escalfat els ànims. Respecto totes les opinions, i si algú diu que li ha agradat certa obra, i difereix del meu criteri, em sembla collonut. El que em fot molta gràcia és que algú altre entri a sac intentant que:

a) Canvïi la meva postura respecte l'obra.
b) Tasti la meva pròpia medicina (sic).
c) Faci un acte de constricció adonant-me de quantes coses fallen en la meva vida.

Em sembla divertit, i curiós, el voler imposar una opinió. Com ha passat en les repostes d'Els Hereus.
Paradoxalment, com més emprenyats entren en el blog, més visites té, i abans sura entre els resultats de recerca del google.

Gràcies, senyor Anònim, per fixar-se en un servidor!

dilluns, d’abril 16, 2007

El Nàstic de Montecristo


Sant Jordi acostuma a ser com els Òscars, que poques vegades sorprenen. Mica en mica es van posicionant els llibres candidats a triomfar-hi, per les més diverses raons.

Escrits originàriament en català, i de ficció, aquí deixo una petita travessa del Top Five de novetats:

El Quart Reich, de Francesc Miralles. Novel·la de laboratori, reconeguda pel mateix autor com un intent de fer un best-seller català en tota regla. Això sí, la portada és ben merdosa.

Si menges una llimona sense fer ganyotes. El mestre Pàmies juga i guanya amb totes les cartes a favor. Cara coneguda, poc volum, edició econòmica i, sobretot, molt i molt talent.

El pont dels jueus, de Martí Gironell. La qüota d’història catalana per a lectors de bé. Asèptica i neutre. Dubto d’incloure’l o canviar-lo per L’Abadia profanada.

La clau Gaudí, d’Esteban Martí i Andreu Carranza. O la suma de L’església del mar i El Codi Da Vinci. Edició destinada a vendre com a xurros.

Rastres de sàndal,d’Asha Miró. El fenòmen indocatalà dels darrers santjordis té un llibre amb recorregut (fa uns mesos que és al mercat), i pot arribar desgastat. Però la fidelitat pàtria i el desig a sentir-nos multiculturals és insondable.









No dic cap bajanda si aventuro que La Sombra del Viento i La Catedral del Mar (les dues en català i castellà) seguiran venent fort.

En castellà, crec que hi haurà una irrupció amb La ciudad sin tiempo, d'Enrique Moriel (que diuen que és González Ledesma), que tindrà molta sortida.

I de no ficció, ningú dubta de l’atracció que generen El llibre mediàtic de Polònia, o l’He dit de Buenafuente.

Al cap i a la fi, Montecristo no deixa de ser el Nàstic de Sant Jordi, amb una tirada curta, una promoció inexistent i el desconeixement general de la novel·la, només ens queda jugar tan bé com poguem, sabem, o ens deixin.

El principi d'Arquimedinho



Tot crack blaugrana submergit en un partit experimenta una millora igual a la importància de l'equip rival.
Si els cracks es presenten en solitari, s'enfonsen en el partit. Si s'introdueixen de dos en dos, es dilueixen en jugades puntuals. Si apareixen els tres (R=E+M/VicV), és l'equip rival qui queda desbordat.

diumenge, d’abril 15, 2007

Sa màscara que cau


Firmo, davant notari, que no pactarem amb el Partit Popular!

Artur Mas, six months ago.

La meva aposta pel futur president de la Generalitat de Catalunya és Artur Mas.

Maria de la Pau Janer, en l'acte públic de recolzament al candidat convergent.

Maria de la Pau Janer entra la número 8 en la llista de Matas pel PP Balear.



-Eshtoy desheando que trates del demoño soshialishta, de ETA, Bin Laden y Olegario Preshas, todo deshde un punto de vishta feminishta ultramoderno a lo Esperansha Aguirre, en tu próxima novela.

Aquesta última fotografia és aterradora.

divendres, d’abril 13, 2007

Coses de les quals, segons Ángel Acebes, ETA n'és responsable

  • Els atemptats de l'11M.
  • Les bodes homosexuals.
  • La Cherry Coke.
  • John Connor (alias Terminako).
  • La mort d'Elvis.
  • Els atacs epilèptics del Pokemon.
  • El Telepick.
  • La cinquena part de Rocky.
  • L'Estatut català.
  • Els entrepans de paella del Planet Hollywood de la Vila Olímpica.
  • La pèrdua de les bones formes.
  • La mort de Joan Pau Segundo Te Quiere Todo El Mundo.
  • La guerra de Corea.
  • El GAL.
  • Les avaries de la tapa del delco.
  • El missatge ultranacionalista del dofí de SeaQuest.
  • La mort del Conde Duque de Olivares.
  • Les cartes amb àntrax al Pentàgon.
  • Els programes de la Isabel Gemio.

dimecres, d’abril 11, 2007

Patricia Conde


Després de veure ahir, amb l'estrena de Sabías a lo que venías de Santiago Segura, que La Sexta continua amb una programació predestinada al fiasco, basada en tenir més públic en el teatre que davant el televisor, i estandaritzar-ho tot sota el domini del monòleg previsible; després de comprovar que Torrente és igual a la pantalla petita i a la gran, per desgràcia nostra, és recomfortant que l'excel·lent espai Sé lo que hicisteis (una Teletúlia en tota regla, no ens enganyem) passa a ser diari, i a durar mitja horeta ben concentrada.

D'acord, aquesta introducció és només una excusa per enaltir les virtuts de Patricia Conde, aquí en el paper de tonta inocentona i càndida, tot un tros de dona que vesteix bé i somriu que emboba.



Nascuda a la impagable factoria de El Informal (programa de culte on els hi hagi), formadan en aquell programa de gags infumables que era Splunge, Patricia Conde no tan sols està bona: a més té sentit de l'humor!!!






Si hi ha Pilar Rubio al costat, formant el millor tàndem femení de la televisió... joder, ja no sé qué més escriure per continuar posant fotos i videos!!!

dimarts, d’abril 10, 2007

Hristo guerrer celta

L'ídol blaugrana torna per, com a mínim, donar sabor a aquesta lliga de merda.

Trucs de venda de Serpico #5

Insisteix fins a l'extenuació per què els companys de feina es facin amb un exemplar de la novel·la.

Troballa de la setmana, al Racó de lectura.

dilluns, d’abril 09, 2007

Els hereus, de Pep Anton Gomez



Després de dormir entre explosions amb Los 4 fantásticos, la tarda de diumenge semblava que només podia anar a millor.

Els hereus pretèn ser una comèdia d'enredu clàssica, amb diàlegs àgils, respostes punxants, actors compenetrats i portes que s'obren i es tanquen. Una màquina ben engreixada que no para d'acumular malentesos i situacions estrambòtiques fins a l'explosió final, on res és el que sembla i els ingredients acaben ben barrejats.

Pretèn.

Que en una hora i mitja de bona predisposició, amb les butaques còmodes i la notable sonoritat del Villaroel, amb un públic majoritàriament entregat (tot i que no unànimement entregat); que en tota l'obra, en definitiva, no aconseguís arrencar-me el més petit somriure (ja no dic rialla!), és preocupant.

I jo tinc el riure fàcil.

Els hereus falla a tots els nivells. El bàsic, i principal, és el sentit de l'humor: no fa gràcia. Simple, fàcil i previsible, qualsevol resposta es veu venir d'una hora lluny, i es basa en gags sobadíssims i situacions d'allò més trinxades. A l'excel·lent Qué ruina de función, de Mankiewickz, ens col·locaven de pet en una d'aquestes obres basada en l'embolic sense solta ni volta, però mostrant-nos el que hi havia al darrere. És cel·lebre l'inici amb en John Ritter entrant a escena amb un plat de sardines, però és molt millor saber que el verdaderament divertit fora de l'escenari. A Els hereus tot es queda al nivell del plat de sardines, no més enllà.

La situació és tant ràpida com estúpida. Un fotògraf mor en accident de cotxe i la dona i el millor amic el vetllent a casa. La caldera està espatllada i arribarà una lampista lesbiana per arreglar-la. A més, els germans del difunt es presenten després d'anys de no veure'l.

Crec que aquest crio d'aquí dalt seria capaç de desenvolupar un argument de forma més brillant de la que ens porta Els hereus.

L'obra, que fa eterna l'hora i mitja que dura, tracta l'espectador d'idiota. Els primers deu minuts (o van ser tres dies?) hi ha una successió de jocs de paraula sobre dormir com un mort, quiet com un mort, rígid com un mort, que, a més, estan agafats pels pèls.

En una altra ocasió insinuen l'home tenia una amant. Val, l'home tenia una amant. Al cap d'una estona tornen a deixar caure el tema de l'amant. I una altra vegada. I una altra. I una altra. I quan finalment apareix l'amant, tothom queda corglaçat i sorprès. Ara substituiu la paraula amant per testament, deute, problema amb l'alcohol, i teniu solventats la meitat dels diàlegs de la representació. Els hereus no és reiterativa: és un bucle espacio-temporal.

La situació provocada per l'escomesa sexual de la lesbiana es fa llaaarga i mandrosa. Ja no entrarem en que no es creïble, perquè no hi ha res creïble en tota l'obra. És que intenta encendre una reacció d'astorament que hagués estat possible entre la societat civil de fa cinquanta anys, però queda fora de lloc en l'ambient pretesament modern en que es desenvolupa la trama. Si hi ha una compilació sobre tòpics de bolleres, haurien de demandar l'escriptor de Els hereus per plagi.

Tot intent d'enredar la troca queda abortat per la manca de subtilesa del text. A la primera escena on surt Amparo Moreno s'apaguen els llums i quan s'encenen ella està estirada sobre el personatge de Pep Ferrer. I? Què pretenien?


Esperava que, en qualsevol moment, hi surtís Lina Morgan. Els hereus és un mal capítol d'Hostal Royal Manzanares.

L'apartat actoral és lamentable. Tan sols Amparo Moreno, amb ofici i taules, salva de la crema el personatge de merda que li ha tocat interpretar. La resta farien que Marlon Brando es retorcés de dolor a la seva tomba. Puc entendre que l'obra no està encara rodada, i que falta connexió entre els actors, però hi ha detalls que, a curt, mitjà i llarg termini, un ja veu que no s'arreglen.


Pep Ferrer va estar molt millor a Amanecer de los muertos, com es veu a la fotografia. Almenys allà no cridava. Almenys allà no feia veure que plorava, ni es movia com un cartoon amb artrosis. Té un tro de veu, sí. I punt.

El millor que es pot dir d'Àngels Bassas (que al cap i a la fi porta el pes de la funció) és que va ben vestida. I que torça la boca com l'Stallone cada cop que parla, un detall que quan t'hi fixes ja no pots deixar de mirar, i angoixa bastant.






Eva Barceló ja no era de la meva simpatia d'abans de perdre aquesta tarda de diumenge. Però ara ja va directament al sac dels impostors. No és que no et faci creïble el personatge de lampista lesbiana. És que et fan venir ganes de pujar a l'escenari i escanyar-la. Es limita a passejar-se amb una clau anglessa enorme a les espatlles (¡hola don pepito, hola don josé!), i a fer veure que pot seduir el personatge de la vidua (i aconseguint-ho, ésclar).

Jordi Vila perfora timpans.

Laia Piró arriba quan un servidor ha havia mirat al rellotge unes tretze vegades. Ja ni m'interessava que el mort tingués una amant (una amant? oh, una amant!). Intenta distreure l'atenció de la seva interpretació d'un text ridícul (ell era la meva cabreta i jo la seva poteta, és una frase que fa esclafar de riure la platea) amb uns panties fúcsia, i de segur que ho aconsegueix. Amb l'Amparo Moreno és la millor, o la que defensa amb més convenciment la tonteria per la qual estan cobrant. I és que aquesta gent també ha de viure, encara que sigui amb productes infumables com Els Hereus.

Fet i fet, m'hagués agradat veure Els Hereus protagonitzada per Los 4 fantásticos. Pep Ferrer fent de Reed Richards i intentant embolicar-se amb la vidua (la dona invisible, interpretada per Àngels Bassas) allargant els seus membres al voltant d'ella. I el personatge del germà seria La Cosa, i destrossaria tot el pis a cops de puny. La lesbiana seria l'antorxa humana i l'amant la Doctora Muerte. Com a mínim hagués estat més original i divertit.

No sabeu el que pagaria per veure l'Amparo Moreno fent de Silver Surfer.

Mal kharma plujós

Sempre plou després d'estendre la bogada de la setmana. Apreta quan ets al carrer sense res per aixoplugar-te, i et deixa l'única roba que tenies seca completament molla. La gent que du paraigües camina per sota els balcons. La música és més trista i la llum se'n vol anar a dormir.

divendres, d’abril 06, 2007

Trucs de venda de Luigi Pirandello #4


Vas batejar un personatge amb el nom d'un cantant que t'agrada. Pren un cafè amb ell, parla-hi una estona, i mira ballarines russes baixar de l'autocar. Sergio Makaroff és un bon paio, xerraire i extravertit, a qui li agrada el que fa i li agrada agradar.

dijous, d’abril 05, 2007

D'un temps, d'un pais

Any 2007, Setmana Santa, Los Caballeros Legionarios porten el Cristo de de la Buena Muerte cantant la bella i mítica cançó: Yo soy el novio de la muerte (una vegada vaig conèixer una noia que la portava de melodia del mòbil).

Vegi's la incorporació de les tradicions dels diferents llocs de la pell de brau que la Legió defensa i protegeix. En aquest cas: els gegants. Contemplin com ballen El gegant del Pi, ara balla, ara balla.

No mirin l'individu de la foto. No cal dir res sobre la seva barba. Aquí han de fixar-se en la colla de les cadires de camping que no foten ni casa de la processó. De fet, d'entre el públic només hi ha un home, el darrer a la dreta de la imatge, que sembla interessar-se pels defensors de la pàtria.

Giveitup giveitup giveitup giveitupgiveitupgiveitup

La síntesi perfecta: uns desfilant, l'imitador de Batman desorientat i borratxo, i el pobre càmera currela que s'ho mira tot, pensant si no hi podrien col·locar les imatges d'arxiu de cada any...

dimecres, d’abril 04, 2007

Serendípia mefistotèlica


Érem a París, buscant exteriors per a Montecristo. En un principi, la història del Lluís era molt més llarga, i incloïa alguns atemptats per les clavegueres de la capital francesa. Havia situat un dels punts de reunió a la Librairie Des Abbesses (rue Yvonne Le Tac, 30), del barri de Montmartre. Rústica, amb escales mòbils per accedir a les prestatgeres més elevades, amb edicions antigues dels clàssics gals.

Com és que m'agrada perdre'm en llibreries, i si són d'altres països millor, vam entrar-hi... i no hi vam trobar res d'especial. No hi havia el que buscava, si buscava alguna cosa en especial. En sortir, amb la intenció d'anar cap al Sacre Coeur, vam topar amb una porteta de fusta i un aparador ple a vessar de llibres de segona mà.

I aleshores sí vaig sentir un impuls.

Fós el que fós el que em va impulsar a dirigir-me al fons, em va guiar fins a l'estanteria on hi havia alguns llibres exposats. Mig nerviós, sense saber per què, vaig agafar aquell petit volum de color blau.

A Montecristo, el doctor Stein llegeix el Faust de Goethe a Sant James Park (pàg. 215). El llibre que havia imaginat a les mans del doctor exiliat a Londres era el mateix que tenia ara davant meu.

Quan el vaig obrir em vaig quedar sense alè.

A la primera plana hi ha, entre gargots infantils, un nom jueu escrit: Dagmas Loé - Moseh. I la data 14.5.39, a Aachen (Aquisgrà). La resta de l'obra de Goethe està en el seu original alemany.
La versió original de la novel·la començava l'any 1939, i incloïa un personatge hebreu (en Victor) que era qui introduïa l'Andreu Corvo a la vida del camp. La referència a Aquisgrà encara és el nucli de Montecristo.

La llibreria sense nom, però, no feia olor de sofre...

dimarts, d’abril 03, 2007

El determinisme conductual a través d'Antonio Molina



No tenim llibertat d'elecció: estem predestinats a fer i dir el que hem de fer i dir, el que s'espera de nosaltres o allà on la inèrcia ens porti. El lliure albir és una pamama, doncs. Tot està predeterminat, i només ens queda la sensació d'haver-ho triat. És una sensació prou forta, sí, però només és un sentiment per recomfortar-nos, per fer-nos creure que tenim control sobre l'univers. Pur il·lusionisme.
Intenteu, amb tota la vostra força, no continuar aquest vers de la cançó d'Antonio Molina:

Yo no le temo a la muerte...