dijous, de maig 31, 2007

Barri Sèsam i l'ús de la violència

Hola, nanos, sóc Coco, i avui us ensenyaré la diferència entre calvot i pallissa.

Un calvot, altrament dit guantazo o sopapo, és l'acció de golpejar amb la mà oberta sobre la superfície facial de l'individu en qüestió. Fa molt de soroll, però desconcerta al receptor, i marca distàncies.








Una pallissa és colpejar algú de forma desproporcionada i brutal.









Un altre dia parlarem de la diferència entre interrogatori i escorcoll, i de la presumpció de santedat.

Qué leer!

Sí, sí, sí, hem guanyat a París, d'Alfred Picó


Hi ha, d'entrada, un punt a favor de la novel·la de Picó: el seu distanciament, conscient, de la literatura catalana actual, la seva voluntat de gènere, d'exploració de terrenys nous en la nostra pàtria, però explotats de sobres en d'altres països culturalment més oberts.

La novel·la esportiva no és que no gaudeixi de reputació a Catalunya, és que no existeix. Alfred Picó (que ja va escriure Blai Grana, que no he llegit) escriu sobre un fet puntual (la victòria del Barça a París) i el viatge de milers d'aficionats a la capital francesa, entre ells l'autor. No filosofeja com ho pot fer en Nick Hornby, potser el màxim i millor exponent d'aquest tipus de literatura, però tampoc no resulta feixuc com en Vázquez Montalbán. No cal intel·lectualitzar el futbol, només cal disfrutar-lo.

Així, els lectors de Sí, sí, sí, hem guanyat a París, seran culés disposats a rememorar els instants dels gols d'Eto'o i Belletti més enllà de les cròniques esportives.

Sí, sí, sí, hem guanyat a París (un títol que no m'agrada gaire, ja que preferiria una cosa més directa com Saint Denis, Campions sota la pluja o El llarg viatge d'un culé a la recerca d'un somni parisenc) es llegeix d'una glopada. Directe, sense embuts i sense gaires complicacions, es converteix en la crònica d'un viatge, amable, simpàtica i senzilla, que potser peca de massa blanca (en una ironia de la vida).

He trobat a faltar una mica més de mala llet en la narració de Picó. Hi ha una sensació de bonhomia present en totes les planes que de vegades hauria estat bé trencar amb alguna bajanada. No hi ha sarcasme. No és necesàriament un defecte, però Sí, sí, sí... recorda a un capítol de Oh Europa!. De fet, la novel·la podria ser transportada la televisió molt fàcilment, sense gaires escarafalls de pressupost, com a complement perfecte per a la celebració d'un títol que, avui, sembla molt lluny.

Pot caducar la novel·la, veient en Paolo Maldini aixecant la copa a Atenes? Pot fer-se estrany, sí, però d'aquí a un temps ens agradarà recordar les batalletes d'aquella nit de maig, i la d'Alfred Picó serà tan entranyable com la de qualsevol amic d'aquells que van poder anar a l'Stade de France. M'hagués agradat llegir una mica més sobre el partit (que queda curt en proporció al periple), i menys sobre alguns personatges que no m'han acabat de convèncer (el senyor Pasqual, un pèl massa tòpic).

L'Alfred Picó és un cinèfil de pro, i això es reflecteix en la novel·la. Se li pot perdornar que li agradi Amèlie, però només per la seva fe blaugrana.

Sí, sí, sí, hem guanyat a París
, té el mèrit de ser un primer pas cap a la normalització del nostre país en el gènere literari esportiu. Esperem que l'Alfred el conreii amb més prolixitat, i que el Barça li doni motius per seguir escrivint sobre més victòries.

Encara que de les derrotes en poden sortir molt bones novel·les, també...


dimecres, de maig 30, 2007

Perduts per la meitat (i sense spoilers)


Final de la tercera temporada, equador de la sèrie, que en tindrà tres més però de menys episodis. Lost va ser trencadora en la seva concepció, una trama continua que alternava amb flashbacks dels personatges en cada episodi, que solia acabar en un cliffhanger imprevisible. JJ Abrams havia demostrat el seu saber fer en la magistral Alias (una sèrie de culte a reivindicar), i ara deixava la seva empremta en aquesta història sobre uns supervivent s'un accident d'avió en una illa deserta que resulta no ser-ho tant.

A Lost se li ha criticat que no avanci, o que obri més interrogants dels que tanca. Potser quan s'acabi l'emissió, i es pugui revisionar d'una sola tacada, agafarà el nivell que es mereix, prendrà la dimensió de gran fresc fantàstic del segle XXI. En tres anys ens ha explicat tres mesos a l'illa, i tot i que ha tingut alts i baixos (la primera meitat de la tercera temporada és un monument a la inactivitat), va arribar el moment en que em vaig plantejar no buscar solucions a les propostes argumentals. Volia disfrutar Lost mentre durés, pensant que no hi havia resposta a cap dels enigmes, seguint cada episodi com si fos un conte de La Dimensió Desconeguda. Memorable és el capítol dedicat a Nikki i Paulo, absolutament autònom envers la resta de la sèrie.

Però arribats a la meitat, la dinàmica de la sèrie ha canviat. Els dos darrers episodis han capgirat la història de l'illa i l'estil narratiu. A partir d'ara, naixem a una nova concepció de Lost. Fins ara, podem recapitular, i fer l'u per u dels protagonistes.

Jack Shepard. El líder solitari. Com en una tragèdia grega, condemnat a ser un guia, però alhora a no ser entés per la gent a qui ajuda. Recupera protagonisme, però en un personatge més fosc.

Kate Ryan. La guapa (molt guapa) que cada cop té menys protagonisme. El seu personatge perd entitat a mida que avança la sèrie, i no dóna més de si.

Sawyer. El dolent atractiu, que aporta les referències cinematograficotelevisives. Carisma i força, ha perdut qualsevol tipus de remordiment a l'illa, la qual cosa el fa més interessant.

John Locke. Més misteriós si cap, no es pot dir res sense esbudellar l'argument. Serà un dels pesos pesants de la quarta temporada, però no com l'hem vist fins ara...

Charlie. Un gilipolles. No s'entèn el que fa.

Sayid Jarrah. Hauria de tenir més protagonisme. Té una de les històries més interessants i més abandonades. És una llàstima que gairebé sempre faci de comparsa.

Hugo. Épic, la nerd revolution portada a l'illa.

Ben. Veure Locke.

Els coreans. A mi em sobren. Tenen una de les històries més avorrides, i són una excusa pel tema de les prenyades a l'illa.
Claire. ¿I?

Desmond. Gran, gran Desmond. Un caràcter realment fantàstic, interpretat per un actor excel·lent en el seu paper. Afortunada recuperació.


dimarts, de maig 29, 2007

Els nens guapos estan tristos

L'ésser metrosexual s'ha apoderat del món de la música, vessant UK. Els nois macos de la pèrfida albió canten amb una melangia infinita, com si tot l'esperit guerrer dels gens anglosaxons s'haguessin fos en uns terrons de Vitoria Beckham.

Coldplay, la banda internacional que hauria de ser rebatejada com a Morphinaplay, va obrir el foc, amb himnes d'estadi absolutament soporífers. The scientist n'és el darrer exemple.



Que tot un capità de l'armada britànica es dediqui a cantar cançonetes tristotes sobres noies maques al metro només ve a demostrar que l'exèrcit és una institució obsoleta. James Blunt és un cantant de Falset, i Goodbye my lover el seu plor més frapant.



Daniel Powter és canadenc, però nascut a la Colòmiba britànica. Potser per això s'ha vist contagiat d'aquesta epidèmia de depressió musical. Resulta inquietant el seu look Lluís Llach, però per sort no arriba als nivells d'autolisi de les cançons del de Verges. Amb Bad Day, intenta compaginar el pessimisme amb un cert esperit de superació.



D'acord, The Fray no són anglesos, sinó de Colorado. Però el cantant al piano i les notes que s'acoplen a la perfecció a les imatges d'Anatomía de Grey el fan entrar de pet en la categoria de resignats de la vida moderna de merda. How to save a life posa a prova la cara de desesperació/estrenyiment del seu cantant.



James Morrison no és tonto. En els seus videos es rodeja de noies maques en poca roba, posa cara de tristón i canta melodies dolces d'enamorat empalagós. I funciona. You give me something demostra que es pot tocar la guitarra assegut mentre es disimula una erecció.



En Hayseed Dixie juga a convertir aquesta dinàmica pseudosuïcida en pur paletisme neocountry. És brut, lleig, bevedor i garrulu: tot un mascle. Tot un ídol. Brutal la seva versió de Highway to hell.



diumenge, de maig 27, 2007

Nightcrawler #7

I love this game.
La paradoxa és que m'agrada molt, però n'hi hauria d'haver poc. Avui ha estat un partit intens, la final dels playoff, la consecució del títol.

Nightcrawler #6


A la Dama de la Dalla se li'n refot el final de lliga, i decideix no fer festa el dissabte per la nit. Pérez Burrull, el germà encara més bord de Café Quijano, espera que obrin els bancs el dilluns pel matí, per anar a cobrar el xec, mentre Rijkard dóna una classe magistral d'oratòria.

dissabte, de maig 26, 2007

Nightcrawler #5

Res és més cruel que l'absurditat de l'imprevisible, la fractura en l'equació acció/reacció. Mires uns ulls esperant trobar-hi respostes, però només hi veus un abisme insondable.

dijous, de maig 24, 2007

Nightcrawler #4


L'espera és feixuga, i el telèfon s'alimenta d'hores buides. El cansament és més acusat en aquesta calma traïdora, que es trenca a poc de finalitzar la nit. El cos es desperta, la ment s'activa, aprofitant les darreres guspires d'energia que encara ens queden. Som a plena llum del divendres, però nosaltres encara vivim en dijous.

Nightcrawler #3


És qüestió de perspectiva.

Durant el dia, els titulars dels diaris o els telenotícies en van plens del punt de vista més groguenc. Nobody expects for the catalan inquisition. El món de l'inrevés. Durant la nit, l'enfoc canvia, i els que pateixen parlen sense embuts. Les seves paraules són d'impotència i de ràbia, i són les que m'importen.

És en la foscor de la nit quan la perspectiva és molt més clara.

dimarts, de maig 22, 2007

Nightcrawler #2

Els cadàvers tenen gasos que surten en forma de rot si se'ls mou. Feu-me cas, no col·loqueu la cara sobre la boca de cap mort.

Nightcrawler #1


-Delira usted si cree que no oirá hablar más de ese sujeto. Seguirá asesinando.

-¿Y usted como lo sabe?

-Porque le gusta.

Harry el Sucio.


Hi ha quelcom de tant terrorífic com un agressor sexual compulsiu en llibertat, i és la sensació de desprotecció que genera la disfunció entre justícia i llei, teoria i realitat. La ley está loca, diu en Harry Callahan, emparentat en la impotència amb el desencantat Dave Toschi de la magistral Zodiac.

El nostre sistema penitenciari i penal es fonamenta en la rehabilitació, en la bonhomia del ser humà i la possibilitat de millora, que el dia a dia s'ha encarregat de desmentir. Quan, a més, un violador condemnat a 65 anys és col·locat de nou en circulació als 16, sense empenedir-se de res, amb un risc de reincidència inqüestionable, la fractura social és notable.


Les víctimes ho seran tota la vida, oblidades, sense ajuda, arraconades. Condemnades. El criminal gaudirà de tots els beneficis possibles d'un engranatge que, estúpidament, confia en la seva recuperació.

Hobbes o Rosseau, i el carrer ple de fills de puta.


Primera nit.

divendres, de maig 18, 2007

Requiemscat in Pc


Avui ha mort el meu ordinador, després d'uns dies de lenta agonia. Ens veiem d'aquí uns dies, després del funeral.

dijous, de maig 17, 2007

Promeses erectorals

Tania és candidata al senat Belga, pàtria de Tintin i Hèrcules Poirot i l'exòtica Sabine. Està cansada dels polítics sosaines de tota la vida, i proposa noves alternatives de govern. Tania és una Cicciolina reloaded que ha anat un pas més enllà. Amb el seu partit va prometre 400.000 nous llocs de treball (hi ha tanta gent a Bèlgica?): 400.000 jobs.

Però el populatxo, que és viciós de mena, li ha demanat que canvïi els jobs per blowjobs. Als països baixos no són tontos, i col·loquen l'oci abans que la feina.
La Tania ha accedit al canvi, tot i que ha rebaixat la xifra fins a 40.000.
Així doncs, els quaranta mil primers inscrits en la seva web que demostrin haver-la votat tindran mamadeta gratis de part de l'angelical candidata, que haurà de treballar a un ritme de 80 llepades diàries durant cinc anys per complaure l'electorat.

I si Celia Blanco es presentés per Catalunya, ara que ha renegat del porno? El cartell electoral podria ser molt semblant al de Ciutadans, i el seu programa mostraria una especial preocupació per l'ús de la llengua. El Canal Parlament pujaria d'audiència de forma espectacular, i les manifestacions contra el túnel de Bracons o el quart cinturó es podrien transformar en performances d'allò més efectives. Seria un partit verd, evidentment, amb una massa social forta al darrere. Les interpelacions al president del govern donarien més joc, i a falta d'arguments sempre podria montar una escena lèsbica amb alguna companya de partit, com Sophie Evans, que tothom sap que els parlamentaris es distreuen fàcilment a l'hora de votar. Farien del nostre territori un indret més alegre, i potenciarien les empreses làcties com a principal motor econòmic de les zones rurals: "Llet nostra" seria una empresa pública. Tv3 passaria a dir-se TVtrio, i Flora Saura seria la portaveu del govern.

Què són 40.000 mamades per la Cèlia, a canvi d'un país millor?

Siguem belgues una sola vegada en la vida, senyors.


dimecres, de maig 16, 2007

Fu-Manxú i l'Imperi del Café

El café és la segona beguda més consumida del món, per sota de l'aigua i per sobre de la Coca Cola i el líquid seminal. Per això es feia estrany que la mafia es concentri sobretot en la drogaina, el tabac i l'alcohol.
El malvat geni del mal Fu-Manxú ha vist la porta oberta per conquerir el nostre petit país: domina les cafeteries, domina Catalunya.

La setmana passada vaig anar a esmorzar com cada dia al bar de sota de casa, per llegir l'Sport, veure la portada del Marca, xerrar amb l'amo i fotre'm un talladet. Era divendres, i el dia abans havia estat tancat. Creia que s'havia adormit, com acostuma a passar. En entrar, el local estava buit tret d'una noia xinesa rere la barra. Ponme un cortado, li dic, i no està malament. Comença a entrar la clientela habitual, i tothom es mira aixecant una cella. On és l'Óscar?
L'Óscar havia traspasat el local el dijous, per un bon grapat de diners pagats trinco trinco.

Fu-Manxú s'havia apoderat d'un altre bar al barri, el cinquè o el sisè en els últims mesos. Per la nit, ja hi havia quatre xinos a la barra, per comptes de la gentussa que hi acostumava a anar per compartir aficions comunes de certa toxicitat.

Havia estat enviant durant anys una legió de ninjes especialitzats en màquines escurabutxaques, que espiaven els negocis i esperaven l'oportunitat de l'assalt des dels seus amagatalls en els trolleys a sis euros dels Tot a 0,60 regentats per compatriotes súbdits del gran criminal.

Ahir, el café ja no era bo. Una gasòfia que té el mateix sabor a sutge liquat a totes les cafeteries de Fu-Manxú.
La noia no sap què és un trifàsic, ni un carajillu, ni una barretxa. No en té la culpa.
En Fu-Manxú està a més prop de sotmetre'ns al seu terror.

dilluns, de maig 14, 2007

Fer cara d'ensumar merda

Aquest cap de setmana vaig intentar veure The Zodiac, el telefilm de fa un parell d'anys inspirat en el cas real i que el divendres tindrà una versió com Deu mana a la gran pantalla, de la mà de David Fincher. The Zodiac és tan bona que em vaig adormir mentre premia el botó de fast-forward, de debò.
Tot i així, vaig confirmar que hi ha dos actors que sempre foten cara de fàstic a la pantalla, facin el que facin. Són Justin Chambers i Rory Culkin, una gent que angunieja amb la seva presència.




































Diumenge, per comptes del partit de meuques que es jugava al Camp Nou, vaig tornar a veure la magnífica Harry el Sucio, també basada en el cas (encara que més lliurement). En Harry no ensuma merda: te la fa menjar.

Trucs de venda de Chris Elliott #6

Dissenya uns flyers, imprimeix-los, passat una bona estona retallant-los, i reparteix-los arreu: als taulers d'anuncis de bars, en postalfrees del barri de Gràcia, en botigues especialitzades en cinema, en bústies de pasquins de llibreries...

divendres, de maig 11, 2007

Dotze del patíbul


El Barça només té una Copa d'Europa, la de Wembley.

L'equip de Rijkard va perdre la final de la Champions de Paris davant l'Arsenal, però una alucinació col·lectiva ens va fer creure que Eto'o i Belletti van marcar. Què il·lusos vam ser!
D'ençà d'aleshores, l'equip blaugrana ha estat un derrotat que creia que podia guanyar-ho tot.

Ha estat mort durant tot aquest any, sense saber-ho. La final de la Supercopa davant el Sevilla, el mundial de clubs amb el Portoalegre, qualsevol duel amb els grans (Liverpool, Chelsea, Sevilla, Madrid o Valencia) ens hauria d'haver fet veure que ens havíen matat a París.

El Getafe, l'equip que parla amb els morts, ens ha revelat la veritat.

Ara toca el purgatori. I una desinfecció de vestidor.

Són indignes de lluir la samarreta del Barça.

dijous, de maig 10, 2007

En Jack no s'està per hòsties


En Jack no suporta que li surtin imitadors. I menys si són dolents.
El tal Corso és un ninyato, carn d'aparcament de La Central del Sonido, sense carisma, ni força ni una milionèsima part de l'energia de Jack Bauer. Parla apijat, sense vocalitzar, i fa la mateixa cara de frigodedo en totes les situacions en les que es troba. Ja no és que sigui gratuït aparèixer en amb el cul a l'aire en la primera escena de Cuentra atrás, és que és trist.

Jack, endavant, fés el que saps fer, i demostra-li a aquest nen de papà acalorrat qui mana aquí.

dimecres, de maig 09, 2007

Adaptar o no adaptar


Sempre falta aquell personatge del que ens vam encarinyar, l'escena que considerem imprescindible, o un error de càsting imperdonable. L'adaptació acostuma a ser sinònim d'insatisfacció.

Michael Winterbottom s'ho passa tot pel forro i adapta Tristam Shandy (A cock and a bull story) com li surt dels collons, però capturant-ne l'essència. Jugant amb el metallenguatge, trencant recursos narratius, practicant l'sfumato amb la realitat i la ficció, s'ens presenta una adaptació que no ho és, però que serveix com a reflexió per a totes les translacions literàries al cinema.

British fins a la medul·la.


dimarts, de maig 08, 2007

KIT et necessito (qui t'ha dit que pots conduir per mi?)


José Maria Aznar, insigne exPresidente, era un fan consumat d'El coche fantástico. La fotografia de dalt és el testimoni de la trobada que els dos prohoms del planeta Terra van mantenir fa una setmana.

Al Chema li agrada la Botella, i no poques vegades ha donat proves manifestes de prendre decisions sota la seva influència. Així, en Chema, va aconsellar el bo d'en David que begués tan com pogués per conduir el KIT. I en David li ha fet cas.

Aquí tenim una mostra de les paraules d'un i la reacció de l'altre.



dilluns, de maig 07, 2007

De Manresa al Sielu



És difícil conduir sota la pluja amb una sola mà. Quan arribem a Manresa, sembla que escampa, però no tinc el cos gaire fi. Fem un volt, ens atansem al café Sical, i tornem a l'hotel per canviar les benes. Em marejo, i no les tinc totes. Creia que anava per un dia però ja porto una setmana i el dolor és constant.

Caminem cap al Vermell, un local modernillo que no triga en omplir-se. El menjar és bo, molt bo, una amanida de brie amb fruits secs i vinagreta de maduixa, i uns llagostins saltejats amb pebre rossat. L'Irene Adler demana formatge de cabra al carbó d'alzina i uns calamarcets saltejats al safrà. Mató per postres, i a matar el temps fins al concert.

Ens trobem el senyor Q. pel carrer, al costat de la sala, poc abans de l'hora assenyalada. És un dels moments més delicats, quan les paraules no tenen html per mig, i has d'acoplar tota la imatge que t'havies construit a la realitat. És tal com es mostra, però sense la barba socràtica. Intercanvi precipitat d'impressions, el concert és a punt de començar.

Un escenari entre la gent, tipus Mtv unplugged, amb veles i il·luminació de colors, és el marc per a una gran vetllada. Unes quantes cançons en confiança, xerrant entre peça i peça, fent dedicatòries, rient molt, mimant la música. La veu de l'Àfrica és diàfana, i l'acompanyen als cors en Jordi i el senyor Q., que s'atreveix amb una versió d'Eternal Flame.

Q. treu un llibre d'una bossa de l'sfera i el recomana davant de tothom. Em deixa sense paraules, però amb un ego inflat com pocs.

L'ambient transpira bon rotllo. Arribem al final i als bisos, i conviden a la gent a sortir a cantar amb ells. En acabar, queda un gust de boca inmillorable, i les ganes de continuar escoltant-los.

L'endemà no podem veure els camps de cols, però sí la mina de sal de Cardona, una absoluta enganyifa que t'esquila 10 euros per veure dos tunels merdosos. Tornem cap a casa, conduint amb una sola mà, sota un sol aclaparador.

Senyor Q., és vostè molt bo.

dijous, de maig 03, 2007

Salva la Pantoja, salva el món

Quan Cachuli va entrar a la presó tatuat de cap a peus per protagonitzar el seu Alahurín Break particular, no va calcular que la seva parella, la insigne tonadillera vídua de Paquirri podria còrrer la mateixa sort.

Ara, forces misterioses assetjen la cantant i l'acorralen per fer-la desaparèixer del mapa. Hi ha un malvat geni del mal movent els fils per dominar el món. Qui sap si l'Apocalipsis és inevitable...

Salva la Pantoja, salva el món.

dimecres, de maig 02, 2007

Mancs il·lustres de la història

Quan pugui escriure amb fluïdesa ja ho detallaré.







Conservo les dues mans, no cal alarmar-se.