dimarts, de juny 26, 2007

dilluns, de juny 25, 2007

Lluita de classes als cinemes La Maquinista

Sessió matinal de diumenge a Cinesa La Maquinista, fent temps pel dinar de Sant Joan, amb la intenció de riure una estona amb Ocean's thirteen. Miro pel servicaixa, ja que la cua hi ha set-cents acompanyats dels pares (i no mares, una dada inquietant) delint-se per tornar a veure l'Shrek, i veig que les entrades són més cares que les de la matinal.

M'adreço a la taquilla i demano quatre entrades per a la fila onze.

-Las de la diez y la once son más caras.

-Per què?

-Porque son VIP.

-VIP?

Als cinemes La Maquinista havien fet l'invent de reconvertir la platea superior en una llotja VIP, que era un espai per a quillacos que, pagant uns quartos més, se sentien habilitats per a fer merder ben amples. Ara, pel que es veu, també hi ha files VIP.

-Son sillas nuevas y más cómodas.

Tenint en compte que aquestes sales havien patit un deteriorament excessiu en els darrers temps, amb les butaques foradades i els respatllers escrostonats entre d'altres, els responsables han considerat que la solució al problema és seguir pagant una morterada per unes cadires deficients i incrementar el preu per butaques noves.

Després, durant la pel·lícula, la pista d'audio va saltar unes quantes vegades, i la cabina de projecció feia sorolls molt molestos. Puc donar gràcies que eren les 12 del migdia i no qualsevol sessió de tarda, on la ferum de nachos amb guacamole i hot dogs (que no frankfurts), barrejats amb l'enganxós aroma de la mantega de les crispetes, porten a la nàusea assegurada.

Fa temps, quan vaig demanar el full de reclamacions als cinemes, vaig haver de perdre el temps per portar-lo amunt i avall, per acabar en una nota demanant disculpes per les molèsties ocasionades al Sephora (sic).

Malgrat que aquests cinemes siguin els més propers a casa, i que hi pugui aparcar de franc, deixaré d'anar-hi. Ja n'estava fins als collons de la colla de garrulus analfabets que fan vida en el triangle McDonalds New Park Cinesa, dels jonathans i jennis que condueixen intimidant el seu ford fiesta tunejat per l'aparcament, de la sensació de contenidor de gilipolles. Ara només cal que els cinemes s'afegeixin a la festa. A cagar amb tot això!

Proletariat cinèfil, revolució!

dissabte, de juny 23, 2007

Indiana Jones IV


La nostàlgia és un arma de doble tall, i la propera entrega de l'arqueòleg no se n'escapa. Davant de què ens trobarem? Una pel·lícula digna de la saga o una decepció monumental?

Malgrat els rumors sobre la trama a l'Àrea 51, malgrat que acusessin a Harrison Ford de senil, malgrat els canvis de guió en els darrers quinze anys, sempre he mantingut un bri d'esperança. L'amic Steven porta un temps on sembla que ha recuperat el pols per a fer bones pel·lícules, i dubto que ningú s'embarqui en una quarta i anacrònica entrega de la saga per que sigui un mierdo.

I la fe es veu recompensada, i la nostàlgia es trenca, quan hom torna a veure el del barret i el fuet assegut, tan trànquil, com si el temps no hagués passat, encara que els efectes d'aquest siguin d'allò més visibles, i comença a sentir bones vibracions.

No crec que Sean Connery es resisteixi a aparèixer-hi. Hi sortirà al final, en un cameo a l'estil Ricard Cor de Lleó de Robin Hood, per tancar el cicle. Però a més hi haurà Cate Blanchett, elegant com poques, i la qüota anglesa resta coberta per Jim Broadbent. Pel que sembla, ja hi ha escenaris de temples maies en construcció.

I el súmmum: John Hurt es suma al repartiment, en el paper de Abner Ravenwood, el pare suposadament mort de Marion...

Sona la fanfarria, veiem una muntanya ocupant tota la pantalla, i la càmera baixa mica a mica, fins apropar-se al rostre d'un home amb barba de tres dies i barret de feltre.

Hola, Indiana.


divendres, de juny 22, 2007

El Rosari dels Divendres

Em dóna la sensació d'haver-me deixat quaranta mil coses. De no haver parlat de www.montecristo.cat, de no fer esment del cameo al Cor de la Ciutat, d'haver-me oblidat de rendir honors a Amat Piniella, bla bla bla...

Però estic molt content. Feia molt de temps que esperava aquest moment, amb el senyor Brillant i el senyor Kong, i el Senyor de Gràcia amb qui servidor comparteix opinions sobre el món editorial. Un altre dia faré el dibuix de la Sílvia Abril, que s'ha quedat pendent.

He d'aconseguir l'adreça electrònica de Pere Deulofeu, crític literal que ha muntat la llibreria El Frankfurt.

Today Great Interview at Friday Minory!

Dyango vs. Himmler

dijous, de juny 21, 2007

Les pastilleres de la ciutat llegeixen bona literatura


La Juani, la noia adicta a les pastilles d'El Cor de la Ciutat, està llegint Montecristo a la seva habitació quan li ve el mono. S'emprenya, el tira per terra, té convulsions i vomita en arribar el Max (capítol 1406).

Montecristo, una novel·la que sacseja.


(Gràcies, mama, per la informació).

Coses a fer de vacances quan estàs ociós


Dormir. A totes hores, recuperar el temps perdut.

Veure pel·lícules
. No és incompatible amb el primer ítem.

Escriure
. Afrontar les expectatives és difícil, però la recompensa és impagable.

Perseguir i assassinar
. Amb una destral i per un laberint la senyora del públic que crida uh i sembla una lloca en cada acudit del Sé lo que hicisteis.

dimarts, de juny 19, 2007

Walking Paloma


El pallasso trist, a l'estela d'Stephen King.

El poder del Milikito és inquietant. No cauré en el tòpic de titllar-lo de Rei Mides, perquè no tot el que toca es transforma en or. Només cal veure infraproductes com Javier ya no vive solo o tots els programes de La Sexta fets en escenaris mastodòntics de la capital del imperio (irrepetibles, santiago segura, club de flo com a màximes misèries) per comprendre que Milikito no és infalible. La película Policía no va batre el rècord d'ET a les sales espanyoles, per molt que ara sigui un film de culte.


Vist avui no fa gràcia.

Però durant molt de temps va hipnotitzar aquest país, i ens va descobrir perles com Ana Obregón o la línia blanca del Ni en vivo ni en directo, on plagiaba el Saturday Night Live (costum que s'hauria de recuperar). El fill del pervers Miliki va decidir que la música era la seva gran passió (el recordareu tocant la campana amb los payasos de la tele), i es va llençar de pet al pop, per passar després, en una evolució natural, a la música clàssica. Amb esmoquin i vambes, és clar.



També es podria haver titolat: El cinismo.


VIP Noche, VIP Guay, VIP Naranja i VIP Cristal formen part del seu currículum, una explosió d'horteradisme a l'inici de les privades, que va desembocar en un dels concursos més carismàtics dels 90, El juego de la Oca (i la mítica frase d'Ángel Nieto tas pasao un pasote), amb la seva estimada i sexualment latent Lydia Bosch (a qui després fotria les banyes per apadrinar de Belén Rueda). Com un Xavier Cugat de nova fornada, Emilio Aragón picotejava de totes les arts, i no hi havia qui aturés la seva megalomania.


Oda a Lydia Bosch

I aquí venia a parar jo. La influència de la seva carrera musical ha arribat a racons indòmits. Greenday es va permetre fer una versió de Cuidado con Paloma que me han dicho que es de goma, i aquest humil doctor us porta el document:


dilluns, de juny 18, 2007

Merengada catalana

Una imatge per al malson.

El veí de sota de casa és del madrit, i porta un pin amb l'escut blanc a la solapa de l'americana. Quan ens creuem per l'escala, només creuem un " a ver este sábado...", perquè només parla castellà.
Al bloc del davant hi viu un xaval que no està gaire bé que va tot el dia amb la samarreta de la selecció espanyola amb el nom de Raul a l'esquena.
Ahir, en un intent gairebé impossible de no voler saber res del partit durant els 90 minuts, vaig trobar bars i restaurants plens a vessar, i televisors tant grans i tant nous que es diria que els havien comprat expresament per aquest final de lliga. I en tots, tots, s'hi van celebrar els gols del madrit amb una eufòria desbordada, que semblava que la Cibeles hagués d'aparèixer per la porta i abraçar-se als presents.
Els petards van esclatar amb bastanta contundència amb els gols de Reyes i Diarra, com ho havien fet la setmana passada amb el de Tamudo.
Vaig sentir claxons una bona estona, i allà on mirava hi havia gent amb la samarreta Benq Siemens, que en veure'm la blaugrana, cridaven campeones campeones en un intent de provocació (que quedava abortat quan comprovaven que li cridaven a un metre vuitanta sis de culé).
Avui, s'ha fet evident que els nobles immigrants sudamericans són majoritàriament madridistes.
Que ho disfrutin.

dissabte, de juny 16, 2007

Cremar les naus

Demà intentaré ni veure ni sentir res fins a les 11 de la nit. No vull patir com la setmana passada. Passi el que passi, cremem-ho tot. Burn, motherfucker, burn.




(Santa Morrinya: aquesta cançó i el video em recorden els meus anys universitaris)

divendres, de juny 15, 2007

Una de freda i una de calenta

Hem anat a la llibreria Taifa del carrer Verdi, i no veiem Montecristo per enlloc. La dependenta, després de consultar-ho a l'ordinador, i de buscar-lo una estona, ha trobat dos exemplars a la secció de llibres de segona mà, a l'estanteria de dalt de tot, on només s'hi accedeix amb una escala plegable, i per vuit euros cadascún. Estan nous, i feia pena veure'ls allà, així que Irene Adler els ha comprat, hem creat un perfil a ebay, i ara hi ha un posat a subhasta. Montecristo a eBay.

D'altra banda, avui hem confirmat que la presentació de la novel·la es farà un cop passat l'estiu, al setembre, i ja us n'informaré quan ho tinguem més apamat.

Trailers alterats

Hi ha pel·lícules que no són el que semblen, comèdies que es transformen en històries de suspens, horror movies que esdevenen idilis romàntics d'allò més empalagosos. Cuando Harry encontró a Sally, Taxi Driver, Tiburón o Matrix flirtejen amb més o menys fortuna amb el canvi de rols fílmics. Fins i tot aconsegueixen que Solo en casa sembli un bon film d'acció o El silencio de los corderos una bonica aventura sentimental. Big esdevé la història d'un perillós pedòfil.

Però el Top 5 és...

5. El exorcista, una comèdia sobre possessions diabòliques.



4.West Side Story és una història de zombies en un ambient urbà.



3. Mary Poppins, la terrorífica mainadera d'obscurs poders sobrenaturals.



2. Sonrisas y Lágrimas, o el nazisme no era l'únic monstre que assetja la familia Trapp.



1. El Resplandor, o els conflictes generacionals en un hotel de muntanya.


dijous, de juny 14, 2007

BCNeta: els guerrers de la urbs

En un món preholocaust nuclear, quan el sol apreta i els contenidors de la brossa deixen anar un ferum de peix podrit a totes hores, un exèrcit de guerrers s'han apoderat de l'asfalt, de les voreres, dels carrers i del monopoli de la violència.

Temeu-los. Els reconeixereu perquè van vetits de verd i groc llampants, com la segona equipació d'un equip de futbol de vidents de matinada. Si us els trobeu pel camí, ja heu begut oli (de fregir, del que no es pot llençar pel lavabo).

Els salvatges de bcneta condueixen de forma esbojarrada, sense respectar normes, ni senyals, ni semàfors ni res. Els vianants els esquiven amb prou feines, quan se'ls troben al girar una cantonada, i abaixen el cap quan el guerrer els esguarda amb una mirada retadora. Sóc de bcneta, i si vull, t'aniquilo, semblan que diguin amb la mirada.

Durant el dia, campen tranquils per sobre de rambles, fent eslàlom entre cotxets de criatures i passejants distrets, derrapant al costat de les papereres i recollint el que els dóna la gana. Per la nit, el perill s'incrementa, i la llum amarillo auto intermitent que duen al sostre serveix d'amenaça per a tot ésser vivent.

Hi ha diferents classes de guerrers de la urbs:

  1. Els escombriaires que et colpejaran amb aquell pal enorme, brut i gastat amb trossos de cervell de la darrera víctima.
  2. Els qui recullen les papereres. Amb una furgoneta petita on hi poden encabir tres cossos humans de tamany estàndard.
  3. Els qui reguen per la nit, amb una manguera tipus antiavalots, disposats a recòrrer desenes de carrers fins a trobar una víctima on desfugar-se.
  4. Els camions que buiden els contenidors. A les tres de la matinada, quan més has agafat el son, ells s'encarreguen de desvetllar-te per fer-te saber que són allà, esperant, com una presència llampant i amenaçadora. No series el primer trinxat...
Després d'un apocalipsis nuclear, només sobreviurien els escarabats, Llàtzer Escarceller i els guerrers basurerus de BCNeta.

dimecres, de juny 13, 2007

Dia de ràdio

De 13 a 13:30 a L'Hora L (Cadena SER), amb Andreu Martín i Carles Quílez.
De 18 a 19, a Ràdio Sant Andreu de la Barca, amb Jordi Milian.


Duc es dimoni dins jo, como un colibrí.

dimarts, de juny 12, 2007

Cerca i captura


Els camins de google són inescrutables. Digue'm qui et llegeix i et diré com és el teu blog. Aquestes són les cerques que la gent ha fet fins arribar a ronyamortis... o potser hauria de dir-se Ron y Amor (bis).

Pilar rubio nascuda a catalunya. Patriotisme eròtic? Una afirmació o una interrogació?

Celia blanco rodando. No. Tu no la vols veure rodando, precisament.

Amelie (nino). Un altre viciós. Un nino de l'Amèlie? Per fer-li vudú o per practicar-hi sexe tàntric?

Calvot catalan. Com el Vichy, però en cleca.

Dibuixos animats conejitas. Em pregunto quins deuen ser aquests dibuixos, i si estaran a l'emule. Espero que no sigui d'animals.

A los peces les entra lara. El clàssic de Sergi Mas. A los peces les entra agua en los ojos, però a l'internauta li ha fet mandra escriure-ho tot.

Raptes tv com. Ho sento, però aquí no pengem snuff.

Inquisition scenes. Tampoc pengem videos de mossos.

Un perodista del segle xx que ha ajudat la gent pobre. No sé que m'esgarrifa més d'aquesta cerca. Qué és un perodista? Quina edat té? Qué s'entén per gent pobre? Per què algú busca això?

Melanie olivares fumando. I? Melanie Olivares comprando el pan, Melanie Olivares recogiendo a los niños del colegio, o Melanie Olivares cortándose las uñas formarien part de la saga.

penes de animales. Guarro.

penes chorizo. Raro.

penes 2006. Hi ha un campionat de penis i no me n'he assabentat? I com arriba tant de penis aquí?

lloc per practicar amb el cotxe. Lluny, sisplau.

dibuixos comics sobre la jubilacio. Unterritori per explotar.

argumento de la pelicula titanic. Un vaixell xoca amb un tros de gel flotant i s'enfonsa i mor el protagonista i la noia guarda un pedrot blau durant vuitanta anys. De res.

cansines de la barra de boca. Tradueixi, per favor.

videos per on es vegi com neix un nen. El que més m'agrada és la construcció gramatical videos per on es vegi. També aplicable a discos per on se senti com canta una persona, o llibres per on es llegeixi com t'expliquen una cosa.

serie tv3 dels 80 extraterrestre. Era Kiu. Forma part del triumvirat d'aliens xaparruts i lletjos de color merda juntament ET i Mi amigo Mac.

diccionario callejero txatxi. Paradoxa lingüística. Comences malament el teu procés d'aprenentatge en la universitat del carrer.

mossos porno. Cerca concisa i directa, que comparteixo. Si trobes quelcom, fés-m'ho saber.

on dorm cris juanico a barcelona. Veure lloc per practicar amb el cotxe.

fotos gallina diseccionada. Ves a un mercat, fill de puta morbós.


En resum: viciosos, macarres i pertorbats, benviguts a casa vostra.

dilluns, de juny 11, 2007

Usa la Força


Coses que, tot sovint, intentem fer, i algun dia ens sortiran:

  • Apropar la llauna de Coca Cola de la taula al sofà, on jaiem, allargant la mà i emprant la Força.
  • Un kame hame per l'esquena a algú que ens toca els collons.
  • Canviar de canal del televisor aclucant els ulls.
  • Intentar no agafar el metro tocant-nos les temples amb els dits índex i cor, i mormolant: canvi de lloc instantani.
  • Veure a través de la roba a la dependenta del women's secret.
  • Apagar el motor del taxi que circula a batzegades davant teu, amb el poder de la ment.
  • Levitar un pam sobre terra, per estalviar-te pujar les escales de casa amb les bosses carregades i a punt de petar del Mercadona.
  • Comunicar-se telepàticament amb algú en un bar mentre un altre paio no para de xerrar amb un to desagradablement alt.
  • Incinerar les cigarretes dels que fumen al teu costat a l'hora del dinar, i de pas socarrimar unes quantes celles, només pensant-ho.




I ara el video més freak que he vist en molt de temps, que uneix dos conceptes molt bàsics: star wars i ximpancés.



dissabte, de juny 09, 2007

L'últim minut



Algú hauria de dir que aquesta colla de fills de puta que els partits duren 90 minuts més l'afegit.



divendres, de juny 08, 2007

Los Monegros tienen ojos

Quan els blancs surtin al camp demà a la Romareda, hi haurà algú esperant-los des de fa quinze anys. No seran els Milito, ni Diogo, ni Aimar.
Óscar Alberto Dertycia serà al cap dels jugadors merengues, com en el pitjor dels malsons, recordant-los que la història pot repetir-se.





dijous, de juny 07, 2007

Càmera ABP

-Has vist que els de l'ETA ha trencat la treva?
-Sí, sí. Ho he vist al Cuní.
-Ah, jo no me'l miro, em fot nerviós.
-Doncs diu que té un vídeo.
-Qué estrany. Sortim cascant etarres?
-Un mosso surt menjant una hamburguesa.
-I?
-Que es va gravar mentre De Juana Chaos estava en vaga de fam.
-I?
-Que ho van penjar al youtube, en De Juana ho va veure, i va muntar en còlera.
-I en Cuní què diu?
-Que vam coaccionar un ciutadà mentre execia els seus drets.
-Clar. Suposo que El Periódico mostra la factura del Burger King en portada, oi?
-No ho sé, aquí dins no ens arriben els diaris, ni la llum del sol.
-Però hi ha molt bona gent.
-Lo millor de cada casa.
-La creme de la creme.
-...
-Escolta.
-Què?
-Aquesta telecomèdia no fa gràcia.
-Ni puta gràcia.

dimecres, de juny 06, 2007

Historiomerchandising


Som un país amb molta història. Fins i tot massa. I a més, de la bona: guerres, punyalades, assassinats massius de guerrers medievals, derrotes contundents, botiflers, destrucció de la capital unes quantes vegades, pistolers a la mínima que les coses es posen magres...

Però sembla que només existeixin Gaudí i Pau Casals.

França té una història tan apassionant com la nostra, però a més la saben vendre. El catarisme és una enganyifa, però carden quatre cartells en un parell de carreteres plenes de vinyes i sis pedregots, i ja ens colen la ruta càtara. Nosaltres també tenim els bonshomes al Berguedà, però queda per a un reducte d'excursionistes neohippies amants dels cavalls.

Cobren quatre euros per pujar caminant un turonet fins a les restes merdoses del castell de Montsegur, monten una indústria al voltant dels templers i el misticisme medieval, i els funciona.

Nosaltres també podem tenir el graal, la verge maria i l'holandés errant si cal. Però tenim el Poble Espanyol i Catalunya en Miniatura.

La tradició vampírica de Pratdip és insondable, però es redueix a les pàgines de Perucho, que cada dia marceixen més ràpid.

La llegenda negra de Barcelona és comparable a la de qualsevol altra ciutat, amb jacks esbudelladors i fantasmes de l'ópera tan dignes com els del continent, però no pasem de rememorar les carreres davant els grisos.

Som un país de putes, assassins, lladregots, antiherois i comerciants: exportem-ho.

Almogàvers contra modernistes. No hi ha color!

dimarts, de juny 05, 2007

La cançó dels deportats, de Teresa Pous


El millor que es pot dir de la darrera novel·la premiada amb el Marian Vayreda del 2006 és que no molesta. De fet, és neutra com un got d'aigua dins una piscina.

He intentat llegir La cançó dels deportats des de l'abril, però sempre me la deixava a qualsevol racó, oblidada, sepultada per altres lectures més interessants com l'etiqueta de l'Herbal Essences o el catàleg d'Expomobi. No puc (ni vull) jutjar la novel·la en el seu conjunt, perquè l'he deixada a la meitat, però sí que puc fer-me una idea del que m'esperava.

L'argument era, a priori, interessant. Un metge barceloní de pares alemanys és reclutat per la Werhmarcht a mitjans de la Segona Guerra Mundial, i obligat a combatre sota pena de ser internat en un camp de concentració. Tots sabem que els camps de concentració donen molt joc en la literatura, com tots sabem que costa molt poc fer una novel·la avorrida. La cançó dels deportats ho és.

Sense emoció, amuntegant un clixé darrere un altre, acumulant copypastes de la situació bèl·lica del 1944 a París, Teresa Pous construeix un desencissador relat sobre un tipus pedant i nyonyo que no fa més que lamentar-se pàgina rere pàgina de la seva mala sort, mentre recita a Goethe i toca el piano melodies franceses. La història és d'un embafador que atabala, i a la pàgina 20 ja sents la necessitat que el capturin els russos i el cardin dins un stalag. En certa manera, em recordava a Tan lluny com els peus em portin, de Josef Martin Bauer, on el protagonista trigava més de la meitat de la novel·la en fugar-se, en una espècie de dilema hamletià que allargava innecesàriament la història. Però almenys aquella estava ben escrita, perquè el nivell de La cançó dels deportats és de redacció elemental d'EGB. No busco filigranes, ni grans escarafalls, però el monòton subjecteverbpredicat fa feixuga una lectura que no hauria de durar més d'una tarda.

Sap greu que sigui una història real, que és una cosa que no hauria de passar mai amb una novel·la.

La cançó dels deportats és una novel·la cursi, desaprofitada i decepcionant. Si algú la llegeix sencera i resulta que aixeca el vol i esdevé apassionant, que m'ho digui, sisplau. A mi se m'han passat les ganes.

dilluns, de juny 04, 2007

Trucs de venda de Tyler Durden #7


Assalta la gent pel carrer i parla'ls de la teva novel·la. Carles Flavià i Pepe Rodríguez ja tenen el seu flyer, i tu?

D'altra banda, gràcies a World War II Freak i a De Culo a Boca per la seva col·laboració!

diumenge, de juny 03, 2007

Alegria, és festa major


El bar de pastilleros que hi ha sota de casa meva ha tingut la genial iniciativa de programar una sessió de DJ mentre la clientela es menja uns plats de migas. Més menjar, més música, més alcohol, més mitsubishis.

Els FILLS DE LA GRANDÍSSIMA BAGASSA BABILÒNICA GESTATS PER UNA INGESTIÓ MASSIVA D'ESPERMA DE MORSA PUTREFACTA que hi van assistir van xiular, cridar, pixar i vomitar des de les deu de la nit fins a les quatre i quart de la matinada sota la meva finestra.

Que el Déu Baco de la parranda i la festa se'ls emporti amb ells i els rosteixi sobre unes lires inmenses mentre els fa empassar peça per peça els plats del deejay untats en el seu propi vòmit arrebossat de tisores rovellades, i que al punxadiscos li amputi els dits a cops de jag dels cascos i després se'ls introduexi per les orelles fins que li surti el cervell liquat per les fosses nassals, que serà empassat barrejat amb orina del toxicòman que ven farla a la cantonada per l'amo del bar responsable d'aquesta puta merda de sessió trepanadora de sons fet per i per a imbècils profuns.

I que després escoltin la discografía completa de Francisco amb els bafles introduïts pel recte.