dimarts, de juliol 31, 2007

Titelles de l'infern

"Pol & Cia" mostra un món on conviuen ninots i humans. Els ninots van pel carrer i parlen amb els humans amb tota naturalitat. Els reporters, el presentador i, de fet, tots els personatges són ninots. Però les entrevistes i els reportatges exteriors que fan són ben reals. La interacció entre ninots i humans aporta un alt grau de comicitat al programa. Com reacciona un humà quan és entrevistat o increpat per un ninot? Poden els ninots parlar amb propietat dels grans temes: política, cultura, sexe?
Pol & Cia" és un programa sobre uns ninots que fan un late show i, a la vegada, és també un "late show". L'indubtable èxit d'aquest format als Estats Units ha fet que, des de fa uns quants anys, hagi proliferat a la televisió espanyola. Pol Txinel·li s'afegirà a la llista de presentadors que han fet popular aquest format. Un dels èxits del programa és que permet ironitzar sobre l'actualitat i, alhora, sobre aquesta mena de programes, i sobretot, reflectir el món des d'una òptica no humana: una òptica "muppet".
De la web de TV3


Norman Duval i Aramis Fuster

M'alegro molt per l'estrena de Pol & Cia a TV3. Es tracta d'un programa arriscat, fet per gent jove i amb idees noves en la televisió pública catalana, conduït per marionetes i amb entrevistes ràpides a personatges populars de casa nostra. Gags, reportatges i monòlegs per a les nits de dilluns, després del novedós programa musical de la Nina, el Mania, amb cançons de totes les époques interpretades en català per artistes del nivell de Gisela.

M'alegro molt, perquè em pensava que després de 3D (o TresD, o com es digués) amb Ramon Pellicer, em creia que TV3 no podria enfonsar-se més en la misèria televisiva estival. Si aquell programa era dolent, trist, forçat i sense grapa, Pol & Cia va més enllà.

M'agradaria poder definir-lo només amb una paraula. M'agradaria poder dir que és mediocre. Però Pol & Cia és molt pitjor que això.

Aquest infumable subproducte conté qualsevol defecte que es pugui aplicar a un programa de televisió.

  • Les marionetes estan mal fetes, són simples i no tenen cap mena de gràcia. El presentador és un gafapasta caradecavall que recorda la Norma Duval amb la cara embolicada en velcro. La resta són ninos que no van passar el càsting dels Lunnis.
  • Els noms dels personatges són d'un tòpic vergonyós (Pol Txinel·li, Mary O'netta).
  • El doblatge és lamentable, desincronitzat, i es nota que estan llegint guió. Manca espontaneïtat, i el presentador no té cap mena de recurs per a respondre alguna possible sortida com va ser el cas ahir amb Toni Soler. Simplement, fa veure que riure tirant el cap cap enrere (recordem que és una puta titella i quan riu sembla que es desnuqui).
  • Els secundaris (o fins vaig veure) eren paròdies de personatges valencians (sic).
  • Els gags tenen tanta gràcia com dos ciris regalimant cera sobre els mugrons. El reportatge de la platja per un tal Sánchez (algun dia s'ha d'estudiar la dèria de TV3 per anomenar així a tot personatge barroer de la seva programació) no serviria ni com a farciment en un programa de teletrucades de la matinada.
  • El guió era antic i desfasat (a què venien totes les referències a les manifestacions de mossos i a les càmeres ocultes en comissaries... ara?).
  • Vaig apagar el televisor quan va començar un presumpte reportatge sobre el Bread & Butter.
  • I el colofó dels mals: Toni Albà (que fins on jo vaig veure, donava la veu a un putxinel·li que, oh sorpresa, imitava el rei!).

Amb això, ja em puc fer una idea de qui és el cap de programació estival de TV3.



Hola, sóc Dante Alighieri, i em coneixereu per ser el creador de La Divina Comèdia i Pol & Cia. Només volia dir-vos que estaveu avisats.

dilluns, de juliol 30, 2007

Simpsonize


Hey, Doc

Una d'aquestes rucades que es posen de moda per la xarxa de tant en tant és la d'adaptar el teu rostre a una sèrie o una pel·lícula popular. Hi va haver un temps en què qui no tenia un ninotet de South Park amb el seu jeto no era ningú. Ara, toca els Simpsons.

Aquí, a Simpsonizeme, podeu tunejar-vos per saber com lluiríeu a la pell d'un dels habitants d'Springfield. Sorprenentmenent, el resultat és bastant bo, i el personatge final queda molt i molt curiós.


diumenge, de juliol 29, 2007

Summer in the city


M'agrada treballar a l'estiu a Barcelona. La ciutat esdevé un indret mutant, de carrers buits i cares desconegudes, persianes abaixades i pantalons curts.
Però deu ser el calor, o la lluna, o totes dues coses, que fan que Barcelona estigui nerviosa els últims dies.
I aleshores entens que els fills de puta no fan vacances.
M'agrada treballar a l'estiu a Barcelona.



El Chemical City de Sam Roberts és una puta meravella.

divendres, de juliol 27, 2007

Estimada rutina, d'Àdam Martin

Com sempre, les expectatives no es corresponen amb la realitat.
Em pensava que el llibre (curt, curtíssim) d'Adam Martín era un recull de relats sobre la vida qüotidiana a Barcelona, i ha resultat ser un aplec d'històries que el periodista va anar desgranant en una secció al programa La República de Joan Barril, basades en l'observació d'un mateix lloc o indret durant una setmana cada dia a la mateixa hora.

La veu radiofònica, doncs, no et deixa fixar-te gaire en els possibles valors literaris de l'obra.

Siguem francs: Estimada rutina són minireportatges de ràdio, molt en la línia barriliana de la poètica del dia a dia, però que no destaquen per aportar res de nou. En acabar de llegir-lo vaig tenir la sensació d'haver estat retornant a paratges ja coneguts.

El problema potser rau en què, per fugir dels tòpics a que una idea tan gastada com aquesta t'aboca, s'ha de tenir una mirada. I Àdam Martín sembla que no la té. O la que té és massa fotogràfica, excessivament periodística, sense una veu pròpia. Per això, Estimada rutina esdevé una rutina en la seva ceremònia de tornar una i una altra vegada per intentar exercir de cronista de la ciutat.

Per sort, Àdam Martín és prou llest per reconèixer que ell ni ho és, ni té intenció de ser-ho.

Àdam Martín em cau molt bé. El seu Primers Auxilis a Com Ràdio primer i a RAC1 després em semblava un excel·lent magazine. Crec que és molt superior als de Jordi González i al de Toni Clapés en les tardes de l'emissora del Grupo Godó, i coincideixo plenament amb el discurs que va deixar anar el dia que s'acomiadava del programa. Llevat d'algunes relliscades (com la cosa aquella amb l'Ana Obregon), ha deixat empremta en els programes on ha col·laborat o presentat (una cosa que li ha faltat fer a l'Estimada rutina). És simpàtic, té més cultura freak del que pot semblar a simple vista, i es va asseure al seient de darrere meu en el concert que Bruce Springsteen va fer a Badalona per embadocar-nos amb el seu Dust & Devils.

dijous, de juliol 26, 2007

El Solitario

Jaime Jiménez Arbe acaba d'entrar a la història negra espanyola, en el panteó on s'inscriuen el Lute, el Dioni, les germanes Izquierdo, Luis Figo o Julián Muñoz.

Reuneix tots els requisits per entrar en aquest club exclusiu. A saber:
  • Anys evadint la policia.
  • Uns 30 atracaments a les seves esquenes.
  • Cara de pagessot de tres al quarto.
  • Ús mortadèl·lic de la disfressa.
  • Enginy criminal pervers.
  • Una base d'operacions en una nau industrial al més pur estil Equipo A.
  • Ganes immenses de protagonisme mediàtic.
  • Una brasilenya esperant-lo a ultramar.

Però no ens enganyem, aquest fill de puta ha assassinat a tres persones, i ara intentarà treure tot el redit possible al fet de ser El Solitario. Escriurà un llibre a la presó (de fet, ja el té escrit, en 18 quaderns on anotava les preparacions dels cops i el resultat), donarà entrevistes a tort i a dret, s'excitarà amb el telefilm que li dediquin, i és possible que intenti casar-se a la trena o alguna cosa d'aquestes. Voldrà sortir als media tant com pugui.

En la detenció, duia les mans cobertes d'esparadraps, però no per deixar empremtes... Aquest fill de puta és tan egocèntric que se la cascava amb les seves fotos als diaris.

D'aquí el sobrenom d'El Solitario.

Al talego, Jaime, per més que et facis el reietó, no estaràs tan sol.

PD. Per onanistes, els lumbreres que van fer-ne retrats robot que Déu n'hi do...




El día de la marmota làctea

Cada dos per tres s'organitzen festivals de publicitat on es projecten els millors anuncis, i es donen premis i tal. Se'n fan seleccions que passen en programes per televisió, normalment concentrats de mitja horeta amb una esbatanadora majoria de procedència argentina.

Però hi ha un subfenomen televisiu que ningú ha estudiat abans.

El Grupo Pascual.


Fa anys que un nano xuclava el cacau d'una JASP des del balcó de casa amb una canya gegant, potser un dels anuncis més freudians que s'hagin emès mai, amb la cançó Chico tienes que cuidarte d'Hombres G lleugerament retocada. (Precaució: tinc el vague presentiment que estic barrejant dos anuncis de la época).

Més tard va arribar aquest petit clon de la Young Carolina Ferre amb el mític a mi la grasa no me va, i va inaugurar la moda pascualina o pascualense. És a dir: joventut neocon que es desplacen per la urbs amb ciclomotor i vesteixen de colors pastel, molta americana estil robocop , repentinats fins a l'extenuació i extrema felicitat casta prematrimonial.

Els anuncis de Pascual s'han basat, des d'aleshores, en aquests pilars:

  • Jovent sa i catòlic practicant.
  • Vehicles anacrònics (la Jog o el Suzuki Vitara).
  • Famílies de l'Opus de pares professionals que sempre llegeixen el diari i mares entregadíssimes en una cuina immensa.
  • Felicitat exhacerbada al voltant d'una ampolla de gasosa o un tetrabrik.
  • Interacció entre el senyor Pascual (que pot ser una veu o una còpia del CQC) i els sorpresos protagonistes.
  • Versions estúpides de cançons que alguna vegada han estat populars.

I ara, un petit càstig de nostàlgia, que espero se us enganxi durant unes hores, i l'aneu xiulant, i la propagueu com una epidèmia.

dimecres, de juliol 25, 2007

Tempus fugit




Hi ha massa coses a fer a l'estiu.

PD. Vettriano, Hopper i Rockwell.

dilluns, de juliol 23, 2007

La connexió John Doe

Sabíem que hi ha gent encaparrada en connectar ETA amb Al-Qaeda, i que fàcilment titlla d'impresentables a tot aquell qui li porti la contrària. El que no sabíem és que, ara, els etarres, han fitxat John Doe, el psicòpata de Seven.
Aquí en tenim l'evidència més clara de la relació entre ells:



Aquest és el retrat robot que la Guàrdia Civil va elaborar a partir dels testimonis que van estar en contacte amb l'etarra fugit de Castelló. Ja no es tracta de la qualitat pèssima del dibuix (que donaria ple sentit a l'expressió vergonya aliena), ni del fet que si algú veu aquest home pel carrer sortirà corrent perquè és una espècie d'engendre monstruós. S'ha donat la circumstància que part del públic del FIB s'ha apuntat a l'estúpida moda de disfressar-se com el paio del retrat (molt intel·ligent, nanos, molt intel·ligent). L'important és que ja tenim la prova que l'assassí de Seven ha fitxat per ETA, com veiem en el retrat robot que el tinent Mills va descriure en el film...

S'ha internacionalitzat la banda, o és que l'homicida dels pecats capitals era basc? Serà ara Hannibal Lecter el nou ideòleg de la banda? Rebrà classes d'euskera Catherine Trammell? Se li cremarà el marmitako a Leatherface? És el jersei de Freddy Krueger una ikurrinya apedaçada? Podrà MacGyver resoldre aquest merder? Es muntarà un Burger Lehendakari o un Planet Santurce a Palm Beach?

divendres, de juliol 20, 2007

Mierdomagnetisme

Tinc un problema.

Si mai compro res que dugui un endoll o necessiti electricitat, o no funcionarà o estarà espatllat. Ja siguin els mp3s, els dvds, les minicadenes, els aires acondicionats, els ordinadors, els discs durs externs, els videos VHS, els minidiscs o, com ha estat el darrer cas, la tele.

Suposo que dec desprendre algun tipus d'electromagnetisme, un mierdomagnetisme, que fa que el més mínim indici de vida electrònica s'esfumi quan hi sóc a prop. I que consti que ja em passava abans de rebre la descàrrega elèctrica.

Senyors de Cyberdine Systems, Molt Honorable Senyor John Connor, Resistents a la revolta Robot, Investigadors de l'Àrea 51, Imitadors d'Stephen King, Mal·lograt senyor Philip K. Dick:

Sóc tot seu. Si alguna vegada em necessiten, enviïn-me una carta per correu ordinari.

Shooting Indy #1

dimecres, de juliol 18, 2007

The road, de Cormac McCarthy

Em vaig deixar entabanar quan vaig comprar The road, perquè tenia entés que era una història sobre zombies.
Res més lluny.

The Road parla del viatge que un pare i un fill (Papa i boy són els seus noms a la novel·la) fan cap al sud, en un món devastat per una catàstrofe nuclear. A peu, arrossegant un carret de la compra on emmagatzemen tot el que troben que puguin utilitzar, es dirigeixen cap a la costa, a la recerca de vés a saber què, un indret on poder viure millor, potser.

La premisa està gastada, però Cormac McCarthy no en té prou amb això que a més converteix la història en un ensopiment continu. Cada dos o tres paràgrafs se'ns descriu el paratge desolador (a saber, cel gris, pluges de cendra, arbres cremats, vent que udola i accentua la soledat), i pàgina sí pàgina també l'home protagonista es desperta a mitja nit espantat per algun soroll.

Els dos tindran contactes esporàdics amb gent que malviu a la carretera: un indigent que no hi toca gaire, tres homes que s'estan palplantats com estaquirots, un arquer que els atacarà des d'una finestra o una banda de caníbals que es dedica a endrapar supervivents. Tot descrit amb desgana i sense cap tipus d'emoció, farcit de diàlegs buits de l'estil are we the good ones, yeah, it's okay, it's okay. De fet, tenia la impressió d'estar llegint sempre aquestes línies. Hi ha escenes estúpides com quan troben un búnker ple de menjar enllaunat, amb un generador de corrent elèctrica, aigua calenta, revistes, llibres i tot el que cal per sobreviure a l'apocalipsis, i hi romanen tres o quatre dies perquè "si s'estan quiets els trobaran i han de seguir cap al sud (sic)". Clar, quan vint pàgines més endavant estan a punt de morir d'inanició, et donen ganes de cridar-los: foteu-vos, gilipolles!

Ni l'aparició d'algunes imatges pretesament terrorífiques (camions plens de cadàvers, nadons carbonitzats), ni un final que es veu venir d'una hora lluny (l'home comença a tossir de forma preocupant cap a la meitat de la novel·la), no hi ha res que enganxi. El marrec es fa odiós, a més.

El novembre es publicarà com La carretera a Mondadori. No val la pena.

I aquí, un curt ridícul inspirat en la novel·la i protagonitzat per Ludovic Giuly(que té poc a veure, la veritat):


dimarts, de juliol 17, 2007

El cor de la ciutat, next coming

És possible que quan cliqueu, aquest video ja no es vegi. És més que probable que l'hagin despenjat de Youtube, quan els mormos de Salt Lake City que controlen la xarxa en descobreixin el contingut.
I és que es devetlla una de les properes trames argumentals d'El Cor de la Ciutat, un cop morta la Cinta.
Quan el Peris torna a Sant Andreu, se n'adona que el calorrisme ja hi ha deixat empremta. Catalunya ha canviat, i des del seu bar (i la seva viudetat) lluitarà contra les shu-flamenkes i els pagafantes.
L'exclusiva és dels amics de De Culo a Boca, i n'aprenem expressions com mazo pedo o este es el conejo.



El tio no sé quan és més tonto:
  • Quan es pentina com en Ford Farlaine adolescent i es clava dos piercings al nas.
  • Quan grava sota el lema soy tu mejor amigo y te voy a respetar.
  • Quan ho penja al Youtube.

El Peris tindrà molta feina enverinant quitxalla amb les fantes del seu bar.


dilluns, de juliol 16, 2007

El dilema

Portàvem uns quants mesos dubtant entre comprar un televisor de pantalla plana i un aire acondicionat. Calibrant els pros i els contres, i la necessitat que en teníem d'un i l'altre. Aquest estiu fa calor a estones.

Ahir suàvem amb:

  • Holocausto Samurai (aka Six-string Samurai). En un món apocalíptic ple de rockabillys un émul de Buddy Holly canta pel desert de Nevada camí de Las Vegas, mentre combat amb una katana contra una gentussa descartada de la Hanna & Barbera . No intenteu veure-la mai (la vaig haver de passar ràpid).
  • Testigo de Cargo, de Billy Wilder. Magistral, amb Charles Laughton i Marlene Dietrich en estat de gràcia.
  • 24, sisena temporada. Jack Bauer és Déu Nostrusenyor.

Ara, al menjador, ja no hi tenim una tele, hi tenim un altar.

And now, something completely different, un document esgarrifós: una fotografia de'n Miki Puig d'aquí a 15 anys.

-Sóc un melòman.
-Un home meló?
-No, que m'agrada la música.
-A mi m'agraden les dones i no vaig matant-les pels puestus, Miki.



dissabte, de juliol 14, 2007

La Catedral del Mar és una novel·la buida


Irene Adler s'està llegint La Catedral del Mar, la novel·la de laboratori d'Idelfonso Falcones, i n'ha desentrellat el secret de l'éxit: la història disneyniana de superació personal està combinada amb nombroses escenes de sexe panfletari. En definitiva, un llibre buit.

Aquí en tenim la prova empírica.



També es demostra que s'em va negar el do de la percussió.

divendres, de juliol 13, 2007

Divendres 13: Terror, fantasia i ciència ficció


Impressionant l'encierro d'ahir, amb cornades d'antologia, i un brau demolidor a la cua de la cursa.


Ens hem de posar d'empeus per veure aquesta obra d'art. El nano no és d'aquest món.


JJ Abrams s'ho tenia d'allò més calladet, i ara ens deixa anar aquesta perla que porta la firma inconfusible de l'empollón més espavilat de Hollywood: molta gent corrent la vida dels quals és interrompuda per un fenòmen inexplicable (i que recorda molt al fum negre).

dijous, de juliol 12, 2007

La desgana

Llevar-se a les sis, agafar el metro amb lleganyes i dur una novel·la a les mans, conscient però que no la podràs ni obrir en tot el trajecte. Comprar el diari en el transbord i anar directe a les pàgines d'esports, ja hem fitxat a Milito, mirar per la finestra del bus la gent amb pressa impròpia de l'estiu.
Migdiada de baba i pèrdua de coneixement, i manca de ganes de fer res. S'ha de baixar a comprar, has de col·locar el rentavaixelles, hauríem d'anar al gimnàs. Avui em sembla que penjaré un parell de videoclips al blog, que no hi ha esma.


dimecres, de juliol 11, 2007

Julian Sark

Julian Sark és un d'aquells personatges secundaris que, d'odiosos i carismàtics, es van fent estimar fins a erigir-se en papers protagonistes.

L'espia mercenari va començar a emprenyar la Sydney Bristow apareixent com un simple home de confiança d'un mafioset de tercera, en Khasinau. Era l'encarregat de negociar la compra-venda d'un artefacte de Rambaldi, que ni li anava ni li venia, però que el va situar enmig de la recerca pel llegat del geni renaixentista.
British fins a dir prou, sempre elegant, l'americana planxada i el cabell despentinat amb flema, l'accent de Julian Sark és un tros d'Anglaterra sobre el cúmul de mossegades yankees dels seus companys d'espionatge. Quan és segrestat per l'SD-6, i més tard reclutat per la gran (grandíssima) Irina Derevko, el senyor Sark demostra que ha vingut per quedar-se.


Té la planta d'un popstar heroïnòman, i només vol quartos: recolzarà qui li pagui millor, i si això vol dir aliar-se amb aquells que fins avui havien estat enemics, no li tremolarà el pols. Fins i tot se'n vanagloria.

El currículum de Julian Sark inclou embolicar-se amb la dona del protagonista... i tornar-la malvada, matar el seu propi pare i carregar-li les culpes a la pobre Sydney, avançar-se a robar les rareses de Rambaldi abans que els agents de la CIA (sempre, i de les formes més estrafolàries), pilotar llanxes sense treure's les ulleres de sol, enamorar una espia novella i viatjar per tot el món en primera classe.

En Sark és poqueta cosa, un nycris, un covard i corre com una rata. Però això li farà salvar la pell més d'una, de dues i de tres vegades. Rastrer, de punyalada per l'esquena i traidor nat, Julian Sark té charm.

David Anders, el personatge que l'interpretava, és una de les noves incorporacions per a la segona temporada d'Herois.

Un fill de puta amb classe... i sort.

dimarts, de juliol 10, 2007

Els àpats i la llibertat d'expressió a Amsterdam

Amsterdam és l'infern de la gastronomia, amb permís de Londres. El restaurant buffet asiàtic Dim Sum n'és l'exemple perfecte: una gran varietat de cartells anunciant tot tipus de plats on només hi ha dues fulles de parra i tres mosques. Al Dim Sum s'hi acaba menjant un bol amb fideus picants freds, i un parell de pans al vapor amb una trista sopa de sabor poc identificable.

Però tenen un panell enorme on la gent hi escriu coses, des d'opinions sobre el fantàstic menjar (tot són elogis), fins amor etern a la noia que volen enllitar aquella nit.

Al Dim Sum d'Amsterdam hi ha, avui, un avís per a catalans.

dilluns, de juliol 09, 2007

Modern life is rubbish

Als lavabos de la terminal de l'aeroport de Dormunt, al costat de la cua mateix d'embarcament, s'hi oferien aquests productes, entre d'altres.

Ara resulta difícil mirar a la cara de qualsevol turista alemany en un avió, i preguntar-se si la son sobtada que li ha sobrevingut després de l'enlairament es deu a l'ús del cony de viatge, una espècie de bollycao de gelatina per on s'introdueix el membre i simula... bé, no cal que expliqui el que tots ja sabem.

Si els alemanys van ser capaços d'inventar el frankfurt, era de preveure que també podien crear el Travel Pussy.

I ara, a la manera del senyor Q., uns minuts musicals...

diumenge, de juliol 08, 2007

La Solución Final, de Michael Chabon


La solución final es pot prendre de moltes maneres, però la més recomenable és fer-ho a l'estiu, com un aperitiu, saborejant-la de forma fresqueta i lleugera. La novel·la breu de Chabon es pot llegir en un trajecte en tren d'Amsterdam a Brusel·les, tot i que jo sóc un xic més maldestre i vaig necessitar d'arribar fins a Aquisgrà per poder finiquitar-la.

I és que crec que Chabon també s'ha pres la historia com un divertimento, un conte relaxat massa llarg per encabir-lo en un volum de relats, però massa curt per consider-lo una obra major, com si sí ho va ser la mastodòntica (i brillant) Las asombrosas aventuras de Kavalier y Klay.

Michael Chabon deuria llegir El curiós incident del gos a mitjanit, de Mark Haddon, on es narra les peripecies detectivesques d'un nano amb autisme, i li deuria agradar. És més, és molt possible que es digue's: jo ho puc fer millor. Per alguna raó, va decidir agafar com a model el detectiu creat per Conan Doyle, i el va fer resoldre el seu darrer cas.

L'argument és senzill: enmig de la Segona Guerra Mundial, un nen aparentment mut amb un lloro xerraire arriben a Anglaterra. Tothom es disputa el lloro, des dels serveis secrets britànics, fins a lladres de poca monta i massa deutes. Quan l'ocell desapareix, un vell detectiu, retirat fa ja molts anys, entra en escena.

El preciosisme de Chabon és fins i tot exagerat. Descriu cada situació de la forma més literària possible, buscant la poètica en fragments on s'agrairia una narració més planera, i abusant de les hipèrboles (n'hi deu haver dos per línia, feu números). De vegades resulta encertat, i aconsegueix emocionar, però quan hi ha massa personatges en escena es fa confús i sobrer. El nivell de la novel·la, no obstant, és bastant alt, i s'agraeix la descripció que se'ns fa d'en Holmes (de qui no es diu mai el nom, per cert), com un individu apartat de la societat, a qui només li interessa resoldre enigmes, i com , malgrat l'edat, els engranatges tornen a funcionar mica a mica a mida que avança el misteri.

Que és previsible, sí. Que és entretinguda, també. La solución final no entrarà en l'univers Holmes com una de les grans històries, però sí resultarà emotiu retrobar-nos amb aquest vell xaruc, que es resisteix a apagar-se.

La resolució de La Solución Final és, per esperada i per crua, la que deixa el bon sabor de boca en tancar el llibre, mirar per la finestra, i veure el món passar a la velocitat del tren.