divendres, d’agost 31, 2007

Eslice Pizza

Sortejant turistes, furtadors i sudamericans de càrrega i descàrrega, és agradable baixar a comprar a la Boqueria. És cert quan diuen que hi pots trobar de tot.
Però la visita indispensable és l'Eslice Pizza, un raconet prop del centre del mercat on pots prendre un tall de pizza per 2,50€, 3,50 si l'acompanyes amb un got de lambrusco rosat ben fresquet.
Són delicioses. La meva preferida és la de verdures, però pots triar-la de formatges, picant, la típica margarita o fer-la al teu gust, amb ingredients comprats al mateix mercat. Pasta fina i molt cruixent, molt i molt saborosa.
T'asseus a la petita barra, fas un mos i contemples la gent passar, alguns embadocats, d'altres alucinant, uns perduts i els que més fent fotografies a tort i a dret. Al segle XIX, la Plaça de la Boqueria és coneixia com el Pla de l'Os, perquè tothom que hi anava a raure semblava que havia nascut amb un os a l'esquena. Ve de gust fer una mica el gandul, tot sovint.
Nyam.

dijous, d’agost 30, 2007

Dones de bon veure que es barallen en directe per delit dels espectadors masculins

Ha tornat l'Arucitys, amb certs canvis d'horaris i d'equip, i amb l'Arús carregant aquest any contra El Terrat i La Sexta, per la qual cosa m'ensumo que hi ha una negociació que no ha acabat de funcionar aquest estiu...

No obstant, i després del llarg parèntesi per lesió de Montse Solé, torna el gran alicient per seguir aquest programa (a més de David Broc):

L'enemistat gens disimulada que hi batega entre les bessones morboses que un dia van treure un disc (les Piercing) i la model que va començar a Flaix TV fent de panolis puntillosa i sembla haver-se encasellat en un paper que interpreta a la perfecció. Aquests dies, en què només hi ha una de les germanes al programa, s'han assegut juntes (together but not mixed up) i salten les guspires. No es miren, s'interrompen, es delaten i es llencen tot tipus de mocs (throw away the frogs).

Alfons Arús, compleix el teu somni d'una vegada i monta un ring perquè aquestes dues noietes puguin combatre d'igual a igual. Un dia en bikini, l'altre sobre fang, l'altre nues, l'altre untades en oli, la setmana que ve amb nata, etc... Les combinacions són interminables, i elles t'ho agrairien. No vulguis saber l'audiència que tindries.

dimecres, d’agost 29, 2007

Wolff Parkinson White


I et despertes un diumenge a les 3:25 de la matinada i saps que no va bé. Tens el cor disparat, et falta l'aire per respirar, estàs desorientat i intentes tornar a agafar el son. La tarda anterior havíeu estat passejant per Sitges, fent fotografies als màstils de les barques que es retallen contra el la posta de sol al port, i ara és fosc i els batecs són tan forts i ràpids que et fan mal.

Per telèfon et diuen que no enviaran cap ambulància, que ets prou jove com per venir caminant o en cotxe, que segurament no serà res, un atac d'ansietat, que ves a saber si no t'hauràs fotut coca o alguna pastilla i ara t'espaviles nano, que ja saps com funciona això. Però ja no pots moure els braços ni les cames, estàs ajagut i marejat i ja dura massa, és esgotador, fins que a quarts de set veus els llums de la sirena per la finestra, baixes pàl·lid, com pots, i et diuen trànquil, que això amb un calmant se't passa, i tu ja no saps quantes valerianes t'has pres.

Entres a urgències caminant, el cor que no vol parar, i una infermera et col·loca quatre cables al pit, mira el monitor i surt corrent. Estaves més tranquil, ja ets a l'hospital i això ho arreglaran en un tres i no res, però de sobte apareix tothom a l'habitació: dos metges i mitja dotzena d'infermers que estan a punt d'acabar la guàrdia però que els veus molt neguitosos. Es deuen haver equivocat. Mires la pantalla i marca 239 polsacions per minut, i t'espantes.

Un metge i una metgessa es discuteixen davant teu. Taquicardia ventricular. L'estem perdent. Hay que meterle chispazo. Tu estàs boja? vols que s'en recordi de tu tota la vida? El perdrem.

Ell s'acosta la teva cara i et xiuxiueja, simulant una confiança que no té: t'hem d'aplicar una descàrrega. T'intentarem dormir però no hi ha temps.

Has tingut una vida feliç, i l'has disfrutat molt. T'enrecordes de la teva parella i de la familia, i penses que no ha pogut ser millor. Que estàs preparat. Que ha arribat l'hora de tancar la parada (amb aquestes paraules, tancar la parada, és curiós el llenguatge que et ve al cap en aquest moment), i que al cap i a la fi no ha estat tan malament. Què cony, ha estat molt bé. Curt, però molt bé. Els estimes i t'estimen, és l'únic que importa, al cap i a la fi.

I ja tens el gel fred al pit i una màscara sobre la boca, i veus com freguen les pales i te les acosten, i com tot el cos se t'il·lumina per dins, com una supernova, com si el Camp Nou encengués tots els llums per dintre teu, i crides mecagüenlahostiaputa i t'aixeques un pam de la camilla perquè encara estaves despert. Les neurones van bojes amunt i avall i demanes més més i més, però gires el cap i veus que la línia passa està en zero uns instants, i torna a 80. Somrius i et dorms.

Durant tres dies, en una camilla, intubat, monitoritzat, drogat i atontat, et diuen que has de ser conscient que et pots morir en qualsevol moment. Que el que tens és causa de mort sobtada. Diumenge, dilluns i dimarts. Matí i tarda. I pateixes més per ells que per tu. Veus les seves cares i fas broma, intentant alleujar una situació que no es pot alleujar.

Finalment dimarts et fan una prova i et deixen en una camilla al mig d'un passadís, sol. El metge surt i li ha canviat la cara. No és maligna. Es pot curar. Quan abans millor, però es pot curar. Dilluns t'operaran, i encara que hi haurà complicacions, deixaràs enrere tot aquest malson.

Però no del tot. Perquè hauràs après molt.

dimarts, d’agost 28, 2007

World's Best Boss

Un dèspota ple de prejudicis, que es creu el pare dels seus empleats però aquests no el suporten. Que tracta el pilota de l'empresa com un gosset faldiller, humiliant-lo a cada paraula, a cada mirada. Que diu que és amic dels seus empleats però no dubtarà a clavar-los-hi un ganivet per l'esquena. Es pensa que es graciós i fa bromes constantment, gairebé totes de pèssim gust, però no acceptarà cap acudit dels treballadors. Pressumeix de prendre decissions crítiques sense que li tremoli el pols, però és un covard que s'amaga quan sap que l'ha cagada.

Michael Scott és el cap d'una oficina local de Dunder-Mifflin, en la magistral The Office.

diumenge, d’agost 26, 2007

Peix o no peix

Ara que surten restaurants japonesos de sota les pedres, alguns d'ells antics xinos reconvertits, cal decidir-se en l'especialitat bàsica d'aquest: carn o peix.

Una opció econòmica on atipar-se de peixos crus és el restaurant Sakesushi de carrer Vèlia, un buffet amb totes les de la llei, res de cintes rotatòries. Per 12,50€ la nit i els caps de setmana per persona, i les begudes a un econòmic 1,75 €, el restaurant (del que no recordo el nom, però està a vint metres del passeig de Fabra i Puig) és petitet i de servei ràpid i agradable, i té una taula en una paret amb safates de makis, nigiris, sashimis i d'altres empanadilles i fregids, gairebé tot fred (tret d'unes ales de pollastre arrebossat d'allò més saboroses). Hi ha una carta de plats calents de quantitats mínimes però suficients, i d'on es pot repetir tants cops com es vulgui (el chop suey de verdures és força bo). La tempura fa aigües per tot arreu, massa refregida. El peix no és una delicatessen, però s'empassa força bé i et deixa ple fins a dir prou.

La opció planxa és al carrer Garcilaso 139 , el restaurant japonès Kyoto Tepanyaki. Aquí no demaneu peix, perquè no val una merda. Els makis tenen el tacte d'una galleta maria mossegada. La gràcia està en la cuina a la planxa, feta al bell mig del restaurant pel xef, excel·lent. El cuiner monta tot un espectacle per a fer els fideus i els flambejats, i només sap greu que hi hagi taules que aplaudeixin després de cada foguerada, com aquells que aplaudeixen quan aterra un avió. Hi ha més xivarri que en el de carrer Vèlia (molt més)
, i l'espera per l'àpat és tan llarga que alguns comensals van dedicar-se a picar amb els sticks a les copes (síntoma d'una societat en vies de desenvolupament com la nostra). A destacar plats deliciosos com l'arròs amb salsa de soja i anguila, que va trigar una hora i mitja en arribar a la taula, però amb el que ens vam llepar els dits. Bé de preu, cal anar sense presses ni gana, només pels plats a la planxa.

dimecres, d’agost 22, 2007

Impacte cranial 10: La nostàlgia avanguardista

"Gran parte de lo que se edita en España es demasiado convencional. Y yo con Nocilla Dream he ido a tumba abierta"
Agustín Fernández Mallo

Amb el risc que comporta llençar dards contra aquest senyor, perquè donde las dan las toman (where they give'm, they take'm), no puc mossegar-me més la llengua (can't help bitting my tongue).

Agustín Fernández Mallo és el més clar exemple del poder de la nostàlgia que usen els publicistes de la Coca Cola amb l'anunci aquell de la Mayra i les cintes de cassette rebobinades a boli, el desenterrador de la Nocilla com a icona popular del segle XX, el modernillisme de Barri Sèsam i gafapastes, asidu al Verdi i als suplements de cultures, tot i que no para de queixar-se que els mitjans de comunicació no els fan cas (a ell i a la seva tropa, on hi ha un molt superior Javier Calvo).

Fernández Mallo presumeix de no escriure novel·les, perquè és l'enèsim profeta que vaticina la mort de la novel·la. D'aquí a un temps, quan la suposada trilogia Nocilla Project no faci gràcia i es vengui al mercat de Sant Antoni a l'engrós, ja veurem quina és la salut de la Novel·la.

Un altre zombie amb pretensions.

dilluns, d’agost 20, 2007

Els terratrèmols no tenen nom

El Dean o la Katrina són huracans demolidors amb nom propi que se'ls veu venir. Durant dies els informatius avisen del circuit que els huracans faran, com si fos un dels tours dels Rollin' Stones, que si tocaran terra a tal hora, que si revifaran o perdren força, que si són de la categoria 3, 4 o 5. Els huracans tenen nom perquè són una visita molesta de les que mai se'n van, que no entenen que has de fregar els plats o sortir a llençar la brossa, i que et deixen el menjador fet una porqueria.

Però els terratrèmols no. Els terratrèmols són com lladres anònims que entren de nit i et buiden la casa, o te la destrossen, o et foten una punyalada. Per això no tenen nom.

Els terratrèmols només serveixen per a què els fotògrafs aconsegueixin instantànies impactants, en blanc i negre, de nens plorant entre la runa, d'homes amb la mirada perduda i mocadors sobre la boca, de mans cercant el menjar sota les rodes dels camions de repartiment.

Ahir vam veure l'exposició Foto Press 07 que hi ha al CaixaForum. Encara no entenc la majoria de les premiades: persones violades en la infància que tornen al lloc dels fets, o gent fent coses corrents com tallar la gespa. O la que fotografia la seva àvia amb alzeimer a totes hores. Entre el dramatisme barat i l'asèpsia de la càmera. Cap d'aquestes no em va dir res, tret d'una col·lecció de fotografies de diferents indrets i descampats de Múrcia, en els que no hi havia ni un ànima.

M'agradaria que algú fotografies el bombers de Creixell amb els gossos, gent amb nom, que han hagut de tornar a casa perquè els disparaven mentre intentaven ajudar les víctimes.

dijous, d’agost 16, 2007

El Rei ha mort

Elvis Presley no és en una illa, amb Marilyn, Kennedy y Fu-Manchú, teclejant el 4 8 15 16 23 42 dins un búnker de Dharma.

Tinc una amiga que va néixer a Memphis, Tenessee, filla d'un estomacòleg de l'hospital de la ciutat. El doctor Richard Greer (que actualment exerceix a Greenville, South Carolina) és un d'aquells paios catxondos que hem vist mil i una vegades a les pel·lícules universitàries tipus Porky's. Un cop, realitzant les pràctiques de la universitat, van decidir anar de festa a una ciutat propera. Per arribar-hi havien de creuar un pont que tenia un peatge, una cabina solitària enmig del no res amb un treballador dins, dels que es passa les nits traient-se els mocs i escoltant The Mamas and The Papas per la ràdio. Richard i els seu companys van atansar-se a la piscina on hi ha cadàvers per a disecció i estudi i van pescar-hi un braç. Arrencaren el cotxe i posaren camí cap al poble on hi havia la festa. Quan van arribar al peatge, l'operari avorrit els va dir la quantitat, no sé quants centaus, i Richard Greer va pagar-li allargant el braç fora de la finestreta... un braç gris, humit i de venes negrotes que contenia unes quantes monedes dins la mà. L'operari va obrir la barrera i Richard va arrencar, deixant monedes i braç dins la cabina. Els xiscles de l'home van esmorteir el soroll del cotxe cremant pneumàtic.


El doctor Greer, dic, es trobava de guàrdia a l'hospital de Memphis la nit del 15 al 16 d'agost, quan un altre metge va entrar esverat al seu despatx.

-Has de venir a veure això.
-El què?
-Has de venir a veure-ho.


No hi havia gaire gent treballant aquella nit a l'hospital, pels torns de vacances i pel poc volum de feina, però gairebé tothom s'aplegava a la morgue.

-Què ha passat?
-El rei. El rei ha mort!

El doctor Richard Greer va entrar a la sala d'autòpsies. Sobre una taula metàl·lica, el cos immens i deforme d'un home que havia estat el seu ídol. Elvis Presley, o aquell tros de carn de 130 quilos que es desparramava entre vòmits i bilis, jeia mort davant del seu darrer públic.

No hi va haver aplaudiments, em va assegurar.

dimarts, d’agost 14, 2007

Trucs de venda d'Alexandre Dumas #9

Diuen que per escriure s'ha de tenir un bon padrí. Així que m'he agafat el DeLorean i m'he anat a la França del segle XIX a buscar Alexandre Dumas pare, a que em gravés unes paraules. Per sort, ho va fer ell en persona, sense l'ajuda de ningú.

dilluns, d’agost 13, 2007

Trucs de venda de Heinrich Himmler #8

Ara que ja comença a ser difícil de trobar a les llibreries, i que estic a mitja escriptura de la següent, no ve malament tenir un dictador fill de mil gosses babilòniques que et faci promoció de la novel·la.

Gràcies, malànima!

divendres, d’agost 10, 2007

Nacho Vidal, l'actor sobrevalorat

Qui més qui menys parla de Nacho Vidal com si s'hagués empassat tota la seva filmografia (observeu l'adequat us de les paraules emprades en l'anterior frase). Tant a la tele com a la ràdio, es parla de Nacho Vidal amb respecte i admiració, com el millor actor porno de la seva generació, com el qui la té més gran.

A la magnífica biografia escrita per David Barba s'hi troba la peculiar història d'un home perdut, un paio carn de presidi que havia arribat a entrar la legió, i que es coneixia la ruta del bacalao tant bé com la capacitat d'absorció del seu nas.

Nacho Vidal no és qui la té més gran, ni qui fa les millors pelis porno. És un tio que presumeix de dirs floretes a l'orella de les seves parelles de còpula circunstancial, mentre les escanya, les enrojoleix de cachetes i les forada fins que les hi salten les llàgrimes. Al Nacho actor li anava la marxa, cara de boxejador i capacitat anaeròbica descomunal, però al Nacho director/actor li va cada cop més el sadisme, la violència, la escopinada i el rímel escorregut, la llepada de peus i l'escenari sòrdid. Argumenta que la gent s'ha cansat del porno clàssic, i no sóc qui per discutir-li res, però d'aquí a elevar aquest macarra amb veu de pijo a la categoria d'icona hi ha un pas molt gran.

Nacho Vidal està sobrevalorat.

El bicing, tot un éxit a descobrir per en Nacho.

dijous, d’agost 09, 2007

dimarts, d’agost 07, 2007

Els Simpsons fan figa


No he rigut ni una sola vegada en tota la pel·lícula de la familia d'Springfield. Ni tan sols m'ha semblat un capítol llarg. M'he avorrit amb una història previsible, fàcil i sense grapa, tot el contrari del que s'espera de les criatures de Matt Groening. M'agrada molt més, per exemple, el musical de South Park, que realment trencava amb el format de sèrie i parodiava com Déu Mana tot el que es podia parodiar.

Los Simpsons només incrementen les cullerades de moralina que acostumen a rondar sobre cada episodi, fent-se empalagosos, i estiren gags que no haurien d'haver vist mai la llum: Steven Seagal ja va tenir una revelació india a Alaska a En Tierra Peligrosa.

D'on surt la frase Homer va a demostrar que tiene cojones? és un intent de posar-se al nivell de Padre de Família?... cosa que no caldria, perquè són dues sèries diferents fetes per generacions diferents. Pel que es veu en el dibuix, si és per qüestió de cojones, sembla que la Marge prefereix en Peter Griffin.

I Sí, em segueixo quedant amb Futurama.


dilluns, d’agost 06, 2007

Hosteleria fantàstica


The Lost Room, o La habitación perdida, com es va estrenar, amb més pena que glòria, a Cuatro.
Joe Miller és un policia a qui, enmig d'una investigació d'allò més estranya, li arriba una clau amb propietats fantàstiques. Usant-la pot accedir a una habitació de motel, la número 10, des de qualsevol porta on estigui. I des d'aquesta habitació pot sortir per la porta que desitgi, arreu del món. Semblaria molt maco si no fos perquè aquesta clau la busca tot cristo, des d'un multimilionari amb un fill malalt de leucèmia fins a sectes amb nom del cagar-se com La Legión, La Orden o Los Coleccionistas.

I és que la clau no és l'únic objecte que té certs poders. Tot el que hi havia en l'habitació número 10 del Motel Sunshine el 21 de maig de 1961 va adquirir propietats... peculiars. Un bolígraf que crema allò que toca, un rellotge que cou ous, un bitllet de bus que et transporta a una carretera mig abandonada, un ull de vidre que tot ho cura, unes ulleres que inhibeixen la combustió, i així fins arribar a un centenar, desperdigats arreu del món, cobejats per gent que, quan els poseeixen, són més desgraciats.

D'on ha sortit aquesta habitació? Per què els objectes són tan poderosos? Per què es cerquen els uns als altres? Són la consicència de Déu escampada o l'avís de la proximitat de l'apocalipsis?

El detectiu Joe Miller s'implicarà en la recerca perquè, com tots els qui entren en contacte amb l'habitació 10, sofrirà una tragedia personal.

La setmana passada vaig poder disfrutar d'aquesta minisèrie de sis episodis a raó d'un cada dia, i em vaig quedar amb ganes de més. D'una factura impecable, l'argument recorda la mítica Misterio para tres (que avui, per desgràcia, no aguanta un altre visionat), i enganxa de mala manera. A reivindicar.



1408 és un pel·lículeta de cases encantades basada en un relat curt d'Stephen King, on John Cusack interpreta un paio encaparrat en demostrar que els fantasmes no existeixen. Si exceptuem la magistral Cadena Perpetua (The Sawshank Redemption), la resta d'adaptacions de contes del mestre del terror són episodis de la Twilight Zone allargats en sobremanera. Aquesta no n'és l'excepció, però...

1408 explica la típica història d'escriptor amb fantasmes personals que acaba trobant-se amb ells cara a cara, en una habitació d'hotel maleïda. Tot absolutament és previsible en aquest film, un revers menys cínic i més funcional d'El Resplandor. Però la interpretació de John Cusack (per qui sento debilitat cinematogràfica), el més que digne suspens en la primera part del film (la menys espectacular a nivell d'efectes, però més inquietant), i la sensació que hi ha poques pretensions en el resultat final, la converteixen en una pel·lícula d'allò més agradable per a una nit d'estiu a casa, amb les llums apagades i els ulls desviant-se cada dos per tres a la porta del menjador...

Samuel L. Jackson, un dels reclams del film, no hi surt més de cinc minuts, interpretant a... Samuel L. Jackson, com ens té acostumats des de fa deu anys.

divendres, d’agost 03, 2007

The 25th Hour


El buit que deixa qui se'n va, la necessitat de posar les coses en ordres, de saldar deutes, perquè és la última oportunitat; els amics del passat i la soledat d'avui, la confiança i la traició, la culpa i la culpabilitat.

I sabrás que faltó poco, muy poco, para que todo esto pasara.

dijous, d’agost 02, 2007

Alan Moore: l'escriptor sobrevalorat

Aquest guionista de còmics natural a Northampton és un dels paios més sobrevalorats en el seté art. Se'l considera una peça esencial en el desenvolupament de la narrativa moderna en el món de la vinyeta, però no és més que un il·lusionista, un fantotxe que usa cartes trucades i molts mocadors a la màniga per a enlluernar el públic amb espectacles buits de contingut.

Nascut l'any 53, va aprendre a llegir als quatre, i als sis ja confeccionava trencaclosques amb els llibres de son pare. Retallava pàgines d'un i d'un altre, i les ajuntava en un volum nou, creant barrejes delirants, encreuaments d'arguments de Verne i Salgari, amb fragments de Nietzche o de la Biblia. A la granja on va créixer va batejar tots els animals amb noms de personatges literaris, i amb 15 anys va calar foc a l'estable on havia reunit els porcs, les gallines, cinc vaques i un poltre que es deia Hawkins. En declaracions a la policia va al·legar que allò era literatura del passat, i que s'havien de començar de nou. Com que era inimputable, i els pares no van denunciar el seu propi fill, l'anècdota va quedar com una entremalidura (que repetiria amb 36 anys al zoo de Londres quan va enverinar dues llames i tota una familia de ximpancés amb arsènic).

Aleshores li va venir la dèria de la màgia, però el més a prop que ha estat mai de ser un verdader mag és en deixar-se grenyes i barba com un Merlín de pa sucat amb oli. Es rumoreja que durant anys va anar furtant gots de pinta de cerveza del pub del poble, amagant-los dins la tupida barba en el moment de marxar del local. Però sembla poc possible perquè també s'ha sentit a dir que odia el vidre. També odia els cargols, la tela asfàltica, el color caqui, els arbres de fulla perenne, els bolígrafs, el paper reciclat, els binocles i la humanitat en general.

Això no és obstacle perquè tingui la seva pròpia companyia teatral, The Moon and Serpent Grand Egyptian Theatre of Marvels, que es dedica principalment al mim tàntric, i contra els integrants de la qual ha anat a judici mitja dotzena de vegades.

En una habitació de casa seva hi ha set bicicletes que responen al nom dels set nans de la Blancaneus, i a qui alimenta amb greixos i llet un cop al mes.

Un tipus senzill, en el dia de la seva boda

Com a autor de còmics, Alan Moore està del tot sobrevalorat. Se'l jutja sobretot per Watchmen, una aproximació psicoanalítica als superherois, la seva única obra destacable. La resta són reciclatges de sèrie B que perviuen pel nom de l'autor.
V de Vendetta és una insofrible història infantiloïde que copia de 1984 i Un món feliç, però es torna pedant i espesa a mida que avancen les pàgines. Política ficció en ple thatcherisme que ni ha aguantat bé el pas del temps ni ha soportat una encara més dolenta adaptació al cinema. El dibuix és mediocre, per cert.

La Liga de los Caballeros Extraordinarios és un altre exercici de cocteleria pulp, que no vindria a explicar res (l'argument és estúpid), i que fagocita personatges populars de la literatura saxona (ni tan sols universal, així d'anglocèntric i imperialista és, malgrat que es vanaglorii del contrari) per a redimensionar-los. Cal dir que va aconseguir millors resultats cremant la granja amb els animals dins, perquè és una història prescindible, que té una continuació absolutament menyspreable, sense planificació argumental ni ganes.

Quin mèrit té From Hell? Resulta una còpia de l'Asesinato por decreto de Bob Clark, i no aporta cap nova informació, malgrat que va pel món d'obra documentadíssima. La seva visió sobre la investigació de Jack l'Esbudellador no és ni original.

La resta són productes que han anat passant amb més pena que glòria, que s'han aguantat en el mercat pel seu nom. El cicle de Tom Strong es deixa llegir per l'enorme qualitat gràfica de l'obra (cosa gens comuna, perquè en la bibliografia de Moore les il·lustracions són de nàusea), però que a nivell de guió és com les altres: molt soroll per no res. Molta idea rara que queda en esboç, i si hi grates trobes un forat enorme al darrere.

Aquest anarquista confés s'ha retirat unes quantes vegades del circuit comercial. Des de Ronya Mortis li farem una recomanació: canviï's el nom, faci's dir Jack Griffin, compri una capsa de mistos tamany familiar i tanqui's dins un graner. Segur que aleshores se li encén una bona idea.

dimecres, d’agost 01, 2007

Festival de Teatre Saudí a Barcelona

Jo vull ser com l'Ossama.


Ossama Bin Laden.............. Eduard Farel·lo
Mulà Omar.................................Roger Pera
Saddam Hussein.............. Josep Maria Pou
George W. Bush.............. Pep Anton Muñoz
Dick Cheney............. Emilio Gutiérrez Caba
Condoleeza Rice................................. Nina
Mahmud Ahmadineyad............ Enric Majó.
La mare d'Ossama........... Àngels Gonyalons
Mohamed Atta.................... Pepe Rubianes
Barbara Bush......................... Anna Lizaran

Direcció Ricard Reguant.
Adaptació musical: Delfín Quishpe.

Ambientada a Salou, l'estiu del 2001, un grup de yihadistes planegen l'atemptat contra les torres bessones en un apartament de multipropietat. El so del Dragon Khan que s'escola per la finestra és ensordidor, i durant els preparatius els terroristes van rebent trucades de tot tipus: desde líders d'Al Qaeda fins al president dels Estats Units. El calendari marca un dia en vermell: 11 de setembre.