divendres, de setembre 28, 2007

Tac to the future

Hi ha una porta intertemporal al mig de la sala, però no em fan vestir amb cap uniforme blanc de lycra ajustada. M'estiren a la camilla i em centren el cap, no el moguis, tanca els ulls, i aleshores comencen les proves. Tot resta en silenci, el murmuri llunyà d'una màquina, fins que em mouen a través del portal. Sorolls de bombeig, xiulets esmorteïts i la sensació que la curvatura de l'espai temps m'atravessa el cos.

S'atura. No ha anat bé. T'hem d'injectar. I en un tres i no res tinc una via al braç i una altra màquina impulsant un líquid incert dins meu que m'escalfa la gola. No obris els ulls! No et moguis! I tot torna a començar: bum bum bum, nyec frish. Vull mirar, però no puc, respiro massa fort i , de sobte, el silenci.

-Ja està, ja pots mirar.
No és un morlock, és la mateixa dona d'abans.
-A quin any estem?
-Estàs marejat? Descansa una estona. Apreta fort el braç i treu-te la tireta d'aquí mitja hora.

Sí, sí. Però jo buscaré ràpid un lloc on venguin almanaques esportius.

dijous, de setembre 27, 2007

World War Z, de Max Brooks

Els qui estimem el gènere dels morts vivents, i ens vam sorprendre amb el superb The Zombie Survival Guide de Max Brooks, ansiàvem la nova obra del fill de Mel Brooks. La guía de supervivència era un manual perfecte escrit des del rigor, tan complet com versemblant, que podria ser útil el dia que els morts no càpiguen a l'infern i caminin sobre la terra.

Ara fa cosa d'un any em va arribar via Amazon el World War Z, potser el llibre definitiu sobre el tema.

WWZ és un reportatge de Max Brooks al voltant d'un món devastat per deu anys de guerra contra els zombies. L'investigador ha rebut l'encàrrec de l'ONU d'avaluar les causes, el desenvolupament i les conseqüències del conflicte, a tots els nivells: militar, social, econòmic, polític, humà... Per això recorre a entrevistes a tot tipus de personatges, que l'ONU desestima per al seu informe i que Max Brooks compila per a aquest llibre: An oral history of the zombie war.

WWZ s'estructura en l'abans, el durant i el després, fixant la mirada tant en els Estats Units com en la resta del planeta, analitzant com es va arribar la situació de "The Great Panic" i quan va trigar la humanitat a plantar cara a "The Walking Plague". Entrevista a pilots d'avió, soldats d'infanteria, mestresses de casa, herois involuntaris, capitans de vaixell, japonesos hikikomori (aquells que no surten mai de la seva habitació), activistes de l'apartheid, metges, turistes sexuals, membres de la resistència francesa exiliats al Quebec, tripulació de submarins, etc... Cada entrevistat té un vocabulari propi i una forma de parlar personal, amb deixos i paraules pròpies del seu àmbit professional o biogràfic, amb una personalitat pròpia i una definició impecable. És tan gran el mosaic, tan ampli i diàfan, que WWZ ens dóna una visió hiperrealista del postapocalipsis.




L'explicació de l'origen del brot de virus que converteix els cadàvers en morts vivents (en un apacible llac de la Xina on viu una petita comunitat rural), i de la seva difusió (el transplantament il·legal d'òrgans arreu del món, de cadàvers de presos executats a... la Xina), ve acompanyada de la sèrie d'històries més esgarrifoses, humanes, frapants, emocionants i tristes que he llegit mai sobre els zombies.



Hi ha autèntiques meravelles. La història del gran pànic a l'Índia, amb milers de persones intentant fugir de nit embarcant-se en vaixells que també transporten infestats, és acollonant. La de la comunitat residencial yankee que veu aparèixer tota una legió de merodejadors a dalt del turó, i que acaba escombrant tot signe de vida casa per casa posa els pels de punta. La batalla per Nova York és esfereïdora. El tancament que fa Israel de fronteres, en ser els primers en reaccionar (recordem que Brooks és jueu) i l'ús de gossos i filades i camps de quarentena a Terra Santa té notables connotacions polítiques. Com ho té el col·locar a Cuba com la gran potència econòmica mundial de postguerra, gràcies a l'aïllament a que estava sotmesa, fins i tot després de la mort de Fidel. O l'ús del cinema propagandístic per evitar l'altíssim índex de sucidis durant la guerra. O la constitució de Rússia en un país il·luminat per Déu amb profetes líders sense escrúpols per executar humans a tort i a dret. O el líder de l'apartheid sudafricà, reclòs en un centre psiquiàtric d'alta seguretat, creador del Pla Redeker, que va significar el punt d'inflexió en la guerra: la ironia d'un pla racista ajudant a la humanitat.
Moltes i moltes històries, que es poden anar tastant amb calma, com a microrelats, contes o novel·les breus independents, imprescindibles.


La productora de Brad Pitt en va comprar els drets per a fer la pel·lícula, amb guió de Straczynski, que esperem comparteixi el to documental.
World War Z no és només una gran novel·la de zombies. És un dels millors llibres que he llegit mai, que va molt més enllà de la imatge de quatre cossos descompostos desmembrant víctimes cridaneres... i això que d'aquestes també en surten unes quantes.

dimecres, de setembre 26, 2007

Sopa de lletres


Devolviendo la conexión - ZappInternet

La presentadora s'implica en la resolució del panell. I el Nicklas aquest és un crack: no només truca a un programa estafa de trucades estúpides sinó que aguanta el tipus sense un riure, ni una paraula de consol ni res. Clar que sí Nicklas només trucava per masturbar-se parlant amb la presentadora, com fan la majoria de concursants d'aquests espais a Espanya, potser s'ha quedat amb el mànec a la mà i pensant... ¿esto me da más morbo aún?
Video i foto de Milinkito.

dimarts, de setembre 25, 2007

RIS... Policía Científica

Hi ha vegades que els resultats compleixen sobradament totes les expectatives, i fins i tot les superen. José Coronado ja havia trencat motllos amb Código Fuego, una sèrie sobre el món dels bombers en què es cremaven capses d'embalar per simular grans incendis: va durar dos dies.
Ara s'ha emperrat en convertir-se en el Grissom espanyol, aprofitant l'onada de sèries que plagien directament el model americà. Rieu-vos de Bollywood: l'star system ibèric es dedica a convertir en culebrots tot allò que triomfa allende los mares. Betty la Fea, Cia. no somos Ángeles, Hospital Central, Hermanos y detectives o Casado con hijos són alguns dels nefastos exemples. Agafa un idea més o menys exitosa, maquilla-la amb tones de caspa i accent castís, fés episodis de dues hores i estira la sèrie com un xiclet.

Han explicat què cony vol dir RIS? De què són les sigles? En italià significa Reparto Investigazione Scientifiche, i el CSI és Crime Scene Investigation, però...en castellà? A mi em sona a marca d'arròs.
Els (ir)responsables de la sèrie deien que s'havien assessorat en departaments de policia científica per dur-la a la pantalla amb el màxim realisme. Em consta que és així, malgrat que no es nota en cap moment. Quina diferència hi ha entre RIS i Génesis. En la mente del asesino? Que la primera s'emet a Tele5 en prime time, i la segona va tenir una vida bastant pobra a cuatro. Per la resta, són pràcticament calcades.

Primer episodi: en un departament de policia científica d'un cos inindentificat (cnp, picolos, mossos, securitas?), hi arriba una nova agent experta en informàtica i tecnologies. Com que està bona, un dels quatre agents que integren la unitat li llença la canya. El cap, José Coronado, la xinxa. Ella, es pica amb el segon i li segueix el joc al primer. Com que és novata i no ha estat mia al carrer (com el niño burbuja), vomita cada cop que veu un mort.

Estoy curado de espantos: he follado con la Pantoja, y estoy vivo para contarlo.

Resulta que en aquest departament no es deuen fer torns, ni sembla que tinguin gaire feina, perquè amb cinc paios ja van tirant:
  • Un per laboratori, que s'asembla un colló al Joan Maria Pou de RAC1, i que és responsable i seriós. M'esperava que en qualsevol moment es fotés a cantar un gol.
  • Un per balística, que és un pollós que va en plan macarra, acabat de sortir del casting d'el Comisario. Hombre de Paco en potència (una altra sèrie, per cert, infame).
  • Una per informàtica, que és guapa i va ser la nòvia del Joel Joan a Poble Nou.
  • Una forense que està liada amb... el Coronado!, i que té una sala d'autòpsies al costat del despatx on treballen tots plegats.
  • Un home lleig que no té història.

El jefe del Coronado és despatxat perquè està molt malalt, i es dedica a posar bombes a culpables que no han pagat el seu deute amb la societat, en plan Punisher o un Dexter més garrulo. Coronado està preocupat per dir frases en un to molt greu, i comencen a aparèixer cadàvers de dones violades amb els ulls arrancats.
Per fer-ho tot més modern, hi ha plans de vergonya aliena de la càmera entrant dins un telèfon o un ordinador, o reconstruccions del crim amb el filtre de polarització del premiere, i les noies finades de la sala d'autòpsies sempre surten ben grapadetes després d'haver estat obertes en el mètode d'Y.
El RIS no és només un servei de policia científica, sinó d'investigació també, perquè surten al carrer a interrogar testimonis i sospitosos, com el nano que cuida un hibernacle i que veus d'una hora lluny que és el culpable perquè és el tio que sortia a Al salir de clase. Les motivacions d'aquest són d'allò més previsibles (una mare prostituta que cardava davant seu quan era un nen), i els diàlegs i situacions les ha parit el clip d'ajuda del word, després de sortir dient allò de "parece que está escribiendo un thriller...".
No deixa de ser intrigant que la comissaria sigui un calc de la UAT, i que disposin de pissarres on penjen retalls de fotografies, noms, apunts i el que no càpiga en la carpeta del cas. És clar que això deu ser perquè són tan bons (o tan pocs) que no es dediquen a casos de robatoris en bars, atracaments, recuperacions de vehicles sostrets, lladregots de pisos, temptatives d'homicidi i d'altra escorrialla com la ressenya dels detinguts o el compliment de les ordres judicials. Cinc efectius treballant matí, tarda i nit que només investiguen assassinats en sèrie. Molt operatiu, sí.

L'episodi acabava com acaben tots els episodis de les sèries policials espanyoles: el dolent té un membre de la policia retingut com a hostatge i les bons li claven un tret en un moment de distracció. Parece que está escribiendo otro thriller...

Com ens hem de veure...

diumenge, de setembre 23, 2007

Coses que et fan sentir viu

  • Vessar una beguda no gaire freda en un got ple de glaçons, i que aquests es vagin esquerdant.
  • Caminar amb Beck o Franz Ferdinand a l'mp3, el cap ben alt, els braços pengim penjam, i el ritme xulesc de Travolta a Saturday Night Fever.
  • Despertar-se d'una migdiada i comprovar que encara és d'hora.
  • Arribar a casa després de treballar tot un puto cap de setmana esgotador.
  • Ballar estrany.

divendres, de setembre 21, 2007

La gent que parla fort

No els entretindré i seré breu: no soporto aquells que parlen alçant el to de veu.

No em refereixo al volum que van agafant les converses en un bar de facultat ple a vessar en horari lectiu, ni a la gent que crida puntualment, sinó a individus que, per la raó que siguin, necessiten ser escoltats per tothom.

És aquella lesbiana que no et deixa llegir al metro, que te la mires i dius amb lo poca cosa que és i ¿d'on surt aquesta veuota? Que parla de la seva vida sexual amb franquesa, centra les mirades i colapsa les oïdes, que et fa tancar el llibre i apagar l'mp3, perquè el to de veu anul·la totes les freqüències. Que et venen ganes de dir-li: com vols follar-te -la si deus tenir la llengua inflamada, tros de boja cigronera!

És el representant de teledos encorbatat a qui la gomina se li ha filtrat pel cuir cabellut i vacil·la davant els companys novells de camelar-se ancianes sense pudor, oh qué bo que sóc, adoreu-me. Vés a descarregar-te Glengarry Glenn Ross, mamón!

És aquella noia amb problemes greus que confón un bar amb El Diario de Patricia, i et confessa asumptes personals amb un megàfon implantat a la tràquea. La gent del voltant que et llença mirades de què li ha fet aquest fill de puta i perquè li ha donat un micro?

És aquell company de feina que alça la veu per que s'escoltin els seus comentaris pretesament gracios... bé, aquest sóc jo.

És el botelloreno que, a les tres de la matinada, comparteix amistat amb la mirada vitriòlica, i tapa el so del camió d'escombraries.

És aquell veí que no sap que en els ascensors, o s'està callat, o es parla del temps, o es diu òstia, si que feia dies que no ens vèiem. Aquell veí que no pot evitar parlar dels bolquers de la iaia o de la visita a l'uròleg, encara que estigui enllaunat amb el carter del segon, la caixera del quart, l'estudiant del sisè i el parell de bessons de sis anys de l'àtic.

Gent que parleu fort: no ens interessa el que pogueu dir.

dijous, de setembre 20, 2007

dimecres, de setembre 19, 2007

Blogologia universal: les parets de Gràcia

TAN SOLO BUSCO UNA MUeRTA PARA HUIR DE TI (EPM)

La inscripció és, com a mínim, inquietant, i planteja diverses preguntes:

Quan escriu TI, a qui es refereix? Pot ser a una parella, la dona, el nòvio, la seva millor amiga... o una cosa? Pot ser la drogaïna? Està enganxat i té pulsions necròfiles? Li fot a la botella i ja no trempa si no és amb finades?

MUeRTA és substantiu o adjectiu? És a dir: realment vol el cadàver d'una dona per fugir de TI, o s'ha deixat d'escriure el subjecte de l'oració. Podria estar demanant una rata muerta, una mano muerta o una naturaleza muerta? I en cas afirmatiu, per què necessitaria algú una rata morta per fugir de TI? Vol contraure la pesta bubònica com a solució als seus problemes? Ha demanat audiència amb el Papa i amb el primer ministre britànic per buscar la MUeRTA?

Qui és EPM? Ernesto Pérez Manjón? ElectroPulse Magnetic? Ese Pobre Moribundo?

I quin objectiu hi ha en escriure-ho públicament, al barri de Gràcia?

Senyor EPM: actualitzi el seu blog, sisplau, que ens té en la incertesa.

dilluns, de setembre 17, 2007

Metàfora culé

Hot Fuzz

Shaun of the Dead (traduïda aquí com a Zombies Party, sic) era alhora una paròdia i un homenatge a les pel·lis de zombies. Una comèdia compacta, molt freak, que barrejava el clàssic apocalipsis de morts vivents amb les historietes tipus Notting Hill a la perfecció. Edgar Wright, que havia fet la irregular sèrie de tv Spaced, i que ja s'ha col·locat al costat de Quentin en un dels trailers de Grindhouse, va apostar per trencar una llança a favor del cinema d'acció més burro, el de Michael Bay, Tony Scott o Kathryn Bigelow.

Arma fatal dura dues hores, i semblen dues pel·lícules diferents. La primera part, una hora, està farcida de diàlegs, és típicament british. Massa i tot. Nicholas Angel, un superpolicia de Londres, és enviat a un poblet perdut a la campinya anglesa perquè no para de deixar en evidència els seus companys. Allà, una vil·la que ha estat seleccionada dos cops com el millor poble d'Anglaterra, no hi passa res. Però res de res. El Comité de Veïns sembla preocupat per l'arribada d'un mim o per què els escolars porten caputxes, i els policies es passen el dia al pub, fent-la petar. Nicholas Angel es frustra, i veu conspiracions i perills on només hi ha bagatel·les, mentre el seu company de patrulla l'alliçona sobre els blocksbusters d'acció yankees.

És cap a la meitat del metratge quan la cosa no sols millora sinó que s'enlaira. Quan comencen els accidents, que dia sí dia també decapiten, fan explotar, perforen i matxaquen alguns veïns del poble. La investigació de Nicholas Angel, en contra de l'opinió de tothom (hi surten desde Timothy Dalton a l'Equalitzador), el portarà a uns descobriments esgarrifosos.

La última mitja hora de Hot Fuzz és senzillament magistral. No vaig parar d'aplaudir, amb llàgrimes als ulls, en cada una de les complicitats que hi ha a pel·lis tan dispars com El genet pàl·lid (brillant), Dos polis rebeldes o Le llaman Bodhi. Gamberra, desmadrada, explícita i britànica, asistim a una declaració d'amor a aquest tipus de cinema. Persecucions passades de voltes, empalaments, baralles cos a cos, trets a dues mans al més pur estil John Woo, mines explotant o aquell moviment de càmera tan Michael Bay al voltant dels protagonistes que fa posar els pels de punta.

dissabte, de setembre 15, 2007

Los mejores sketches de los Monty Python, d'Om Imprebís

I ara, una cosa completament diferent.

Imagineu-vos un espectacle que es digués "Las mejores escenas de Robert DeNiro", i que l'interpretés Mariano Alameda. L'actor faria el you talkin' to me de Taxi Driver davant un mirall, jugaria a la ruleta russa d'El Caçador amb un Christopher Walken imaginari, mataria un mafiós de tres al quarto embolicant el revòlver en un tovalló com a la segona d'El Padrí... i així durant una hora i mitja. Escenes magistrals que formen part de la història del cinema, recreades per Mariano Alameda, qui va ser Íñigo a Al salir de clase.

Amb la reintrepretació que les companyies Om-Imprebís fan dels gags dels Monty Python passa una cosa similar. L'original acaba resultant no tan sols insuperable, sinó a més inimitable. Les intencions són bones, però els recursos actorals dels espanyols estan a anys llum dels que usaven John Cleese i la seva tropa.

Los mejores sketches de los Monty Python es queda, doncs, en una estona simpàtica, amb alguns encerts però més defectes, que et farà somriure més d'una vegada, i alhora et farà enyorar l'original. Atenció a la semblança física dels actors, en alguns casos (com el de Gilliam), esfereïdora. Si, com qui escriu, teniu el flying circus sencer, ja veureu com en tornar a casa necessitareu col·locar un episodi.



La selecció de gags és, com a mínim, dubtosa. Sí és cert que la majoria són bons (i excel·lents), però n'hi ha molts de fluixos o que no venen a tomb de res. Els bons aguanten el tipus per si sols, però els mediocres fan aigües perquè l'ofici dels actors no acompanya. En el primer grup hi trobem grans clàssics (gairebé tots trets de l'episodi Full Frontal Nudity i de l'obra Monty Python at Hollywood Bowl) com el de La última cena, el del lloro o el de l'agència de viatges. Cal destacar l'adaptació de la memorable Lumberjack , en què es canvien els llenyataires per guàrdies civils. Trobo a faltar el ministeri de caminars estranys i l'oficina per a discussions, autèntiques fites de l'absurd encara per superar.



Com a punts febles està sobretot una manca de ritme intern dels gags (que no de l'espectacle), massa recitats i poc interioritzats, i la poca versatilitat dels actors, que condueixen a vegades els seus personatges cap a territoris més propers a Lina Morgan que a Terry Jones. Com una fotocòpia ennegrida en les cantonades és com queda aquest espectacle, que de totes maneres no es fa pesat en cap moment ni és un insult a la intel·ligència dels espectadors. Per fer justícia, s'ha de dir que la grada (amb les cadires adaptades especialment per a un dels gags) s'ho va passar teta i la gent va riure, aplaudir i col·laborar a cada minut.

També s'agraïa que, de vegades, s'interpel·lés el públic, convertint la funció en una representació més interactiva i, a la fi, més interessant. Un consell: quan us preguntin qualsevol cosa des de l'escenari, sigueu espontanis. Poseu-los a prova. Ells ho agraeixen i es trenca la cotilla de calc que l'sketch podia tenir fins el moment.

Perquè Los mejores... no deixa de ser un homenatge fet amb tota la bona fe del món, i això és més que lloable. Fins i tot si sortís Mariano Alameda vestit amb una armadura i un pollastre de goma a la mà, sempre podríem mirar el costat bo de la vida.

I ara és quan hauríeu de xiular.

dimecres, de setembre 12, 2007

Cucs

Animalos petits i bellugadissos que apareixen quan menys els esperes. En els darrers dies, n'han aparegut tot tipus.

1. Hi ha una escena de Porltergeist que em va marcar de petit. Un dels tristanbakers que busquen psicofonies dins la casa va cap a la nevera a mitja nit, l'obre, agafa una cuixa de pollastre i li fot una queixalada. Està cruixent. Se la mira i és tota plena de larves nervioses.
Aquest migdia li he clavat un mos a un bon tros de llardó, i en deixar-lo sobre el plat he vist que hi havia cert moviment. Dos cucots immensos remenaven el cos dins, així de grossos, mentre al meu cervell repetia ve hacia la luz, ve hacia la luz.

2. Se m'obre el messenger (que pràcticament no utilitzo) i una amiga em diu estas son las fotos que te dije. Com que sóc ruc i curiós a parts iguals, les obro pensant que s'haurà equivocat, però dedueixo mentre clico que hi ha gat amagat. Ella no respon i es desconecta, l'ordinador comença a fallar i fins avui l'antivirus no ha pogut eliminar l'amenaça. Un cuc, un Trojan Krkic que entra a matar.

3. Si et dius Amor, no tens malucs ni pits i gastes un bigoti de Pancho Villa, ja pots anar dient que ets una tia perquè resulta evident que hi ha gusanito. El Gran Hermano 9 té el millor casting d'un reality que he vist des de la primera Casa de Tu Vida, amb un legionari musulmà, dues bessones garrules, una quillaca amb germanastra adherida, italians, remers, un negre instalador d'aires acondicionats, o la ja esmentada concursant trampa.

4. Una llombriu és el que hi havia dins l'ampolla de tequila que la Britney Spears es va fotre abans de sortir a l'escenari en la seva reaparició. Antuvi tota una sex-symbol, és meravellós seguir en directe el procés autolític de decadència de la Bald Ambition. Carn de cuneta.
El famós video, aquí.

dimarts, de setembre 11, 2007

Des de Can Fanga amb amor

A tres quilòmetres al nord de Camprodon, a la carretera que puja a Setcases, s'aixeca el poble de La Roca. Petit i curiós, envoltat de verd, pots demanar taula a Can Pei.
I pot ser que no t'en donin, perquè el menjador no és gaire gran i està ple de famílies que, després d'un sorollós àpat amb criatures nervioses i hiperactives, aniran a muntar a cavall a prop del restaurant. Si no et conformes amb una cerveseta a la terrassa (amb el solet s'hi està de conya), serà millor que reservis amb antelació.

L'Henri es va portar i ens va servir a fora, ben tranquil·lets i lluny dels nens de cordes vocals poderoses.

La carta de Can Pei és testimonial. El cambrer és d'aquells que et recita els plats que tenen avui de memòria (sense els preus al costat, però), i quan l'escoltes se't fa la boca aigua. No deixeu de tastar el pernil d'ànec amb figues, o l'amanida de formatge fresc, encara que crec que qualsevol entrant faria força patxoca.

Els segons són generosos, cuina catalana de tota la vida, d'aquella de quedar-se amb la panxa contenta i les galtes vermellotes. Atenció als peus de porc amb cargols: tot un clàssic!!!

No diré que sigui econòmic, perquè no ho és, però per la relació qualitat preu surt força bé, el tracte és molt agradable i l'ubicació inmillorable.

Excursió i teca ideal per a pixapins.

dilluns, de setembre 10, 2007

Desarticulada a La Comarca una banda neoorco que clavava pallisses brutals


  • Els vuit neoorcos detinguts van arribar de Lothlorien emparats per la llei del retorn
  • Els ultres, que filmaven els linxaments, anaven a homenatjar Sauron davant Bolsón Cerrado

Amb una barreja de ràbia i també d'estupor, La Comarca es va tornar a enfrontar ahir al pitjor dels seus malsons: l'existència de cèl.lules orcos en territori hobbit. "Increïble", va titular el La pipa y la yerba, el diari de més circulació del país, després que la policia anunciés ahir la detenció fa un mes d'un grup de vuit neoorcos que es dedicaven a clavar pallisses a immigrants, drogoaddictes, gais i hobbits religiosos a Hobbiton i els seus voltants. Tots aquests detinguts procedeixen de l'antiga Lothlorien i van arribar al país emparats per l'anomenada llei del retorn, que atorga als fills i néts de tot hobbit el dret a emigrar a La Comarca i obtenir automàticament la ciutadania.
Mentre el Govern Mitjà va mirar de minimitzar el fenomen titllant-lo d'"aïllat" i de "minoritari", alguns veïns van reclamar la modificació urgent de la llei del retorn.

ARMES I EXPLOSIUS

Els detinguts tenen entre 17 i 210 anys. Sis d'ells han confessat la seva pertinença a la banda i també l'assalt a desenes de persones, la majoria treballadors estrangers, que van ser atacats a l'estació central de carros de Hobbiton. "Sóc orco i ho seguiré sent. Fins que els matem tots no descansaré ni un instant", declarava a la policia el suposat capistost, Bill Peudepoltre.
Durant l'operació, els agents de l'ordre van trobar un total de cinc quilos d'explosius, una pistola i també un fusell automàtic M-16, a més a més d'abundant parafernàlia orco, inclosos diversos vídeos en què registren els seus brutals linxaments. En un --visionat ahir pel consell de veïns-- s'acarnissen amb un heroïnòman després de comminar-lo a demanar perdó a Mordor per ser yonki i hobbit. El grup tenia pensat, segons les autoritats, celebrar l'aniversari de Sauron davant de Bolsón Cerrado.

'MEA CULPA' DE GANDALF

El mag blanc, Gandalf, va demanar serenitat per evitar criminalitzar tot un sector de població, en una clara al.lusió al més d'un centenar de hobbits arribats a La Comarca després de la caiguda de l'imperi obscur de Mordor. Gandalf fins i tot va entonar un mea culpa referit als immigrants: "La Comarca ha fracassat, com a societat, a l'hora d'educar aquests joves"
Però els atacs racistes no són nous a La Comarca. L'oenagé Petits sense fronteres sosté que cada dos dies rep tres denúncies de pintades, agressions o vandalisme orcos. Però el Govern, assegura el seu director, Balin Panxagrossa, no en fa cas per evitar malmetre la imatge de La Comarca com a únic santuari segur dels hobbits de la Terra Mitja. Una realitat que, segons diu ell mateix, podria afectar el flux, que ja està en declivi, de nous immigrants.

Més informació, i videos, a El Periodico.

divendres, de setembre 07, 2007

Saturday Night Al-Qaeda

Ara feia temps que, com la Campos, no sortia per televisió. Però Bin Laden és tot un showman, ho porta a la sang, i no pot evitar anar traient videos pel seu delit. Aquí, en primícia, n'emetem l'últim.

dimecres, de setembre 05, 2007

Els matins amb Josep Kancho

El Senyor Brillant m'ha il·luminat amb el concepte de Kancho, un joc/pràctica/vexació que desconeixia per complet i que resulta que és tota una febre a nivell mundial. Des d'avui, em declaro kanchista, i em dedicaré a perfecció la tècnica alhora que duc l'evangeli arreu on vagi.

El Kancho, que consisteix en col·locar les dues mans en posició de pregària/pistola amb els índexs junts i presionar la regió anal de la víctima per sorpresa i amb traidoria, té múltiples avantatges. Es pot practicar a qualsevol lloc, no necessita una preparació física especialitzada, pots considerar diferents nivells de dificultat i, sobretot, és gratis (bé, a Corea del Sud hi ha gent detinguda, però és una nimiesa). El kancho no costa diners.

Com sempre, aquí només importem coses que no només s'han de pagar, sinó que a més són cares. Les dues últimes tonteries que he descobert que són una completa estafa que només serveix per emplenar les pàgines de tendències de les revistes cool, són:

El Sukarté. El venen al Teashop, com a substitut del sucre per endolcir les tasses de té. Si us voleu prendre un capvespre, un té amb cireres japoneses, un de vainilla amb crocant o el que sigui, obriu una ampolleta d'aquestes diminutes que semblen les de les pòcimes del doctor Jekyll i hi tireu una mica de xarop a la infusió. I una merda. Ni endolceix, ni té bon sabor, ni res. És un robu. És la cosa més inolora i insabora que he tastat des d'aquella vegada que vaig menjar un tros de plàstic d'embalar amb bombolletes.

El Brume d'Oreiller, o Pillow Mist. Una cosa amb aquest nom afrancesat només podia ser perfum i només es podia vendre a la botiga L'Occitane de Provence. Aquest comerç, com tothom sap, va ser creat només per a formar part d'algun capítol d'alguna novel·la chic-lit. En principi, serviria per aplicar sobre el coixí, i la seva flaire a lavanda i no sé quantes herbes provocaria un son tranquil, fruit del relax de l'aromateràpia. Ja. Al final sembla que t'en vagis a dormir al Sephora, la qual cosa encara posa més nerviós, si ja tens problemes per clapar. I no és barata. Crec que a Le Butron d'Albània, una botiga molt més barata, també venen productes per conciliar el son, molt usats entre la població kosovar.


dilluns, de setembre 03, 2007

Lot 363

Em va tocar un lot de DVDs de l'En Minoria, per haver encertat què deia aquella cançó infernal del sumari. Vaig enviar la resposta el 14 d'agost (ho sé per la data del correu, no tinc tanta memòria), i la sopresa la vaig tenir el passat divendres, quan em van dir que podia passar a recollir el premi.

Als lots de Nadal hi ha prèssecs en almíbar que mai mengem, neules tan tendres que semblen cotó i turrons sabrosos com cintes de VHS. Al lot de devedés hi venien tres pel·lícules:

  • Underworld Evolution. L'horrorosa Kate Beckinsale, patrona dels capgrossos de Mataró, protagonitza una presumpta història sobre vampirs contra homes llop. Sopor i incompetència cinematogràfica a la màxima potència.
  • Manuale d'Amore. Ni l'he vist, ni la veuré. Ja l'he regalat.
  • Oliver Twist. Tot i tenir la garantia Polanski, he llegit que no és de les millors. Potser una tarda de diumenge caurà, després de fotre'ns una bona sangria, amb la baba tacant el coixí del sofà.

I ara, la nova secció musical...
Filii et Fobii

Que Rihanna estigui boníssima no vol dir que Umbrella no sigui una merda de cançó. Quan la tornada fa una cosa així com "sota el meu paraigües, gües, gües, eh, eh, eh, sota el meu paraigües, paraigües, paraigües" no puc evitar indignar-me. Rihanna, guapa, dedica't al porno, on la lletra no importa del tot.

Offspring té un himne dedicat a Touré Rocketman Yayá, el clàssic All I Want.