dimarts, d’octubre 30, 2007

De nocturnis #2

Hi haurà relació entre la tifa que vaig trepitjar ahir al vespre, en sortir de casa, i que el telèfon hagi estat mut tota la nit?


La prestatgeria virtual

Arriba un moment en que ja no saps com organitzar els llibres que acumulen pols a casa. Els prestatges plens, amb dobles fileres, volums en horitzontal sobre les rengleres de novel·les que potser no tens intenció de llegir mai, junt a obres que has apartat perquè et venen de gust de tastar. Les bases de dades de l'excel són massa fredes, i tampoc no resolen res, perquè ben bé no saps que registrar-hi.

Com si d'un Filmaffinity o un DVDProfiler es tractés, la prestatgeria virtual d'aNobii és adictiva. Et permet tenir la biblioteca personal ben classificada, i conèixer més gent que comparteix títols amb tu. Obrir debats, crear grups, intercanviar llibres i ordenar-los, desendreçar-los i fer el que es vulgui (bé, no es poden cremar, però tampoc crec que sigui l'objectiu de la pàgina).

dilluns, d’octubre 29, 2007

De nocturnis #1

Són les vuit del matí, i fa gairebé 25 hores que sóc despert.
El cos que no sembla teu, que es gronxa d'un fil invisible que no pots controlar, que et tanca els ulls i aigualeix el pensament.
Me'n vaig a dormir.

Un bon forn de llenya: Pizzeria Ninones

Després de passar-hi per davant centenars de vegades sense ni adonar-nos, la setmana passada vam descobrir la Pizzeria Ninones a la Ronda del Guinardó 118. El rètol de Pizzes al forn de llenya i un ambient tranquil ens van fer decidir d'entrar-hi pocs dies després.

Tot un encert: feia temps que no menjava en un italià tan bo.

Acostuma a fer certa basarda que el xef surti de la cuina i et pregunti què t'agrada, et suggereixi plats i se n'orgulleixi del seu estil. El Danilo no només ho fa, sinó que convenç. Italià d'arrel, de model de sabates per a anunci del Corte Inglés, davantal i gorra negre i posat tibat, sap que no cuina bé: cuina molt bé.

Els ingredients que s'empren per als plats són de primeríssima qualitat. La mozzarella de les pizzes fa caure de cul de bona que és (i en costa molt de trobar una decent últimament), i el tomàquet, les verdures, la pasta i tot allò que es pugui menjar és realment saborós.

No dubteu a demanar-vos una pizza (de base molt fina i cercle cruixent) després d'una amanida. I si podeu, i en Danilo l'ha fet (no hi és habitualment a la carta), feu-vos amb un tros de pastís de macarrons als quatre formatges, que és per aixecar-se i aplaudir.

Els postres són de la casa (selecció de pastissets o crema de iogurt amb kiwi, entre d'altres).

No surt gens car, i disfrutes d'un excel·lent àpat, que convida a anar a qualsevol pub a fer una pinta de cervesa per païr-lo de gust.


Anexe, agost 2008. Hi hem tornat un parell de vegades més. La qualitat de les pizzes ha baixat en picat, i les han servit cremades. A més, el servei és horrible. Van servir-li el primer plat a la meva parella i, uns trenta-cinc minuts més tard, el meu. Al segon ja vam renunciar, perquè no volíem acabar esmorzant a la pizzeria. Fatal, fatal...

diumenge, d’octubre 28, 2007

Precaució, amic conductor

En la darrera setmana, al volant, m'he trobat amb:
  • Un avi que em colpeja el retrovisor del pilot quan em passa pel carril del costat en un semàfor en vermell. Afortunadament, acabava de treure el braç de la finestra.
  • El mateix retrovisor, fet miques per terra, quan torno al cotxe després de visitar un amic a la seva botiga. Menys de 30 minuts estacionat i la carcassa per terra.
  • Un home que decideix fer el cediu el pas en la incorporació a la ronda un cop ja ha entrat. Atura la Renault Express just davant nostre, que anàvem pel perillosíssim carril dret de la Ronda de Dalt.
  • Un autobús que decideix, en passar una cruïlla de l'eixample, que el semàfor vermell no és prou vermell per a ell.
  • Un ciclomotor empàtic l'imita en una altra cruïlla.
  • Un home gran i d'ulleres considerables dubta al bell mig del Paral·lel quan un urbà el desvia de la ruta que volia agafar. El dubte va acompanyat de frenades en sec aleatòries.
  • Una senyora que obre la porta del copilot per sortir del cotxe, sense mirar si ve o no cap altre vehicle. I sí que veníem.
  • Un quillaco que confon l'intermitent de gir cap a la dreta del nostre cotxe amb un invitació per deixar la moto trucada enganxada al lateral que assenyalem.
La foto correspon a un cotxe de mossos aparcat al carrer Miodowa, en ple barri jueu de Cracòvia.

divendres, d’octubre 26, 2007

¿Es rubio? ¿Tiene bigote? ¿Es Bob?

Els McCann, en la nova campanya publicitària de rentat d'imatge que han endegat des que van ser col·locats en l'ull de l'huracà per la policia portuguesa, difonen ara el retrat robot del sospitós d'haver segrestat la nena aquella famosa nit de maig.

Tant me fa si són innocents o culpables, però el que més m'ha cridat l'atenció d'aquest retrat és:
  • L'ha pintat un artista de l'FBI clarament influenciat per Ramon Casas.
  • S'ha oblidat de dibuixar-li la cara, que sol ser un detall apreciat pels investigadors.
  • El testimoni amb que s'ha confeccionat és una amiga de la familia, que sopava amb ells la nit de la desaparició, fa sis mesos, i que el va veure de resquitlló.
  • És una tonteria que no va enlloc.
Amb aquestes dades, el segrestador podria ser:
  • Keanu Reeves.
  • Colin Farrell.
  • Santiago Rusiñol.
  • Peter Petrelli.

dimecres, d’octubre 24, 2007

La causa dels problemes físics de Ronaldinho (editada)


Les prespiputes, que li van posar droja al colacao, haurien de respondre davant la comissió disciplinària del Barça. Ara entenc que les cames li facin figa, pobre home, si és que no hi ha justícia.

dimarts, d’octubre 23, 2007

Supersticions futboleres

Davant de cada partit del Barça hi ha un ritual a seguir. No hi ha una correlació estadística demostrada, però sí la sensació que funciona i que, si no es compleix, l'equip perd.

  • Cuinar orella de porc. Tant se val si és fregida (encara que millor), que si és cuita (hi ha una cansaladeria a travessera de gràcia amb passeig sant joan on la fan exquisida). No valen succedanis (cap i pota, morros, cap de senglar, botifarra del perol...)
  • Evitar tot el dia un bar que hi ha a prop de casa (on, irònicament, són culers fins a la mèdul·la). Els cops que hi he entrat, generalment coincidint amb barçamadrids o barçachelseas, en sortim escaldats. Ara és que ja intento no passar ni pel davant.
  • Escoltar RAC1. Per molt que l'emetin per televisió, la veu del Pou i els seus és imprescindible.


La superstició de Ronaldinho és emplenar un número imparell de preservatius superior a vint abans de cada partit. Clar que sempre pot trobar-se amb unes senyorites que li volen mal, en complot.



És clar que aquesta vegada no he trobat l'orella per enlloc. Ho sento, ha estat culpa meva.

A falta que la propera temporada contractem Arsene Wenger (que està en millor forma física que Tití Henry), em faig de l'Arsenal, un equip que disfruta jugant i, el que és millor, sap matar el rival al camp.

Dinar a IKEA

Si alguna cosa bona hi ha de dinar a IKEA és que no és necessària fer reserva. Ara bé, el millor és anar-hi entre setmana, perquè dissabtes i diumenges amb prou feines pots ensumar l'edifici a uns quants quilòmetres de cua.

El local és molt accessible, amb aparcament propi, lluminós i molt espaiós, amb àmplia zona de passeig per on es pot disfrutar de tot tipus de mobiliari i accesoris per a la llar. Hi ha disponibles novel·les en suec, per fer passar l'estona.

El restaurant d'IKEA és ple de gent: treballadors de la botiga, visitants, operaris d'obres properes o comercials de la fira propera. Però s'hi pot trobar lloc amb facilitat.

Sorprèn que no t'has de muntar els plats tu mateix, ni que te'ls facin cuinar. El sistema és el mateix de la botiga, tot i això: caminar entre fileres d'estants on hi ha el producte a escollir i agafar el que més t'agradi.

La varietat és escassa, i gairebé tot gira al voltant del salmó (fumat, marinat, al grill...), encara de carn hi ha mandonguilles (que semblen socarrades) i llom (del tacte d'una prestatgeria), amb patates o verduretes d'acompanyament, tot molt propi d'un menjador escolar.

Es recomana haver endrapat un parell de hot dogs (que no frankfurts, que aquí queda provincià) abans d'iniciar el recorregut, perquè el dinar no atipa. Embafa, sí, però no atipa. És més de l'estil McDonalds o xino guarro, dels que a la mitja hora ja tornaries a dinar. I és dels que repeteix, oju.

Els plats estan sobre els 3 o 4 euros cadascun, per la qual cosa és una opció econòmica.

Crida l'atenció que la vaixella és normaleta, de plats rodons i blancs, així com els coberts ben simples.

diumenge, d’octubre 21, 2007

Breus apunts sobre Polònia I

  • Cracòvia és preciosa.
  • Els accesos a Cracòvia són la perfecta metàfora del colesterol y los triglicéridos.
  • Si algun edifici, carrer, aeroport o paradeta de formatges ha de ser batejada, es dirà Jan Pawel II.
  • Si s'ha de fer una escultura a la plaça major d'un poble, serà de quatre metres i representarà a Jan Pawel II.
  • Tot bon menú ha de contenir, al menys, una sopa de remolatxa.
  • Els pàrrocs són superstars. Les esglésies estan plenes de gom a gom tot el dia.
  • Els policies menteixen quan han de donar una direcció.
  • Els polonesos són incapaços de trobar el seu poble en un mapa.
  • En descàrrec seu, els mapes de Polònia no tenen res a veure amb la realitat.
  • Si es fa una carretera, no cal senyalitzar-la.
  • Hi ha fans de Ronaldinho i Messi per tots costats.
  • La majoria de la població té 17 anys, de quan va caure el mur.
  • Els polonesos, per història i bagatge cultural, no saben fer cues.
  • A Polònia no hi ha immigrants. De tant en tant tenen invasors.








Breus apunts sobre Polònia II





dijous, d’octubre 11, 2007

Montecristo: l'aventura definitiva


I amb aquest tràiler dono per finalitzada l'etapa Montecristo. Combats aeris, persecucions en moto, banderes nazis gegants, tirotejos i explosions absolutament gratuïtes que no apareixen a la novel·la en són els ingredients.

Espero que us agradi i, a aquells que no l'hagin llegit, els animi a fer-ho.

D'altra banda, demà compleixo 30 anys i em prenc una setmana de descans del blog. Ens veiem a la tornada!

dimecres, d’octubre 10, 2007

Més enllà de la mort

Un dels efectes secundaris de la psicosi paranoica als Estats Units és aquesta espècie de fascinació per la mort que s'ha desenvolupat, no tant en el morbo criminal a l'estil de CSI (la mort com a punt de partida d'una investigació sobre fets en vida) sinó com a objecte d'estudi de les seva influència en la vida qüotidiana. És a dir, al mort com un fet no tan sols inevitable sinó rutinari, d'on han sortit grans sèries com A dos metros bajo tierra o Tan muertos como yo.

Aquest any sembla que tornem a endinsar-nos en la observació de la nostra convivència amb la dama de la dalla, amb projectes, a priori, d'allò més interesants.

Dexter. No és nou, és la segona temporada de la que va ser la millor sèrie sense cap mena de dubte de l'anterior fornada. El forense psicòpata s'enfronta per fi al temor a la pròpia mort, enmirallada en la única víctima que el va colpir emocionalment. La mort el fa sentir viu, i ens hipnotitza.
Precaució, el següent video desvetlla TOTA la primera temporada.



Pushing Daisies. El pilot, dirigit per Barry Sonnenfeld, era tot un devessall de coloraines i personatges extrems. Però la sèrie promet, i molt. Creada per Bryan Fuller, el mateix de Tan muertos como yo, narra la vida d'un pastisser que és capaç de resuscitar els morts amb una carícia. Si no els retorna a la mort abans d'un minut (tornant-los a tocar), algú que estigui a la vora la dinyarà. Un detectiu que se n'aprofita per resoldre certs casos i un amor platònic de la infància (i que ha estat assassinada) l'acompanyaran.



Reaper. Sensacional. Quan Sam compleix 21 anys, descobreix que té certs poders estranys. I que no tots són bons. És el dia que els seus pares li confessen que, abans de néixer, van vendre la seva ànima al diable, qui se l'apropiaria el dia que fós major d'edat. I el Diable té bona memòria, i apareix per donar-li una feina al bo d'en Sam: retornar les ànimes dels condemnats a l'infern d'on s'han escapat. Menys mística, però no per això menys trangressora i divertida, Reaper té un primer episodi dirigit per Kevin Smith (potser l'únic defecte) i promet ser una esbojarrada aproximació a l'altre barri.

dimarts, d’octubre 09, 2007

Segon aniversari


La fira de Frankfurt

En aquesta polaroid queda palés que no és el llibre el veritable protagonista de la fira de Frankfurt, amb la literatura catalana com a convidada...

divendres, d’octubre 05, 2007

Els mossos de la teva

TV3 ha infestat la seva programació de culebrots a quin més infumable. Aparcaments d'actors mentre esperen que els contractin per alguna obra de teatre o els cridin d'Hospital Central. També s'han de guanyar la vida, sí, però seria d'agrair una mica de varietat en la oferta de ficció catalana.

Un dels col·lectius que ha crescut més en els darrers anys, i que ha anat acaparant protagonisme mediàtic és el dels mossos d'esquadra. La televisió nacional de Catalunya no els podia ignorar, i ja fa temps que, regularment, inclou personatges policies en les seves produccions. Tot i que n'hi ha més, els més representatius serien:

L'Aleix. Pep Planas era un mosso bonjan a la Girona de Secrets de Familia, la sèrie on quan no tenien línies de guió es dedicaven a repetir "tinc feina" com si fos un mantra. Hi va haver polèmica perquè en un episodi va anar amb un company (tots dos uniformats) a prendre-li un nadó a una pelroja que no el sabia cuidar. Col·lectius de treballadors socials i de mossos es van queixar, si no recordo malament, perquè aquell no era el procediment que es seguia i es donava mala imatge i bla bla bla... com si alguna escena d'aquella sèrie merdosa de la Montse Guallar i el Sergi Torticulis Mateu tingués un mínim de realisme. Inicis del desplegament, a Girona, i encara hi havia molt camí per recòrrer.

El Ramon de les Olives. Tot un salt qualitatiu, el d'El Cor de la Ciutat. Aquest tarat a qui Rubén Ametllé li donava vida era tot un exemple. Un paio amb antecedents per maltractament (havia estomacat a la seva parella, una verdulera grassa i histèrica del mercat de Sant Andreu) i evident desequilibri emocional es convertia de la nit al dia en un mosso d'esquadra que, a més, exercia de policia de proximitat en el seu mateix barri. Tot un exemple de coherència argumental. Se'l va considerar sospitós de no sé quantes violacions, però al final resulta que no era el culpable, tot i que ho ssemblava. Coincidència coincident fou que aquell mateix any es produïa el desplegament a Barcelona. Atenció al detall: l'instructor del Ramon de les Olives (nom impagable per a un gran personatge, i no hi ha ironia) tenia un número d'agent superior al del seu alumne. És a dir, el veterà era l'aprenent, i el mestre era el novell. Quan se'n van adonar els van canviar els números (que no coinciden amb cap agent en actiu, per si algú té curiositat).


Genís. El pertorbat de Ventdelpla, encarnat per un Eduard Farel·lo que s'assembla cada cop més a Bruce Willis. No he vist més que una escena, i suficient, en què es comporta com un Norman Bates qualsevol. Té l'uniforme ben planxadet al dormitori i la pistola tirada per sobre la taula, i una pell inindentificada sobre el capçal del llit (la pell curtida de la mare morta?). Una altra demostració que els psicotècnics per entrar a mosso fan aigües. Farel·lo està tan gran en aquesta escena (a anys llum de la resta de repartiment) que mereixeria un spin-off per a ell solet. Una sèrie només per a aquest policia desquiciat, on es dediqués a impartir justícia allà on anés, amb cameos del Ramon de les Olives o l'inspector Vivancos. Suposo que es ventilaran el personatge ràpid, perquè en aquesta sèrie només interesa que surtin nens enamorats, la Vilarasau plorant cada dos episodis i un personatge que es diu Isona però que no té cap botiga d'embotits.

Futbol d'atac

Que el futbol és un esport d'homes ja ho sabíem.

Però hi ha dos tipus d'homes: els agressius i els figaflors. Els que serren les dents i els ploramiques. Els de Milan i... l'altre.




També és cert que no he pogut trobar les imatges del Cordobés simulant un penal a l'estil Dida, i esbudellant aquesta teoria de merda.


Gràcies al senyor Rabí per obrir el camí.

dijous, d’octubre 04, 2007

El Jardín de las Fieras, de Jeffery Deaver

Un sicari de Nova York és contractat per la intel·ligència naval dels Estats Units el 1936 per executar Ernest Reinhard, ministre de rearmament del Reich, durant les olimpíades de 1936 a Berlín. Hi ha dues grans revelacions en aquest extens llibre:

  1. Els americans coneixien que Espanya era a punt de la guerra civil abans que els mateixos espanyols. A la primera pàgina de la novel·la (la primera!), es diu que l'aviació alemanya estava donant un cop de mà a les tropes de Franco a la península... el 13 de juliol de 1936.
  2. Els nazis eren males persones.

Clar que, per arribar a aquesta conclusió, Jeffery Deaver es pren la molèstia d'escriure'ns 650 pàgines. No devia tenir tissores a casa.

Vaig començar a llegir aquesta novel·la perquè la premisa em semblava interessant. El fet d'un gàngster americà a Alemanya, si es portava bé, podia ser divertit. L'autor se n'oblida ràpid, i de seguida els gàngster passa a ser un bon home que només mata assassins (sic), i la seva personalitat es redueix a que és exboxejador i que té cura de no deixar rastre en les seves actuacions. A partir d'aquí, mil i una subtrames que van perdent interés per moments i una història principal allargadíssima i que es va tornant previsible i reiterativa a mida que avança la novel·la. Una llàstima: 400 pàgines menys i encara haguéssim tret una aventureta de profit.

Oblideu-vos, això sí, de qualsevol intenció de fer una novel·la negra amb el sicari. I oblideu-vos també de qualsevol intenció de dibuixar els personatges més enllà del pur clixé. I no parlem de la categoria de segona divisió que té el malvat de la funció, un jerarca nazi menys conegut i, per tant, algú que ens la porta bastant fluixa durant tota la narració.

El títol prové del Tiergarten, el parc més gran de Berlín, que en alemany vol dir El Jardí de les Feres, i que un dels personatges del llibre aprofita per fer-ne una metàfora de l'Alemanya pre-guerra.

Com a mínim s'agraeix la simplicitat i la plasticitat de la prosa de Deaver, imprescindible en tot best-seller que es preui, i que fa menys cansada la lectura d'una història que hem llegit centenars de vegades.

PD. Segueixo preferint els meus nazis.

dilluns, d’octubre 01, 2007

follar follar follar follar

En Hank Moody és un escriptor d'un sol éxit. Va publicar God hates us all, que va trencar motllos, i del qual se'n va fer una adaptació al cinema, Crazy little thing called love, protagonitzada per en Tom i la Katie.

El cas és que en Hank s'ha fet d'or però odia la pel·lícula, segueix enamorat de la seva exparella però aquesta té una relació seriosa amb un paio seriós, estima la seva filla però ella sembla més madura que ell, i no ha tornat a escriure una puta línia des que va acabar God hates us all.

En Hank supleix la falta d'inspiració amb el sexe, i es tragina tot allò que es mogui i faci olor de dona. I té un do: totes li ponen.

Californication dura 30 minuts clavats i no és una telecomèdia, ni un drama, ni carn ni peix. I t'ho passes bé veient en David Duchovny interpretant un adult peterpanitzat amb la bragueta fàcil. Ja sabíem que en Duchovny té tendència a l'autoparòdia (ho vam veure a Evolution), el que ara comprovem és que és capaç de fer-nos creure que ja no és l'agent Mulder.

Bons diàlegs, situacions ben resoltes i molta mala llet, barrejat amb unes generoses dosis de sexe sense censures, i tenim una de les sèries més atractives de la temporada.

Afanyeu-vos: la crítica a USA l'està cosint a ganivetades.