divendres, de novembre 30, 2007

El precio justo

Atenció al públic: una barreja entre Roseanne, Me llamo Earl i El Gran Lebowski.

diumenge, de novembre 25, 2007

L'oncle Vània de Txekhov, per Oriol Broggi

Els drames, tret del Barça, no són el meu fort. De fet, m'interessen més aviat poc les històries de misèria, perquè prou que en tinc de veure'n cada dia com per anar a plorar altres d'inventades. Ho reconec, prefereixo les comèdies. I malgrat el risc que se'm titlli d'ignorant, no en tenia ni idea de l'argument d'Oncle Vània. Fet i fet, tampoc no és gaire cosa. Una colla d'arreplegats vagarejant i queixant-se que se'ls ha passat l'arròs. Sí, podreu dir que és un lament vital, un queixa per la inactivitat de la majoria, un cant a la individualitat, a l'enaltiment personal, i bla bla bla. Sí. I també podreu dir que està molt ben escrita. I ho està. Però no us enganyaré. M'avorreix bastant tot això. Ja em sé la cantinela.

No puc dir que m'ho passés malament, ahir, a la Biblioteca de Catalunya. Més aviat tot el contrari. Algun badall, un parell de llambregades al rellotge i un aclucament d'ulls al poc de començar, per la caloreta dels calefactors. No com alguna gent del públic, que va fer veritables capcinades. Però L'oncle Vània em va agradar. és un tipus de teatre sòlid, ben rodó, seriós, que no et deixa la sensació de pèrdua de temps.

Això, i que el marc era, recorrent als tòpics, incomparable. Una sala de la Biblioteca sota les claus de volta que simulava ser el pati d'una masia rusa: un arbre de fulles caigudes, una parell de butaques, una font i una taula tamany familiar. Els actors, vestits de lli a l'estil de la toscana (perquè a Rússia se'ls glaçarien els mocs), de colors crus, s'hi mouen a plaer. Cal agrair la direcció d'Oriol Broggi, que fa de l'escenari (rodejat per cadiretes de plàstic) un continu punt de fuga per a les interpretacions. Sempre pots veure-hi algú encarat a tu, siguis on siguis, una continua rotació d'actors amunt i avall, en una coreografia imperceptible però molt estudiada.

La il·luminació és un altre personatge de l'obra, així com la música. Escenes sota una llum d'oli, contrallums, clarobscurs, ocres per els capvespres i les albades, blavors per a la tormenta, el so dels grills, la calma d'una guitarra, els trons llunyans... tot plegat aconsegueix ambientar la història en el punt de melangia precís. L'indret, a més, hi acompanya, i si algú desconecta en alguns passatges (com va ser el meu cas), sempre pot deixar-se emportar només pels sentits.

En l'apartat actoral, hi ha certa irregularitat. D'acord que el tempo de l'obra requereix certa lentitud, però caldria advertir als actors que són vius, no zombies, com de vegades pot arribar a semblar (el primer cop que apareixen en escena és molt George Romero). Rosa Gàmiz està bastant bé, tot i que resulta poc creïble com a símbol de bellesa femenina. M'hagués agradat, però, que quan el doctor li diu que no la miri amb cara de sorpresa, ella l'estés mirant amb cara de sorpresa, i no de peix bullit amb els ulls clavats al terra. Però són coses del teatre seriós que no dec entendre, i demano disculpes per endavant per la meva ignorància. A l'oncle Vània li passa més o menys el mateix: d'aquí a aquí està esplèndida, com de cop esdevé inexpressiu. De l'àvia no parlo perquè em feia molta ràbia la seva presència (ja sé que no és gens objectiu, però ningú va dir que ho fós), i de la mare hi ha poc a dir perquè està tota l'estona com un estaquirot fumant i llegint. L'actor que encarna el professor Alexander aconsegueix que el seu caràcter malcarat se'ns encomani. Màrcia Cisteró, com a filla d'aquest darrer, està molt gran i broda el seu paper d'enamorada del doctor en secret.
El millor, amb diferència, és un Ramon Vila superb, amb una quantitat de registres fabulosa, capaç de canviar d'un a l'altre en un aclucar d'ulls. Un actoràs que hipnotitza amb la seva presència, com el metge talentós i idealista que interpreta.

L'Oncle Vània, amb direcció d'Oriol Broggi, val la pena. Tot i les misèries que reflecteix, o l'aire pessimista, o que el que ens expliqui no sigui res de nou. I, en acabat, al tornar a casa, parlant de quina és la petja que deixem en el nostre pas pel món, podrem somriure amb el gol de Bojan Krkic, un altre que no hi entén de drames.

dijous, de novembre 22, 2007

Oh capitán, mi capitán

Si mireu al fons de la classe, m'hi trobareu dibuixant o intentant mantenir-me despert.
Ahir vaig ser a l'altra banda, i vaig comprovar que:
-Per molt que s'amaguin, els veus a tots.
-Adormir-se i mantenir la dignitat és incompatible.
-Donar classes no és fer stand-up comedy: és stand-up-theory.

dimarts, de novembre 20, 2007

Mutenroshi era merengue

Raúl Gonzaléz busca la 'eterna juventud'. (...) El delantero madridista, camino de los 31 años, ha transformado el dormitorio de su domicilio en una cámara de hipoxia que simula una estancia en altura con el objetivo de mejorar su resistencia. Este procedimiento, que ha sido llevado a la práctica por la empresa Colorado Altitude Training, se denomina 'hipoxia normobárica domiciliaria' y se basa en la suministración de nitrógeno para empobrecer el aire en una habitación totalmente aislada y blindada.


A l'entrenament. En Crilin' no hi és, perquè està amb resaca a la seva casa de la Sierra.

Abans de veure la lluna i transformar-se en mico. Sota la bandera hi ha Núria Bermúdez, esperant agafar-lo de la cua.

dissabte, de novembre 17, 2007

Els extrems es toquen











Es fan dir Antifeixistes. Però són la mateixa merda.
Us mereixeu un mal tanto tots plegats, fills de puta.

divendres, de novembre 16, 2007

La seva pròpia radiofòrmula

Registrin-se STOP Triin els grups que els agraden STOP Premin el play STOP Escoltin la música que volen STOP Jango STOP Avisin després STOP

dimecres, de novembre 14, 2007

Encara no és Nadal

Ho aviso a la població en general i a vostès en particular.
Sé que hi ha confusió, que hom no sap en quina data viu, que el sentiment dominant és que sóm a l'época de celebració del naixement del Mesies, oh sana oh sana ey.
Som a novembre.
Malgrat els anuncis comercials de la televisió, malgrat les llums (encara apagades però ja muntades) nadalenques dels carrers, malgrat les ofertes en turró, malgrat de mar, malgrat la sobredosi de fullets de joguines a les bústies, malgrat tot, cony, que sembla que ja haguem d'estar empatxats de galets.
Recordin la dada: és novembre. Jo encara estic paient les castanyes. Encara són a temps de confondre l'anticongelant amb moscatell.
No es deixin entabanar.

divendres, de novembre 09, 2007

El feixisme interior

Ahir vam anar a la preestrena de La Zona. És ben probable que no hagués vist aquest pel·lícula d'una altra manera que no fós amb invitació, perquè tinc seriosos problemes per entendre l'accent espanyol d'ultramar.
Tot i tenir el reclam de Maribel Verdú (que gairebé ni és secundària, sinó extra amb línies de guió), el realment bo de la pel·lícula de Rodrigo Plà és en la seva concepció.

Tres lladregots d'una ciutat marginal de Mèxic entren fortuïtament en una zona residencial altament protegida . Dos d'ells moren, i un tercer s'hi veu atrapat. Els habitants de La Zona n'inicien la cacera.

La llavor del feixisme costa molt poc de fer créixer en les condicions idònies. El vell truc de llibertat per seguretat n'és només l'inici. Discriminar els dissidents, callar veus, eliminar l'intrús, instal·lar-se en la paranoia, comportar-se com una massa violenta i acrítica n'és el següent pas.

Tot i que se li troba a faltar un xic més de ritme, resulta molt més efectiva que la recent La invasión, amb encerts visuals com el constant ús de càmeres de vigilància o els contrallums per il·lustrar les patrulles de vigilància amb llanternes. La imatge d'un nen amb el xiulet sempre a punt per delatar és el resum d'aquesta fàbula moral, amb regust d'ultracossos.

dijous, de novembre 08, 2007

dimarts, de novembre 06, 2007

Primos lejanos

Un magribí d'uns cinquanta anys surt en pijama al replà, amb les lleganyes als ulls i la cara inflada per la son. A l'escala, en un edifici decrèpit del raval, no hi ha llum elèctrica
-Qué ha pasado? -li pregunta al veí, un avi del país.
-Un incendio, arriba.
-¿Los negros? -s'indigna-. Ya está bien. Esto no puede seguir así. Desde que viven los negros aquí arriba uno ya no sabe quien entra y quien sale. Si es que tenía que pasar algo. Si es que en este país dejan entrar a cualquiera.

Una parella jove de rumanesos de Transylvania fa un mes que s'han casat. Els veïns, albanokosovars, han entrat per la finestra i, entre altres coses, han robat l'anell de noces d'ell.
-No están siempre. A veces oyes ruidos y sabes que han llegado, a horas muy raras. Pero su ventana del baño da al nuestro y pueden entrar cuando quieran.


Un equatorià amb la cara amoratada i la camisa ensangonada. No pot ni obrir els ulls.
-¿Pero cómo se ha hecho eso?

-Estábamos tomando -aquestes històries sempre comencen de la mateixa manera- con mi mujer, su hermano y la mujer de este. Cuando mi mujer se levantó, yo quise cogerla para que no se fuera, mi cuñado se pensó que la quería pegar, y me dio una paliza.

-¿Cuanto habían bebido?
-36 cervezas.

-¿De lata?
-De litrona.
-Pero hombre de Dios, ¿por qué beben tanto?

-Es nuestra cultura.
-Pero eso no es bueno. Mire como ha acabado.
-Ya, pero es nuestra cultura y no vamos a cambiar.
El debat sobre la immigració és complicat. Qualsevol paraula s'ha de mesurar abans de ser dita, qualsevol proposta ha de ser estudiada amb cura, més enllà del debat demagògic que uns i altres porten a terme.

Yo no soy racista, pero... es la frase que més estic sentint en els darrers temps. Jo també l'he dit. Reconec que em resulta difícil acomodar-me a la societat catalana actual. Em resulta difícil veure panchitos mamats tot el cap de setmana, tirats pel carrer o endormiscats en terrasses de bar, tustant la dona sense remordiments. Em costa no mirar amb desconfiança quan, de nit, em trobo una colla de rumanesos, armenis o georgians d'empeus a la porta de casa seva, mirant qui passa com qui és l'amo del poble. No m'agrada que allà on abans hi havia vida de barri, botigues de sempre o bars on prendre una canyeta i una tapa, ara només hi hagi sabateries de xinesos. No m'agrada que hi hagi guettos de pakistanesos i moros, que només es facin entre ells, i que aleguin racisme quan se'ls recrimina res. M'emprenya que encara hi hagi gitanos que demanen una casa gratis perquè tenen molts nens i ho necessiten més que ningú.
Com tampoc estic a gust amb tota la colla de ninyatos que està creixent arreu. Txulos de merda criats a casa, de dits cremats per la pedra i l'encenedor, de parla + k wapa i ciclomotor de tub trucat. Maleducats, analfabets funcionals i amb una manca de sentit de l'autoritat flagrant. Són els que graven pallisses amb el mòbil i es passen el dia davant el mateix bar on passen costo, sense res a fotre, amb la música a tota castanya. Nengs que insulten els pares quan aquests no obeeixen les seves ordres. No els puc ni veure. I ja no parlem dels perroflautes. Però ningú no em dirà racista per això, perquè són blancs com jo.

Que hi hagi delictes és quelcom puntual. Tothom delinqueix, no és patrimoni de cap origen. Sí que sol haver-hi especialitats, bastant definides, però cap grup humà se'n salva (m'agrada molt poc parlar de raça, un concepte estúpid). El que no es pot negar és que hi ha cultures més agressives que altres. I que quan hi ha barreja de cultures (que no fusió, ni integració, sinó una argamassa indefinida sense i a la deriva), totes acaben pujant el llindar de la violència fins on el té la més agressiva. Fa uns anys, per la poca mobilitat i la falta de mitjans de comunicació, tot es quedava a casa. La violència estava engabiada en diversos focus que no es contaminaven. Avui dia, la violència és globalitzada. La manca d'un discurs clar, d'un debat serè sobre com afrontar aquesta nova situació, porta als extrems. Ni partits racistes que en defensen l'expulsió sistemàtica de tot allò que sigui forani ni defensors a ultrança de qualsevol immigrant pel sol fet de ser-ho.

No tinc solucions. Crec que en un parell de generacions la cosa s'estabilitzarà, que és el que sol passar en moments de gran moviment social. Però m'agradaria, de vegades, no sentir-me estranger de tothom.

Impacte cranial #11: qui val, val, i qui no, entrena el Real

Schuster, el qui havia de portar l'excel·lència i el jogo bonito al club merengue, va camí de ser una mala còpia de Mourinho. No és el mateix ser Blofeld que el dolent de l'inspector Gadget, Don Bernardo. S'ha guanyat vostè un lloc al nostre panteó de zombies menyspreables.

diumenge, de novembre 04, 2007

dissabte, de novembre 03, 2007

Mil cretins, o el món vist des de l'esgotament

Que Quim Monzó és ara per ara un referent en la literatura catalana és indiscutible. El seu discurs a Frankfurt (molt ben facturat però conceptualment propi d'una redacció escolar) l'ha col·locat en l'ull de l'huracà. La sortida després de sis anys d'espera de la seva darrera obra ha arribat en el moment just.
I jo no l'havia llegit abans, ho reconec.
Seguia Quim Monzó en la seva vessant de guionista, des dels temps del mític Persones Humanes, però no he llegit res seu que no siguin els articles de La Vanguardia. Sempre tinc en ment fer-me amb el 86 contes, però per una raó o altra (mandra o oblit), ho vaig posposant.
L'aparició de Mil cretins era una excusa per trobar-me amb el Monzó escriptor.
I què voleu que us digui.
D'acord que no estic massa avesat a aquest tipus de literatura minimalista, de contes per anar a cagar, i que no sé molt bé com encarar-los. La majoria dels relats de Mil cretins em deixen fred. Són imatges, escenes o acudits que no acaben de conformar una història sencera, rodona. Són com pinzellades sobre un llenç blanc. No molesten, però tampoc acabo d'entendre ben bé què hi fan. Alguns contes són bastant simples, i els surrealistes esdevenen previsibles, que seria una de les condicions que el surrealisme no hauria de complir mai. El narrador sempre es mostra distant, com esgotat, gairebé apàtic.
És clar que els més personals, aquells en que el Monzó parla des de la veu pròpia, fan que valgui la pena llegir-lo. El senyor Beneset o Dos somnis són magistrals, i L'arribada de la primavera val el seu pes en or. Potser és que en aquest darrer els mecanismes d'identificació han funcionat de forma bastant intensa, però és que en contes com Una nit és impossible sentir empatia per un príncep blau dormilega. És en l'exploració de la vellesa i la decrepitud on Monzó pica molt alt.
Havia sentit que el seu estil era molt exigent, que es podia passar hores discutint sobre una coma o un adjectiu. He de confessar que no m'ho ha semblat pas: no són pocs els casos en que es produeixen reiteracions i redundàncies que juguen en contra de la brevetat del conte. O disgressions sobreres (el Miro per la finestra se m'ha fet etern).
En definitiva, un llibre molt irregular, però recomanable, que es menja com un sopar japonès, adés una melangia nigiri, adés la ironia d'uns makis, una sopa de miso recomfortant per aquí i uns fideus freds que no saps per què els has demanat.

De nocturnis #5

En un portal, a les fosques, fa fred però tampoc molt; gairebé sense cotxes al carrer.

-Pobreta, mira que també és mal dia, eh?
-Sempre és mal dia per morir-se, senyora.

divendres, de novembre 02, 2007

De nocturnis #4

Odio que, quan falta menys d'una hora per acabar, arribi Murphy i et faci anar a dormir a mig matí.

dijous, de novembre 01, 2007

De nocturnis #3

Sortir de treballar la nit de difunts i trobar-te que hi ha ple sol al carrer... és matinar?