dilluns, de desembre 31, 2007

Una anècdota de cap d'any

Avui que he vist el Pitu Abelardo i m'ha semblat més jove que quan jugava al Barça (un crack, ladies and gentlemen, molts n'haurien d'aprendre) m'he enrecordat d'un dia que anava l'Amunike amb el seu cotxe a l'aeroport del Prat, o en tornava, no ho sé, a portar o recollir a sa mare, en ple hivern. Per la nacional fotia un fred de cagar-s'hi però el bo del nigerià del Barça, que encara no anunciava furgonetes, va obrir la finestra i va fer tot el viatge amb el rostre al vent.

El cas és que l'home va acabar patint una hemiplegia facial al costat esquerre, que s'hi podien planxar camises i pantalons sobre la galta del nostre heroi.

Al cap d'un mes el van operar d'una artrosis al genoll, i va acabar cantant campeonones en un dels balcons de la plaça Sant Jaume.

Senyores i senyors, d'això fot exactament deu anys.

Tempus fugit, sic transit gloria swanson.

Feliç 2008

diumenge, de desembre 30, 2007

Déu beneeixi Judd Apatow

Qualsevol estudi sociològic sobre el sexe masculí queda absolutament humiliat per aquest paio. Un guionista que clava els diàlegs, un director que capta els tics que ens defineixen. Un tio barbut i genial. Judd Apatow mereix un altar (i un assessor d'imatge).

dissabte, de desembre 29, 2007

Frases que no es poden escriure en una novel·la històrica

  • Té cara d'episodi pilot.
  • Camina com un puto jedi arrogant.
  • Fa unes tifes del tamany de Dolph Lundgren.
  • És un Fitipaldi sobre els cavalls.
  • John Wayne es moriria d'enveja.

dijous, de desembre 27, 2007

Envellir

Típica reflexió de cap d'any.
  • Canviar el pèl del cap pel de les orelles.
  • Tenir menys paciència.
  • Queixar-se de tot.
  • Criticar els xavals que es passen hores fumant porros al carrer.
  • Atipar-se amb més facilitat.
  • Enganxar la gastroenteritis a la mínima.
  • Discutir amb gairebé tots els veïns.
  • Mirar fotos antigues i veure que són molt antigues.
  • Mal d'esquena.
  • Passar-se certa diplomàcia pel forro.
  • Identificar-se amb Larry David.

dimarts, de desembre 25, 2007

Diggin'

What's in the hole?

  • L'ós Mitrofan.
  • James from Marichalar.
  • La porra del Barça-Madrid que es va muntar a la Zarzuela.
  • Madeleine.
  • Una càpsula del temps.
  • El telèfon d'Anne Igartiburu.
  • El coleccionable "¿Quiere vocalizar? Pregúnteme cómo?".
  • Els plànols de la casa de José Luis Moreno.
  • Un cor delator.
  • La colecció de cine porno del seu avi.
  • Un zombie.
  • Una senyera independentista.
  • L'ordinador on guardava l'adreça electrònica d'Hugo Chávez.
  • El cap de la Gwyneth Paltrow.
  • Un búnker de Dharma.
  • Subsòl de Porcelanosa.
  • El Nani.
  • El Cobi.
*L'autor no es fa responsable de la història de la rumorologia a Espanya.

diumenge, de desembre 23, 2007

Mejuto Mojamuto

AVUI, BARÇA-MADRID

-Hola, Mejuto, què fas?

-Estava jugant al FIFA Referee Pro 07/08.
-Ah, sí... i com ha anat?
-No ho sé, ha estat molt estrany.
-Estrany?
-A la primera part no funcionava el botó de pitar faltes, ni podia treure targetes.
-I què has fet?
-M'ho he mirat.
-I?
-El Madrid ha marcat perquè és més vertical, i el Barça es col·lapsa pel centre de l'atac.
-Ho has pogut arreglar?
-Sí, a la segona part, però aleshores se m'ha espatllat la targeta acceleradora de gràfics.
-Com?
-Els jugadors del Barça anaven més lents.
-I els del Madrid?
-No es movien gaire, però tampoc els calia. Rijkard ha col·locat el beginner mode.
-I no ha fet res per arreglar-ho?
-Ha tret Giovanni Dospiedras a falta de vint minuts.
-I el Barça ha remuntat.
-...
-I Bojan?
-Cinc minuts.
-I ja no li ha donat temps de fer res.
-Home, un xut perillós i un parell d'ocasions de risc. Combina amb Iniesta que dóna gust.
-Vaja, i per què no ha sortit abans?
-...
-Mejuto?
-Sí.
-Què penses?
-Que Ronaldinho avui ha firmat el finiquito.

dijous, de desembre 20, 2007

Sóc llegenda, de Richard Matheson

Els anys cinquanta van ser generosos en la ficció paranoica, procedent majoriatàriament dels Estats Units. Metàfores de l'individualisme, el comunisme, el maccarthysme o el priaprisme, el cinema, la literatura i les ràdios es van fer ressó de tot tipus d'històries que aprofundien en la por.

La trilogia de la paranoia és potser el millor exponent.

El día dels trífids (1955) de John Wyndham narrava la colonització de la terra per part de milions de plantes de l'espai exterior capaces de caminar i deixar cega la població mundial. Bill Masen, el protagonista londinenc, es converteix en una espècie de guia espiritual dels supervivents. Més tard s'en faria una versió per al cinema (de la que només cal recordar que la darrera escena es va rodar a Sitges), una sèrie, una continuació prou decent a càrrec de Bill Clark i una adaptació en que es van canviar vegetals per zombies, i es va batejar amb el nom de 28 días después.


Els lladres de cossos (1955) de Jack Finney, és l'obra que més ha perdurat en el temps, gràcies al cinema. Amb un estil més aviat naïf, la invasió del planeta per part de larves clonadores que han vagat per l'espai durant segles esdevé un conte de terror esgarrifós, on Miles Bennell s'enfronta a elles... fins que no queda ningú més. Don Siegel, Philip Kaufman, Abel Ferrara i Oliver Hirschbiegel han donat la seva visió del tema, adaptant-la a cada época i convertint-la en la pel·lícula metafòrica per excel·lència.

Sóc llegenda (1954) de Richard Matheson és fundacional. Matheson és un dels grans genis de la literatura fantàstica del segle XX (amb Dick, Clarke, Bradbury i Asimov), d'un talent insuperable, que ha deixat la seva empremta a la televisió (La Dimensió Desconeguda, Cuentos asombrosos o Altres límits), el cinema (les adaptacions del cicle Poe de Corman, el debut d'Spielberg amb El Diablo sobre ruedas, o les pròpies adaptacions d'obres com El increible hombre menguante de Jack Arnold o El último escalón).

Sóc llegenda és la meva segona novel·la preferida, ratllant al nivell d'El Comte de Montecristo, i en certa manera no tant diferent d'aquesta. En totes dues es narra la metamorfosi d'un home enfrontat a la societat, el pas de la bondat a la maldat, de víctima a botxí. L'individu és clau en les dues novel·les, i la seva soledat és el millor amic i la pitjor por. Ells converteixen el temor a quedar-se sol en el món (quelcom freudianament infantil, que tothom ha compartit) en l'arma contra els seus enemics. En aquest cas, vampirs producte d'una pandèmia que ha afectat tota la humanitat tret de Robert Neville, un doctor que despulla de tota classe de folkclore els seus assetjants nocturns a base de ciència.

La novel·la de Matheson és absolutament visual, i més que escrita sembla dirigida i montada per l'autor. El domini per al suspens i la fisicitat de la trama la converteixen en una experiència més que cinematogràfica, una vivència lúcida sobre la lluita d'un home contra la culpa. Esgarrifa la perseverància dels vampirs (més a prop dels ultracossos de Finney que del Dràcula d'Stoker), l'ús de la sexualitat per captar-lo i fer-lo embogir, la monòtona veu de Ben Cortman, el veí, convidant-lo a sortir.

Tot el passatge de Neville amb el gos (el primer amic que fa en anys) és tant emotiu com cruel la forma que Matheson té de despatxar-lo. La identificació amb el protagonista arriba a ser altíssima, i per tant el cop final és molt més dur. L'heroi també pot ser un monstre, i els monstres poden ser a tot arreu.

D'I am Legend se n'han fet, de forma reconeguda, tres adaptacions a la pantalla gran.

Last man on Earth, coproducció italoamericana és bastant fidel (Matheson en va signa el guió amb pseudònim) però molt limitada artísticament, amb Vincent Price en el paper principal. A destacar que és un referent directe per a George A. Romero i La nit dels morts vivents (un altre que de fàbules en sap una bona estona).



Omega Man és psicotrònica fins a dir prou. Charlton Heston, en la seva època messiànica, lluitant contra hippies afroalbins de mirada glauca. Pràcticament no conserva res de la novel·la, però resulta molt divertida de veure amb amigatxos. Les pel·luques del bo d'en Heston al vent mentre pilota una moto amb una negra de paquet són el principal al·licient.

Soy Leyenda, de Francis Lawrence, és la darrera Will Smith n'és el protagonista i principal reclam. I més endavant parlarem d'ella.

dimarts, de desembre 18, 2007

El senyor Perramon, de Josep Maria de Sagarra

En aixecar-se el teló d’El senyor Perramon, la meva incultura em clava una cleca. M’esperava una ambientació de segle XIX, el casalot antic i mal il·luminat d’un garrepa clàssic, i em trobo de pet amb un bar de poble, de nevera Frigo i tirador San Miguel, taules Coca Cola i cambrer de mercadillo. Tant l’escenari com la roba pertanyen a uns indrets ben reconeixibles, aquells anys vuitanta de taverna amb serradures per terra.

Però tot s’espatlla quan obren la boca.

Es produeix un divorci entre el que veus i el que sents, una fractura que provoca la desconnexió automàtica amb l’obra. El registre emprat pels personatges és massa literari, massa alambicat, pel que representen. Veure un hortera en un bar de mala mort parlant en un català refinadíssim provoca esgarrifances.
Aquest divorci dura ben bé una hora. No hi ha ni ganes d’intentar una reconciliació, perquè a més tot plegat resulta massa avorrit. Al nostre voltant tothom riu a cor que vols, i tot plegat deu ser molt graciós, però no trobo més de quatre acudits solitaris enmig de diàlegs que són autèntics drames, enganxats amb slapstics mal resoltos. Qualsevol sitcom de mitja tarda té més enginy en resoldre les mateixes situacions. Certs actors (com Óscar Rabadán o el que fa de majordom) actuen com si fossin en una comèdia física de partir-s’hi, però hi ha més desgràcies que riallades, i l’efecte resultant és esquizofrènic. D’altres (com el qui fa de Fletxa) s’ho maneguen prou bé com per encaixar unes peces massa diferents.

Boris Ruiz, com l’avar Perramon, broda el paper central de la funció, i li imprimeix el caràcter necessari, acompanyat del físic adeqüat. És el motor de l'obra, i l'Atlas que no aguanta el pes amb un cos escanyolit com pocs.

Tot plegat, però, sembla forçat. La primera hora funciona a base de tòpics (el pare de la cofradia del puny, els fills díscols i enamoradissos, els voltors que cerquen la fortuna) anacrònics. Ni és creïble que l’amo d’un bar de poca volada acumuli una fortuna digna d’aquest enrenou, ni el reguitzell de matrimonis de conveniència, relacions pactades, besos robats, dots de la núvia, etc resulten versemblants en un context contemporani.

I quan creus que no hi pot haver més contrast, detectes certa grolleria que encara xoca més de front amb el text: la Carmeta, mig puta mig professora de dansa, és un personatge que aporta més aviat poc; el Simonet, un home amb down vestit del Barça que mai abandona l’escenari, és el recurs a la comèdia fàcil. Els crits se succeixen un rere l’altre, i l’obra adorm.

Ja fós per la calefacció, pel cansament, per l’avorriment o per tot plegat, se m’anaven tancant els ulls, fins que va començar el darrer acte.

I hom es pregunta per què no ho havia fet abans.

Boris Ruiz trenca la quarta paret i interactúa amb la platea. Com en un espectacle de varietats, el personatge es fon amb el públic i trenca la cotilla del text. L’obra comença a esbojarrar-se i esdevé un vodevil amb tots els ets i uts. Personatges que no són el que semblaven, corregudes amunt i avall (no em malinterpretin), malentesos, dobles jocs, bla bla bla... L’slapstic aquí no desentona, i les paraules s’han rebaixat fins a un nivell més popular. És una llàstima que no s’hagués apostat per aquesta línia des d’un principi (per molt que sigui una adaptació lliure de L’avar de Moliere que es va fer tenint en Capri com a actor principal), en comptes d’aquesta barreja de gèneres que ni és carn ni és peix. El darrer acte resulta simpàtic, forçadíssim argumentalment, i deixa un regust final no tant dolent per una obra que durant més d’una hora ha resultat ser un autèntic fiasco, del tot garrepa en rialles.

Eto'o marcarà dos gols aquella mateixa nit, en la seva reaparició davant el València. S'hauria de fer una obra d'aquest paio que col·lecciona cotxes de luxe i té reparteix talent als porters rivals.

dimecres, de desembre 12, 2007

Els tres atacs més estúpids de Bola de Drac

3. L'atac d'en Kaito. El va aprendre en Goku quan va ser mort. Però era tan burro (posar-se vermell i perdre totes les forces en usar-lo) que només el va usar un cop i de seguida es va passar al rotllo dels superguerrers, que a més eren rossos, aris de cagar, i aixecaven les pedres del voltant a cops de pet.

2. Punys d'ullal de llop. Que un toxicòman com en Yamsha pretengués barallar-se amb algú a base de copets a l'estil neng, mentre una rata de peluix li donava ànims, diu molt poc d'un dels personatges més sobrers de l'univers Dragon Ball. Amant del pentinat Camarón, amb el temps va fer com Bon Jovi i se'l va deixar curtet, per acabar perdent qualsevol tipus de personalitat.


1. La ruleta rusa d'en Goku. El nostre heroi guanya un combat a l'estil Christopher Walken.

dimarts, de desembre 11, 2007

Jesucrist era marica (i altres contes), de Jair Domínguez

He començat aquest escrit mitja dotzena de vegades, perquè no sé bé com abordar-lo.

Què puc dir del Guionista Brillant que no hagi dit ell mateix a través del seu blog? Per on començo la disecció d'una obra tan estranya com el recull de contes sota el títol de Jesucrist era marica.

Per evitar usar una vegada i una altra la paraula provocador, la substituiré per mots que continguin la lletra k.

La sensació que desprén la lectura de Jesucrist... és de vell conegut. I quan dic vell, ho dic en tots els sentits, inclós el vell del racó. Són històries que ens sonen familiars, perquè les hem sentides mil vegades de la boca del Senyor Acracio. De fet, és un plaer krishna llegir-la amb la veu del memorable ancià.

Són històries de traç gruixut, amb menyspreu pels detalls i per la coherència interna del mateix relat: són petites peces klauskinski autàrquiques que s'autofagociten en una endogàmia caníbal.

Jair Domínguez reaktor el lector, primer imposant les seves pròpies normes (com l'absència de majúscules), i després destrossant les bases de la narrativa, convertint el clàssic inici nus i desenllaç en una ruïna inservible. Quan comença la història, el lector no sap si acabarà llegint sobre allò que s'ens explica o qualsevol altra cosa remotament imaginable. Jair Domínguez s'apropa a Donald Barthelme en la seva concepció dels arguments, amb altíssimes dosis de surrealisme (personatges que no venen a tomb de res, vedells acadèmics, anacronismes costumistes...), però ho barreja amb una kukluxklan estètica cartoon. La majoria de situacions es resolen a cops de piano, clatellots decapitadors i morts sobtades, en el millor estil Ibáñez.

Tanta masotkleiner pot arribar a empatxar, així que la lectura s'aconsella pausada, degustativa, per no barrejar-ho tot i confondre relats. En el meu cas, sóc incapaç de distingir molts dels contes uns dels altres, un cop llegits, i centenars de personatges comparteixen una cosmogonia comuna que, ben pensat, converteixen aquest aplec d'historietes en una novel·la absurda.

El guionista brillant agafa referents de tot arreu, des de la cultura popular catalana (vet aquí Guifré el Pilós) fins a la cultura pop de la generació posterior al franquisme (Son Goku n'és l'exemple més clar), de personatges reals (Mozart o el mateix Jesucrist del títol) a biografies inventades (gran Josué Vilaplana), i els aplica una coctelera tan bèstia com una màquina de bukkakes.

Com en tot llibre de contes, el resultat és irregular, però molt satisfactori. N'hi ha de millors i de pitjors, de més aconseguits i alguns que semblen fets per sortir del pas. S'hi troba a faltar alguna correcció d'estil, però és una esquerda bastant superficial, i no farà caure l'edifici. I sobretot, el millor: fa riure. Jesucrist era marica (i altres contes) és per trencar-s'hi, i és kraken a rabiar.

Sobre les mancances, que parla de la indústria cinematogràfica de Madagascar, és la meva història preferida. Egipte i Humor nazi són descollonants. Pel·lícula de detectius és pur Lynch, un dels ídols de l'autor. El follagallines hauria de ser un clàssic de la literatura catalana contemporània.

Un consell: vigileu en llegir-lo al metro o fer-ne fotocòpies; qualsevol que guipi el títol o la portada us fotrà una mirada comprometedora.

Ja fa temps que sabíem que l'odi empordanès no caduca. Ara sabem que el talent tampoc.

dissabte, de desembre 08, 2007

Les coses nazis #7

AVUI, GRAN CONCURS INTERNACIONAL DE BIGOTIS DE DICTADORS

Reinterpretacions lèxiques que feia la meva àvia

  • Per comptes de contenidor, deia Tontainer.
  • Quan no hi havia ningú, deia Aquí nay naide.
  • Les clavegueres eren Clobacas.
  • En una festa, la seva germana es va posar un vestido de sanguijuelas precioso.

divendres, de desembre 07, 2007

La trilogia satànica de Toni Leyva

He de reconèixer que, si no hagués anat a dinar amb Toni Leyva, dubto que m'hagués llegit cap dels tres llibres que composen la nissaga de l'assassí satànic de Barcelona. De fet, ni tan sols sabia que es tractava d'una trilogia, ja que creia que eren diferents novel·les negres ambientades a la ciutat comtal, aprofitant la tirada d'històries com les de Dan Brown.

Res més lluny.

Les tres novel·les narren un mateix fet: una sèrie d'assassinats rituals durant els dies en què s'esperava un fort terratrèmol a La Palma, que ha de provocar un tsunami que enfonsi part de la costa est dels Estats Units. L'originalitat de la proposta resideix en la perspectiva de cada novel·la.

L'assassí de la fi del món segueix les investigacions del grup d'homicidis de Barcelona (¿maderos o mossos?) a la caça del criminal que ha sembrat la ciutat (i part de l'Empordà) de cadàvers. Paral·lelament, un periodista rep certes trucades que també el col·loquen en la pista d'aquest delinqüent, però que alhora l'inculpen.

L'assassí de les verges negres narra la història de Paco Rincón, un policia corrupte que farà tot el possible per rescatar l'actriu porno de la que està enamorat, i es veurà embolicat en els assassinats rituals.

L'assassí que va crear l'univers
recrea finalment els fets des del punt de vista del psicòpata, emplenant tots els blancs que les dues anteriors havien deixat, i explicant les causes i motivacions que l'han dut a realitzar els actes que serveixen de motor a la novel·la.

Com un gran trencaclosques escrit de forma directa i efectiva, Toni Leyva se serveix d'un fil argumental per anar incloent-hi històries de maçons, satanisme, psicòpates, prostitutes, directors de porno, màfies lituanes, crims atroços, etc... Una gran novel·la negra i mil·lenarista, capaç de mantenir la tensió i el suspens en la seva llarga durada. Toni Leyva, malgrat que ho dissimuli, té molt d'ofici en aquest camp.

Potser els punts més febles en la història serien els personatges policials, un pèl massa arquetípics, i que sovint semblen forçats per la història. La relació entre el cap d'homicidis Oleguer Torrero i l'experta en sectes Martina Llers fa figa en certs moments, i no acaba de ser del tot creïble. L'amor del policia veterà Loperrubio per una prostituta, així com les converses entre dos esbirros de poca volada sobre el poder, llastren en certa manera els esdeveniments finals, i inflen massa la darrera de les novel·les.

Si hi ha un personatge guanyador, però, en la trilogia, no és precisament l'autoanomenat Licàntrop, l'assassí. És el Paco Rincón, el policia corrupte protagonista del segon volum que, com en El imperio contraataca, resulta ser el millor i més rodó de tots tres. El Paco és l'antiheroi per excel·lència, el paio odiós i cabró que et cau bé, i a qui desitges que se'n surti amb la seva. La seva història té el fragment més apassionant de tots, aquell en el que, acorralat, decideix explicar la seva veritat... i menteix com un bergant durant mitja novel·la.

La mentida és la base de tota la història. Les falses aparences, les màscares amb que ens mostrem a la resta de la gent, les veritats que expliquem com ens agradaria que fós. Només per aixó, i per la presència del Paco Rincón, la Trilogia Satànica de Toni Leyva ja paga la pena de llegir.

dimarts, de desembre 04, 2007

Adolf bites the dust

Els amics de World War II Freak (aneu clicant a Favoritos ja mateix) han fet el millor video sobre l'incident monàrquic.

dissabte, de desembre 01, 2007

Un post on no es ve a dir res

Cançons de la cosmogonia infantil que no passarien una reedició de Barri Sèsam:

  • Juan, sígueme, vámonos de putas.
  • La cabra, la cabra, la puta de la cabra.
  • Una alemana me la meneaba en una tienda de campaña.
  • Qué difícil es hacer el amor en un Simca 1000, en un Simca 1000.
Treballar a la televisió no és fàcil. Hi ha gent que ha de pintar les celles de Pablo Motos cada dia.

Celebrar el gol i les bones accions del Barça envoltat de pericos a l'Estadi Olímpic requereix d'un autocontrol només al nivell del sexe tàntric de l'Sting.

No es pot escriure res de bo quan:
  • Tens el cap embotat.
  • Tens massa feina.
  • Treballes a l'hotel Overlook.

No por mucho madrugar, amanece más temprano.