dimarts, de desembre 30, 2008

El mapa del tiempo, de Félix J. Palma


Fantàstica.

En tots els sentits de la paraula.

El mapa del tiempo és una novel·la per gaudir i degustar amb calma, perquè és una peça única en el panorama literari espanyol, que consolida Félix J. Palma com un dels autors més imaginatius de l'actualitat.

Per començar, com sempre, els defectes. O el defecte, en aquest cas, i mínim: una tendència al lirisme folletinesc, la floritura literària, que l'autor adopta voluntàriament en intentar escriure com un escriptor del segle XIX. Es nota una mica que prové del món de la literatura juvenil, en explicar-nos alguns trams com el de Tremalaquain o la història de Shackleton. I ja està, una minúcia. La resta, només virtuts.

El mapa del tiempo són tres novel·les en una, tres històries que es creuen i es reforcen o modifiquen com ho feien els capítols de Pulp Fiction. L'element comú: HG Wells i els viatges en el temps.

  • La primera part narra l'esforç d'un jove aristòcrata per salvar la seva estimada, una prostituta de Whitechapel, de les mans de Jack l'Esbudellador, vuit anys enrere.
  • La segona, la relació d'amor entre una noia de finals de XIX amb un messies de la lluita contra les màquines del segle XX.
  • La tercera... bé, la tercera us la deixo com a sorpresa.

Perquè per primera vegada en molts anys, trobo una novel·la que conté una sorpresa rere una altra, que em fa creure una cosa per després enganyar-me i portar-me on ella vol, que m'enganxa de forma tan adictiva. L'engranatge d'El mapa del tiempo està tan ben engreixat que les seves 620 pàgines es devoren com si res, i quan acaba no vols tancar el llibre, perquè necessites més i més.

Palma ha construit un monument enorme a la fantasia i la ciència ficció, omplint de tot tipus d'homenatges la novel·la. Un dels jocs és buscar-los i identificar-los. Així, hi ha noms com Jeff Wayne, Tyrell o Kaufman, l'aparició de l'home elefant i d'una espècie d'Allan Quatermain, o els cameos de Bram Stoker i Henry James. És Gilliam Murray el fruit de Terry i Bill?... El mapa del tiempo recorda molt a The League of Extraordinary Gentlemen, però millorat. És La sombra del viento més Pandora al Congo, elevat a la màxima potència.

Una de les grans fites és que la novel·la condensa en ella mateixa totes les teories possibles sobre viatges en el temps. La qual cosa la converteix, per mi, en la novel·la de viatges temporals més completa que existeix. I la més bona, què carai! Hi pots trobar referències cinèfiles a palades. De Los Viajeros del Tiempo (Time after time, 1979) a Terminator 2, evidentment El tiempo en sus manos o fins i tot Regreso al Futuro.

El mapa del tiempo és imaginació desbordant, pura i dura, generosa en quantitat i qualitat. Un regal per a qualsevol lector, una meravella.

No sé com parlar de certs temes de la novel·la sense esbudellar-ne l'argument. Així que, sincerament, llegiu-la i compartiu l'apocalipsis amb el capità Derek Shackelton, entreu a una casa encantada amb Bram Stoker, creueu la quarta dimensió amb el Cronotilus, descobriu el veritable rostre d'en Jack, fugiu dels Vigilants del Temps...

dissabte, de desembre 27, 2008

Iniciativa per Barriguitas

El propòsit d'Iniciativa per Catalunya en els darrers anys d'implantar-se a tots els nivells de la vida qüotidiana està donant fruits esgarrifosos.

És el primer partit polític que esdevé joguina, com en el seu dia la Marvel va convertir els seus superherois en ninotets articulats, o en He-man va aparèixer després que la pel·lícula Conan El Bárbaro no fós un éxit entre les criatures i Matel readaptés els monigots dels bàrbars a una mitologia més infantilitzada.

Avui, tots els nens i nenes d'esquerres de Catalunya poden jugar amb el seu entranyable, carismàtic i omnipresent líder, Joan Saura.

Programa polític d'Iniciativa per Barriguitas:

-El Ferrari del Ken i la Barbie no podrà superar el quilòmetre per hora al passadís de casa.

-S'impulsarà el transport públic per als desplaçaments per dins del domicili, en comptes de l'ús del vehicle privat (tant se val si el nen o la nena no té autobusos de joguina, o l'ibertren del seu pare està espatllat i funciona quan vol).

-Les capses de les joguines es reciclaran en joguines de bon rotllo, com papallones de cartró o paradetes de comerç just regentades per Gi-Joes).

-El ring dels lluitadors de Pressing Catch tindrà webcams que vetllaran per què no es produeixin baralles. De fet, el nino de Dave Batista serà l'encarregat de separar la brossa orgànica de la inorgànica al Punt Verd instal·lat al quadrilàter.

-El nen o nena haurà de jugar a les fosques per tal de no contaminar lumínicament.

-Les Tres Bessones dirigiran la política d'integració de la joguina étnica.


dilluns, de desembre 22, 2008

La mà, per Carro de Baco

L'escenari de la Biblioteca de Catalunya és més que suficient per submergir-nos en qualsevol obra de petit format que s'hi representi, gràcies a una ambientació màgica que afavoreix la intimitat entre públic i actors. Si la representació gira al voltant del misteri, la immersió està garantida.

La Mà, de Germán Madrid, és un relat plenament Poe. En una ciutat indeterminada, un home troba dins el seu bany un altre que li reclama la mà esquerra. El primer és un triomfador que ho té tot, fins i tot la mà del perdedor que ha vingut a demanar el que suposadament és seu. Però cap dels dos és realment allò que aparenta...

El problema de La Mà és que trenca la suspensió de credulitat a la primera escena, i després costa molt enganxar-se a un relat que no et creus. Així, que la reacció del protagonista en trobar-se algú al lavabo de casa seva sigui de flegma britànica i joc intel·lectual de sarcasmes resulta del tot xocant. No resulta creïble, i fa que pensis que es mereix que li passi el que li està passant, perquè, al cap i a la fi, està donant peu de forma lliure a que passi. Si el protagonista fos emmanillat i obligat a negociar amb el seu interlocutor es comprendria tot el que passa a continuació. Cap a la meitat de l'obra hi ha un altre salt mortal que sol·licita de la confiança de l'espectador, però que pel risc del seu plantejament pot entrar dins el joc teatral (vaja, que em refereixo a la facilitat amb que es poden treure i implantar extremitats corporals en un plis plas).

No hi ajuda tampoc la presència d'un narrador que no aporta res. Una nina de plàstic tipus nenuco que diu frases pomposes i buides, i que talla l'acció tres o quatres vegades sense que el seu discurs ajudi a la trama.

Però La Mà m'ha agradat. Pel seu plantejament temàtic i, sobretot, per les magnífiques interpretacions del duo protagonista, Germán Madrid i Vicenç Miralles. Tots dos fan de carn i ossos uns personatges que de vegades es comporten de forma inversemblant, mostrant-nos la seva evolució en girs ràpids i ben construits, a base d'una varietat de registres impressionant. L'obra és forta gràcies a aquests dos actors.

En definitiva, que val la pena gaudir d'una hora i quart de suspens, en una història digna dels Altres Límits, amb certes llicències mal resoltes i dos actors destacables.

divendres, de desembre 19, 2008

Zack and Miri make a porno, o el retorn de Kevin Smith



El gran problema de Kevin Smith és la seva convencionalitat.

Sota una aparença gamberra ens ofereix comèdies més pròximes a Norah Ephron que a John Waters, però sempre amb el seu toc personal basat en diàlegs molt naturals i contínues referències cinèfiles. Gràcies a aquest ingredient secret, Kevin Smith continua fent pel·lícules dignes de veure.

I això que algú va decidir que Chasing Amy era la seva millor pel·lícula. D'ençà d'aleshores, Smith intenta explicar històries d'amor frustrant i frustrat cada cop que vol fer creure'ns que és un gran narrador sobre les peripècies d'una generació desorientada com la seva.

S'equivoca.

Smith té talent per a escriure, però hauria d'apartar-se de la cotilla de comèdia romàntica. A Zack and Miri make a porno explica la mateixa història de Chasing Amy, però aquest cop no compta amb l'insuportable Ben Affleck, afortunadament. És una pel·lícula previsible, sense cap mena de sorpresa. I sense transgressió.

Per què les comèdies sobre rodatges de films porno ho enfoquen sempre des d'una perspectiva tan casta? Per què s'assembla tant Zack and Miri a, per exemple, La vecina de al lado? Per què només Orgazmo va trencar de forma esbojarrada amb aquest punt de vista?

Per sort, Smith mima els seus personatges i tria gent com Tracy Lords, Justin Long o Jason Mewes (l'implacable Jay, amb el cabell curt) per fabricar una comèdia que fa riure. I molt. També hi influeix que s'aproxima a l'humor de Judd Apatow, començant per triar a Seth Rogen com actor protagonista, i passant pel tipus de missatge de peterpanisme trencat que la nova estrella de la comèdia americana ha retrobat.

A la pel·lícula, la parella del títol són dos amics de tota la vida que comparteixen pis per poder pagar el lloguer i les despeses, però que es queden sense quartos i decideixen rodar una porno per fer-se d'or (com arriben a la conclusió és un dels processos més treballats del guió). Càstings, elecció de títol, rodatge (que recorda la part bona de Rebobine por favor) i gelosies...

Vaja, que saps com anirà la peli des de la primera escena, però riuràs de valent amb l'humor verborreic de Smith.

I quedaràs hipnotitzat de la naturalitat d'Elizabeth Banks.

dijous, de desembre 18, 2008

El futur no és com havia de ser

La realitat virtual es menjaria el món dels videojocs o serviria per operar a distància. Una vegada hi vaig jugar al New Park de les rambles, dalt d'una tarima, amb un casc enorme tipus El cortador de césped. Vaig disparar sobre polígons gegants que pel que es veu eren tancs.

La televisió seria molt interactiva amb el tele-pick. Ramón García s'esgargamellava cridant les virtuts del tele-pick. Podies jugar a concursos i fer preguntes en directe als programes de TVE, però l'invent va durar un any, molt abans de l'época sms.

No hi ha més preguntes, senyoria.

diumenge, de desembre 14, 2008

Patrimoni de la Humanitat


El turmell esquerre de Leo Messi
protegit per la Unesco
(i de vegades per Rafa Márquez)

dijous, de desembre 11, 2008

Forbidden sushi: Hanagin

Fa uns anys solíem anar bastant sovint al restaurant japonès Hanagin (Provença 201, BCN). Estava bé de preu, es menjava molt i la qualitat era força acceptable. Els cambrers eren tan idiotes que tots tenien malnoms (el lerdo, la tonta, etc), però el fet de ser un buffet lliure sense cinta giratòria el feia sobresortir de la majoria de xinesos reconvertits a la suposada cuina nipona.

El dia que el cuiner quasi incendia el local en llançar aigua sobre les flames de la planxa va ser un dels darrers en que hi vam menjar. Amb cada cop més clientela, la qualitat havia baixat en picat.

Ahir érem a prop i volíem un japonès, així que vam decidir anar-hi de nou, per veure què tal.

No hi aneu.

El sushi té la textura i el sabor d'un pastís de formatge caducat. Els fideus són una deconstrucció de tomàquet. La verdura és digna d'un menjador de caserna militar.

Ens vam deixar uns quants plats, perquè a la carta no hi havia primperam o almax, i el cambrer els va tornar a la cuina on vam veure que els reciclaven per servir-los a una altra taula.

A més, ara és caríssim.

El menjar del Hanagin fot fàstic.

dissabte, de desembre 06, 2008

Lady Magdaleth

Desapareguda durant anys, Lady Magdaleth (aka La Madalena Asesina) gaudia a dia d'avui de la condició de pel·lícula de culte. La producció de Resented People no va estalviar res a l'hora de dur a la pantalla la celebríssima obra de William Shakespeare, Macbeth, en una adaptació lliure que posa sobre la taula (i en algun orinal) l'indubtable talent de la gent que hi va treballar.

Lady Magdaleth és sinònim de tensió, un thriller postmodern que actualitza les coordenades que que el Bard va pautar fa quatre-cents anys, i dóna una volta de rosca a una concepció del cinema que ja no podrà ser el mateix de nou.

Després d'un intens treball d'arqueologia durant el darrer cap de setmana, s'ha pogut trobar la filmació original i restaurar-la digitalment, per tal que arribi a vostès de la forma en que va ser concebuda.

Senyores i senyors, madalenes i brioxos,

Lady Magdaleth, La Madalena Asesina

divendres, de desembre 05, 2008

Morir a Facebook


Optimista que és un, la idea d'algú a facebook que morís em rondava pel cap. Hi ha vida després de facebook?
La setmana passada va morir violentament la parella d'un conegut meu. Tenia perfil a la xarxa social més popular dels últims mesos.
Durant les primeres hores, després d'assabentar-nos del fet, la pàgina romania com si no hagués passat res. Al dia següent el seu mur es va convertir en un llibre de condol, un lloc on els amics i coneguts deixen missatges de record i intercanvien impressions sobre l'home que encara riu a la fotografia de perfil.
Em va semblar molt trist i bonic alhora. En certa manera, aquest gest farà que els sentiments que la gent tenia envers ell quedin reflectits molt més temps que en una simple trucada a la familia del difunt.

dijous, de novembre 27, 2008

Moria Xtreme Sports


Hola, em dic Gandalf i sóc monitor d'escalada a Khazad-Dûm.

Des de que van estrenar la pel·lícula que els hiverns aquí Moria són una bogeria. Tots els nens de papá de Gondor pugen els caps de setmana sobre els seus cavalls per esquiar a la muntanya, i colapsen la taverna del Pony Pisador, que té un capacitat limitada, cony.

L'altre dia ho parlava amb l'Aragorn. A ell li va bé, perquè és professor particular d'esquí de dames élfiques, i ja se sap que aquestes deixen una bona propina. Però tot i així quan arriba el fred el bo de l'Aragorn no para. Va intentar muntar un negoci de ràfting per a l'estiu, però tothom prefereix anar a la costa. Si fins i tot els nans, que aquí són majoria, marxen a les platges per intentar lligar! Clar que amb el banyador és l'únic moment de l'any en que poden presumir del tamany de la seva destral... ja m'enteneu... que tots sabem la fama dels nans.

Encara que pitjor va ser quan Sauron va decidir passar aquí uns nadals. Això es va plenar de nazguls i orcs amb ganes de fer barranquisme, que fins i tot el Balrog va haver de plantar-se i dir que no, que no acceptaria ningú de Mordor perquè gastava més en la bogaderia dels neoprens del que guanyava en forfaits.

Els únics que es comporten i són molt educats són els hobbits. Ni tan sols es queixen quan algú del grup cau daltabaix d'una via, o quan se'ns esclafen uns quants en un despreniment a les grutes. Són així, els hobbits, no alcen la veu. Fins i tot tinc a un, el Samsagaz, que és el que em fa de relacions públiques a la Comarca, repartint flyers i tal. Com que a la discoteca Marzarbûl hi caben molts, perquè són així com petitons, fem un negoci rodó. Això sí, tenen un saque potent, i priven com pocs. Bona gent, els hobbits. Gandalf el Gris, em diuen, perquè sempre vaig envoltat del fum grisenc de l'herba que em porten des de la Comarca.

Ara us deixo, que tinc uns eorlingues que volen fer una reserva per a salt base aquest cap de setmana i m'estan deixant el vestíbul empastifat de bonyigues de cavall.

Cowabunga!

dimarts, de novembre 18, 2008

Manual d'ús de la grolleria: primera lliçó


És fàcil convertir la conversa més innocent en una porcada.
Només cal agafar la darrera frase de l'interlocutor i convertir-la en la pregunta:

-Tu vols + (predicat de la frase anterior)?

Alhora, s'ha de dur una de les dues mans (la dreta si s'és dretà, l'esquerra en cas d'esquerrà) a la zona genital per tal de prèmer-la lleument. Aquest gest implica que el predicat de la frase esmentada és anàlog al tamany del membre viril de l'interrogador.

Anem a veure uns exemples:

-Tinc una relació de llarga durada.
-Tu vols allargar-me la durada?

-Aquest arròs amb llamàntol no m'ha acabat de fer el pes.
-Tu vols un llamàntol que et faci el pes?

-La tardor és una estació molt bonica.
-Tu vols veure una cosa bonica?

Noti's que l'efecte s'amplifica si s'empren mots com "bo/na":

-La Mercè està estudiant per correspondència.
-Tu vols estudiar una bona correspondència?


O ens podem permetre de fer lleugeres variacions sobre l'original, per tal d'adaptar-nos:

-Oh, quina cadira més maca hi ha al catàleg d'IKEA.
-Tu vols un bon lloc on seure't?

Es recomana, però, no utilitzar aquesta fòrmula quan la frase sigui ja de per si grollera, perquè queda ridícula o petulant, el que es coneix com l'efecte Loquillo.

-Ahir em vaig menjar una polla així de gran.
-Tu vols una polla així de gran?

-No, ja en vaig tenir prou.

-El meu marit té el cul ple d'almorranes.

-Tu vols un cul ple d'almorranes?
-I tu vols una hòstia als morros, fill de puta?

-A Catalunya no em contracten perquè canto en castellà.

-Tu vols callar d'una vegada, cantamañanas?

diumenge, de novembre 16, 2008

Coses que s'assemblen


Quan vaig veure No es país para viejos em va fascinar una de les primeres escenes: el personatge de Bardem escanyava emmanillat un policia. Ho feia a terra, i les botes del sheriff deixaven derrapades per les convulsions de les cames. Ho vaig trobar un encert.
Avui, veient Casino Royale per refrescar la memòria abans del Quantum of Solace de la propera setmana, m'he adonat que hi apareix una escena clavada. Bond s'està barallant amb un parell de negrots amb matxets a l'escala del casino. Llença un daltabaix i amb l'altre es fot un gec d'hòsties. Cauen i Bond, des de terra, escanya el negre. Aquest es convulsiona i les seves sabates deixen marques sobre les rajoles. L'escena està rodada pla a pla de la mateixa manera que a la peli dels Cohen.
Però és anterior. I Martin Campbell no té el reconeixement que poden tenir els germans Cohen.
Ho deixo sobre la taula.

Més semblances. Tots recordeu Blue Moon, la cançó. I si no la recordeu per això està youtube. Escolteu-la. I després premeu play per sentir Tal vez, de Nena Daconte.
Ja em direu que us sembla...




Annexe de darrera hora: l'altre dia vaig anar a saludar el Dottore Sandro, a Diagonal Mar. Dottore, dottore?
Era Ernest Folch
.

dimecres, de novembre 12, 2008

La pell fina



La Najat, en una de les seves columnes, criticava que es publiquessin les cartes de la Rodoreda, i aquesta ha estat la resposta de la neta de Sales:

Distingida Najat: Una carta no és necessàriament un escrit per "comunicar-se a nivell íntim", com dius a l'article del 4 de novembre. No sé com són les que escrius, per afirmar que un epistolari entre dos escriptors és més propi de Lecturas o Hola que no pas d'una publicació seriosa.
Si haguessis llegit l'epistolari Rodoreda-Sales, que condemnes sense haver-li donat temps d'arribar a les llibreries, sabries que ells no s'escriuen per comunicar-se a nivell íntim. Parlen de les novel- les que fan i de les que volen fer, de la situació literària i política que condiciona la seva aventura comuna, de la llengua en què s'expressen, de l'ambició que els empeny, malgrat tot, a continuar la construcció d'una literatura digna i rica. Si haguessis llegit l'epistolari, sabries que Rodoreda va destruir 20 anys de cartes amb Obiols però va conservar-ne les que ella qualifica de literàries, i parla de publicar-les amb el seu editor. Sabries que la relació entre Rodoreda i Sales era de complicitat intel.lectual, i que res no "revela" de les seves "interioritats": llegir les seves cartes és accedir a l'elaboració de la cultura que tu i jo compartim. Sabries que Sales va publicar les seves cartes al poeta Màrius Torres. Sabries, doncs, que aquell parell sabien l'interès que despertarien els seus arxius privats. Per això Sales va donar a l'Institut d'Estudis Catalans les cartes de Rodoreda.
Si haguessis llegit l'epistolari, sabries que el premi que has rebut havia estat concedit a Sales el 1968 i a Rodoreda el 1969, però que Planeta el va suspendre fins al 1981 perquè el llibre català no era aleshores un afer gaire sucós. Fa mesos que em proposo de llegir la teva novel.la. Hauria preferit llegir-la sense predisposició de cap mena. Ara l'obriré sabent que, al cap de 10 mesos d'haver aconseguit un èxit tan volàtil, utilitzes el poder de la teva paraula per sentenciar sobre llibres que no has llegit, cosa més greu encara sent tu escriptora.

Maria Bohigas

Noti's el to punyetero de la carta. Aquí tiren amb bala. No se'n vagin. Pot semblar un conyàs, però encara hi ha més. La resposta de la Najat no s'ha fet esperar:

Benvolguda Maria Bohigas:
T'agraeixo les observacions que enviaves a aquest diari sobre el meu últim Set x set dissabte passat, encara que sembles prendre-t'ho com una qüestió personal.
Aclarir-te que, si llegeixes bé el meu article, podràs veure que en cap moment comparo les cartes entre Sales i Rodoreda amb les revistes que esmento. El que intento explicar és que el que ens mou a furgar entre la correspondència privada, per mi, sí que és un impuls comparable al que experimenten les persones que fan un cop d'ull a la vida dels altres a través de l'Hola o el Lecturas amb tota la legitimitat del món. El que passa és que quan ho vestim d'intel.lectualisme, quan es tracta d'una publicació seriosa, ens sentim per sobre d'aquesta mena de neguits tan humans. Jo preferiria que venguessis més exemplars d'El carrer de les Camèlies o d'Incerta glòria, posats a fer.
No sé què és l'èxit per a tu; per a mi el veritable èxit consisteix a poder disposar d'una via tan gratificant com la llengua escrita per canalitzar l'estranyesa que em provoca el món que m'envolta, intentant identificar dogmatismes de tota mena, fins i tot els que intenten legitimar-se per unes coordenades històriques i culturals. El dia que no pugui fer això i a sobre em segueixin pagant, preferiré tornar a treballar a la fàbrica per conservar uns mínims de dignitat. De manera que el meu èxit no és ni la difusió que ha tingut la meva primera novel.la, ni les xifres de vendes, ni les traduccions, ni poder omplir aquest espai amb les meves reflexions. El meu èxit és poder escriure i va començar als 12 anys, de manera que no sé si el pots continuar considerant tan "volàtil".

Najat El Hachmi


La resposta comença com una baixada de pantalons i acaba en un asortit de tòpics indefensables que la postulen com a clara perdedora d'aquesta lluita dialèctica.

I és que en aquest país tenim la pell molt fina i la boca molt grossa (i en això s'hi inclou un servidor de vostès). La crítica es confon amb l'opinió personal, i aquesta amb l'atac directe. Sembla que t'hagi d'agradar tot, perquè si no, ets un irresponsable que fas mal a la gent. L'argument que es dóna sempre és el mateix: és molt fàcil fer una crítica destructiva, el que és difícil és fer alguna cosa en positiu.
Sí, és cert. És més fàcil asseure's davant d'un teclat i dir el que no t'ha agradat d'un novel·la o una obra de teatre o una pel·lícula, que no pas fer-ne una. Però això ja ho sabíem tots. Però és igualment legítim dir què t'agrada i què no t'agrada, i poder-ho dir sense embuts, encara que sapiguem que l'interessat et trobarà per google i no li farà gràcia el que dius. A ningú li ve de gust una mala crítica, però hom ha de ser conscient que no es pot agradar a tothom.


Els deixo amb una de les reaccions a la ressenya de Soy un pelele. No té el nivell de la discussió rodorediana, però fa molta risa:

Anònim ha dit:
el dia que tu hagas algo aparte de escribir en este blog de mierda y echar idem por esa bocaza , hablamos y no, no soy hernan soy alguien que te puede meter el puño por tu puto culo de nerd y sacarte tus putas tripas.

I no es perdin l'individu que va deixar uns comentaris llarguíssims i plens de resentiment a Els hereus.

dissabte, de novembre 08, 2008

Posts que em perdo per no tenir instal·lat el photoshop


A saber:

  • El disc de Falete versionant Meat Loaf.
  • Ramon Miravitlles i Josep Cuní com Salieri i Mozart a Amadeus respectivament.
  • Godzilla vestit de Falete.
  • Falete menjant-se Josep Cuní.
  • Ramon Miravitlles menjant-se Falete.
  • Ramon Miravitlles disfressant-se de Pilar Urbano.
  • Pilar Urbano vestida de Power Ranger.
  • La biografia de la reina per Najat El Hachmi.

Sí, senyors. Sense photoshop es perden totes aquestes meravelloses imatges, com llàgrimes en la pluja.

dimecres, de novembre 05, 2008

In memoriam: David Palmer


Barack Obama serà el segon president negre dels Estats Units.
David Palmer va obrir el camí. Segurament, sense la figura de Palmer, Obama no seria on és avui.

Quan Hillary Clinton va dir que no es retirava de les primàries malgrat tenir-ho tot en contra, alegant que encara podien matar Obama, es complia el temor de la temptativa d'assassinat del senador Palmer.

David Palmer ha estat un president savi en temps convulsos, amb atemptats terroristes escampant virus cordilla al metro de LA, amb detonacions atòmiques al desert de Mojabe, enfrontant-se al seu equip quan el volien destituir brandant la enmienda 25, o lidiant amb una esposa ambiciosa que li feia el mandat impossible.

24 defensa idees conservadores (els valors tradicionals, la legitimat de l'ús de les armes, el fi justifica els mitjans) amb una aparença moderna i sota la batuta d'un president demòcrata. Els presidents republicans de la sèrie són ridiculitzats (com es pot veure amb el nixonià Charles Logan), però l'audiència és heterogènia: els fans venen d'una banda i de l'altra.

L'espectador d'Estats Units ha après a conviure amb un president negre. Gràcies a David Palmer.
I Barack Obama és la següent temporada.

diumenge, de novembre 02, 2008

Star Wars: Dial of the Sith


-Lord Vader.
-Sí?
-Està ocupat?
-No, no. Feia unes fotocòpies. Passi, coronel Seashitter.
-Sóc l'amirall Pengüinfistfucker. El coronel Seashitter està indisposat amb gastroenteritis.
-Ja, he sentit que hi ha passa. Què volia?
-És sobre aquell Jedi que ens va dir que busquéssim per tota la galaxia. El que es va emportar els nens.
-Obi Wan...
-Sí.
-L'han trobat?
-Hem localitzat un tal Ben Kenobi a un planeta desèrtic, Tatooine.
-Ben Kenobi?
-Sí, milord. Sospitem que sota el nom de Ben Kenobi es pot amagar el tal Obi Wan Kenobi.
-Mmm...
-És pel cognom, milord.
-Tenen el telèfon?
-No, senyor. A Tatooine no hi arriba la línia telefònica.
-No perdin el temps.
-No li interessa?
-No és ell.
-Però podria ser que...
-La seva falta de fe resulta molesta.
-Podem enviar-hi el becari, el que li fan pudor els peus.
-De veritat creu que el meu tutor, el Jedi més astut de la galaxia, el deixeble del mestre Yoda, es canviaria el nom d'Obi Wan pel de Ben i així es faria fonedís? L'infravalora, vostè, a Obi Wan.
-Hi ha un detall, milord.
-Ara comença a molestar-me. La fotocopiadora s'ha apagat i l'he de tornar a programar perquè em faci aquesta revista a dues cares i a escala. I amb els guants i la puta màscara no es pensi que es fàcil.
-A les pàgines grogues de Tatooine, senyor, miri: Ben Kenobi. Actúo en fiestas de cumpleaños con trucos de magia y prestidigitación. Contactar con tío Owen, en la granja de los Owen.
-Ha trucat Padme?
-Perdó?
-La princesa Amidala, ha trucat?
-Er. No sé. No he vist la segona trilogia, miri'm el pentinat dels anys setanta que porto, però diria que és morta, senyor.
-No li hauria d'haver dit allò dels nens jedi.
-És aigua passada, senyor. Però potser si enviem algú a Tatooine...
-M'està cansant, almirall Penguinfistfucker. Deixi'm sol. I digui-li a Jar Jar que porti pòlvores de talc, que el casc em fa ronxa.
-Com vosté desitji, Lord Vader.
-Carallots...

divendres, d’octubre 31, 2008

Bon dia gràcies de res passi-ho bé: yo no soy tonto, soy maleducado


Servei post-venda de Media Markt, sis de la tarda d'un dimecres. Hi entrem i veiem que només hi ha les dues noies darrere el mostrador. Bé. Fantàstic.
-Bona tarda.
Silenci.
Les dues tenen els ulls clavats al tauler. Una clica sobre una ratolí i l'altra fa anotacions en uns papers.
Ni un esperin cinc minuts, sisplau. La mirada que no es creui amb la nostra, com els nens petits quan volen amagar-se i es tapen els ulls amb les mans.
Al cap d'una estona entra un altre home.
-Buenas tardes.
No aixequen el cap, no diuen res, segueixen desactivant un parell de caps nuclears i no poden desconcentrar-se.
-Son ustedes los últimos? -ens pregunta l'home.
-Sí.
La sala es plena. Hi ha cua. I elles dues com autòmates. Un noi entra del magatzem i veu la gentada.
-Hace mucho que esperan? -interroga a una de les noies desconectades.
-Nah. Cinco minutos.
Després se'n van i com en un vodevil entren i surten unes quantes vegades.
-Qué quereis? -diu finalment una d'elles, tot cortesia.
-Queríamos cambiar esto.


La última frase té un significat molt més ampli que el d'una devolució d'un ordinador. A Japó, tothom et saluda quan entres en un lloc, i et donen les gràcies quan te'n vas. Es desviuen per ajudar-te. No demano reverències nipones.

dilluns, d’octubre 27, 2008

Eli "Paperboy" Reed & The True Lovers


A l'HVM de Tokyo no vaig poder resistir la temptació de comprar "Roll with you", d'Eli "Paperboy" Reed & The True Lovers. Es podia sentir pels cascos, i em va cridar l'atenció la portada vermella i cridanera, però clàssica alhora. Des dels temps del Virgin Megastore del passeig de Gràcia que crec que no escoltava un disc en una botiga.

El cas és que des que Amy Winehouse ha recuperat el sabor motown i soulero per al gran públic, ja són uns quants els intents de seguir-ne l'estela. Potser els més destacats són la virginal Duffy, o la dolçor de Beth Rowley.

Eli "Paperboy" Reed té la veu d'Otis Redding, l'energia de Del Shannon i la pell d'un got de llet. Posar el seu disc és fer un viatge en el temps, submergir-se en el baile del encantamiento bajo el mar, sentir un bon rotllo imparable.

Intenteu no ballar les cançons del noi dels diaris i els amants de veritat: és impossible.

divendres, d’octubre 10, 2008

Solucions per a la crisi #1: Suïcidis per a inversors

Ha perdut tot el que tenia a la borsa? La crisi l'ha deixat escurat? Té el Lamborghini Diablo embargat i al xalet de Tossa hi ha uns senyors molt seriosos que no el deixen entrar?

Busca una solució per a la crisi?

Suïcidi's, i s'acabaran els seus problemes.

Però no ho faci de qualsevol manera. Les sobredosis de drogues i barbitúrics són més pròpies de les estrelles del rock, i els penjaments són idonis només per a informàtics. Emuli els seus ídols del crack del 29 i mati's llençant-se daltabaix d'un edifici.

Aquests són els nostres consells, que li oferim de forma altruïsta!

-Trïi un edifici emblemàtic de la seva ciutat. L'hotel Arts o la seu de La Caixa a la Diagonal són prou simbòlics per al seu darrer esforç. No voldrà llançar-se des del Maremagnum o l'hotel Axel, que queda deslluït. No intenti pujar a la torre Agbar, perquè malgrat que l'efecte estètic de la caiguda davant dels leds és insuperable, les finestres són petitetes i serà frustrant per a vosté.
Si viu en una urbanització als afores, apropi's a la capital: del campanar del poble només s'hi tiren cabres a l'agost.

-Agafi una bona hora. Migdia, a ser possible. Quan hi hagi molta gent. Si ho fa de nit, és com fer-ho per res. El veuran els escombriaires i els policies que aprofitaran per fer una cigarreta al voltant del seu cadàver escampat per la vorera. Si ho fa en hora punta té l'éxit mediàtic assegurat. Vigili bé, però, de no caure sobre ningú. Provi d'apuntar a llocs de poc trànsit, com la porta d'un videoclub o el consulat d'Islàndia, si no vol endur-se ningú per davant. Pot intentar caure damunt el Porsche Cayenne que el banc li reclama, i així encara els pots fotre després de mort.

-No escrigui la nota a mà. Per molt que siguin les seves darreres paraules, si ho fa amb boli i paper possiblement no arribarà al seu destinatari. Asseguri's i enviï mails a aquells de qui es vol acomiadar o a qui vol acusar de la seva situació. No puc oferir-li el correu electrònic d'Alan Greenspan, però sí aconsellar-li que l'agregui com a amic a Facebook, i li deixi un missatge a la seva safata d'entrada exposant-li els motius d'aquest desenllaç fatal.

-Tingui en compte que caurà de cap. El seu cervell quedarà esclafat per l'asfalt, i el cos estarà malgirbat, en una posició molt estranya, com si el senyor Cordills acabés en coma etíl·lic en una cantonada a la sortida del Razzmatazz. És difícil que cap os no se surti de lloc, però pot embolicar-se el cap amb cinta adhesiva o plàstic transparent perquè contingui la massa encefàlica. Vosté sempre ha estat molt primmirat amb la seva imatge, no deixi que la seva mort ho espatlli.

-Doni's un darrer capritx. El que sigui, però que no resulti massa plaent. Podria empenedir-se i tornar a aquest món de crisi i deutes, i això no és el que vosté vol.

-Apagui el mòbil. No deixi que ningú el convenci de la seva darrera decisió.

-No es precipiti. Prengui's el seu temps. Ara sí, ara ja es pot precipitar.

-Disfruti de la caiguda. Faci alguna pirueta de cara a la galeria. Deixi's emportar per la llei de la gravetat.


Nota legal: l'autor d'aquest text no es fa responsable de les possibles accions que qualsevol broker tarat dugui a terme tant si se'l llegeix com si no. Som tots prous adults com per veure que les instruccions segueixen un pur animus iocandi. Si ets menor d'edat i estàs llegint això, sàpigues que estàs perdent el temps amb la quantitat de porno que internet posa a la teva disposició.

dimecres, d’octubre 08, 2008

Sexykiller, de Miguel Martí


Quines poques ganes tenia de veure Sexykiller dissabte per la nit.

Estava a la cua de l'Auditori de l'Hotel Melià, a Sitges, escoltant per ràdio la pallissa monumental que el Barça li endollava a l'Atlético de Madrid. Havia vist el tràiler de la pel·lícula i em semblava espantós. I a més la projecció s'anava endarrerint.

Mentre Henry marcava el sisè (Tití, Tití!), el director, el guionista i alguns dels protagonistes presentaven la pel·lícula entre bromes. Una altra madrilenyada, em temia.

M'equivocava.



Sexykiller no és un punt d'inflexió en la història del cinema, però com a mínim és honesta, fresca, gamberra, divertida i altament cinèfila.

Recordem el que va suposar fa anys la infravalorada Scream. Un homenatge als slashers que esdevenia un dels títols més autoreferencials dels noranta. La recuperació d'un gènere que estava en via morta, el dels adolescents assetjats per un psicòpata, amb el rerefons del despertar sexual i un notable gust pel sadisme gratuït. Scream funcionava pel seu caràcter metacinematogràfic: era cinema que parlava de cinema.

Sexykiller és una posada al dia de l'estructura d'Scream.

Si bé tant en el guió de Paco Cabezas com en la direcció s'hi deixa veure certa dispersió narrativa, i la veu del relat resulta difusa, la frescor del conjunt ho compensa amb escreix. Tant se val que adés hi hagi flashbacks, adés muntatges paral·lels. Tant se val que hi hagi explicacions a càmera, o que el pes de la pel·lícula es vagi alternant entre diferents personatges. És divertida. Et rius. I s'agraeix.




L'argument és tant inversemblant com sabut: en un campus universitari hi ha algú que es dedica a assassinar impunement a Déu i sa mare. Que aquest cop l'assassí sigui una noia (excel·lentment interpretada per Macarena Gómez, amb un cos d'escàndol), i que se sàpiga des de la primera escena ens avisa que no interesa tant la intriga com l'humor de les situacions més esbojarrades. Volem veure com Bárbara (homenatge a La noche de los muertos vivientes, igual que el nom de l'institut anatòmic forense Jorge A. Romero) es desempallega d'estudiants amb acné i la tita curta, professors perversos, policies incordiants i companyes calentorres de les formes més bizarres.

Per mostrar-nos aquests assassinats, Miguel Martí no dubta en retre homenatge a tots i cadascun dels tòtems del cinema fantàstic dels darrers vint-i-cinc anys: Raimi, Jackson, Romero, Craven, Robert Rodríguez... Afortunadament, i passa poques vegades, la pel·lícula no sembla la germana pobra dels films que homenatja. Hi ha quartos i es nota en pantalla. Des dels escenaris a la fotografia, passant pels efectes especials, és una comedia amb una carrosseria fabulosa. Crec que el precedent més directe seria l'enyorada Airbag, de Bajo Ulloa. Sexykiller és germana de Hot Fuzz (Arma Fatal) de Simon Pegg, en quan a estil i resultats.



Ara bé. Quan les coses sembla que aniran per un camí ja conegut, quan sembla que el tema de l'assassina múltiple ja no pot donar més joc, és quan es produeix el gir en el guió que més vaig agraïr en tota la pel·lícula. Suposo que heu vist Braindead. I si no ho heu fet, ja podeu córrer a fer-ho. Sexykiller fa un pas de rosca més enllà del psycho-killer habitual i juga en una lliga on les pel·lícules espanyoles no s'havien atrevit a fer-ho. Juga fort i guanya, i es converteix per mèrits propis en una cinta de culte des del seu passi per Sitges.

Deixeu-vos endur per la sexy Bàrbara i la seva dèria per matar. Rieu de gust amb el panolis interpretat per César Camino, o el forense gamberro de l'Alejo Sauras. Aplaudiu a la sala si cal. Sexykiller s'ho val. Per fi.

Com si fossin sis gols del Barça en un partit antològic.

dilluns, d’octubre 06, 2008

Soy un pelele, d'Hernán Migoya





En un capítol d'Extras, Andy Millman (Ricky Gervais) estrena la sitcom que escriu i protagonitza, i que és una autèntica gasòfia. És conscient que When the whistle blows és un tros de merda pudent, i s'emprenya perquè el resultat final és producte dels gustos de la BBC i dels directors, que han deformat el text original per gravar una comèdia amb perruques, ulleres grosses i una muletilla.

Les crítiques són horroroses, però l'audiència és estratosfèrica. Sis milions de persones han vist el primer espisodi. Així que la gent comença a reconèixer Millman pel carrer, i això l'incomoda encara més. Ara ha de donar més diners als pidolaires, a contracor, perquè si no li faran mala publicitat.

En el pub de tota la vida el reconeix un paio llardós i pesat, que no para de repetir-li la muletilla, i li fa fotos i truca als amics perquè vinguin a coneixe'l. Millman abandona el pub entre angoixat i molest, i fa cap a un local de luxe on hi ha sala VIP.

Allà, enmig de crítics, actors i bons vivants, és el centre dels comentaris. Tothom li diu que el que fa és dolentíssim. A la sala VIP, coneix David Bowie i li explica com se sent. Assegura que és artista, com el Duc, però que el critiquen precissament pel que ell no vol fer. Bowie compon una cançó humiliantíssima al moment, en un piano, on canta que el grassonet està tristó. Tothom se'n riu i Millman marxa amb la cua entre les cames de tornada cap al pub de tota la vida. Allà, es deixa veure pels frikosos que l'havien reconegut, i es fa fotos amb ells, i els segueix el joc, perquè són els seus fans.



Aquest cap de setmana vaig assistir al passi de Soy un pelele a Sitges, i vaig veure un Andy Millman dins Hernán Migoya.

Soy un pelele és una comèdia sobre un celebríssim director de cinema que s'ha tornat amnèsic abans d'entregar un nou guió, i en un cap de setmana haurà de recompondre la seva vida al mateix temps que escriu la pel·lícula amb la guionista que sempre l'ha estimat. Però ell és gay, té novio i no se'n recorda.

La pel·lícula no funciona a cap nivell. Vam tenir la oportunitat d'escoltar Migoya, (estava a la sala i parlava amb el públic, la qual cosa diu tant d'ell com a persona com la cinta diu com a cineasta) i aquí van algunes de les argumentacions per defensar la pel·lícula:

El protagonista és una barreja entre Gary Cooper i Son Goku

Més aviat diria una barreja entre Ben Affleck i Melendi. Roberto Sanmartín és un actor mediocre en un paper deslluïdíssim. Migoya ha intentat crear un personatge del tipus Will Ferrell, i ha parit un tio sense gràcia incapaç de dibuixar un personatge coherent. És un sosaïnes sense do per la comèdia, infraactuat, amb cara de lluç permanent i que fa avorrir en cada pla on apareix. Quan el pes de la peli recau sobre ell el tedi s'apodera de la sala. No fa bé ni d'amnèsic, ni de gay ni de fill de puta, per no dir que és absolutament inversemblant com a director de cine superprestigiós.



Els actors estan fantàstics

Podríem matisar què vol dir fantàstic.
Rosa Boladeras fa de jovencella calentorra en una de les interpretacions més sobreactuades que recordo. Fantàstic. Sembla que reciti els pastorets en el festival del col·legi.
És angoixant veure Liberto Rabal en pantalla. I lamentable. El maniquí que apareix a la pel·lícula té més registres que ell. Reconec que reia cada cop que se li entaforava el canutu d'esnifar dins els fosses nasals, però segurament és perquè vols que el personatge pateixi tant com t'està fent patir a tu.
El feo de los Calatrava se salva de la lapidació general. Per ofici i experiència. Llàstima que la idea de laringetomitzar-lo faci que no s'entenguin el 90% dels seus diàlegs, i que cap a la meitat de la projecció el seu personatge desaparegui. Quan intervé en la cançó principal del film es converteix en el millor de la pel·lícula (la qual cosa, siguem sincers, no és gaire meritori).
Eduardo González fa el típic personatge de locaza gay from Cuba, que ja hem odiat altres vegades.
És una amanida de comèdies

De vegades no me'n recordo que he comprat amanida Florette i la deixo a la nevera durant uns dies. Quan busques alguna cosa per sopar ràpid i et trobes aquella bossa inflada, plena de gotetes d'humitat a l'interior, amb trossos d'enciam i escarola flonjos i putrefactes, se't treu la gana.

Soy un pelele és una amanida de comèdies després de tres mesos a la nevera.

L'slapstick no funciona. Per molt que es pretengui ser tan gamberro com els primers Farrelly. El gag de pixar i esquitxar tot el pis perquè es té una erecció durava cinc efectivíssims segons a Yo, yo mismo e Irene. A Soy un pelele dura cinc minuts. I el penis del protagonista és de goma i l'orina és de manguera de broc gros. Cansa, no fa gràcia i avorreix.
Com a comèdia de situació no hi ha un sol diàleg punyent. És cert que les interpretacions fan que els diàlegs tinguin la velocitat d'Erik Mussambani a alta mar, però ara intentava fer memòria i no recordo una sola frase enginyosa.
Com a vodèvil... no hi ha ritme. Zas, zas, zas, porta que s'obre, porta que es tanca, confusió general. No. Només un parell d'anades i vingudes al terrat i al bany.
Com a gags surrealistes ens quedem amb el personatge del Mercenario. És un paparazzi perquè porta càmera i es passa tota la peli fent fotos de l'habitació de l'hotel des de la torre del telefèric. Seria graciós si s'expliqués una mica a tomb de què ens el colen. I crec que ni això.


Hi ha molt d'Ozores

També hi era a Airbag i va resultar ser una pel·lícula molt més divertida i desenfrenada. Col·locar parets de paper pintat, fanalets vermells, batins i una escena amb noies de moral lleugera no la fa més Ozores si no està ben resolta. M'agrada que el productor (Calatrava, again) tingui el despatx en una espècie de meublé. Fins i tot agraeixo que Las Chulas surtin en boles i facin números de lesbianisme, perquè almenys distreu la vista una estona. Però tot plegat acaba sent massa incosistent i dispers en el relat.



Funciona bé entre el públic femení per la part de comèdia romàntica

No hi ha comèdia romàntica. La química entre els protagonistes és zero. Ni tan sols fan bona parella. En cap moment desitges que hi hagi una tibantor sexual entre ells dos.

Hem volgut anar més enllà de la crítica per arribar a la gent

M'ho crec. Ja no perquè és l'excusa perfecta quan la premsa abandona la sala. És perquè qualsevol persona amb un mínim sentit de l'autocrítica sap que allò és dolent. Em sap greu per Migoya, perquè no sembla mal tio i crec que tenia voluntat de fer alguna cosa diferent, però la pel·lícula no agradarà ni a crítica ni a públic. És massa dispersa i irregular, i gairebé no fa riure.
Sempre hi pot haver gent que s'ho passi bé, clar. Però dubto que qui vulgui veure comèdia romàntica (v. punt anterior) suporti la part més gamberra, i qui necessiti una peli de colegueo accepti pagar el peatge d'un tram central de ritme baixíssim.


M'he buidat fent aquest film

Hernán, això no ho diguis. Sigues Andy Millman. Digues que t'han canviat massa coses i el resultat no és el que tu volies. Ves al pub i pren-te unes pintes amb els quatre o cinc arreplegats que hagin disfrutat de Soy un pelele. O els dos o tres. O algú de l'equip que s'ho passés bé en el rodatge. Com a mínim a Sitges va venir força gent, no?
Segueix escrivint, Hernán.


divendres, d’octubre 03, 2008

Aiguafang, de Joan-Lluís Lluís

Barcelona, en un futur proper, és una urbs deprimida sotmesa a una pluja constant d'aiguafang. Tres personatges es miren i es persegueixen els uns als altres: un esclau sexual japonés, un assassí que carrega mobles d'IKEA i una rodamón que té somnis premonitoris.

Si us agraden les pel·lícules de Wim Wenders, l'univers personal de David Lynch i la forma de narrar de Philip K. Dick, aquesta és la vostra novel·la.

Si preferiu que els personatges tinguin nom (i no es facin dir esclau, oreneta i assassí) i es comportin com éssers humans (i no de forma inexplicable), us deixarà bastant freds.

Que Joan-Lluís Lluís sap construir una narració en base a sensacions queda prou demostrat amb Aiguafang. La part negativa és si algú pot identificar-se amb la història d'aquests perdedors perquè sí, que actuen segons una lògica que se m'escapa, i que acabes observant com ells es vigilen entre si, però sense apassionar-t'hi.

La reconstrucció d'aquesta Barcelona futurista (però no gaire) és gèlida i es queda en imatges de cartró pedra, amb uns estaments socials estranys (per alguna raó, la gent odia als japonesos però alhora se'ls vol follar) i una impressionant tendència a la bisexualitat de tots els personatges.

El ritme és pausat però no se'n va gaire per les branques, i la novel·la peca d'un excés de laconisme (segurament intencionat).

Per sort és curt (amb prou feines 140 pàgines), però encara podria haver-ho estat més i esdevenir un conte si més no curiós.


Blinkx Video: Joan-lluís Lluís ens presenta el seu últim llibre “Aiguafang” 2

Posted using ShareThis

dijous, d’octubre 02, 2008

Meme merdós

Primer i últim meme que faig mai, fins el proper. Crec que si es reenvia aquest meme a cinc-centes persones abans de la pròxima nit de lluna plena, la Danone li regala una cadira de rodes a un somalí cec.

Seguint el camí del guionista brillant, l'albert, el gran cap0 i els mestres d'endogàmia virtual, aquí va la col·lecció de samarretes tardor-hivern 2008.










Que el segueixi qui vulgui, que això és una tonteria i passo de comprometre a ningú.

dimecres, d’octubre 01, 2008

Els dos registres de Morgan Freeman

Avalat per una sòlida carrera cinematogràfica, consolidat com a actor de luxe en qualsevol repartiment, Morgan Freeman és una de les estrelles de Hollywood més respectades. I tot això gràcies als seus dos registres d'actuació, a saber:

  • Home poderós i savi. Des de Deú nostrusenyor a Como Dios fins al cap dels assassins de Wanted. La presència de l'afroamericà imposa, dóna serenor i és sinònim d'autoritat.
  • Home trist i savi. El vell company de penúries de Tim Robbins a Cadena Perpetua, o el policia desenganyat que ja ho ha vist tot a Seven. El seu caminar cansat, la mirada de la milla, el to lacònic, el converteixen en l'actor perfecte per aquests papers.

És per això que proposo juntar tots dos registres i oferir-li a Morgan Freeman el paper de la seva vida, en el biopic del cantant més sobrevalorat del nostre país, amb permís de Pau Riba i editat (Manu Guix) Joan Miquel Oliver.


Morgan Freeman as Jaume Sisa.

dimarts, de setembre 30, 2008

Fal·làcies del CSI #2

El darrer Punisher, Las Viudas, conté una de les millors històries de la saga, i torna a debatre sobre els límits que separen el justicier de la policia. Es remarca el destí d'heroi de tragèdia grega de Frank Castle, que segueix complint el seu pacte amb el diable.

I Ennis, en estat de gràcia, fa una petita incursió sarcàstica en la mitologia del CSI. Impagable.

Cliqueu sobre la imatge per ampliar