divendres, de gener 04, 2008

La interpretació del crim, de Jed Rubenfeld, o massa soroll per no res

Algú hauria de psicoanalitzar Jed Rubenfeld. Més que res perquè està tant enamorat de Sigmund Freud que no ha pogut agafar prou distància com per escriure una obra de ficció sòlida.

Rubenfeld, que va biografiar el metge vienés, ha afrontat el repte de novel·lar una part gairebé desconeguda de la seva vida, l'aventura americana de la tardor de 1909, barrejant-la amb el thriller i el gènere negre.

La proposta: una sèrie de sòrdids assassinats es produeixen entre la societat benestant de Nova York. El doctor Freud ajudarà a la resolució del cas.

El resultat: Ni assassinats sòrdids ni ajuda del doctor Freud.

La interpretació del crim comença amb força. Ben escrita i ben ambientada, sembla que la cosa va per feina, però al cap de poc es desinfla. Hi ha moltíssims personatges, barrejats en diferents veus narradores (omniscient, en primera persona, en tercera persona...), i poc diferenciats entre ells. Els dos protagonistes, l'inspector Littlemore i el doctor Younger, són gairebé el mateix personatge, i no tenen cap mena de profunditat psicològica. Si hi afegim que no paren d'aparèixer més i més subtrames, arriba un moment en què hom es desconecta de la història i només li interessa la resolució del cas.

I aquí bé un altre problema. El crim no és ni tan sols especialment truculent. És només un plantejament absurdament rebuscat de resolució molt i molt frustrant. Una tonteria, en definitiva, que arriba després de donar-hi voltes i més voltes i més voltes.

Sabeu la fama que tenen els psicoanalistes argentins? Doncs acaba sent perfectament aplicable a La interpretació del crim. Molta xerrameca i molt buida, que no diu res de nou per qui tingui una mica de coneixements de les doctrines de Freud, i que embolicarà encara més a qui no hi estigui iniciat.

Per què passen tantes coses de forma innecessària a La interpretació de crim? Per què hi ha històries d'amor que no s'entenen, girs argumentals continus a cada pàgina en l'últim terç de la novel·la, diàlegs interminables que no se sap a tomb de què venen, conspiracions tontes, misteris cutres i explicacions fraccionades?

La trama de l'assassinat (fluixa, fluixíssima, al cap i a la fi) va en paral·lel a la del doctor Freud, i pràcticament no es toquen. Per tant, Sigmund Freud no ajuda en res a resoldre el cas. Per tant, la premisa és una estafa i la barreja de gèneres resulta fallida. Hi ha una única escena d'acció, a la caixa de fonamentació del pont de Brooklyn, que està ben portada, però que acaba sent una illa enmig d'una novel·la absolutament plàcida i àtona.

En certa manera, per plantejament i resultats, recorda a La Dàlia Negra, de Brian De Palma.



A més, Freud sembla una espècie de Santa Claus i Jung un dolent de Disney (he llegit un comentari semblant a alohacriticon i no hi puc estar més d'acord), en una relació ridícula.

A veure, el llibre no deixa tan mala impressió com pot semblar, però suposo que amb el temps aniré oblidant-lo (mentre el llegia no entenia gaire la resolució del cas, així que...), i acabarà sent una bona idea amb una mala praxis, allà, a la prestatgeria dels llibres que no tornaré a obrir.

Mira que molen aquests making off de novel·les que fan els americans, amb un Jed Rubenfeld que podria ser Steve Carrell inflat de Prozac, parlant molt seriosament de la seva obra sense adonar-se que té la corbata torta.

2 comentaris:

albert ha dit...

Cada cop que veig Nova York, trempo.

Júlia ha dit...

Totalment d'acord, el vaig començar amb molta expectació i m'ha decebut d'allò més, ni crim ni Freud i una trama que no lliga ni amb 'imedio'.