dijous, de gener 03, 2008

Pels pèls, per cap d'any

Asseguts a la primera fila de la platea, el teatre de gom a gom, mirem els actors es moure's per l'escenari com qui no vol la cosa, amb la ràdio sonant pels altaveus, mentre escombren la perruqueria, s'arreglen els cabells, conversen en silenci, abans que comenci l'obra.

Són quarts d'onze i s'apaguen els llums, la representació pren el protagonisme, però les tres mosqueperres de mitjana edat que tenim a l'esquena sembla que no se n'adonen. Son pipas garrapiñadas de La Garriga, diu una, i l'altra remena la bossa del cotilló. Els primers cinc minuts és gairebé impossible sentir res dels diàlegs, com ja és costum els caps d'any.

Pels pèls és l'adaptació de Shear Madness, a càrrec d'Abel Folk. Una mena de Cluedo gegant on es convida als espectadors a fer una partida. Tenia ganes de veure-la de feia temps (aquests jocs em tornen boig), però mai havia trobat el moment, i el 31 de desembre semblava l'opció més bona per menjar-se el raïm.

El repartiment des de l'aturada de l'abril ha perdut dos dels seus actors més coneguts, l'Eduard Farel·lo i la Beth Rodergas, que han estat canviats per Ivan Labanda i Laura Guiteras. Es nota que hi havia diàlegs escrits expressament per al mosso asetjador de la Vilarasau, com quan imita el Gollum. Però en Labanda no hi desentona gens.

He de confessar que, si bé el Jordi Labanda fa certa ràbia, tinc certa simpatia pel seu germà. Fa uns quatre anys vam anar al Capitol a veure No són maneres de matar una dona, també per Cap d'Any, i vam descobrir que les obres poden ser bastant peculiars aquesta nit. Ivan Labanda és histriónic i desmesurat, però molt expressiu i amb un gran talent vocal. De fet, a la primera part de Pels pèls s'erigeix pràcticament en protagonista, absorbint l'energia que hi ha a l'escena, desplaçant totes les mirades cap a ell.

Dogos, Portos i Aramis estan inquietes. Una d'elles respira acceleradament, com si tingués un atac d'ansietat, i la del costat li xiuxiueja póntelo debajo de la lengua. Al cap d'una estona, em giro per veure que passa i Dogos sembla posseïda per un dimoni, es convulsiona, impulsa el seu cos endavant i, sense fer la més mínima intenció de tapar-se la boca, vomita sobre meu. Intento esquivar la potada, però aconsegueix esquitxar-me l'esquena. Ni ho sento, ni perdona, ni res. S'aixeca amb Portos i deixen Aramis al càrrec de les seves cadires. La meva parella pot netejar el desastre de la camisa amb un kleenex però, no ens enganyem, ara mateix costa seguir l'obra.

Ens passem els següents vint minuts amb un atac de riure. Justament el mateix matí un company de feina m'havia explicat que una vegada el paio del darrere en un cine li havia arrojat a sobre. Té collons, la cosa.

Pels pèls està molt bé. Tira dels tòpics més trinxats sobre els gais, les ricatxones de Sarrià, les modernilles o els mossos de nivell D de català, i fa riure. Fa riure molt. Pels pèls funciona com a comèdia, a un ritme endimoniat i amb uns actors que s'ho passen d'allò més bé sobre l'escenari, gràcies a la direcció d'Abel Folk. Ivan Labanda es menja els espectadors, Mercè Comes (que sempre m'ha caigut més aviat malament) esdevé un clixé perfectament reconeixible, i Enric Majó no sembla ell mateix. L'Àlex Casanovas i el Pep Planas claven els seus personatges de Colombo a l'estil pallasso seriós pallasso esbojarrat.


Quan apareixen els policies a escena, després de l'assassinat que serveix de motor de l'obra, Pels pèls passa de teatre a joc. Qualsevol (sempre i quan aixequi la mà) pot intervenir i posar en dubte les coses que diguin o facin els personatges. La interactuació és total, i s'agraeix l'enorme capacitat d' improvisació dels actors. El dia que hi vam anar, potser perquè era cap d'any, la cosa es va allargar fins a cinc minuts abans de la mitjanit.

Dotze campanades, uns quants brindis de cava, desitjos per al nou any, serpentines, cap disculpa per vomitar-li a algú a sobre, espantasogres a ple pulmó i un fotimé de missatges sms després, Pels pèls continua.

Però ara tothom va més content i es fa palés que els actors tenen ganes de passar-s'ho bé. Frases punyeteres dels uns contra els altres (sembla que no hauria de beure estant de servei, li diu la Comes al Pep Planas, quan aquest s'embarbussa), o actes presuntament inesperats (un pico als llavis que el Labanda li clava al Casanovas i que provoca al repartiment un atac de riure que fa parar l'actuació una bona estona), tot plegat contribueix a gaudir-ne d'allò més. No vols que s'acabi. I no s'acaba.

Entre interrogatoris per part del públic, escenes per fer avançar l'argument, noves interaccions (treuen una noia siniestrilla a parlar amb el marit d'una sospitosa per mòbil) i votacions per elegir qui és l'assassí d0 aquesta nit, l'obra no finalitzarà fins a quarts de dues. Per primera vegada en molts mesos aplaudeixo de gust.

Se m'ocurreixen poques maneres de començar millor el 2008 que fent-se un tip de riure. Potser vam acabar el 2007, l'any de l'estrés, com es mereixia, amb una vomitada a l'esquena. Però tant li fa. Tenim molt per endavant per disfrutar, i avui no hem fet més que començar.

2 comentaris:

Questionaire ha dit...

Aquesta la vaig veure fa uns mesos a Manresa i va ser força distreta. Jo concec l'Ivan Labanda i li puc dir que és bon jan. Ara fa uns 5 o 6 anys vam passar una nit de cap d'any veient "Full Monty", al Novedades. L'obra no valia gran cosa però vam riure un pilot a costa de les iaies i els seus crepats "first class" de cap d'any. Sí que és cert que les nits de cap d'any en una platea tenen alguna cosa especial.
I pensi que si la dona li va vomitar a sobre igual era perquè vostè, amb els seus gairebé dos metres d'alçada li feia nosa. Tallis les cames, home!

albert ha dit...

Tot i la traumàtica experiència, em pot confirmar que aquesta obra no fa vomitar?