dijous, de gener 17, 2008

Variacions enigmàtiques, d'Éric-Emmanuel Schmitt

Hi anem a cegues, sense saber-ne res de l'argument, i amb més temors que una altra cosa. Variacions enigmàtiques, l'adaptació de Jordi Fité dirigida per Christophe Lidon, està interpretada per Ricard Borràs i Nacho Fresneda. Del primer, no em va agradar gens aquell Tres versions de la vida on feia de guaperes; i del segon no l'he vist més que fent de Houari al Cor de la Ciutat o metge de Telecinco, que és com va començar George Clooney. Qui sap si d'aquí a uns anys el veurem anunciant cafeteres.

Què és Variacions enigmàtiques? És una comèdia? És una tragèdia? És un diàleg filosòfic? Doncs una mica de tot plegat, una combinació de cada peça que colpeja l'espectador al cap i al cor. L'obra d'Schmitt és una lucidíssima reflexió sobre les cares de l'ésser humà, els seus fantasmes i secrets, i la impossibilitat de conèixer ningú plenament.

Pot semblar pedant, oi? Res més lluny. El text de Variacions enigmàtiques bascula a la perfecció entre l'humor i el drama, la trascendència i la banalitat, i evita de totes totes caure en el discursisme per entrar en una dinàmica ràpida de rèplica i contrarèplica. Hi ha lloc per al somriure, per a l'emoció i per a la reflexió. És una obra que assedega, que es pot veure i beure de gust, disfrutant-la, perquè sempre es pot estar d'acord amb les duess visions dels personatges protagonistes, que de tant antagòniques esdevenen complementàries.

No us explicaré l'argument perquè, en aquest cas, és preferible endinsar-se en l'obra sense saber més que un periodista arriba una illa nòrdica habitada per un premi Nobel de literatura esquerp, a qui vol entrevistar.

Variacions... és previsible, sí. Des d'un primer moment és fàcil endevinar quins seran els camins que recorrerà, quina serà la sorpresa que amaga la següent frase, qui és qui en el joc dialèctic. Però ho és com ho era aquell Visitando al sr. Green de l'Echanove. No importa tant que sàpigues que Bruce Willis és mort, sinó com arribes a aquesta conclusió. I Variacions... ho fa amb autèntica mestria.

Si bé Nacho Fresneda és un actor limitadíssim amb molta voluntat i pocs matissos, espero que la seva interpretació de vegades massa mecànica es vagi lubricant amb el pas dels dies. Al cap i a la fi vam assistir a una de les preestrenes, i aquestes estan per polir aquests petits defectes. La seva recreació del personatge es limita més a la recitació que a l'actuació, i quan s'esforça per donar-li vida física, cau en paranys d'actor principiant.

De Ricard Borràs, malgrat que torni a fer de seductor (no ho entenc, de veritat que no ho entenc), només hi pot haver elogis. El seu professor Znorko és un d'aquells personatges agraïdíssims sobre l'escenari, i es nota que ell el disfruta d'allò més. Sap donar-li profunditat, i canviar de registre en qüestió de segons, de la ira a la tendresa sense necessitat de fer transbord.

L'escenografia, senzilla, sempre el menjador del professor tot desendreçat, ple de llibre i rampoines, amb un crepuscle progressiu al fons, serveix a la perfecció, i la mobilitat que la direcció de Lidon dóna als personatges (dos, només dos en tota l'obra... o potser tres... o potser infinits, com variacions enigmàtiques) fa ric i viu el diàleg/discussió/amor que s'estableix entre ells.

No coneixem mai ningú del tot. Ens pensem que ho sabem, però només veiem una cara, una façana, la que dóna a nosaltres. Però n'hi ha moltes més, infinites, i totes són la mateixa persona. Variacions enigmàtiques és el calidoscopi per on mirem el ser humà. Un calidoscopi meravellós.