dijous, de febrer 28, 2008

Sis minuts a l'infern


La trilogia de Rambo és divertida.

Acorralado és una pel·lícula més que correcta, un survival extremadament entretingut amb un protagonista carismàtic i escenes que s'han gravat a foc en els nostres còrtexs cerebrals.

La segona i la tercera part són unes de les millors comèdies que els vuitanta ens van portar. Disfressades de barrabassada d'acció, són pur humor de guerra freda, ronaldreaganisme extrem. Rambo fibradíssim rescatant presoners a Vietnam, o ajudant els talibans a Afganistan, sempre enfrontat a rusos o charlies, és brutal. El solo ante el peligro de les fletxes amb cap explosiu.

Fins i tot estan rodades amb gràcia, i tenen aquells plans tan guapos de l'Stallone emergint de l'aigua com una fada assassina, o cremant pòlvora dins la ferida del braç per cauteritzar-la.

De veritat: m'agraden molt. Són reivindicables.

John Rambo és una gasòfia. Ja no només perquè Stallone sembla un clauer d'aquests de Troll tamany XXL, amb la cara com una patata florida i les orelles com dues plantilles devorolor. De l'hora i vint minuts escassos de la pel·lícula, hi ha una espècie de missatge crepuscular que més aviat és ensopidor. Els dolents (els birmans, en aquesta ocasió) són molt dolents i es passen el dia fent córrer camperols per camps minats. Rambo no s'hi vol embolicar perquè sap que si la lia, la farà grossa. Els missioners són tontos i els mercenaris saps que moriran a la primera de canvi.

Per què hem de veure una hora de remuntada de riu en un plagi barat d'Apocalypse Now?

Ara vé el meu consell. No cal que vegin la pel·lícula. Només sis minuts. De l'hora deu a l'hora setze.



John Rambo es puja a un jeep amb una metralladora i una planxa frontal (artilugi que no veia des dels temps de l'Equipo A), i escampa l'infern. Milers de birmans moren de les formes més truculentes que Stallone pugui imaginar. Desmembraments, decapitacions, bonzos, ossos trencats, dessagnaments... no en queda ni un sencer, i parlo literalment.

Sis minuts d'infern on les cames i els braços volen, els forats a través dels cossos es veuen al besllum, o hi ha extres que moren en escenes repetides (fixin-se en la mort d'un binomi que hi ha atrinxerat, i que surt dues vegades diferents). John Rambo ni es mou. Es queda parapetat i prem el gallet. S'ha fet gran.

La pel·li és pura escòria. Però aquests sis minuts d'un avi executant salvatgement centenars de soldadets anònims que surten corrent de la jungla sense cap possibilitat és d'antologia.
Protegint els valors tradicionals i la familia des de 1982

4 comentaris:

albert ha dit...

"Stallone sembla un clauer d'aquests de Troll tamany XXL, amb la cara com una patata florida i les orelles com dues plantilles devorolor." és una de les millors definicions que he escoltat mai. Hauria d'aparèixer en la Wikipedia.

Donem gràcies a Déu que Stallone encara no s'ha passat a la política tal i com ho ha fet el seu altre amic musculós de cognom complicat.

cargol ha dit...

Home de Déu...com va a mirar aquestes coses?

És cert, Stallone cada dia està una mica més decrèpit.

Questionaire ha dit...

I això que "Rocky Balboa" era bona de collons... S'imaginen que ressucita en Cobretti?

Pansete ha dit...

Sí, però que hi posi a la Brigitte Nielsen i així, de passada, fa una bona obra tot apartant-la de la mala vida que porta com a puta de Sunset Boulevard...