dimarts, de març 11, 2008

Call center, de Marc Angelet

També és mala hòstia que els sis únics minuts que ha plogut a Barcelona en els darrers mesos ens enganxessin arribant al Teatre del Raval, una sala petita que desconeixia i que facilita la interacció amb l'espectador.

Així que, amb olor a humit, la roba xopa, una tarda de diumenge depriment de foscor, escrutini electoral i derrota blaugrana, la cosa no pintava bé.

Afortunadament, vam riure de gust l'hora i mitja que dura Call Center.

No teníem ni idea del què anava, més enllà que era sobre una central de telemàrqueting; i no coneixíem cap actor, escriptor ni director. Era una mica una jugada a cegues, i el resultat no va poder ser més gratificant.

Call center és un capítol esbojarrat de The office barrejat amb Glengarry Glen Ross. La vida de merda de cinc treballadors i un coordinador d'una oficina de recepció de trucades per a uns canals de televisió per satèl·lit, que s'encarreguen d'enganyar el client per a que no es doni de baixa. Comença a un cert costumisme, recorrent a aquest tipus d'humor basat en la vida qüotidiana, que funciona bastant bé. Una mica en la línia de monòleg buenafuentí (traduït en personatges i diàlegs) i força del Para ti que eres joven. L'aposta del director és d'anul·lar qualsevol engruna de tensió dramàtica: es carreguen les tintes en l'humor. Això fa que no hi hagi baixades en el sarcasme i la ironia, però sí que es perdi la construcció dels personatges, reduïts a simples arquetips.

Un dels millors encerts de Call Center és que constantment trenca la quarta paret. Amb una escenografia tan simple com dues taules i uns micros tipus Madonna, l'espectacle t'acaba introduïnt amb cops d'efecte com el de les classes de televenta, el trajecte en metro, l'escena del pallasso al telèfon o les trucades desesperades dels clients. Cal destacar l'orwelliana escena de l'entrevista dels de Qualitat, sensacional. A això hi contribueix l'excel·lent paper dels actors, que compleixen amb el que se'ls demana, i faciliten la identificació de la platea amb ells. S'ha de reconèixer la versatilitat de Clara Puerto, Iñigo Araburu, Carles Goñi, Joan Dausà, Oriol Roca i Gema Sala.

En l'apartat negatiu, que hi és, trobo una certa davallada cap a l'esperpent en el tram final de l'obra. Es passa d'un cert "realisme" a una barrabassada sense que hi hagi cap sol·lució de continuïtat. Des del moment de les llums estroboscòpiques (que per a mi és el final de l'obra), el text decau en una sèrie de tonteries inversemblants i esbojarrades que (si bé provoquen alguna que altra riallada) espatllen el conjunt de Call Center.

Però deixem les coses clares: molt millor que veure Ronaldinho i Henry arrossegant-se pel camp, i més divertit que les interpretacions dels tertulians de torn sobre el resultat electoral, Call Center és una sorpresa i una comèdia que aconsegueix el que es proposa: fer-nos passar una estona rient.

1 comentari:

El Gimene ha dit...

M'interessa especialment, sobretot tenint en compte l'any que vaig passar atrapat per uns auriculars amb micròfon i lluitant per conservar la dignitat personal davant els crits i insults dels clients de MENTA, Cable i TV de Catalunya.

Si la mili tornés, hauria de fer-se a un call center. Això sí que et fa un home.