diumenge, d’abril 20, 2008

El ángel negro, de (badall, badall) John Connolly


Em venia de gust llegir una altra història del detectiu Charlie Bird Parker. No llegeixo gaire novel·la negra, ni tinc tirada a aquestes novel·les de detectius i policies que tornen una vegada i una altra de la mà de Mankell o Donna Leon. Però en el seu moment vaig disfrutar de El poder de las tinieblas, una bona història fosca d'assassí i investigador jugant al gat i la rata. Tenia certs defectes, com excessos en les descripcions, i pàgines senceres en què se'ns relataven les rutes del personatges (que si ara passa pel carrer tal i gira pel carrer qual...). Però en línies generals em va deixar un bon sabor de boca.

No puc dir el mateix d'El ángel negro.

A priori ho té tot: un detectiu traumatitzat per un passat espantós, uns personatges esgarrifosos, uns tocs d'esoterisme, un misteri llegendari i relacionat amb àngels i dimonis, una petita població de República Txeca amb esglésies construïdes a base d'ossos...

I un cop llegida ha resultat ser un autèntic fiasco. A Connolly, o li ve gran la història, o se li en va de les mans. Però el cas és que ha estat una de les novel·les que més m'ha costat d'acabar en els darrers temps. Acostumo a abandonar aquelles novel·les que no m'agraden (Zig Zag, de Somoza, m'ha durat 23 pàgines), però alguna cosa en el potencial d'aquesta història em feia seguir, com si esperés que la resolució ho arreglés tot plegat, com si el Barça encara tingués opcions de guanyar la lliga. Però no.

No es pot fer una introducció de 150 pàgines. No pots prometre una història de dimonis i cultes satànics i tirar-te 150 pàgines de lletra menuda i apretada explicant com el protagonista busca la neboda desapareguda d'un amic seu. No. Caca. Dolent.

I després no pots ramificar la història en set-cents milions de secundaris, perquè sóc absolutament incapaç de saber qui és qui. Hi ha una historieta d'unes quaranta pàgines ambientada en la segona guerra mundial, de dos soldats que recuperen una reliquia i s'enfronten a uns àngels caiguts, que després es revela absolutament prescindible per a la història. Dius: i què? Per què ho has inclós, si en un paràgraf t'ho podries haver ventilat?



En fi, que arriba un moment en què llegeixes perquè sí, perquè ja t'has perdut en la història i potser hi haurà un moment en que trobis el fil, però no hi tens gaires esperances. He llegit un parell o tres de llibres enmig de la lectura d'El ángel negro, uns quants còmics, i tots els diaris del món. M'emprenya que Sedlec, un dels motius pels quals he aguantat aquesta lectura, només apareix en les darreres 30 pàgines, quan ja estàs esgotat de barreges de prostitutes, mafiosos, subhastes i assassinats a Ciudad Juárez. M'emprenya que hagi desaprofitat tot el potencial de l'església txeca.

Una llàstima. Podria haver estat un nou Falcó Maltès (de fet, l'argument és extraordinàriament similar), i s'ha quedat en aigua de borratxes. M'ha tret les ganes de seguir amb Charlie Parker.