diumenge, de maig 11, 2008

Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys, de Llucia Ramis

La novel·la que va caure per Sant Jordi és la d'aquesta periodista mallorquina que treballa a Barcelona i que venia de gust llegir. Qui sap, potser de vegades tens ganes de saber què escriu la gent de la teva generació.

Per ser justos, cal dir que Llucia Ramis té bona mà per narrar. És fluida, gens barroca i aposta per una oralitat que s'agraeix. Així, el Coses que et passen bla bla bla no es fa feixuc, que ja és molt.

Però què passa?

Que un servidor descobreix que la generació pròpia també ha estat contaminada pel joeljoanisme.

Val, no hem de fer cas de les promocions, que acostumen a ser contraproduents. Això de parlar de generació IKEA o de col·locar a la portada la frase "Una novel·la descarada per als qui són a la trentena" no augurava res de bo. El cas és que un cop dins la història tot plegat es confirma.

Tant li fa que la protagonista i el lector comparteixin certs referents de la infància (com El Planeta Imaginari) o alguns tics (la falera de buscar-ho tot a Google). Les coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys són les mateixes coses que la ficció catalana porta explicant des de temps de Miquel Llor, passant per Rodoreda i acabant en l'evangeli de Cesc Gay (i el seu apòstol, Joel Joan). Històries que de tant pretesament costumistes em sonen distants, que no tenen res a veure amb mi.

Figura al museu de cera, ja!

Em fa mandra llegir una i una altra vegada el conte etern de la crisi d'identitat dels 30, que si som massa joves per a unes coses i massa gran per a unes altres. Em fa mandra que els protagonistes visquin sempre en un món fictici descendent de Sensación de vivir: tots s'han embolicat amb tots, tothom busca l'amor però nomès troba sexe, i a la fi tothom desitja allò que no pot tenir. Mandra! Mandra de llegir les escenes arxiconegudes de sopars d'amics en menjadors colgats de fum de xocolata, de sortides nocturnes que acaben en borratxerres que desemboquen en situacions compromeses i tota la pesca. Mandra que el joeljoanisme també afecti a la gent que té 30 anys, quan ha trencat la barrera dels 40.

La novel·la de Ramis té un mínim element de misteri que l'ajuda a avançar en el tram central, i que de tant simple es queda en ridícul. Ho sento, Llucia, però això de la carta en anglès és quasi de vergonya aliena.

És que em fot ràbia. Em fot ràbia que aquesta imatge de generació independent i forta amb l'interior tendre, sempre s'expliqui des del desengany i la carrincloneria.

Tinc 30 anys. I us puc ben assegurar que les coses que em passen a Barcelona no tenen res a veure amb les de la protagonista. I si ara el blog fos una llibreta de veritat tancaria les pàgines amb força, que sonés el cop. Cagundeu.

7 comentaris:

albert ha dit...

De la merceroderimse al joeljoanisme. Em sona. Crec que algú abundarà en el tema...

La foto de portada crec que és molt desencertada.

Questionaire ha dit...

Ostres, sí, quina merda de portada. Sembla un anunci de POnche Caballero.

Pansete ha dit...

Es veia venir. I lo fotut del cas és que la crítica no l'ha deixat malament, no... Menys, of course, la seva. Com ha de ser, cagumdéu!

Lo Gené ha dit...

La portada és trendy, que no os enteráis.

Aleix ha dit...

Algú coneix alguna obra que comenci per "coses que..." i que no sigui un complert desastre?
Potser es un codi secret que els editors/productors es passen entre si per venir a dir "no li facis ni cas, li dec un favor a son pare".

El Gimene ha dit...

Amb la foto de la portada ja queda clar quin és el rotllo del llibre.

Fa temps que vaig deixar de llegir llibres i de veure pel·lícules que prometien parlar de com és la vida dels de la meva generació, generalment perquè el més habitual és que no diguin res que no sàpiga abans de llegir-lo i, sobretot, perquè ni tan sols aconsegueixen que m'hi reconegui, com diu vostè, més enllà de referents mediàtics o socials comuns que es limiten a tractar d'una manera anecdòtica.

Una puta merda, vamos. Val més la pena llegir llibres d'autoajuda, que això sí que marca el signe dels temps.

Kesoytiza ha dit...

Totalment d'acord amb vostè, doc.

M'ha agradat sobretot el progrès aritmètic de la crítica a nivell d'odi.

"Del bona mà per narrar" al "estic fins la polla d'aquesta merda d'estereotips de la generació Barrio Sésamo".

Ah, que vostè no ho ha dit, que és el que pensava jo!