dissabte, de maig 17, 2008

Me, myself and Enrique de Hériz

D'ençà d'uns anys que em trobo a Enrique de Hériz pel carrer tot sovint. El primer cop va ser davant l'FNAC del Triangle, quan ell acabava de publicar Mentira, i coneixia la seva cara per les fotografies dels diaris. Me'l vaig mirar i em vaig dir: "És l'Enrique de Hériz". No he llegit Mentira. És massa llarg i em fa mandra.
Després l'he seguit trobant per diferents indrets de la ciutat, i he anat veient com el cabell se li tornava més blanc i li creixia la familia. La darrera vegada va ser en una xocolateria de Gràcia on fan uns gofres deliciosos, i on també hi era Rafel Barceló.
No el conec més enllà de la lectura de la seva columna setmanal al suplement de llibres del periódico. Ni tan sols és una celebritat amb totes les conseqüències, dubto que gaire més gent el reconegui pel carrer, ni que es girin per dir "És l'Enrique de Hériz". No és Ruiz Zafón, vaja.

Quin mecanisme ocult fa que Enrique de Hériz i qui això escriu coincideixin en tants llocs al llarg del temps? Què en pensaria Charlie Kauffman? Què escriuria Edgar Allan Poe? Què s'inventaria Iker Jiménez?

3 comentaris:

super ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Lo Gené ha dit...

L'assetjament és delicte.

Ha pensat que quelcom sobrenatural li està oferint l'oportunitat d'establir una conversa amb aquest home?

A mi em passa el mateix però amb el Baltasar Porcel.

albert ha dit...

No el conec de res.