divendres, de maig 09, 2008

Mig segle de vertigen


Avui, Vértigo. De entre los muertos fa 50 anys. I es conserva tan malatissa com el dia de l'estrena (en què no hi vaig ser, però sí algú que s'assemblava molt a mi, i que es va acabar llançant d'un campanar).
La història necròfila d'un policia amb acrofobia retirat per un succés traumàtic, que s'enamora de la dona que ha de seguir fins que ella es suïcida.

Obsesiva i intensa, una de les millors pel·lícules de tots els temps, magistral des dels títols de crèdit fins al detallisme de Hitchcock, amb un San Francisco esplèndid, Kim Novak misteriosa i immortal i James Stewart perfecte en el protagonista obsessiu.

Dues escenes a recordar, sublims.

Judy sortint de la dutxa, envoltada en un halo espectral de color verdós, un fantasma resucitat.

El viatge al bosc de seqüoies, i la línia de diàleg davant dels anells d'un arbre tallat: Aquí nací yo... y aquí morí.

2 comentaris:

Pansete ha dit...

Sí: la Judy sortint del bany,
l'emoció d'en Jimmy en "retrobar" l'estimada, el petó, el travelling circular, l'escenari canviant... i la música... quina música...
Petit gran homenatge, Doc.

Questionaire ha dit...

Si la fessin avui dia segur que l'esgarraven amb slow motion i fx digitals...