divendres, de juny 13, 2008

Faemino y Cansado ¡Son dos!


-¿Qué más puede pedir un hombre para ser feliz?
-Un dóberman.



Cinc dies cinc al Borràs, entrades exhauridíssimes, amb la seguretat que ho fan únicament i exclusivament per la pasta (tal com aseguren). Fa anys que no els veia en escena (al mateix teatre), i m'he hagut de conformar amb el youtube i la merda de DVDs que han anat traient de recopilatoris. A Cansado també se l'ha vist per la tele guanyant-se les garrofes (encara que desubicat) i a Faemino li he perdut la pista en tot aquest temps.

Vaja, que em sentia com amb Indy IV, però escarmentat i sense tantes expectatives. Durant tot aquest temps, la gent de Joaquín Reyes ha anat omplint l'absència de Faemino y Cansado de forma magistral. Podrà la parella còmica aguantar el ritme de les noves generacions?

Nomès començar l'espectacle es fa palesa la principal diferència amb els anteriors espectacles. El pes de la narració recau gairebé exclusivament en Javier Cansado, mentre que Carlos Faemino es dedica a acompanyar amb gestos i comentaris incisius. Prometen una catarsi al final, com la Fura dels Baus, els Rollin' Stones o Jesús Vázques (el de las cajas, eh).

Crec que ahir em vaig aprimar cinc o sis quilos. No nomès per la suor (la temperatura del Borràs era la d'un camió incendiat per piquets en una cuneta), sinó per les llagrimotes que vaig arribar a perdre en partir-me de riure.

Retrobar-se amb Faemino y Cansado es absolutament gratificant. El públic entregat i ells envalentonant-se provoquen atacs de riure descontrolats. Tot i que van començar un xic freds (la presentació de sempre) i amb Cansado un pèl revolucionat en el seu speech, a mida que es van anar sentint còmodes van agafar aquell ritme endimoniadament surrealista i asincopat que fa que no sàpigues per on sortiran.

Variacions de vells sketches de tota la vida, diàlegs nous, escenes canviades i un protagonisme de la paraula molt superior a obres anteriors (no hi havia el Gran Mimón, per exemple) van fer de la representació d'ahir la hora i tres quarts més divertida del que portem d'any. Descollonant.

Moments àlgids són el de l'abejorro que entra pel xacra (on m'ofegava per les riallades), la fugida de la presó de Camberra íntegrament en anglès (my jail is escased ventilasion, aim goin to smoke fuera), la mofa d'Iker Jiménez, la mitja part de quatre minuts (todo es cordero) o la poesia de Fòscar i Cacahuete...

Del perfil d'espectadors, crec que la persona més jove del teatre tenia 26 o 27 anys, i gairebé tots homes, alguns dels quals anàvem acompanyats per la nostra parella (la majòria de les quals, tot s'ha de dir, no reia). Algunes noies van abandonar la sala quan Cansado va dir que es feia un descans de quatre minuts (si no s'encenien els llums i ells es quedaven sobre l'escenari, de veritat es pensaven que era una descans?), i alguns espectadors van preguntar què era allò de Yo leo a Kierkegard.

Per finalitzar, sí, la catàrsi promesa. I quina catàrsi. Arroyito y Pozolón, dame veneno que quiero morir, i la història del creuer i el capità Fill d'Apolo. Faemino en estat de gràcia absolutament desquiciat i esbojarrat, creant el gag més grollerament burro de tota la funció, una masterpiece impressionant.

Vaig sortir desencaixonat (el Borràs és un dels teatres més incòmodes de Barcelona) i amarat de suor, però amb els pulmons nets pel riure. Al metro, de tornada, no recordava cap gag. És igual, no cal. La sensació d'haver estat gaudint de l'orgull del tercer món és magnífica.

4 comentaris:

Lo Gené ha dit...

A mi el Faemino i Cansado em costen, he d'estar molt mentalitzat per a que em facin gràcia. Tot i això, tenen gags genials.

Pansete ha dit...

Jo els vaig veure farà uns tres o quatre anys també al Borràs i quasi rebento de tant riure. Són immensos.

Puji ha dit...

Si t'agrada l'humor surrealista són el no va más.

Txus ha dit...

Després de llegir això encara en tinc més ganes de veure'ls diumenge. Per mi es com veure una peli de Woody Allen: ja els hi ric els acudits abans d'hora.

El Faemino s'ha dedicat ultimament a coses bastant bizarres per el programa Siglo XXI de RNE3...