diumenge, de setembre 14, 2008

En picado, de Nick Hornby

Envejo Nick Hornby. És capaç de fer fàcil allò que és difícil, i de treure suc de situacions aparentment eixutes. Envejo Nick Hornby perquè és capaç d'incloure un parell de milions de referències culturals en les seves novel·les i no semblar pedant.

Quatre desconeguts es troben al terrat del Topper's House la nit de Cap d'Any, el lloc preferit dels suïcides de Londres per realitzar la seva vocació. Les intencions de tots quatre s'on d'allò més dispars, però la fi és la mateixa: volen llançar-se daltabaix.

D'aquesta dramàtica premisa Hornby sap crear una novel·la d'humor negre, una comèdia amarga estructurada des de quatre punts de vista diferents: el presentador de televisió que va ser enxampat amb una menor al llit, la filla emo del ministre amb un vocabulari tant gran com la seva nul·la capacitat d'empatia, un rocker dels Estats Units sense banda ni nòvia, i una dona que no ha sortit mai del seu barri amb un fill amb discapacitat psíquica i físicament.

En picado entra en situació des de la primera pàgina, i és d'aquelles novel·les que vols llegir a tot arreu, del tipus Escales del metro, que no pots abandonar ni quan has arribat a la teva parada. El ritme és altíssim, i la coralitat de les veus (en registres que, almenys en la traducció al castellà, estan molt ben aconseguits) fa que no arribi a cansar.



És cert que hi ha un parell de passatges fluixos, com el del viatge a les Canàries (que ben bé podria haver-se eliminat sense que la novel·la perdés interés), i que el final és tant obert que es nota que Honrby no sabia ben bé com acabar-lo. Però són minúcies que es veuen recompensades per una narració extraordinària i una sensibilitat agudíssima.

Vaig haver de tancar el llibre quan llegia el passatge de la Maureen sobre com ha construit una vida al voltant de Matty, el fill que no la pot viure. Fins el moment reia a cor que vols, i allà se'm va fer un nus a la gola. Ja només per aquesta capacitat de canviar d'una pàgina a l'altra, Nick Hornby mereix un lloc d'honor a la prestatgeria de qualsevol persona que s'emocioni llegint.

Envejo Nick Hornby. Collons si l'envejo.


9 comentaris:

El Gimene ha dit...

No he llegit res d'en Hornby, i miri que fa anys que per casa corre "Alta fidelitat", que no llegeixo per mandra i perquè la pel·lícula no va tenir el poder d'incitació a la lectura que he sentit en altres casos. Faré bé començant per aquesta novel·la o puc anar directament a "En picado"?

jesse_custer ha dit...

Yo leí "en picado" el año pasado y estoy de acuerdo con Doc, salvo pasajes muy flojitos como el viaje a Canarias el libro se lee en tres o cuatro días, es lo bueno que tiene Hornby. El Gimene, yo empezaría con "alta fidelidad", superior en todos los sentidos.

El Gimene ha dit...

Lo bueno que tiene es que se lee deprisa? coño, parece usted mi suegra!

Questionaire ha dit...

"Una mena de pare" és nyonyet però em va agradar molt. Perquè fins i tot, en aquest llibre, destil·lava una mena de mala llet que...

jesse_custer ha dit...

Hombre, no a la velocidad de cortocircuito, pero casi!

Ghandi ha dit...

"Fiebre en las gradas" es un dels llibres en els que m'he vist més ben retrat (substituint l'Arsenal pel Barça, evidentment).

Puji ha dit...

Doncs au! Apuntat!

Siso ha dit...

El llibre és millor en anglès " A long way down". La veritat és que és un llibre que fa petar de riure, molt molt recomanable. "Fever Pitch" També es un gran llibre com diu l'amic diarid'unculé (tot i que es faci passar per en ghandi).
Ara bé, Hornby també ha sabut escrirue grans merdes com How to be good o About a boy, amb la seva adaptació cinematografica protagonitzada per Hugh Grant. Em falta llegir High Fidelity, no sé si està bé. Salut.

Doc Moriarty ha dit...

Alta fidelidad va ser el meu bateig Hornby, i em va agrada moltíssim. El reverend Custer i jo ens sentim dins les pàgines d'aquell llibre, i per això no podem deixar de recomanar-lo. Però per a vostè, senyor Gimene, comenci amb En Picado, que li escau més.
Benvingut, senyor Siso.