divendres, d’octubre 03, 2008

Aiguafang, de Joan-Lluís Lluís

Barcelona, en un futur proper, és una urbs deprimida sotmesa a una pluja constant d'aiguafang. Tres personatges es miren i es persegueixen els uns als altres: un esclau sexual japonés, un assassí que carrega mobles d'IKEA i una rodamón que té somnis premonitoris.

Si us agraden les pel·lícules de Wim Wenders, l'univers personal de David Lynch i la forma de narrar de Philip K. Dick, aquesta és la vostra novel·la.

Si preferiu que els personatges tinguin nom (i no es facin dir esclau, oreneta i assassí) i es comportin com éssers humans (i no de forma inexplicable), us deixarà bastant freds.

Que Joan-Lluís Lluís sap construir una narració en base a sensacions queda prou demostrat amb Aiguafang. La part negativa és si algú pot identificar-se amb la història d'aquests perdedors perquè sí, que actuen segons una lògica que se m'escapa, i que acabes observant com ells es vigilen entre si, però sense apassionar-t'hi.

La reconstrucció d'aquesta Barcelona futurista (però no gaire) és gèlida i es queda en imatges de cartró pedra, amb uns estaments socials estranys (per alguna raó, la gent odia als japonesos però alhora se'ls vol follar) i una impressionant tendència a la bisexualitat de tots els personatges.

El ritme és pausat però no se'n va gaire per les branques, i la novel·la peca d'un excés de laconisme (segurament intencionat).

Per sort és curt (amb prou feines 140 pàgines), però encara podria haver-ho estat més i esdevenir un conte si més no curiós.


Blinkx Video: Joan-lluís Lluís ens presenta el seu últim llibre “Aiguafang” 2

Posted using ShareThis

4 comentaris:

Joan-Lluís Lluís ha dit...

Sempre dic que el lector té una responsabilitat gairebé tan gran com l'escriptor al moment de definir la identitat, el perfil i el fons d'una novel·la. Tots els punts de vista enriqueixen una obra i per això agraeixi molt la teua sinceritat. Voldria però matisar una de les teues frases. Dius que els personatges són "perdedors". No ho crec. Són marginats però no han perdut ja que actuen i més que vigilar-se el que fan és cercar-se i aconseguir trobar-se. Crec jo que Aiguafang és una novel·la d'amor, una novel·la en la qual l'amor serveix de motor als personatges (que no són tan bisexuals com ho deixes entendre) i que gràcies a la recerca de l'amor poden esperar salvar-se. En tot cas és el que he volgut posar-hi. Pel que fa al fet que no tinguin noms, de debò és important? Seria més clar si l'assassí es digués Joan Roure o Albert Garcia? En tot cas, crec jo que es comporten com éssers humans, ja que des de la soledat cerquen l'altre, amb una barreja de desig i de desesperació. Que fem altra cosa, tots plegats, al llarg de la nostra vida?
Moltes gràcies, en tot cas, per haver dedicat un espai a aquest llibre i gràcies pel paral·lel fet amb Philip K. Dick
Molt amicalment,
Joan-Lluís Lluís

Doc Moriarty ha dit...

Benvingut, Joan-Lluís, tot un plaer tenir-te per aquí i poder dialogar sobre la novel·la.

Sobre el tema de perdedors, jo sí que els hi veig. L'esclau ho és per motius obvis: desterrat, violat sistemàticament, desposeït de qualsevol dignitat humana. L'oreneta és una malalta que, malgrat s'hagi acostumat al Marinetti, ha perdut la batalla de discernir somni i realitat, i viu en una espècie de llimb, a les escletxes que hi ha entre el món real i l'oníric (ja siguin terrats o furgonetes oblidades). L'assassí està condemnat a seguir matant, i qualsevol condemna és una derrota: no pot ni deixar-ho.
Per això sí crec que són perdedors.
Sobre el tema dels noms, sí que és més personal, més que res perque se'm fa estranya que l'assassí treballi a IKEA i no tingui nom. Que hi hagi llocs concrets (Penitents, carrer Ferran, la Catedral, Sant Just...) i els protagonistes siguin tant abstractes. Però bé, no és cap defecte, sinó una apreciació meva.
De la bisexualitat. Jo els he vist sentiments ambivalents a tots! És com el que em refereixo dels comportaments. Potser en la societat que descrius tenen uns valors diferents, i per això actuen com actuen. Però a mi se'm fa estrany veure'ls reaccionar en algunes ocasions.

De totes maneres, l'enhorabona per la novel·la, que espero que funcioni de conya (estic llegint crítiques molt positives)i moltes gràcies per deixar aquí la teva impressió.

M

Cescfrancesc ha dit...

Hola.
Molt interessants els teus comentaris Doc. No he llegit encara Aiguafang, però veig que segueix la tònica d'en Lluís: depressió, lentitud, indefinició sexual, suavitat, tendresa, etc..
En principi, m'atreu el seu estil, però per alguna raó (o no) aquesta Aiguafang no em crida massa, i després de llegir el teu comentari, menys encara.
Però potser en un altre moment em vindrà de gust.
Bona crítica.
Fins una altra.

Cescfrancesc.

Joan ha dit...

Doncs a mi em sembla que aquest escriptor té una certa tendència a ser cursi. Ei, entenc que escriu bé i tot plegat, però el trobo massa ensucrat. Trobo que les històries tendeixen a ser dures, però els personatges estan envoltats en un núvol de superioritat moral malgrat que estiguin en situacions patètiques i decadents, i el resultat a mi se'm fa pesat, la veritat. Hi ha personatges que si me'ls trobés o bé canviaria de vorera per no haver-los de suportar, o bé els hostiaria una mica, a veure si se'ls desperta la sang.
És una opinió.

Joan