dimecres, d’octubre 08, 2008

Sexykiller, de Miguel Martí


Quines poques ganes tenia de veure Sexykiller dissabte per la nit.

Estava a la cua de l'Auditori de l'Hotel Melià, a Sitges, escoltant per ràdio la pallissa monumental que el Barça li endollava a l'Atlético de Madrid. Havia vist el tràiler de la pel·lícula i em semblava espantós. I a més la projecció s'anava endarrerint.

Mentre Henry marcava el sisè (Tití, Tití!), el director, el guionista i alguns dels protagonistes presentaven la pel·lícula entre bromes. Una altra madrilenyada, em temia.

M'equivocava.



Sexykiller no és un punt d'inflexió en la història del cinema, però com a mínim és honesta, fresca, gamberra, divertida i altament cinèfila.

Recordem el que va suposar fa anys la infravalorada Scream. Un homenatge als slashers que esdevenia un dels títols més autoreferencials dels noranta. La recuperació d'un gènere que estava en via morta, el dels adolescents assetjats per un psicòpata, amb el rerefons del despertar sexual i un notable gust pel sadisme gratuït. Scream funcionava pel seu caràcter metacinematogràfic: era cinema que parlava de cinema.

Sexykiller és una posada al dia de l'estructura d'Scream.

Si bé tant en el guió de Paco Cabezas com en la direcció s'hi deixa veure certa dispersió narrativa, i la veu del relat resulta difusa, la frescor del conjunt ho compensa amb escreix. Tant se val que adés hi hagi flashbacks, adés muntatges paral·lels. Tant se val que hi hagi explicacions a càmera, o que el pes de la pel·lícula es vagi alternant entre diferents personatges. És divertida. Et rius. I s'agraeix.




L'argument és tant inversemblant com sabut: en un campus universitari hi ha algú que es dedica a assassinar impunement a Déu i sa mare. Que aquest cop l'assassí sigui una noia (excel·lentment interpretada per Macarena Gómez, amb un cos d'escàndol), i que se sàpiga des de la primera escena ens avisa que no interesa tant la intriga com l'humor de les situacions més esbojarrades. Volem veure com Bárbara (homenatge a La noche de los muertos vivientes, igual que el nom de l'institut anatòmic forense Jorge A. Romero) es desempallega d'estudiants amb acné i la tita curta, professors perversos, policies incordiants i companyes calentorres de les formes més bizarres.

Per mostrar-nos aquests assassinats, Miguel Martí no dubta en retre homenatge a tots i cadascun dels tòtems del cinema fantàstic dels darrers vint-i-cinc anys: Raimi, Jackson, Romero, Craven, Robert Rodríguez... Afortunadament, i passa poques vegades, la pel·lícula no sembla la germana pobra dels films que homenatja. Hi ha quartos i es nota en pantalla. Des dels escenaris a la fotografia, passant pels efectes especials, és una comedia amb una carrosseria fabulosa. Crec que el precedent més directe seria l'enyorada Airbag, de Bajo Ulloa. Sexykiller és germana de Hot Fuzz (Arma Fatal) de Simon Pegg, en quan a estil i resultats.



Ara bé. Quan les coses sembla que aniran per un camí ja conegut, quan sembla que el tema de l'assassina múltiple ja no pot donar més joc, és quan es produeix el gir en el guió que més vaig agraïr en tota la pel·lícula. Suposo que heu vist Braindead. I si no ho heu fet, ja podeu córrer a fer-ho. Sexykiller fa un pas de rosca més enllà del psycho-killer habitual i juga en una lliga on les pel·lícules espanyoles no s'havien atrevit a fer-ho. Juga fort i guanya, i es converteix per mèrits propis en una cinta de culte des del seu passi per Sitges.

Deixeu-vos endur per la sexy Bàrbara i la seva dèria per matar. Rieu de gust amb el panolis interpretat per César Camino, o el forense gamberro de l'Alejo Sauras. Aplaudiu a la sala si cal. Sexykiller s'ho val. Per fi.

Com si fossin sis gols del Barça en un partit antològic.

2 comentaris:

newyorkDC ha dit...

Al trailer dona la sensació de que et colaran una còpia desmillorada (encara més?) de Planet Terror, s'haurà d'anar a veure.

thisboy ha dit...

Coincideixo totalment amb Doc. La peli és força divertida i està molt ben feta. A destacar, entre d'altres, el paper curt de Paco Leon. Em va fer força gràcia.