dilluns, de desembre 22, 2008

La mà, per Carro de Baco

L'escenari de la Biblioteca de Catalunya és més que suficient per submergir-nos en qualsevol obra de petit format que s'hi representi, gràcies a una ambientació màgica que afavoreix la intimitat entre públic i actors. Si la representació gira al voltant del misteri, la immersió està garantida.

La Mà, de Germán Madrid, és un relat plenament Poe. En una ciutat indeterminada, un home troba dins el seu bany un altre que li reclama la mà esquerra. El primer és un triomfador que ho té tot, fins i tot la mà del perdedor que ha vingut a demanar el que suposadament és seu. Però cap dels dos és realment allò que aparenta...

El problema de La Mà és que trenca la suspensió de credulitat a la primera escena, i després costa molt enganxar-se a un relat que no et creus. Així, que la reacció del protagonista en trobar-se algú al lavabo de casa seva sigui de flegma britànica i joc intel·lectual de sarcasmes resulta del tot xocant. No resulta creïble, i fa que pensis que es mereix que li passi el que li està passant, perquè, al cap i a la fi, està donant peu de forma lliure a que passi. Si el protagonista fos emmanillat i obligat a negociar amb el seu interlocutor es comprendria tot el que passa a continuació. Cap a la meitat de l'obra hi ha un altre salt mortal que sol·licita de la confiança de l'espectador, però que pel risc del seu plantejament pot entrar dins el joc teatral (vaja, que em refereixo a la facilitat amb que es poden treure i implantar extremitats corporals en un plis plas).

No hi ajuda tampoc la presència d'un narrador que no aporta res. Una nina de plàstic tipus nenuco que diu frases pomposes i buides, i que talla l'acció tres o quatres vegades sense que el seu discurs ajudi a la trama.

Però La Mà m'ha agradat. Pel seu plantejament temàtic i, sobretot, per les magnífiques interpretacions del duo protagonista, Germán Madrid i Vicenç Miralles. Tots dos fan de carn i ossos uns personatges que de vegades es comporten de forma inversemblant, mostrant-nos la seva evolució en girs ràpids i ben construits, a base d'una varietat de registres impressionant. L'obra és forta gràcies a aquests dos actors.

En definitiva, que val la pena gaudir d'una hora i quart de suspens, en una història digna dels Altres Límits, amb certes llicències mal resoltes i dos actors destacables.

5 comentaris:

Sr. Català ha dit...

Hauríeu de canviar suspensió de credulitat per "suspensió d'incredulitat".

Anònim ha dit...

No coincido con el comentario de esta obra... bueno en que las interpretaciones son fantásticas por supuesto que sí. Vine con cuatro amigos más y todos salimos alucinados, nos encantó, nos conmocionó desde el primer segundo. El narrador ayuda mucho a meterte en ese clima de misterio... me parece una apuesta arriesgada y terrorífica. Lo de los implantes de la mano es una convención como lo pudiera ser creerte al padre de Hamlet en forma de fantasma (o entras o no entras, pero eso es problema del receptor)Creo que el director, mucho más sabio que nosotros pues es quién exprimió el texto, apuesta fuerte y no amordaza y pone grilletes a uno de los personajes porque eso sería lo que haría todo el mundo, eligiendo el camino fácil, para no asumir riesgos innecesarios. Otra cosa es su planteamiento temático... hacía mucho tiempo que una obra no me había hecho pensar tanto por eso me puse a navegar para comprobar qué se había comentado de ella y he visto alguna buena opinión en el atrapalo y otros lugares. La obra habla de la solidaridad, la propidad privada, las clases sociales y sobretodo del comportamiento del ser humano: ambición, envidia, arrogancia... de todas formas como dice la muñeca quizá nadie tenga la razón absoluta sobre esta obra contundente,nada convencional y fuera de cualquier etiqueta.

quitus ha dit...

primer lu primer, gracies pel "banner" que ha posat (encara que això impliqui tenir que posar alguna xorrada al blog de tant en tant).
segon, petit regal. si hi ha algún nostàlgic de les aventures gràfiques antigues (Monkey Island, etc...), i li molen les històries victorianes de misteris i morts, provin això http://www.channel4.com/history/microsites/C/city-of-vice/game/bow-street-runner/game.html i ja em diran. te molt bona pinta, i es gratis, els dos millors conceptes que ha "difundit" l'interné........

Doc Moriarty ha dit...

Repeteixo que l'obra em va agradar i que la recomano, però no em puc estar d'assenyalar els punts que no m'han convençut.

Gràcies pel link, senyor Quitus.

Anònim ha dit...

No m'ha agradat gens. És del pitjor que he vist amb molts anys: el text és primari, escolar (no hi veig cap relació -qualitativa- amb els d'E.A. Poe); els "pensaments" incrustats, buits o tòpics; la narradora "nina diabòlica", innecessària... com la col·lecció d'imatges de mans; els intèrprets, amb escassíssims registres actorals (projecció de veu, limitació gestual, moviment corporal forçat, sobreactuacions nombroses)… em fa molt l’efecte que els actors no tenen estudis superiors d'art dramàtic, que senzillament són aficionats; la música, més que discreta; el vestuari, igualment discret (és necessari tacar de sang el barnús blanc?); la direcció, inclosa l’escènica, molt millorable... potser salvaria l’acceptable escenografia. Si hagués pogut, hauria abandonat la sala a cinc minuts de l'inici, però l'espai de la BC és una ratera... i si hagués pogut, hauria llançat tomàquets... aprofito per fer-ho ara! JLY