dijous, de gener 31, 2008

L'home trist

En un el país del latiguillo es va fer famós un porter de comunitat veïnal, a cop d'un poquito de por favor.
Emilio, el personatge en qüestió, era el prototipus de personatge còmic espanyol: escarransit, maldestre, sense tacte ni empatia, que fa riure perquè és més desgraciat que l'espectador.

Fernando Tejero era una estrella de la televisió.

Recordem que Kurt Cobain era una estrella del rock que mai va païr-ho (com tampoc el seu cos digeria bé el plom).

Des de fa un temps, que Fernando Tejero insisteix a desfer-se del personatge d'Emilio, amb més mala traça que fortuna. Recordo una entrevista al Periódico on s'endevinava una personalitat depressiva. Tejero parlava com si fos un gos abandonat. En l'elecció de papers, no ha millorat: des de la infumable Días de futbol a Crimen Ferpecto o El Club de los Suicidas (títol que de segur cobrarà importància al final de la seva carrera, no així el film), Tejero encarna la depressió en pantalla gran. A la televisió no li ha anat millor. Protagonista de Gominolas (una bona sèrie destrossada per la crítica), on repetia paper d'acabat de la vida, ara ha fixat per la mediocre El Síndrome de Ulises.

Kurt Cobain té samarretes amb la seva cara.

dimarts, de gener 29, 2008

Hugh Everett III

Un dels físics més importants de tots els temps, a l'alçada de Newton i Einstein, va ser Hugh Everett III. En base a la mecànica quàntica creada per Niels Bohr, on plantejava que tot existeix en diversos plans fins que es plasma en un en concret quan l'observador apareix, Everett va desenvolupar la teoria de la possible existència dels universos paral·lels, que eliminava el paper de l'observador. Perdoneu la simplicitat de l'explicació i tots els errors que comporta.

Hugh Everett III va sofrir un fort revés quan Bohr el va refusar, i no en va voler saber res de la seva teoria. Va caure en una depressió i va acabar treballant com analista per al govern dels Estats Units en plena Guerra Freda. En morir, va deixar dit que volia que es llencessin les seves cendres pel lavabo.

Ara, el seu fill, Mark Oliver Everett, ha emprès un viatge per conèixer en profunditat un pare amb qui no va parlar gaire, i amb qui només recorda abraçar-se el dia que el va trobar mort al llit per un atac de cor. Mark Oliver Everett, conegut altrament com a E, i ànima de la banda de rock Eels, desfarà el camí que el porta fins a la seva infància, i que recorre caixes tancades en un garatge, vellets acadèmics amb esperit rocker, la seva germana que es va suicidar per retrobar-se amb el pare en un univers paral·lel, o professors de física quàntica queli explicaran els descobriments que va fer Hugh Everett III.

Parallel worlds, parallel lives és un documental de la BBC4. Intens, divertit, instructiu i emocionant, explora la cara oculta d'un físic que actuava com una rock star, i ens descobreix una nova interpretació de l'univers creatiu del seu fill, un dels millors compositors de les últimes dècades, un G·E·N·I en majúscules.

No us el perdeu, sisplau.

Tinc pocs autògrafs, però aquest és el que em fa més il·lusió.

diumenge, de gener 27, 2008

Futbol Club Brossalona

Si jugues sempre amb una bala al tambor del revòlver, algun dia se t'acabarà disparant. I a can Barça ja portem uns quants caps rebentats, darrerament...

divendres, de gener 25, 2008

UAT TMB

Des de Ronya Mortis endeguem la campanya

Una T-Mes Per A Jack Bauer

  • El metro obriria 24 hores al dia.
  • La gent que es cola no tornaria a saltar mai més. Tret a les cames.
  • Els idiotes que porten l'mp3 en els altaveus del mòbil se'ls treurien les ganes de sentir res. Electrocució amb les bateries pinçades als mugrons.
  • Els islamistes disposats a immolar-se desistirien en comprobar que les bales 9mm parabellum d'en Jack no són halal.
  • Els graffiters (si en queda cap) no pintarien res amb tots els dits trencats.
  • Els carteristes no podrien robar res des de sota les vies d'un convoi.
  • Les llargues esperes no existirien, passaria un tren cada 20 segons.

dijous, de gener 24, 2008

Riscos del Basado en Hechos Reales

Un dels problemes d'escriure una novel·la basada en fets reals és que si trigues molt, poden aparèixer més versions de la història. I jo sóc molt lent escrivint, molt.

L'any passat ja va sortir una aproximació a la història, que va passar sense pena ni glòria. Tenia apunts interessants, però resultava un xic massa poètica, la qual cosa no acabava de quallar amb la història.

Mentre esmorzava, he llegit a El Periódico una minientrevista a un autor novell que tot just publica una novel·la sobre el tema. Sembla interessant i, pel que diu, hi ha similituds amb el projecte que preparo. També hi ha detallets (com que no busca el morbo) que pinten una mica fleumes, no obstant.

Tant se val, són els riscos de portar massa temps escrivint sobre un cas popular. És difícil que hi hagi una visió més freak.

PS. Gràcies, sr. Listo!

dimecres, de gener 23, 2008

With a six and a four, Maddie under the floor

Amb el cas Madeleine, es produeixen fenònems realment curiosos de la mnemotècnia. A mida que passa el temps, els testimonis van recuperant la memòria i acurant els detalls de tot el que van veure aquell dia.

Vam passar de la incògnita absoluta sobre l'home del sac a, fa pocs mesos, tenir una imatge borrosa d'un paio amb una nena als braços.

Ara, una estiuejant anglesa amb una sorprenent capacitat de retentiva fisonòmica ha descrit l'home que diu que voltava sovint per l'urbanització on va desaparèixer la petita del l'ull estrany. Gail Cooper (que no és un nom d'Especialistas Secundarios, sujuru) assegura que des d'un primer moment (fa 8 mesos) va sospitar del paio.

Amb el dibuix, per fi, tenim el sospitós del segrest de Madeleine:



Que si s'haguessin esperat una mica, podrien haver dibuixat a Heath Ledger i ja tindrien el cas tancat, amb un suicidi dramàtic inclós.
-He planejat un viatge.
-A Portugal?
-Mmm...


Tot sovint, però, aquests gargots funcionen...

El consell del dia

Mai emmagatzemeu restes cadavèriques en un lloc tancat: se us plenarà de mosques enormes que esclaten en bombolles de sang quan les rebentes. Tot plegat molt entrentingut.

divendres, de gener 18, 2008

Pilar Rubio


Pilar Rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio. Pilar Rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio. Pilar Rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio, pilar rubio pilar rubio pilar rubio, pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio.

Pilar Rubio pilar rubio pilar rubio: pilar rubio pilar rubio pilar rubio, pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio. Pilar Rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio, pilar rubio pilar rubio pilar rubio, pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio. Pilar Rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio, pilar rubio pilar rubio pilar rubio.

Pilar Rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio. Patricia Conde pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio. Pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio. Pilar Rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio, pilar rubio pilar rubio pilar rubio.
Pilar Rubio pilar rubio pilar rubio: pilar rubio pilar rubio pilar rubio, pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio. Pilar Rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio, pilar rubio pilar rubio pilar rubio, pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio. Pilar Rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio, pilar rubio pilar rubio pilar rubio.



Pilar Rubio pilar rubio pilar rubio: pilar rubio pilar rubio pilar rubio, pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio. Pilar Rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio, pilar rubio pilar rubio pilar rubio, pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio. Pilar Rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio, pilar rubio pilar rubio pilar rubio. Pilar Rubio pilar rubio pilar rubio: pilar rubio pilar rubio pilar rubio, pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio. Pilar Rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio, pilar rubio pilar rubio pilar rubio, pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio. Pilar Rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio, pilar rubio pilar rubio pilar rubio.

Pilar Rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio. Pilar Rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio. Pilar Rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio, pilar rubio pilar rubio pilar rubio, pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio. Pilar Rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio. Pilar Rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio. Pilar Rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio, pilar rubio pilar rubio pilar rubio, pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio.

Pilar Rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio. Pilar Rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio. Pilar Rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio, pilar rubio pilar rubio pilar rubio, pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio. Pilar Rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio. Pilar Rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio. Pilar Rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio, pilar rubio pilar rubio pilar rubio, pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio pilar rubio.





dijous, de gener 17, 2008

Variacions enigmàtiques, d'Éric-Emmanuel Schmitt

Hi anem a cegues, sense saber-ne res de l'argument, i amb més temors que una altra cosa. Variacions enigmàtiques, l'adaptació de Jordi Fité dirigida per Christophe Lidon, està interpretada per Ricard Borràs i Nacho Fresneda. Del primer, no em va agradar gens aquell Tres versions de la vida on feia de guaperes; i del segon no l'he vist més que fent de Houari al Cor de la Ciutat o metge de Telecinco, que és com va començar George Clooney. Qui sap si d'aquí a uns anys el veurem anunciant cafeteres.

Què és Variacions enigmàtiques? És una comèdia? És una tragèdia? És un diàleg filosòfic? Doncs una mica de tot plegat, una combinació de cada peça que colpeja l'espectador al cap i al cor. L'obra d'Schmitt és una lucidíssima reflexió sobre les cares de l'ésser humà, els seus fantasmes i secrets, i la impossibilitat de conèixer ningú plenament.

Pot semblar pedant, oi? Res més lluny. El text de Variacions enigmàtiques bascula a la perfecció entre l'humor i el drama, la trascendència i la banalitat, i evita de totes totes caure en el discursisme per entrar en una dinàmica ràpida de rèplica i contrarèplica. Hi ha lloc per al somriure, per a l'emoció i per a la reflexió. És una obra que assedega, que es pot veure i beure de gust, disfrutant-la, perquè sempre es pot estar d'acord amb les duess visions dels personatges protagonistes, que de tant antagòniques esdevenen complementàries.

No us explicaré l'argument perquè, en aquest cas, és preferible endinsar-se en l'obra sense saber més que un periodista arriba una illa nòrdica habitada per un premi Nobel de literatura esquerp, a qui vol entrevistar.

Variacions... és previsible, sí. Des d'un primer moment és fàcil endevinar quins seran els camins que recorrerà, quina serà la sorpresa que amaga la següent frase, qui és qui en el joc dialèctic. Però ho és com ho era aquell Visitando al sr. Green de l'Echanove. No importa tant que sàpigues que Bruce Willis és mort, sinó com arribes a aquesta conclusió. I Variacions... ho fa amb autèntica mestria.

Si bé Nacho Fresneda és un actor limitadíssim amb molta voluntat i pocs matissos, espero que la seva interpretació de vegades massa mecànica es vagi lubricant amb el pas dels dies. Al cap i a la fi vam assistir a una de les preestrenes, i aquestes estan per polir aquests petits defectes. La seva recreació del personatge es limita més a la recitació que a l'actuació, i quan s'esforça per donar-li vida física, cau en paranys d'actor principiant.

De Ricard Borràs, malgrat que torni a fer de seductor (no ho entenc, de veritat que no ho entenc), només hi pot haver elogis. El seu professor Znorko és un d'aquells personatges agraïdíssims sobre l'escenari, i es nota que ell el disfruta d'allò més. Sap donar-li profunditat, i canviar de registre en qüestió de segons, de la ira a la tendresa sense necessitat de fer transbord.

L'escenografia, senzilla, sempre el menjador del professor tot desendreçat, ple de llibre i rampoines, amb un crepuscle progressiu al fons, serveix a la perfecció, i la mobilitat que la direcció de Lidon dóna als personatges (dos, només dos en tota l'obra... o potser tres... o potser infinits, com variacions enigmàtiques) fa ric i viu el diàleg/discussió/amor que s'estableix entre ells.

No coneixem mai ningú del tot. Ens pensem que ho sabem, però només veiem una cara, una façana, la que dóna a nosaltres. Però n'hi ha moltes més, infinites, i totes són la mateixa persona. Variacions enigmàtiques és el calidoscopi per on mirem el ser humà. Un calidoscopi meravellós.

dimecres, de gener 16, 2008

La toia Jackson és Giovanni Dossantos

Amb qui cony ha empatat Giovanni Dossantos?

Julio Alberto es mi guía, güey.

Aquest marrec, que amb disset o divuit tacos ja ha demanat dos augments de sou al club, és La toia Jackson.

Quan se'l va comparar amb Messi, ell s'ho va creure. Quan va marcar un gol al Gamper, es va pensar que ja era més bo que el crack argentí. És com si Maria de la Pau Gener es cregués millor que Kafka.

Per sort, la realitat l'està descobrint com el bluff que és, al nivell de Christiansen. Un jugador individualista de tècnica limitadíssima, que sempre té la mateixa idea al cap: córrer cap al centre de l'atac. No se'n va de ningú, no sap driblar, no la passa mai i acaba perdent la pilota. En defensa és destraler i gens subtil, i en el joc col·lectiu apareix com un llast.

D'acord, es podria dir que encara és jove i que té molt de temps per millorar. Per això mateix, ara és el moment de vendre'l, que a fora encara els tenim enganyats. Potser en treuríem uns calerons.

Però que aquesta temporada jugui poc, per favor. El nano de Linyola el deixa massa en evidència, i ser escridassat constantment al Camp Nou en la primera temporada amb l'equip (com va passar ahir davant el Sevilla) podrien baixar el seu preu fins a l'extrem que haguem de regalar-lo al Fenerbace i a sobre pagar-li els drets d'imatge.

dilluns, de gener 14, 2008

Combat de plomes pesants

En l'arena de la literatura hi ha dos lluitadors fotent-se d'hòsties a dia d'avui.

D'una banda, Ken Follett (en castellà, Ken Duendecillo), amb un bon grapat de combats a les seves espatlles, i campió del títol mundial de bestseller amb aquell megacombo mortal que es diu Els pilars de la Terra (que vaig abandonar a la pàgina 300, com els espartans). Ara intenta revalidar el títol amb una clau molt semblant, Un món sense fi, The Endless Book en l'anglès original.

A l'altra banda del quadrilàter, l'aspirant hispà al tron. L'home gris que sempre fa la mateixa cara i que ve escombrant fort en lliguetes europees amb un estil més que semblant al del mestre Follett. Ildefonso Falcones amb el seu producte de laboratori Els pil... La Catedral del Mar, disposat a demostrar que la barreja d'una mica de pornografia per a mestresses de casa i la base argumental de Karate Kid poden regnar en les prestatgeries catalanes. A Falcones, però, no se li coneixen més baralles que un parell de Sant Jordis.

La veterania contra el novell. El showman contra l'advocat. Jedi contra Padawan. La Menorquina contra Frigo.

Qui guanyarà? Qui perderà? És ros? Porta ulleres? És Bob? Bob? Qui cony és Bob?

divendres, de gener 11, 2008

Elements que es poden barrejar en una novel·la històrica

Alguns, a tall d'exemple:

  • Sergio Leone
  • Joan Maragall
  • Edgar Allan Poe
  • Sherlock Holmes
  • Dràcula
  • Prespiputes
  • Lladres de cossos
  • Kiss kiss bang bang

dijous, de gener 10, 2008

dimecres, de gener 09, 2008

Afirmacions que cal desmentir

És millor treballar pel matí, perquè així aprofites tot el dia.


Mentida!

En el cas que es tingui la sort de fer torn de matí o tarda (i no aquesta merda infernal de la jornada partida), treballar pel matí no fa més que escapçar el dia.

Llevar-te a les sis, arribar a la feina amb lleganyes, amb l'estómac famolenc però incapaç d'endrapar res més que un café, i fotre't a currar com si estiguessis fresc com una rosa. Feina, feina i més feina, i plegar amb l'estómac buit, però de gana, que l'entrepà de les onze ja l'has paït.



I dinar a quarts de cinc, de pressa i corrents, el primer que trobes perquè no hi ha ganes de cuinar, i perquè tens son i vols clapar una estoneta, que pot convertir-se en una hora i el sofà ple de baves, aquella sensació fastigosa de mareig i desorientació, i el poc esma per fer res més que sortir a comprar el sopar, que ja és fosc.

Aprofitar el dia. Au va!

dimarts, de gener 08, 2008

Martin Page predica amb l'exemple

Que tinguis un protagonista antipàtic no vol dir que hagis d'escriure una novel·la antipàtica. Martin Page es passa pel forro dels collons aquesta premissa i es despenja amb Cómo me convertí en un estúpido. Títol, d'altra banda, premonitori.

Antoine és un jove intel·lectual francés (ja comencem mal·lament) que pren consciència de la infelicitat que li reporta la seva intel·ligència. Primer intenta convertir-se en alcohòlic i li surt malament. Després prova de suïcidar-se però veu que no està fet per treure's la vida. Finalment s'abandona a una rutina d'idiòcia que l'abocarà a ser immensament ric, enamorat i segrestat, i no necessàriament per aquest ordre.

És lleig riure's de la gent que no està bé.

De John Kennedy Toole només n'hi ha un, i ja va escriure La conxorxa dels enzes (cabòries d'àdhuc!). I Martin Page no n'és ni l'ombra d'un pet en un dia gris. De fet, s'assembla més al Pablo Tusset de El millor que li pot passar a un croissant, però extirpant-li la gràcia esporàdica d'aquella novel·la. Sent com és de curtet el llibre de Page, es fa etern, repetitiu i esgotador. Hi ha tanta pedanteria condensada en suposada transgressió, tanta pretesa incorrecció política que no és més que les tonteries que que tot sovint pengem en els blogs, tant intent de ser enginyós que es queda en gracieta frustrada, que a un li venen ganes de trucar l'autor i dir-li: no calia que haguessis escrit aquesta merda, que ja t'ho dic jo com et vas tornar un estúpid!

Una imatge que no ve a tomb de res, però que alegra la vista.

dilluns, de gener 07, 2008

La telefonia va matar l'estrella de la música

Avui que he vist un dels descartats del càsting de Fama caminant per la Maquinista, he tingut una epifania: Motorola i Nokia han convertit la vida en un xivarri constant.

La banda sonora de la ciutat són ninyatos del país amb metxes platines (el mateix pentintat que duien les actrius de La Cubana a principis del noranta, ara icona de la moda) amb el telèfon a la mà retronant soroll; sudamericans al metro amb el mòbil emetent reaggeton distorsionat a tota castanya; o parelletes mamades en un bar provant totes les melodies insofribles del seu nou aparell, amb el volum al màxim.

El concursant, per qui hagi vist l'entretingut càsting, és el paio que s'assembla a Johnny Depp a l'época de Jóvenes policías, que s'hi va presentar amb el seu nòvio i que ha vist com aquest entrava i flirtejava amb d'altres paios.

Per cert, un parell d'apunts del pugrama:

  • Hi ha una professora que és un encreuament entre la senyoreta Rottenmayer i Sarah Connor.
  • Hi ha un professor que s'ha passat dies criticant i deixant anar perletes com me gusta tu rollo, eres amazing o desprendes mucho energy. El reconeixereu perquè és el fill de Pocahontas i Mickey Rourke, sembla que vagi fumat, i perquè el dia que va ballar per demostrar el seu talent es va fer palés que és un autèntic impostor.
  • Hi ha un coreògraf que és el Hombre Cangrejo, de Me llamo Earl.

divendres, de gener 04, 2008

La interpretació del crim, de Jed Rubenfeld, o massa soroll per no res

Algú hauria de psicoanalitzar Jed Rubenfeld. Més que res perquè està tant enamorat de Sigmund Freud que no ha pogut agafar prou distància com per escriure una obra de ficció sòlida.

Rubenfeld, que va biografiar el metge vienés, ha afrontat el repte de novel·lar una part gairebé desconeguda de la seva vida, l'aventura americana de la tardor de 1909, barrejant-la amb el thriller i el gènere negre.

La proposta: una sèrie de sòrdids assassinats es produeixen entre la societat benestant de Nova York. El doctor Freud ajudarà a la resolució del cas.

El resultat: Ni assassinats sòrdids ni ajuda del doctor Freud.

La interpretació del crim comença amb força. Ben escrita i ben ambientada, sembla que la cosa va per feina, però al cap de poc es desinfla. Hi ha moltíssims personatges, barrejats en diferents veus narradores (omniscient, en primera persona, en tercera persona...), i poc diferenciats entre ells. Els dos protagonistes, l'inspector Littlemore i el doctor Younger, són gairebé el mateix personatge, i no tenen cap mena de profunditat psicològica. Si hi afegim que no paren d'aparèixer més i més subtrames, arriba un moment en què hom es desconecta de la història i només li interessa la resolució del cas.

I aquí bé un altre problema. El crim no és ni tan sols especialment truculent. És només un plantejament absurdament rebuscat de resolució molt i molt frustrant. Una tonteria, en definitiva, que arriba després de donar-hi voltes i més voltes i més voltes.

Sabeu la fama que tenen els psicoanalistes argentins? Doncs acaba sent perfectament aplicable a La interpretació del crim. Molta xerrameca i molt buida, que no diu res de nou per qui tingui una mica de coneixements de les doctrines de Freud, i que embolicarà encara més a qui no hi estigui iniciat.

Per què passen tantes coses de forma innecessària a La interpretació de crim? Per què hi ha històries d'amor que no s'entenen, girs argumentals continus a cada pàgina en l'últim terç de la novel·la, diàlegs interminables que no se sap a tomb de què venen, conspiracions tontes, misteris cutres i explicacions fraccionades?

La trama de l'assassinat (fluixa, fluixíssima, al cap i a la fi) va en paral·lel a la del doctor Freud, i pràcticament no es toquen. Per tant, Sigmund Freud no ajuda en res a resoldre el cas. Per tant, la premisa és una estafa i la barreja de gèneres resulta fallida. Hi ha una única escena d'acció, a la caixa de fonamentació del pont de Brooklyn, que està ben portada, però que acaba sent una illa enmig d'una novel·la absolutament plàcida i àtona.

En certa manera, per plantejament i resultats, recorda a La Dàlia Negra, de Brian De Palma.



A més, Freud sembla una espècie de Santa Claus i Jung un dolent de Disney (he llegit un comentari semblant a alohacriticon i no hi puc estar més d'acord), en una relació ridícula.

A veure, el llibre no deixa tan mala impressió com pot semblar, però suposo que amb el temps aniré oblidant-lo (mentre el llegia no entenia gaire la resolució del cas, així que...), i acabarà sent una bona idea amb una mala praxis, allà, a la prestatgeria dels llibres que no tornaré a obrir.

Mira que molen aquests making off de novel·les que fan els americans, amb un Jed Rubenfeld que podria ser Steve Carrell inflat de Prozac, parlant molt seriosament de la seva obra sense adonar-se que té la corbata torta.

dijous, de gener 03, 2008

Pels pèls, per cap d'any

Asseguts a la primera fila de la platea, el teatre de gom a gom, mirem els actors es moure's per l'escenari com qui no vol la cosa, amb la ràdio sonant pels altaveus, mentre escombren la perruqueria, s'arreglen els cabells, conversen en silenci, abans que comenci l'obra.

Són quarts d'onze i s'apaguen els llums, la representació pren el protagonisme, però les tres mosqueperres de mitjana edat que tenim a l'esquena sembla que no se n'adonen. Son pipas garrapiñadas de La Garriga, diu una, i l'altra remena la bossa del cotilló. Els primers cinc minuts és gairebé impossible sentir res dels diàlegs, com ja és costum els caps d'any.

Pels pèls és l'adaptació de Shear Madness, a càrrec d'Abel Folk. Una mena de Cluedo gegant on es convida als espectadors a fer una partida. Tenia ganes de veure-la de feia temps (aquests jocs em tornen boig), però mai havia trobat el moment, i el 31 de desembre semblava l'opció més bona per menjar-se el raïm.

El repartiment des de l'aturada de l'abril ha perdut dos dels seus actors més coneguts, l'Eduard Farel·lo i la Beth Rodergas, que han estat canviats per Ivan Labanda i Laura Guiteras. Es nota que hi havia diàlegs escrits expressament per al mosso asetjador de la Vilarasau, com quan imita el Gollum. Però en Labanda no hi desentona gens.

He de confessar que, si bé el Jordi Labanda fa certa ràbia, tinc certa simpatia pel seu germà. Fa uns quatre anys vam anar al Capitol a veure No són maneres de matar una dona, també per Cap d'Any, i vam descobrir que les obres poden ser bastant peculiars aquesta nit. Ivan Labanda és histriónic i desmesurat, però molt expressiu i amb un gran talent vocal. De fet, a la primera part de Pels pèls s'erigeix pràcticament en protagonista, absorbint l'energia que hi ha a l'escena, desplaçant totes les mirades cap a ell.

Dogos, Portos i Aramis estan inquietes. Una d'elles respira acceleradament, com si tingués un atac d'ansietat, i la del costat li xiuxiueja póntelo debajo de la lengua. Al cap d'una estona, em giro per veure que passa i Dogos sembla posseïda per un dimoni, es convulsiona, impulsa el seu cos endavant i, sense fer la més mínima intenció de tapar-se la boca, vomita sobre meu. Intento esquivar la potada, però aconsegueix esquitxar-me l'esquena. Ni ho sento, ni perdona, ni res. S'aixeca amb Portos i deixen Aramis al càrrec de les seves cadires. La meva parella pot netejar el desastre de la camisa amb un kleenex però, no ens enganyem, ara mateix costa seguir l'obra.

Ens passem els següents vint minuts amb un atac de riure. Justament el mateix matí un company de feina m'havia explicat que una vegada el paio del darrere en un cine li havia arrojat a sobre. Té collons, la cosa.

Pels pèls està molt bé. Tira dels tòpics més trinxats sobre els gais, les ricatxones de Sarrià, les modernilles o els mossos de nivell D de català, i fa riure. Fa riure molt. Pels pèls funciona com a comèdia, a un ritme endimoniat i amb uns actors que s'ho passen d'allò més bé sobre l'escenari, gràcies a la direcció d'Abel Folk. Ivan Labanda es menja els espectadors, Mercè Comes (que sempre m'ha caigut més aviat malament) esdevé un clixé perfectament reconeixible, i Enric Majó no sembla ell mateix. L'Àlex Casanovas i el Pep Planas claven els seus personatges de Colombo a l'estil pallasso seriós pallasso esbojarrat.


Quan apareixen els policies a escena, després de l'assassinat que serveix de motor de l'obra, Pels pèls passa de teatre a joc. Qualsevol (sempre i quan aixequi la mà) pot intervenir i posar en dubte les coses que diguin o facin els personatges. La interactuació és total, i s'agraeix l'enorme capacitat d' improvisació dels actors. El dia que hi vam anar, potser perquè era cap d'any, la cosa es va allargar fins a cinc minuts abans de la mitjanit.

Dotze campanades, uns quants brindis de cava, desitjos per al nou any, serpentines, cap disculpa per vomitar-li a algú a sobre, espantasogres a ple pulmó i un fotimé de missatges sms després, Pels pèls continua.

Però ara tothom va més content i es fa palés que els actors tenen ganes de passar-s'ho bé. Frases punyeteres dels uns contra els altres (sembla que no hauria de beure estant de servei, li diu la Comes al Pep Planas, quan aquest s'embarbussa), o actes presuntament inesperats (un pico als llavis que el Labanda li clava al Casanovas i que provoca al repartiment un atac de riure que fa parar l'actuació una bona estona), tot plegat contribueix a gaudir-ne d'allò més. No vols que s'acabi. I no s'acaba.

Entre interrogatoris per part del públic, escenes per fer avançar l'argument, noves interaccions (treuen una noia siniestrilla a parlar amb el marit d'una sospitosa per mòbil) i votacions per elegir qui és l'assassí d0 aquesta nit, l'obra no finalitzarà fins a quarts de dues. Per primera vegada en molts mesos aplaudeixo de gust.

Se m'ocurreixen poques maneres de començar millor el 2008 que fent-se un tip de riure. Potser vam acabar el 2007, l'any de l'estrés, com es mereixia, amb una vomitada a l'esquena. Però tant li fa. Tenim molt per endavant per disfrutar, i avui no hem fet més que començar.