dijous, de febrer 28, 2008

Sis minuts a l'infern


La trilogia de Rambo és divertida.

Acorralado és una pel·lícula més que correcta, un survival extremadament entretingut amb un protagonista carismàtic i escenes que s'han gravat a foc en els nostres còrtexs cerebrals.

La segona i la tercera part són unes de les millors comèdies que els vuitanta ens van portar. Disfressades de barrabassada d'acció, són pur humor de guerra freda, ronaldreaganisme extrem. Rambo fibradíssim rescatant presoners a Vietnam, o ajudant els talibans a Afganistan, sempre enfrontat a rusos o charlies, és brutal. El solo ante el peligro de les fletxes amb cap explosiu.

Fins i tot estan rodades amb gràcia, i tenen aquells plans tan guapos de l'Stallone emergint de l'aigua com una fada assassina, o cremant pòlvora dins la ferida del braç per cauteritzar-la.

De veritat: m'agraden molt. Són reivindicables.

John Rambo és una gasòfia. Ja no només perquè Stallone sembla un clauer d'aquests de Troll tamany XXL, amb la cara com una patata florida i les orelles com dues plantilles devorolor. De l'hora i vint minuts escassos de la pel·lícula, hi ha una espècie de missatge crepuscular que més aviat és ensopidor. Els dolents (els birmans, en aquesta ocasió) són molt dolents i es passen el dia fent córrer camperols per camps minats. Rambo no s'hi vol embolicar perquè sap que si la lia, la farà grossa. Els missioners són tontos i els mercenaris saps que moriran a la primera de canvi.

Per què hem de veure una hora de remuntada de riu en un plagi barat d'Apocalypse Now?

Ara vé el meu consell. No cal que vegin la pel·lícula. Només sis minuts. De l'hora deu a l'hora setze.



John Rambo es puja a un jeep amb una metralladora i una planxa frontal (artilugi que no veia des dels temps de l'Equipo A), i escampa l'infern. Milers de birmans moren de les formes més truculentes que Stallone pugui imaginar. Desmembraments, decapitacions, bonzos, ossos trencats, dessagnaments... no en queda ni un sencer, i parlo literalment.

Sis minuts d'infern on les cames i els braços volen, els forats a través dels cossos es veuen al besllum, o hi ha extres que moren en escenes repetides (fixin-se en la mort d'un binomi que hi ha atrinxerat, i que surt dues vegades diferents). John Rambo ni es mou. Es queda parapetat i prem el gallet. S'ha fet gran.

La pel·li és pura escòria. Però aquests sis minuts d'un avi executant salvatgement centenars de soldadets anònims que surten corrent de la jungla sense cap possibilitat és d'antologia.
Protegint els valors tradicionals i la familia des de 1982

dimecres, de febrer 27, 2008

L'inversemblant carisma de Nicolauet Gàbia

Tenia hora amb el marit de la Karina, a que em talles les puntes.

Nicholas Cage... ah, quin gran actor. Oh, sí, és força bo.

Per quin extrany motiu hi ha una percepció en el públic multiplex que Nicolas Cage és bon actor? Per què dimonis es creu que té una bona carrera?
Per què encara hi ha gent que paga per anar al cine a veure res seu?
Per què encara es diu que una vegada es va menjar un escarabat de veritat davant de càmera?


Com es veu, un gran actor.

Oju, no és Muchachada Nui:


Nicolau Gàbia, abans Nicolauet Còpula, ha fet de tot, i tot ho ha fet malament. Vejam alguns exemples:

Comèdia
Possiblement les dues primeres actuacions més conegudes van ser les de mitjans vuitanta.

El seu oncle, Francis Ford, li va col·locar el paper de noviastre de la Kathleen Turner a Peggy Sue se casó. Ja no és que la peli fos una versió edulcorada i sosa de Regreso al futuro, és que veure aquests dos palangres interpretant adolescents era de jutjat de guàrdia.

A punt d'estornudar

Es va redimir una mica amb els Coen, en la bizarra Arizona Baby, potser la seva millor actuació. I això perquè el seu personatge era un cartoon, un Willie E. Coyote, la pell que més bé se li adapta.

Amb els anys, ha anat agafant la línia Peggy Sue, seleccionant comedietes romàntiques, en un espècie d'intent de ser el Meg Ryan Man, un cop Tom Hanks va abandonar el càrrec. Hechizo de Luna (amb Cher, per l'amor de Déu!), City of Angels (per la qual tot l'equip hauria de complir condemna a Sant Quintí) o Family Man són mostres deplorables de l'esperit nyonyo del senyor Gàbia. No us perdeu la infame Te puede pasar a tí, ideal per arrujar quan estàs malament de l'estómac.

Cage és el de la dreta

Action Movies
Que La Roca es gaudeixi d'allò més és perquè hi ha una historia d'antifuga carcelària, hi ha la direcció de Michael Bay, hi ha Sean Connery fent el burro a l'estil Conde de Montecristo i hi ha Ed Harris cobrint-se de glòria en un paper de dolent que no ho és tant perquè és un patriota (com Bruce Willis a Planet Terror). Nicholas Cage es dedica a posar cara d'espantat i cantar cançons dels Beatles, per plagiar la mítica escena de Platoon al final, amb aquells braços oberts en plan salvador.

Després d'això, i dels elogis rebuts, Cage va embogir i va començar a acceptar tots els projectes on sortissin com a mínim una dotzena llarga d'explosions, en una espiral decadent de films d'acció que comprenen:

Con Air. O com pentinar-se com un palurdo i envoltar-se d'un càsting que fa caure els collons a terra per omplir dues hores de despropòsit visual i argumental.

Me molo taco.

Cara a Cara/Windtalkers. On se suma al declivi de John Woo, un dels directors més sobrevalorats de la història del cinema. A la primera ens tortura amb un John Travolta que torna a estar en caiguda lliure després de l'incipient éxit de Pulp Fiction. A la segona se suma al carro de pel·lis bèl·liques de la WWII que un servidor no va poder acabar de veure ni fent fastfortward.

La saga de la Búsqueda. El títol original ho diu tot: National Treasure. El nostre home es pentina raro i fa un quiero y no puedo d'Indiana Jones que s'inspira en una atracció de Disney. Mítica l'escena en la que troba, enmig de l'antàrtida, un vaixell templer que feia centenars d'anys que estava desaparegut: clava dos cops de pic a la neu i n'apareix el nom. Bravo.

El Motorista Fantasma. Per aquest film, el nebot de Coppola hauria de romandre per sempre més a l'infern, posant el cul per a que Satan hi aparqui la seva JJ Cobas. Durant anys es va especular que podria ser el nou Superman de Burton (amagueu les criatures!), per acabar interpretant aquest film de merda.

Coses sueltes

Corazón Salvaje. Nicholas, calma, la coca no et fa bé, i l'àcid menys.

Snake Eyes brilla per la direcció de De Palma (malgrat el convencional final), i per aquell primer pla ininterromput on Cage sobreactua fins a dir prou en un casino de Las Vegas.
Sí, és Bob Esponja

Adaptation, que no he vist, però penso fer-ho aviat, on fa de dos personatges bessons amb un pentinat d'estropajo vileda.
Un paio compromès

El señor de la guerra. Que explica la sempiterna història de penediment que tant li agrada a Cage. Pel·lícula sobrevaloradíssima, que intenta ser moderna però es queda en una fàbula moral d'allò més sobada, i que perd gas amb el pas dels minuts.


Thriller
Mirada Zoolander

A El beso de la muerte estava passadíssim de voltes i quilos. Volia fer el seu Uno de los nuestros personal, però es va quedar en macarra d'Aída. La pel·li està força bé, però tant ell com Caruso esguerren les seves escenes, que són gairebé totes.

Amb l'ínclit Joel Schumacher va perpretar 8mm, una còpia de Tesis d'Amenàbar en plan soft-snuff, i li deuria agafar el gustet, perquè després van venir subproductes com 60 segundos (una precuela de The Fast and The Furious), una amb el pitjor Scorsese de la història del cinema o Next (la incursió en el món de Philip K. Dick que faria remoure l'escriptor en la seva pròpia tomba).

Ha treballat amb el Ridley Scottmés mediocre , el de Los impostores. Ja es veu que és un especialista en apropar-se a professionals en hores baixes.

Drama

Crec que la seva bona fama vé d'aquí. Especialment per l'óscar que va aconseguir per Leaving Las Vegas, aquella serie B avorrida que mai hauria d'haver sortit d'un videoclub, i que va destrossar la carrera de l'enyorada Elisabeth Shue (ídol sexual, sí, què passa).

Uh?

A la pel·li que li va donar crèdit no feia més que jeure en un sofà i dir que es volia morir, una mica com Bardem a Mar Adentro, pero per motu propi. Un personatge estúpid en una pel·lícula estúpida.

Volent tornar a emocionar el públic, Cage va demanar-se el paper de bomber en la reconstrucció de l'atemptat de l'11S. World Trade Center la dirigia Oliver Stone... en hores més que baixes.


Per favor, senyor Cage, dediqui's a buscar un perruquer nou i no molesti.

Risto's way

divendres, de febrer 22, 2008

El castell del bosc, de Norman Mailer

No deixa de ser curiós que la publicació de la darrera i mastodòntica novel·la de Mailer coincidís amb la seva defunció. I és curiós perquè a la biografia de l'autor ens assegura que viu a Provincetown, i que poc després de començar la novel·la, el narrador tem que Satanàs el castigui per revelar certs secrets infernals.

El cas és que Mailer mai ha estat contenció (és la nèmesi de Cormac McCarthy), i aquí torna a desbordar amb una història col·losal, plena de detalls, subtrames, documentació exhaustivíssima, que ens apropa a una biografia d'Adolf Hitler.

Però no és Ian Gibson.

Fa temps que tinc a casa un petit llibre que en teoria és una biografia del Führer, publicat per no sé quina editorial vinculada a les SS, durant la Segona Guerra Mundial. En aquell, Adolf és una figura messiànica, preparada des de la infància per conduir amb mà de ferro el Reich, talentosa en tots els aspectes, ja siguin militars, polítics o pictòrics. És un llibre força entretingut, curt, i interessant, propaganda pura.

El castell del bosc en seria l'antítesi. Gran, inmens, atabalador, el darrer treball de Mailer és una biografia que usa la ironia i l'humor molt i molt subtil per enfotre-se'n del personatge més rellevant del segle XX. Ve a ser una espècie de Les coses nazis, però amb tota la potència literària de Norman Mailer, convertint en versemblants un grapat de bizarrades que abarquen des dels pares d'Adolf fins a la seva adolescència.

I aquí trobem un dels problemes de la novel·la. Sovint és massa dispersa, no se centra tant en Hitler com en el personatge del pare, Alois, i costa d'empassar una història que, de ben segur, no interessa la majoria de vegades. Parlo de la part central del llibre, sobretot, en la que es parla de l'afició de l'apicultura d'Alois. Crec que en acabar de llegir El castell del bosc, hom pot demanar el títol d'apicultor, de preparat que en surts. Sí que fan gràcia algunes metàfores, com quan han de gasejar un rusc d'abelles malaltes per salvar-ne un altre de sanes... Però en general resulta la part més avorrida.



El castell... té com a narrador un dimoni que supervisa la infància de Hitler, un recurs molt agraït perquè permet involucrar-se o opinar sobre els esdeveniments que succeeixen. Ens fa creure que les arrels incestuoses del futur Führer (detallades molt acuradament) poden ser un factor positiu per al seu desenvolupament. Li dóna la volta al mitjó en moltes situacions, i també juga amb nosaltres, com quan ens convida a saltar-nos la part de la coronació del Tsar, per si no ens interessa. Això sí, l'explicació del motiu del títol, a l'epíleg del llibre, és patillera fins a dir prou.



Així doncs, es llegeix molt bé, encara que sovint es fa llarg (però mai feixuc), i és un exercici d'antipropaganda tan saludable com divertit.



dijous, de febrer 21, 2008

LMD

LMD s'ha acabat d'escriure el dia 21 de febrer de 2008, a les 9:22 del matí.
Cregueu-me que ha estat emocionant.

divendres, de febrer 15, 2008

Damn, I thought I was closer

Confesso que m'han saltat les llàgrimes. Aquí es veu molt millor.

Per cert, que torna a ser temporada de Lise Charmel. Que la gaudeixin!


dilluns, de febrer 11, 2008

Reflexions per després de la batalla

  • Un equip amb estratègia sempre guanyarà sobre un equip que no en té. De totes maneres, qualsevol tàctica es desmuntarà només començar la partida.
  • Ja no tenim edat per arrossegar-nos per terra. Un cop estirat, t'enganyes pensant que fer de franctirador és més eficaç, quan en realitat no pots ni moure't.
  • Les pedres, rocs i branques provoquen l'anomenat Síndrome del Monaguillo, i et destrossen els genolls.
  • No et refiïs de ningú. La teva cunyada pot tenir les habilitats de John Rambo.
  • Ningú que s'amagui darrere un arbre ha d'assegurar-se que el tronc és més gruixut que la seva silueta.
  • És bo dosificar la munició, però de vegades és molt eficaç disparar com un boig cap a l'enemic.
  • Sempre hi ha algú que acapara els trets de l'altre equip: aprofita-ho.
  • Córrer endavant sempre és millor que amagar-se. Aquest és un axioma que Ronaldinho no ha sentit mai.
  • Hi ha parts del cos que no sabien que existien fins que m'han començat a fer mal.
  • Les boles verdes no tenen sabor de meló, com les grogues no el tenen de llimona.

dimecres, de febrer 06, 2008

Prohibició

La megafonia del metro repeteix cada cinc minuts: Recordem que està prohibit baixar a les vies.

A la cuina de casa hi tinc un post-it on hi he escrit: Recordem que està prohibit posar la mà al foc.

A la finestra hi he penjat un quadro, amb la inscripció: Recordem que està prohibit tirar-se daltabaix.

En el cotxe duc un CD on es repeteix, entre cançó i cançó, la següent lletania: Recordem que està prohibit llençar-se amb el vehicle per un barranc.

M'he tatuat a l'avantbraç la frase: Recordem que està prohibit beure's la benzina del sortidor.

I cada cop que pixo, veig que la mà esquerra hi diu: Recordem que està prohibit, i a la dreta tallar-se la titola.

diumenge, de febrer 03, 2008

Contrarrellotge

Escric cada matí amb una data límit, que s'apropa molt ràpidament.
Mentrestant, Ronya Mortis s'actualitzarà menys que de costum.
Gràcies per la paciència.