dilluns, de març 31, 2008

Las náuseas de Angelino

La viva imatge de la infàmia televisiva. No és teleporqueria, és gasòfia enregistrada i emesa sense contemplacions.
El programa de sobretaula de Telecinco, amb la pneumàtica Carmen Alcayde, té tots els números de durar quatre dies. Literalment. De divendres no passa.

L'Alcayde, sense guió ni tenir clar on mirar, es frega les mans perquè no sap què fer amb elles (obvieu acudits fàcils, ja me'ls sé) i intenta que un post-adolescent homosexual amb acné, pentinat d'escarola i ulleres de Berto Romero comenti l'actualitat amb gràcia. Una revisió horrenda d'aquell nefast Pecado original.

Les intervencions de l'engendre aquest provoquen repulsió immediata. Los espectadores se van a enamorar de él, van dir els productors. Si dins la definició d'espectadores s'inclou la de "persona o persones amb irrefrenable comportament homicida que ve acompanyat d'una forta dosi de sadisme i crueltat", sí, s'enamoraran d'ell.

El programa es basa en trucadetes presuntament hilarants a la COPE o a l'Episcopat de Tenerife, en gags interpretats per nens amb evidents signes d'oligofrènia, i en la Carmen Alcayde tapant-se les cuixes tota l'estona mentre ignora la coliflor que té com a presentador.

El highlight és d'allò més burro. Repartir bitllets de cinc euros en una plaça de poble de l'Espanya profunda. Bravo.

Qualsevol llúdriga lobotomitzada sabria que un programa que es bateja com a "Las gafas de Angelino" no té futur.

PS. Gipsy kings strike back, right here, right now:

Escenes eliminades (que no saben que ho són)

El doctor Malcom Crowe es lleva pel matí ja vestit amb la roba de sempre, i se'n va a la dutxa. Per molt que ho intenta, l'aigua no surt, així que decideix anar a la feina sense rentar-se.
Els autobusos no s'aturen a la parada quan ell aixeca el braç, i no li queda més remei que anar-hi caminant. Però s'està fotent cada cop de més mala lluna perquè la gent no s'aparta quan passa pel seu costat. Ningú li obre quan pica al timbre de la porteria, i ha d'esmunyir-s'hi aprofitant que el correu comercial aconsegueix entrar.
Ni el truquen, ni rep cartes. S'avorreix i decideix ajudar a un nen amb problemes que s'ha trobat en una església.
Per la nit, en tornar a casa, para al forn i intenta comprar una barra de pa, però tothom se li cola i ha de desistir. Malauradament, la cuina no s'encén i no responen a Telepizza, i ell nota que el forat del seu estómac és cada cop més gran.
Es connecta a internet però no hi ha missatges a la bústia de correu, ni comentaris en el blog, que no actualitza des de que el van disparar.
Emprenyat, se'n va a dormir i es cobreix amb els llençols. Només li falta una bola lligada amb una cadena al tormell.
Maleïda vida moderna.

divendres, de març 28, 2008

Els millors fores de joc, cantats per Joan Maria Pou


Inclou els següents temes:

1. Anul·lat, anul·lat
2.
On era Màrquez?
3. No ho tinc clar

4. Ha xiulat abans

5. Però què s'ha pensat?
6. Es que no corren
7. Jugant amb foc (featuring Jordi Costa)
8. Colla d'estaquirots
9. L'única ocasió


I de bonus track:

10.La rematada i el gol.

dimecres, de març 26, 2008

Els crims del museu de cera

Benvinguts, estimats visitants,
agafeu-vos fort a aquells a qui tingueu més a prop, perquè esteu a punt d'entrar en una autèntica galeria dels horrors, una experiència terrorífica construida a partir dels cadàvers de velles glòries, que us glaçaran la sang...



El Museu de Cera roman congelat en el temps. Ubicat en un antic edifici, eclipsat pel turístic (i car) bosc de les fades, us rebrà amb dues figures de les més modernes que trobareu abans d'endinsar-vos-hi: al terrat un superman escanyolit i un C3PO vigilen que pagueu els set frodos i mig que costa l'entrada.

L'únic que ha canviat en els darrers trenta anys és el tipus de moneda. Abans pessetes i ara euros, tota la resta continua igual que quan es va inaugurar.

El criteri de les primeres sales és críptic. Pau Casals, Lady Di i Teresa de Calculta agafades de la mà, al costat d'un tal Sarasate i d'un Ataualpa no sé qué. El Cant dels Ocells es barreja amb rialles infantils que broten de les parets. La Caputxeta Vermella és una barreja de Madeleine McCann i una tarada d'Hostel, i Alicia (la del país de les meravelles) sembla un cant a la pedofília. Miguel el Travieso (que jo pensava que era Daniel) és un noi del seu temps (entenent que ens hem quedat atrapats a la revolució industrial).

La gran sala central del museu pivota al voltant dels polítics. Hi ha l'última adquisició, una Camilla Parker Bowles asseguda al costat d'un jovencell príncep Carles. Tots dos ben rossos. La resta, com ja de costum, són figures col·locades per un cap de protocol bipolar. El guinyol de Iàsser Arafat al costat de Jordi Pujol (amb vint-i-dos anys), Josep Tarradelles, una foto d'Alfons XIII, el general Franco ben tieso i el Gañan interpretant el rei Joan Carles mirant-se fit a fit amb la Juliet de Lost (crec que és Doña Sofia).




Sense més ni més, Churchill, Rommel, Hitler i un senyor que sembla el dolent del Caso Bourne, a una banda, i Fidel Castro, Francesc Macià, Mao Tse Tung imitant Chiquito, Doc Brown i el Che sense coll a l'altra.



Aquí hi trobem la flor i nata de la societat catalana, els highlights del nostre país. Anselm Clavé, Jaume Balmes, Jacint Verdaguer, Isaac Albéniz, Madame Curie, Albert Einstein... bé, el concepte català és estrany, però queda colgat per un allau de fisonomies variadíssimes. De fet, tots els caps són calbs i barba leninista, fins i tot les dones. El look renaixença és el que es porta entre els cadàvers momificats del museu.

Per si n'hi anés algun que no s'assemblés al seu homòleg del món real (més enllà del fet que la majoria no s'assemblen perquè estan descomposats i plens de cucs en una caixa de pi, a dia d'avui), hi ha petites pistes que us ajudaran a entendre el personatge. Sota Bocaccio, per exemple (cert és que tothom té la imatge de Bocaccio al cap i per tant resulta difícil reproduir-lo amb fidelitat sense que ningú se'n senti decebut) hi ha un llibre gordo de petete on es llegeix la inscripció "BOCACCIO".



Així, anireu passant sales on us trobareu el Quixot al costat d'Alfredo Kraus (que també podria passar per Van Gogh) i Marco Antonio amb una Cleopatra de mugrons ben rígids. Ara bé, trobar-se el fill bastard de Julio Iglesias i Marujita Díaz vestit amb lycra vermella al costat d'un cartell del Molino pot ser mortal. Està amagat darrera una porta i al costat d'una escala, i la seva visió ha causat víctimes.

L'apartat cinematogràfic és esgarrifós. Indiana Jones amb un barret de Pepe Isbert i una espasa de pastís de noces al costat d'un Marlon Brando tipus ultracós. O Una senyora anorèxica disfressada de Charlotte al costat de la Celèbriti de Richard Gere (Muchachada nui, Nui!). Pareu atenció a les monstruoses faccions de Julia Roberts, aka Sadako, que no us deixaran dormir ens unes quantes setmanes. Allà al fons, la qui diuen que és Sara Montiel, de peu dret al costat de Hemingway (que és cagat a Sean Connery).



Però la felicitat no és completa si no tornem a la nostra terra, i aquí hi ha els dos catalans universals: Joan Manel Serrat i Núria Feliu. Són els qui s'amaguen dins d'aquestes dues figures, clar, mentre sona (una altra vegada) el cant dels ocells.



Com si no en tinguessiu prou, ara comença el terror: atracadors dels anys cinquanta en una sucursal bancària, amb una caixa forta amb certificat d'autenticitat; o el corredor de la mort, on hi ha un cartell penjat on s'hi pot llegir "Maneras de matar", i hi ha quatre fotos en blanc i negre d'execucions de quan la guerra de Corea.

Homes de les cavernes (que tenen el mateix motllo que el Che), pirates morts per terra, astronautes, sirenes, Ramon Llull, Jaume I, el timbaler del Bruc, formen part de l'imaginari d'aquests passadissos on temereu quedar-vos atrapats per sempre més. Us endinsareu en un submarí del capità Costeau, o en una nau espacial, per anar a raure a l'esclat final de l'espectacular Star Wars. Sí, benvolgudes víctimes, hi ha una petita porció de l'univers que George Lucas ignora, i es troba aquí dins. Paco de Lucía com Han Solo, i una Nancy gegantina vestida d'alumne de primer de judo, són els protagonistes d'aquesta particular versió de la guerra de les galàxies. Els acompanyaran ET, una princesa Leia de seixanta-quatre anys, un gos mutant enorme que sembla ser Chewbacca, un cub de Dixan de metre i mig d'alaçada pintat de R2D2, i per darrera l'emperador Palpantine amb barnús i rodant amunt i avall penjat d'una perxa.



Si heu sobreviscut a aquest viatge temporal monstruós, la criatura de Frankenstein s'acomiadarà de vosaltres fent unes flexions. Sortireu al carrer i respirareu alleujats. Però no tornareu a ser els mateixos...



Ha, ha, ha, ha (risa malèfica per acabar el post i que en català porta les h al davant per la qual cosa sembla més pròpia d'un tartaja que d'un geni del mal).




dimarts, de març 25, 2008

Feng-shui policial

Els Mossos d'Esquadra tindran un certificat de qualitat per garantir les condicions de qualsevol detenció

El conseller d'Interior, Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat, Joan Saura, ha anunciat avui que els Mossos d'Esquadra tindran abans d'acabar la legislatura catalana un certificat internacional de qualitat ISO per procedir correctament amb un detingut des de l'arrest fins a passar a disposició judicial


clac
-Hola, bona tarda, amb el senyor Dieguito, sisplau?
-Servidor.
-Miri, truquem de la Policia de la Generalitat-Mossos d'Esquadra, li parla Ramon Veciana, amb número d'agent 23.456. Que podem destorbar-lo uns minuts?
-Sí, sí, claro. ¿Qué es lo que quieren?
-Senyor Dieguito, li comuniquem que hem de passar a detenir-lo durant el transcurs d'aquesta setmana.
-¿Y eso?
-Se l'acusa de robatori amb violència i intimidació en una entitat bancària fa cosa d'un mes. Recordi que té vostè presumpció d'innocència, però hauríem de passar-nos un dia d'aquests per arrestar-lo i conduir-lo fins a les nostres garjoles.
-Uf, pues me pilla en un mal momento...
-No voldríem destorbar-lo gaire. Com li aniria aquest divendres?
-No, el viernes no, que luego me paso el fin de semana en los calabozos y me da pereza.
-És clar, entenc. El dijous? Podríem aconseguir que passés al jutjat divendres i aquella mateixa tarda ja seria a casa.
-El jueves tengo un atraco.
-Ah, clar... esperi... em sap greu, però abans no podrà ser, tenim la setmana molt ocupada.
-Pues si no pueden no hace falta que vengan.
-No, no. Si no és molèstia. Però sobretot no volem interrompre la seva llibertat de moviment.
-Muchas gracias, agente.
-A veure... on atracarà el dijous?
-Tenía pensado una farmacia en el Guinardó.
-Cap a quina hora?
-A las ocho de la mañana.
-És vostè un matinador! Li recomano que ho faci més tard. A aquella hora encara no tenen prou diners. Si l'atraqués cap a les... dotze del migdia, podríem passar-lo a buscar a la sortida.
-Bueno, no está mal. ¿Con qué coche?
-El mampara que ens consta que ja coneix.
-No, no. Que ese tiene los asientos muy duros, y además huele mal.
-No tenim cap altre lliure per al dijous a aquella hora.
-¿Y si se pone uno de los agentes detrás y yo voy de copiloto?
-...
-Me sé el camino, podría ir guiando.
-D'acord. Ho he consultat amb el sergent i diu que cap problema. Que vostè va davant i un dels agents darrera, encaixonat.
-¿Llegaría a tiempo para comer?
-A les nostres instal·lacions hi ha cuina les vint-i-quatre hores.
-¿Qué tienen el jueves?
-Paella.
-¿De marisco o de carne?
-...
-Es que no me gusta la carne, ¿sabe?
-Em diuen que és de conill.
-Buf, que me sienta muy mal.
-Farem el possible per canviar-la per marisc.
-Perfecto. ¿Y de postre?
-Macedonia o mousse.
-¿La mousse natural o de limón?
-Com vostè vulgui.
-De limón, por favor.
-D'acord... a veure, dijous al migdia, paella de marisc amb mousse de llimona... quina garjola vol?
-Cualas tienen libres?
-Tenim les individuals amb catifa de cànem i llums indirectes que afavoreixen el feng-shui... i ens queda lliure la presidencial.
-¿Y esta como sale?
-Està força bé. Ve equipada amb advocat de pago, jacuzzi, la Xbox 360 i una asurtida col·lecció de cinema pornogràfic en DVD.
-¿Pero es más cara?
-No, està de sort. Aquesta legislatura tots els costos a càrrec del Departament d'Interior.
-Pues cogeré esa.
-Molt bé, senyor Dieguito. Aleshores l'esperem el dijous?
-Sí, sí, claro.
-Fet. Que passi una bona setmana, senyor Dieguito.
-Igualmente, agentes.
clac

diumenge, de març 23, 2008

Cinc hores amb Benjamin Linus



-T'agrada l'ópera, Abraham?

- Elvis, aquestes pastilles et calmaran dels nervis.

-Ja li preparo el bany, monsieur Marat, que té massa preocupacions al cap.

-Ets el millor jugador del món. Jo de tu m'ho prendria amb més calma, Ronnie.

-Deixa conduir a la teva filla algun dia, Grace.

-Són quatre paperots en un hotel sense vigilància, Richard. De veritat creus que és mala idea?

-...a més, a les Azores s'hi menja tan bé...

-Tu quan agafis el Porsche, James, apreta a fons que aquest trasto vol canya.

-I digues, no et sembla que sí que fan una mica de mala olor, Adolf?

-Charles, totes les teves festes acaben igual. Per què no dones un cop d'efecte i invites la Sharon, que està prou bona?

-Saps la de ninos que pots fer amb una nova trilogia, George?


divendres, de març 21, 2008

dimarts, de març 18, 2008

Hola, sóc Penélope Cruz i no ets digne de mirar-me. O a cagar amb tanta tonteria.

Follo a cascoporro con mis compañeros de reparto, pero no mereceis hablar conmigo

Per què els actors espanyols que tenen una mínima repercusió mediàtica es creuen Deus Totpoderosos? Per què uns mindundis sortits del no res de cop i volta aixequen el vol i es desentenen del món? Per què no tenen el més mínim sentit de l'humor? No vull entrevistes, enfoca'm només del costat bo, aquesta pregunta no toca, no et penso explicar cap acudit...

Soy Paz Vega y anunciar helados es la cima de mi carrera: odiadme.

Gràcies a DCAB per portar-nos els següents videos del programa de Jimmy Kimmel, que demostren que el sentit de l'espectacle i l'autoparòdia a l'altra banda de l'atlàntic està a anys llum del nostre star-system de merda (cosa que ja sabíem, però que aquí es fa palesa de forma humiliant).

I'm F*^cking Matt Damon

I'm F*^cking Ben Affleck

dilluns, de març 17, 2008

Sensibilitat poètica

Promet arrassar aquest Sant Jordi. Una barreja de haikus, poesia avantguardista i rimes alexandrines. A tall d'exemple, i per què aneu obrint boca:

T'arrancaré la pell de la cara,
la usaré com a esponja de bany.
Tindràs sort, cadàver en la inòpia:
gairebé no em dutxo mai.



O aquest altre, dedicat a Jennie Garth:

90210 van ser les matxacades
que tu vas motivar-me.
M'he menjat Brandon,
Dylan és la catifa del rebedor,
i tu ets un record d'adolescència
esdevingut múscul.


I un darrer, que Alejandro Sanz musicarà per al seu nou disc:

Dos eren dos els famosos contrincants,
que de tant donar-se d'hosties,
en el ring van fer-se amants.

Brainstorming (sense Tommy Lee Jones)

És temps de sequera.

Parlar del Barça , comentar els resultats electorals, penjar l'enèsima versió del Chiki-chiki... qualsevol post d'avui seria no només repetitiu, sinó avorrit. Hi ha tants blogs, i amb idees tant bones, que qualsevol cosa que es pugui dir ja s'ha fet... i millor.

Em fa mandra parlar de l'exposició "Assassinat al museu", on s'ensenyen les tècniques de la policia científica arran d'un crim, al Museus de Ciències Naturals de Barcelona. Que està molt bé, però haver de fer cua darrera de la canalla per comparar dues putes empremtes carrega. I total per que al final m'en vagi sense entendre el mòbil de l'assassí (també és cert que no vaig fer ni un sol interrogatori en la sala dedicada perquè: a) no hi ha càmeres que vigilin que no es vulneren els drets dels sospitosos, b) hi ha massa gent amuntegada com per escoltar res), i esgotat d'esquivar families senceres intentant fer-li l'autòpsia a un maniquí.

També volia escriure alguna cosa sobre Tommy Lee Jones i el seu ferri codi d'honor, però no passaria d'una línia: Tommy Lee Jones segueix un ferri codi d'honor.

Segueixo un ferri codi d'honor

Per aquesta raó, i amb tota la patilla, obro un fòrum d'opinió per tal que la protomàfia bloguera aporti idees per a futurs temes i posts a tractar. Seran considerats i els faré si em dóna la gana i disposo de prou temps.

Els requisits són els següents:

1)Que no sigui penjar videos de Youtube.
2)Que no demanin molt feina de tractament d'imatges i/o dibuix.
3)Que es pugui escriure en dos minuts.
4)Que no figurin entre els top tags de Technorati.

5)Que facin gràcia.



Es valorarà:

1)Que tractin temes històrics.
2)Que surtin personatges famosos.

3)Que es maltractin personatges famosos històrics.
4)Que hi hagi sexe.

divendres, de març 14, 2008

Contra Chikilicuatre


Sí, amics, ja està vist que en aquest país si fas gràcia a molta gent hi ha prohoms que t'intentaran convertir en un desgraciat.

I no parlo de l'estàblixmen mediàtic pedrojotil i anàlogs, no. Em refereixo als crítics i captadors de tendències ultracools que aposten per la música i no per l'espectacle de masses. Gurús de la modernitat que ens il·luminen amb el seu far. Titellaires del Silenci? i el Loops.

Parlo de gent com Ramon Vendrell, que en el suplement EXIT del Periódico d'avui, carrega les tintes contra el personatge interpretat per David Fernández. I comença així:

1.El Brikindans

"Hi ha gamberrades que comencen sent divertides i al final deixen els seus artífexs amb el somriure congelat a la boca".



Així que tu eres el típic rajat de la classe, aquell que xerrava abans que ningú quan el professor preguntava qui havia deixat la tifarada dins el calaix de la seva taula. El que reia mentre s'imaginava la maldat, però després assenyalava amb un dit amenaçador, el molt xivato.

2. El crusaíto

"Andreu Buenafuente s'ha comportat al més pur estil abusananos (...) Un símil dramàtic: tancs versus estudiants a la plaça Tiananmen."


Argumenta que recolzar Chikilicuatre des del seu programa de La Sexta ha esclafat les oportunitats de qualsevol altre participant. TVE tenia la paella pel mànec, Ramon: si no volia que passés el que ha passat, hauria d'haver seguit usant la dedocràcia, com fins ara, que ben malament que li ha anat. Audiència mitjana de TVE, sobre el 17% de Share; audiència mitjana de La Sexta, sobre el 4%.

No sé en quina assignatura ensenyaven a construir comparacions i metàfores, però ha quedat ben clar que la devies suspendre. Comparar la merda d'Eurovisió (un festival que fa 30 anys que ha perdut el nord, i que pocs es prenen seriosament fora de les nostres fronteres) i la gala de fi de curs que va haver de presentar la pobra de la Raffaella Carrá amb els estudiants xinesos sent massacrats pels militars del règim em sembla ja no desproporcionat: ridícul.

3. El Maikelyason

"(...)la figura de freak ha perdut definitivament la seva capacitat de subvertir, sorprendre, divertir i conmoure."


Com si això hagués passat aquesta setmana. Fa anys que tothom usa el mot freak sense saber ben bé per què. És com guay, o txatxi, o digamelon. Ja passarà. Ara tot és freak, freak, freak. Freak per aquí, freak per allà. Saps que la paraula freak s'ha buidat de contingut quan l'Angie Càrdenas recorre a ella tres o quatre vegades per programa des de fa un lustre. No ho ha fet Chikilicuatre. Perquè Rodolfo ni tan sols és freak. Rodolfo és un puto personatge. Segur que devies aplaudir la Cubana quan feien aquell metateatral Cegada de amor, i creies que era el no va més. Doncs Chikilicuatre no és més que una versió myspace de la Cubana, Ramon.

4. El Robocop

"Finalment, Rodolfo Chikilicuatre, els seus cervells i també els seus votants han tancat tot el pas a La Casa Azul i La Revolución Sexual. Això és, un acudit malsà ha impedit que tingui més projecció una bomba pop que celebra la vida".


O sigui que és això. Que no han guanyat els que t'agraden. Haver començat per aquí: a això se li diu mal perdre.
Pensa que, independentment de la qualitat de la cançó de La Casa Azul (no jutjo si és bona o dolenta), de ben segur el seu lloc no era Eurovisió.
La Casa Azul seguirà traient discos, farà bolos, es queixarà del top manta i sortirà en programes musicals de les tantes de la matinada. Farà tot el que fan els grups amb un cert suport mediàtic, que sí que el tenen encara que donis a entendre que són alternatius.
Rodolfo Chikilicuatre farà que Eurovisió sigui més divertida. No ens prenguem tant seriosament aquestes bajanades, per favor, Ramon. Que hi ha més dies que llonganisses per a escoltar música, riure, perrear o aprendre a fer comparacions.

dijous, de març 13, 2008

De tot cor, d'Andreu Martín


Coincidint amb la desaparició del tomate, Andreu Martín se n'en fot del món de la premsa rosa i punyalera que envaeix les graelles. De tot cor, guanyadora del Premi Alfons el Magnànim d'enguany, presenta una variant en el gènere preferit de l'escriptor barceloní.

Tiaguín Moltó, periodista del cor vingut a menys, és assassinat en la primera plana de la novel·la. Tothom era enemic seu, però només una persona l'ha matat. Ja tenim el misteri endegat, com en el Cluedo, però amb flaixos.

Andreu Martín té un estil inconfusible: diàlegs ràpids, versemblants, acció sense pausa i equilibri entre els personatges policials i els criminals, i a De tot cor no n'hi falta cap. Pero a més ara hi ha afegit una ambientació diferent.



Sense acabar de deixar les màfies del narcotràfic enrere, se centra en els periodistes i carronyaries de sobretaula. Si bé això és un encert (i la principal atracció de la novel·la), de vegades perd força per la manca d'identificació de personatges o mitjans en la vida real. Se'ns parla un parell de vegades de la Pantoja o Farruquito, però suposo que per problemes legals aquests són els únics noms reconeixibles. La resta són creació pura d'Andreu Martín, i per molt que m'hi esforçava no hi acabava de veure l'Ana Rosa, el Mariñas, el Cantizano, el Santi Acosta, la Campos, el Jorge Javier ni ningú. Els personatges periodístics (encapçalats per l'Eduardo d'Assís i el Pepe Baza) em resulten freds, vagues, massa maniqueus. Els policies són els clàssics de tota novel·la de Martín: gent curtida i que n'ha vist de tots colors. Els famosos sospitosos es conten per legions, i de vegades t'arribes a perdre de tant de nom i tanta informació. L'assassí/na... millor que ho descubriu per vosaltres mateixos.

Un dels punts forts del relat és que el punt de vista és fragmentari, i es reparteix en retalls de diari, diferents novel·les que han versionat els fets, dietaris personals, contes curts metafòrics... i la visió personal d'un dels protagonistes, que és el que ha fet el recull.

M'ha agradat força que el retrat robot tingués un paper més o menys important en la resolució del cas, o la picada d'ullet a la llibreria Negra y Criminal.

De tot cor és una novel·la entretinguda, diferent pel tema que tracta, però amb l'esquema clàssic del gènere negre. És llegeix en un tres i no res, i resulta simpàtica. Menys per a Tiaguín Moltó, que l'ha dinyada a les primeres de canvi.

dimarts, de març 11, 2008

L'inversemblant doble de Nicolauet Gàbia

Doncs sí, amics, si fa uns dies parlàvem del bon jan de Nicholas Cage, aquesta setmana ens sorprèn amb un doppelganger. Com Hitler, Franco, Axel Rose, el Dalai Lama o Jordi Hurtado, Nicholas Cage té un doble que el substitueix en les situacions més perilloses. L'impostor, en aquest cas, és un tal Paolo Calabresi (nom de carregar fundes de violí per la Via Trajana), i s'assembla tant al nebot de Coppola com aquella anorèxica llardosa que fa de doble de la Letizia.

Si us assembleu a algú i teniu una estona lliure, passeu-vos pel Bernabeu. Veureu el partit des del palc, us cantaran una cançoneta a capel·la, us regalaran una samarreta i una tarja de crèdit a nom del famoset. Feu com aquell que provava cotxes de luxe fent-se passar per Beckham.

Call center, de Marc Angelet

També és mala hòstia que els sis únics minuts que ha plogut a Barcelona en els darrers mesos ens enganxessin arribant al Teatre del Raval, una sala petita que desconeixia i que facilita la interacció amb l'espectador.

Així que, amb olor a humit, la roba xopa, una tarda de diumenge depriment de foscor, escrutini electoral i derrota blaugrana, la cosa no pintava bé.

Afortunadament, vam riure de gust l'hora i mitja que dura Call Center.

No teníem ni idea del què anava, més enllà que era sobre una central de telemàrqueting; i no coneixíem cap actor, escriptor ni director. Era una mica una jugada a cegues, i el resultat no va poder ser més gratificant.

Call center és un capítol esbojarrat de The office barrejat amb Glengarry Glen Ross. La vida de merda de cinc treballadors i un coordinador d'una oficina de recepció de trucades per a uns canals de televisió per satèl·lit, que s'encarreguen d'enganyar el client per a que no es doni de baixa. Comença a un cert costumisme, recorrent a aquest tipus d'humor basat en la vida qüotidiana, que funciona bastant bé. Una mica en la línia de monòleg buenafuentí (traduït en personatges i diàlegs) i força del Para ti que eres joven. L'aposta del director és d'anul·lar qualsevol engruna de tensió dramàtica: es carreguen les tintes en l'humor. Això fa que no hi hagi baixades en el sarcasme i la ironia, però sí que es perdi la construcció dels personatges, reduïts a simples arquetips.

Un dels millors encerts de Call Center és que constantment trenca la quarta paret. Amb una escenografia tan simple com dues taules i uns micros tipus Madonna, l'espectacle t'acaba introduïnt amb cops d'efecte com el de les classes de televenta, el trajecte en metro, l'escena del pallasso al telèfon o les trucades desesperades dels clients. Cal destacar l'orwelliana escena de l'entrevista dels de Qualitat, sensacional. A això hi contribueix l'excel·lent paper dels actors, que compleixen amb el que se'ls demana, i faciliten la identificació de la platea amb ells. S'ha de reconèixer la versatilitat de Clara Puerto, Iñigo Araburu, Carles Goñi, Joan Dausà, Oriol Roca i Gema Sala.

En l'apartat negatiu, que hi és, trobo una certa davallada cap a l'esperpent en el tram final de l'obra. Es passa d'un cert "realisme" a una barrabassada sense que hi hagi cap sol·lució de continuïtat. Des del moment de les llums estroboscòpiques (que per a mi és el final de l'obra), el text decau en una sèrie de tonteries inversemblants i esbojarrades que (si bé provoquen alguna que altra riallada) espatllen el conjunt de Call Center.

Però deixem les coses clares: molt millor que veure Ronaldinho i Henry arrossegant-se pel camp, i més divertit que les interpretacions dels tertulians de torn sobre el resultat electoral, Call Center és una sorpresa i una comèdia que aconsegueix el que es proposa: fer-nos passar una estona rient.

diumenge, de març 09, 2008

Recompte de vots

Hi ha imatges poderoses, universals, que farien les delícies de Carl Jung. Fa anys que la visió d'aquest home cremant-se les pestanyes per llegir un vot a Florida m'acompanya cada cop que sento a parlar d'eleccions. De tots els milions de fotografies que podem arribar a veure al llarg d'una vida, quina és la raó que fa que aquesta en especial se'm tatuï a la retina? Quin secret hipnòtic amaga la mirada d'aquest pobre desgraciat? Per què es va comprar ulleres si hi veu millor sense? Es fa ell mateix la manicura si no s'hi veu tres en un burro? En boca tancada no entren mosques? Sigui com sigui, aquest clon de Jeffrey Tambor sap com fer evolucionar un personatge en només un parell d'instantànies. Com en saben, els americans, de fer espectacle...


I aquí, l'home, emprenyat que encara es segueixi amb la brometa després de tot aquest temps:

divendres, de març 07, 2008

Western


No m'agraden les pelis de l'oest, diu molta gent.

Mentida.

T'agraden.

El que no t'agraden són els barrets i els rodamons, els cavalls i els indis, les diligències i els saloons.

Però el western és tan dins de la pell de tothom que de vegades resulta difícil distingir-lo. Però hi és.

El western és la lluita de l'individu, els ideals defensats fins a les últimes conseqüències, la dualitat enfrontada sota el sol del migdia. El western és el millor i el pitjor de l'home, els extrems en conflicte, la frontera, el canvi, l'evolució, la mort.

No tornis a dir que no t'agrada el western. O no hi haurà lloc per a tu en aquesta ciutat, foraster.

dijous, de març 06, 2008

FC Dharma


Atenció, aquest post és una analogia.

Analogia: Relació de semblança entre coses diverses, relació entre dues o més coses que tenen quelcom de comú, semblança de relacions

La primera temporada de Lost va ser tot un esdeveniment. Un grup d'actors en estat de gràcia, uns capítols espeterrants, tensió al davant, a l'illa, i al darrera, en els flashbacks. Hi havia el monstre negre i els ossos polars, i la crítica i el públic es van posar d'acord en aclamar-la. Lost era una màquina imbatible que va deixar qualsevol altra competidora per terra.

Però després es va agradar massa, i va començar a embrancar-se en filigranes i subtrames estèrils que no duien enlloc. No només perdia espectadors, sinó que hi havia capítols en que no passava res, la trama no avançava, i els més fidels ens començàvem a desesperar. Els protagonistes, per la seva banda, cada cop eren menys decissius en la trama (Kate està bona però... què aportava el seu personatge? I Jack tenia algun objectiu?). I alguns dels secundaris només feien que entorpir l'argument (a qui li agrada la trama dels coreans?).

De tant en tant hi havia un bon capítol, que feia trempar, però l'alegria es diluia ràpidament amb el següent, en un avorriment mortal o un guió decepcionant.

Sense un rumb fixe, tant a la segona com a la tercera temporada es van fer incorporacions. Desmond, que va començar com qui no vol la cosa, és un dels personatges més importants del repartiment. Però sovint desapareix massa capítols. D'altres fitxatges il·lusionadors, com Mr. Eko o Ana Lucía no van passar d'una sola i frustrant temporada: la temporada en què Lost s'ho havia de menjar tot i va acabar sent una sèrie frustrant.

Ara que es demostra que les seves competidores directes (com Prison Break o, sobretot, Herois) han resultat un bluff, un intent de còpia que no ha donat els fruits desitjats, sembla que Lost torna a agafar forces.

Els espectadors tenim por: la seva irregularitat hi juga en contra. Adés pot tenir el millor episodi de la sèrie, adés pot fracassar amb un capítol horrorós. Però Lost segueix viva, i nosaltres ens la seguim mirant, per saber com cony acaba tot aquest misteri dels collons.

Forza Roma!

dimecres, de març 05, 2008

Campanya electoral (amb comentaris dels espectadors)

Passejant pel carrer Princesa (bé, no passejava, anava a treballar) em topo amb aquest cartell.
El bigoti desclassat, la mirada trista i les galtes caigudes. Ulleres de la transició i camisa de quan van fer liquidació al Sepu, el líder del PCPC (no farem bromes geeks) demana el vot. Quanta gent hi confiarà? Quins resultats tindrà? Quina esperança guarda aquest home, que les deu haver vist de tots colors?

A boli, algú hi ha escrit: "Vótelo, que se nos muere" i "Partido Domino".

D'altra banda, quan treguin l'edició especial en DVD de ·REC, en l'apartat de comentaris del director i tal, podrien incloure una pista amb totes les tonteries que Rajoy ha anat dient sobre la Niña. Veure la Niña Medeiros amartellant Manuela Velasco mentre Mariano va dient allò de "shigo teniendo esha niña en mi cabesha" serà una experiència aterridora de veritat.

Aquest ha estat un espai gratuït de propaganda electoral.

diumenge, de març 02, 2008

Things that grandchildren should know, de Mark Oliver Everett


No sóc gaire de llegir biografies. Potser és que em canso massa ràpid de seguir un sol personatge. Potser és que poca gent m'interessa tant com per dedicar-li temps. De polítics, ni pensar-ho. D'actors o actrius, m'hauria de cridar molt l'atenció. De cantants... El Cròniques Vol. I de Bob Dylan era tot un exemple de bona biografia: una vida completa, narrada magistralment de forma no cronològica.

Admiro Mark Oliver Everett com a músic. D'ençà que en vaig sentir el Beautiful freak, vaig connectar-hi de ple. A mida que han anat passant els anys (deu, que no són res i són tot un món), la seva música ha anat creixent i m'ha anat acompanyant en els moments bons i en els dolents, fins que un dia vaig fer-me seva l'Hey man, now you're really living.

Things Grandchildren Should Know és un repàs que el mateix E fa a la seva vida, als quaranta pocs. Precipitat? E se sent afortunat d'haver arribat a aquesta edat, de ser encara viu, i vol deixar per escrit el que sent i com és, perquè dubta que els seus nets arribin a conéixer-lo mai. de fet, encara no té fills, però és un pas que li agradaria estalviar-se.

Les coses que els nets haurien de saber està estructurat en tres parts: una primera on ens narra la infància i adolescència, una segona que és el corpus de la seva obra i una darrera que constitueix una reflexió sobre tot plegat, mirant cap al futur, sigui quin sigui.

Fill d'un geni de la física quàntica que va morir d'un atac de cor i amb qui només va tenir contacte en treure'l del llit per intentar reanimar-lo, i d'una mestressa de casa que acabaria agonitzant d'un càncer terminal horrorós, i germà petit d'una drogodependenta que va intentar suicidar-se dotzenes de vegades fins que ho va aconseguir, Mark Oliver Everett s'ha hagut d'acostumar a viure amb la mort. Fins i tot una cosina i el marit, assistents de vol, van morir en l'avió que es va estavellar al Pentàgon. O un amic va patir una sobredosi mortal a Melbourne el dia que ell, en una entrevista televisada, deia que l'heroïna australiana era de les millors.

El primer acte del llibre és un pel decepcionant. Segurament és perquè ja coneixia alguna de les històries, i que les que no coneixia no són gaire diferents de qualsevol altre adolescent inadaptat. Un freak, un nerd, que tocant la bateria aconsegueix canalitzar sentiments i fer-se popular. Vida familiar i amors amb noies esbojarrades.

Però el gruix de Things... és realment interessant. El procés que va dur-lo de ser un no-ningú a una estrella del rock, i després un tipus rar, és apassionant i ple de paradoxes. Mica a mica veus com E lliga la música a la seva intimitat, com evoluciona en funció d'allò que li va passant. Com a cada gran notícia (un bon contracte, una gira, els primers hits) hi ha un revers en una morts familiar o una decepció personal. E no arriba mai a gaudir del tot del present, perquè aquest s'entesta en esguerrar-li les alegries. Mark Oliver Everett desvetlla les claus per entendre els seus discos més enllà de la indubtable qualitat musical, i ens revela els moments en què certes cançons van ser escrites, o com la majoria d'elles han estat enregistrades al sòtan de casa dels seus pares. Ens parla de la seva obsessió per fer la música que vol, i no la que les discogràfiques li imposaven, i es caga en tot en les concessions que ha hagut de fer (com el cedir els drets d'una cançó per a la banda sonora de Road Trip, i rodar-ne el video, on els hagués pelat a tots) i la llarga llista d'idees refusades que, per perseverància (i deixant-s'hi tots els quartos), ha acabat tirant endavant.

La droga d'E és la música, i a través d'ella crema els seus temors, pors i fòbies. Es reconeix esquerp, poc amic dels actes socials, i algú difícil per viure-hi. Recorda els cinc o sis anys que va estar casat amb una russa desquiciada que va néixer a Chernobyl, i com ara frueix de la companyi del seu gos, Bobby Jr.

E s'ha acostumat a la mort, però això no vol dir que li sigui fàcil cada cop que se la troba. De petit fantasiejava que no arribaria als divuit i ara, amb quaranta llargs, s'alegra d'anar envellint.

Les coses que els nets haurien de saber és un llibre íntim, que va de menys a més, que comença fluix però atrapa en la part musical, i acaba emocionant en el tram final. Una delícia.

Si, a més, el llegeixes escoltant-ne la música, esdevé una experiència compartida amb l'autor. Un puto geni.