dimecres, d’abril 30, 2008

Del que n'aprenguin al que no nos embauquen en cinc dramàtics passos


United vs. Unicef

Prou de fer beneficència al camp. Prou d'exercir d'ong. Traiem d'una vegada el logo d'unicef de la samarreta. Des de que el portem juguem com un equip de monges de clausura que vol entrar amb la pilota controlada dins la porteria.

Eto'o vs. El seu puto ego

Tres dies abans del primer partit de semifinals, Samuel Eto'o diu que si l'any que ve no guanya un altre títol, se'n va.

No cal esperar tant, Samuel! Ets el davanter centre de l'equip, i la teva feina és fotre gols. Amb gols es guanyen títols. Al Manchester, en 180 minuts, zero tantus.

Vengue'm Samuel. Ha perdut la velocitat i l'espurna, s'entrebanca amb la pilota i és qüestió de temps que torni a reventar el vestuari.

Amb els diners que encara en podem treure (i sumem-l'hi els de l'Henry), no hi ha dubte: Benzemà.

El brasileny vs. El món

La moreneta R10 no ha tingut ni els sants collons d'acompanyar l'equip en cap dels dos partits de les semifinals. A sobre, té tota la pinta de sortir a preu de saldo. Què trist.

Rijkaard vs. Tots

Em sap greu per en Frank. Aquest tio ha guanyat dues lligues i una champions, però és tant apte llegint partits com el meu sofà. No té autoritat al vestidor ni enlloc. Potser li caldria un segon entrenador amb caràcter, i no aquella mòmia embalsamada que dormita al costat durant el matx.
Els noms dels recanvis... mala peça al teler.

L'afició vs. l'afició

El més que un club té una afició caníbal. Es critica sempre, hi hagi o no raó, perquè quan finalment hi ha motius sempre hi ha un clam social que resa: ja ho deia, jo!

dimarts, d’abril 29, 2008

Dormir de dia en torn de nit


ring ring

-Sí?

-Hola, buenos días, soy Charo Loriente del Grupo Morsa , ¿puedo hablar con la señora Vicky Vale, por favor?

-Ara no hi és.

-¿Sabe cuando podré encontrarla?

-No sé. ¿Quina hora és? ¿Les onze del matí?

-¿Es usté su marido?

-Fa dues hores que dormo, què vol?

-Mire, soy Charo Loriente del Grupo Morsa, ¿como se llama usté?

-Bruce Wayne.

-Encantada, señor Wayne. ¿Tienen calefacción en casa?

-Miri, és que ara no...

-¿Tienen gas natural?

-Sí.

-Ahora desde el grupo Morsa estamos ofreciendo a nuestros clientes una bomba de calor que...

-Senyora Loriente, gràcies però no ens interesa.

-Ya tiene calefacción en casa, pues.

-No, no. Però és que no són hores, sap. Jo treballo de nit, i m'ha trencat el son. Pensava que era important.

-Y es importante. Piense que si tiene una casa fría cuesta mucho calentarla, y Grupo Morsa le puede ofrecer por una módica cantidad...

-Una cova.

-¿Perdón?

-Podrien escalfar una cova?

-Espere un segundo, que lo consulto.

...

-Jo me'n torno al bat-llit.

...

-¿Señor Wayne?

-Sí.

-Mire le enviaremos un técnico y que le haga un presupuesto sin compromiso.

-No, si...

-¿A qué hora le va bien que se pase?

-No, jo és que entro a les deu de la nit.

-Por la tarde, entonces.

-Miri, estic adormit, jo no...

-¿La señora Vale no podrá estar en casa?

-No, potser Dick.

-¿Su hijo?

-Bé, és una història prou llarga que...

-Muchas gracias, senyor Wayne, que pase un buen día.

clac

dilluns, d’abril 28, 2008

stop ventdelpla

La primera excusa és el pressupost, com si l'originalitat fós directament proporcional amb els diners.

El problema de la ficció pròpia a TV3 és que sempre explica les mateixes històries. De totes aquelles sèries que un dia ja llunyà dels vuitanta va comprar, n'ha intentat exprèmer el suc en imitacions barates. De L'escurçó negre va fer aquella cosa de La memòria dels Cargols, de Mr. Bean va intentar treure'n un tal El Ton, de Jo Claudi fa poc va perpretar aquesta vilesa anomenada Via Augusta. Oblidem que Crims era una resposta execrable a Expediente X.Ja ni es van atrevir a adaptar L'equalitzador (tot i que van coproduir un engendre anomenat La justícia és cega). Tot ha fracasat. Tot? No! D'aquells Veïns i Gent del barri en va exprèmer la fòrmula fins a perfeccionar-la en les telenovel·les preferides de les teresines. De Poble Nou a El cor de la ciutat, passant per Ventdelplà. Que ja, que Zoo o Mar de fons han estat autèntics fiascos, malgrat repetir la fòrmula fins a la sacietat.

Per què es repeteixen una vegada i una altra els mateixos arguments de sempre? Per què sempre gira tot al voltant d'un bar, de dones maltractades, de banyes, de nens que s'enamoren, de relacions impossibles en històries empalagoses?

Jo dic prou.

Vull ficció. Vull atreviment. Vull que s'aposti per guionistes amb idees. Vull que s'arraconi el costumisme d'una santa vegada i es jugui fort per a altres gèneres. Vull misteri, vull terror, vull ciència-ficció, vull suspens, vull sorpreses. Vull personatges que reneguin i diàlegs frescos.

Stop Ventdelplà.

diumenge, d’abril 27, 2008

Rates amb ales i setze vàlvules


Fa cosa d'un any que ens han niat coloms a casa: han trobat un forat sobre les finestres. Ho deixen tot empastifat de guano i fan un soroll escandalós. Es passen tot el dia parrupant al voltant de les femelles i només descansen quan es pon el sol. Vol amunt, vol avall, els coloms ens estan envaïnt.

De tant en tant sortim al terrat i amb una canya colpegem el niu i les espantem.

Fa cosa d'un parell de mesos ens han niat technopacos a casa: han trobat un bar a la porteria del costat on els passen droga i els deixen beure al carrer. Ho deixen tot empastifat de closques de pipes, ampolles de cervesa, llaunes, pintades i merdes vàries, i fan un soroll escandalós. Es passen tota la nit parrupant al voltant de les femelles i només descansen quan surt el sol. Accelerada amunt, accelerada avall, els technopacos ens estan envaïnt.

Tant de bo poguéssim sortir al carrer amb una canya i quatre brams, que és l'únic que entenen.


PS. Deixeu-me fer publicitat d'un altre blog que acaba de néixer. I penjar un video que fa molta gràcia i que se t'enganxa al cervell.

dimarts, d’abril 22, 2008

Jordi Hurtado i el secret de la immortalitat


Un dia que Jordi Hurtado presentava Si lo sé no vengo, es va trobar pels passadissos dels estudis Miramar a Chico Ibáñez Serrador.

-Hola, Chicho, ¿qué haces por Cataluña?
-Busco presentadores para el Un, dos, tres. Mayra ya me cansa, y quiero caras nuevas.
-Ah, ¡fantástico!
-¿Qué tiene de fantástico? ¿A qué viene tanto entusiasmo?
-Creo que yo podría presentar tu programa, señor Ibáñez Serrador. Daría lo que fuera por servirle.
-Bien, déjame tu currículum.

Al cap d'unes setmanes, Jordi va rebre la trucada de Chicho.

-¿Señor Hurtado?
-¡Al aparato!
-Su entusiasmo es encomiable, pero no creo que pueda darle la conducción del programa.
-Lástima, quizá otra vez.
-De todas formas, tengo una propuesta para usted.
-Dígame, soy todo oidos.
-¿Siempre entona igual cuando habla? Es que resulta cansino.
-¡Adelante!
-Ya. Mire. Mándeme otro currículum, pero esta vez con dos líneas en blanco y firmado con su sangre, por favor.
-Suena muy intrigante.
-Sí, sí... Es un puesto fijo como presentador de televisión.
-Vaya, ¡qué buena pinta!

Jordi Hurtado no morirà mai (tret que l'univers entri en un big crush colosal causat per Fernanda Moruno de Castellbisbal) ni envellirà un segon més des del dia que va signar el contracte amb el mefistotèlic Chicho.

El preu de la seva immortalitat, però, serà el de presentar Saber y Ganar per tota l'eternitat, a La 2, amb un somriure perpetu al rostre i un entusiasme fora de la realitat.

diumenge, d’abril 20, 2008

El ángel negro, de (badall, badall) John Connolly


Em venia de gust llegir una altra història del detectiu Charlie Bird Parker. No llegeixo gaire novel·la negra, ni tinc tirada a aquestes novel·les de detectius i policies que tornen una vegada i una altra de la mà de Mankell o Donna Leon. Però en el seu moment vaig disfrutar de El poder de las tinieblas, una bona història fosca d'assassí i investigador jugant al gat i la rata. Tenia certs defectes, com excessos en les descripcions, i pàgines senceres en què se'ns relataven les rutes del personatges (que si ara passa pel carrer tal i gira pel carrer qual...). Però en línies generals em va deixar un bon sabor de boca.

No puc dir el mateix d'El ángel negro.

A priori ho té tot: un detectiu traumatitzat per un passat espantós, uns personatges esgarrifosos, uns tocs d'esoterisme, un misteri llegendari i relacionat amb àngels i dimonis, una petita població de República Txeca amb esglésies construïdes a base d'ossos...

I un cop llegida ha resultat ser un autèntic fiasco. A Connolly, o li ve gran la història, o se li en va de les mans. Però el cas és que ha estat una de les novel·les que més m'ha costat d'acabar en els darrers temps. Acostumo a abandonar aquelles novel·les que no m'agraden (Zig Zag, de Somoza, m'ha durat 23 pàgines), però alguna cosa en el potencial d'aquesta història em feia seguir, com si esperés que la resolució ho arreglés tot plegat, com si el Barça encara tingués opcions de guanyar la lliga. Però no.

No es pot fer una introducció de 150 pàgines. No pots prometre una història de dimonis i cultes satànics i tirar-te 150 pàgines de lletra menuda i apretada explicant com el protagonista busca la neboda desapareguda d'un amic seu. No. Caca. Dolent.

I després no pots ramificar la història en set-cents milions de secundaris, perquè sóc absolutament incapaç de saber qui és qui. Hi ha una historieta d'unes quaranta pàgines ambientada en la segona guerra mundial, de dos soldats que recuperen una reliquia i s'enfronten a uns àngels caiguts, que després es revela absolutament prescindible per a la història. Dius: i què? Per què ho has inclós, si en un paràgraf t'ho podries haver ventilat?



En fi, que arriba un moment en què llegeixes perquè sí, perquè ja t'has perdut en la història i potser hi haurà un moment en que trobis el fil, però no hi tens gaires esperances. He llegit un parell o tres de llibres enmig de la lectura d'El ángel negro, uns quants còmics, i tots els diaris del món. M'emprenya que Sedlec, un dels motius pels quals he aguantat aquesta lectura, només apareix en les darreres 30 pàgines, quan ja estàs esgotat de barreges de prostitutes, mafiosos, subhastes i assassinats a Ciudad Juárez. M'emprenya que hagi desaprofitat tot el potencial de l'església txeca.

Una llàstima. Podria haver estat un nou Falcó Maltès (de fet, l'argument és extraordinàriament similar), i s'ha quedat en aigua de borratxes. M'ha tret les ganes de seguir amb Charlie Parker.

dimarts, d’abril 15, 2008

Coses a fer quan manquen menys de tres hores per a l'operació


  • Pensar quelcom enginyós per al blog.
  • Dutxar-me
  • Fer-me el dinar
  • Acabar la novel·la de merda que m'estic llegint a desgana
  • Programar el video
  • Llegir el/s comentari/s a aquest post
  • Respondre que no és res greu
  • Pensar a fer-me el carnet VIP de cirurgia
  • Penjar un (brillantíssim) video del Gran Wyoming

dilluns, d’abril 14, 2008

Històries de Barcelona en tres actes

Els amos s'assemblen als seus gossos, com es pot observar en l'home que, abocat al balcó, espera que el gos torni de la passejada. Fent temps per sopar, ja ensuma la flaire de whiskas de la cuina.

L'estrenyiment és molt dur. Els lavabos dels jutjats de Barcelona en donen fe. Si estàs esperant a ser jutjat, és habitual que el gos no vulgui sortir al balcó, i això empipa a qualsevol. Cadascú es relaxa com pot: uns es refugien en l'anarquia, d'altres es deleixen per aconseguir una arma, i els més agosarats cerquen un respir exòtic de vint centímetres.


La poesia envaeix la ciutat. Si hom vol enquadernar uns apunts, fotocopiar les escritures de la hipoteca o colorejar la fotografia dels rebesavis, ara té una altra opció per amenitzar les cues. Plis plas.

divendres, d’abril 11, 2008

Moltes gràcies, a reveure.

Ronaldinho Gaucho va arribar en una época fosca. Va agafar un club enfonsat i un equip mort i li va donar vida. Era un veritable plaer veure'l jugar cada cap de setmana. Era un jugador especial. Que deixi de llegir això aquell que vegi videos de les seves millors jugades (que en van ser moltes, a quina més increïble) i no se li posin els pèls de punta.

Sé que les ànsies homicides dels meus estimats lectors es rebelaran contra aquest punt de vista. Sé que la ferida cou, que la revenja és temptadora i que ens pot la boca i la decepció. No es facin mala sang.

Oblidem aquests dos darrers anys. Oblidem que s'ha deixat com a futbolista, que s'ha abocat a la mandra i a la indolència i a vés a saber quantes coses més. Ignorem les natilles maleïdes dels collons (hauria d'entrar a la clàusula de tot jugador culé l'imperatiu de no anunciar la desgràcia de postre aquest). Podria haver estat molt més i no ho serà. És una llàstima. Però van ser tres anys espectaculars. Aquest home es mereix un bon comiat.



Un darrer partit on se l'aplaudeixi de grat i se l'acomiadi. Res de la porta del darrere. Res d'adéus de vergonya aliena. Dues lligues i una Champions. Vespres d'encís. Jugades de pitet. Va ser maco mentre va durar, però ja s'ha acabat. Siguem adults.

Va ser el puto amo. I va ser del Barça. Adéu, Ronnie... i gràcies.


dimecres, d’abril 09, 2008

Special dying star: Fernanda Moruno de Castellbisbal


Una estrella està naixent i morint alhora.

És Fernanda Moruno de Castellbisbal, la dona que ho vol dir tot sobre l'aigua ben tractada en menys de tres segons i entra en un col·lapse proper a una supernova.

Us en en fotreu, però aquesta dona pot fer desaparèixer l'univers tal i com el coneixem. L'osmotic és el detonant per què Fernanda Moruno de Castellbisbal implosioni, la seva massa es condensi (sempre amb la qualitat del grup Corsa, per descomptat), i atraigui la llum i tota la resta de la matèria cap a ella. D'aquí a que el teixit espai-temps s'estripi com la roba de qualsevol nòvia del Paquirrín hi va un microsegon. Desapareixerem, senyors. Ens farem fonedís.

Però no tot està perdut: Constantino Romero està treballant en la recerca d'una solució.



I ara, unes boniques estampes de Fernanda Moruno de Castellbisbal al llarg de la Història.

Fernanda de Arco


Moruno Lisa


Osmotic Básico

dimarts, d’abril 08, 2008

Àlex Crivillé no sap dir "premis"


És un fet. He sentit l'anunci vuit-centes vegades i sempre ho diu igual. Suposo que barreja premis i campionats, i li surt prèmits. És el que té pilotar una amoto.

diumenge, d’abril 06, 2008

Blue Harvest, freakisme extrem


Per què mola la versió de Star Wars de Padre de Familia:

  • Els planos calcats.
  • Acudits a costa de John Williams i Danny Elfman.
  • El gag d'Aterriza como puedas.
  • Chevy Chase.
  • Stewie com a Darth Vader parlant de la bombolla inmobiliària.
  • Els bisos dels músics de la cantina.
  • L'escarni del principal defecte de l'Estrella de la Mort.
  • L'Obi Wan pedòfil.
  • Els diàlegs dels soldats imperials.
  • Peter Griffin com a Han Solo taral·lejant la banda sonora.
  • La configuració dels arxius hologràfics de l'R2D2.
  • El tie fighter tunejat.
  • Androides intergalàcticos con protón propulsores y tentáculos eléctricos.
  • El sable llum per tallar formatge.
  • El sofà del Falcó Mil·lenari.

dijous, d’abril 03, 2008

El món groc, d'Albert Espinosa

Admiro l'Albert Espinosa perquè:

1. És un paio amb un talent creatiu descomunal.

2. Desborda un optimista quasi impossible.

3. Té un sentit de l'humor inmens.

Com que l'Albert les ha passat de tots colors, ha acabat triant el groc per definir el seu particular món. Aquest és un univers que es podria extrapolar a qualsevol altra persona, amb una mica d'esforç, voluntat, ganes i un llapis per anar fent llistes i propòsits. El món groc és una glopada d'aire perquè:

4. Ofereix la seva visió del món sense voler imposar-la.

5. Parla des de l'experiència (una experiència frapant) per explicar-nos les lliçons que n'ha extret.

6. Utilitza les llistes contínuament per organitzar el desordre de l'atzar.

7. És divertit.

8. És tan senzill com honest.

9. És vitalista.

10. Es llegeix en un tres i no res.

11. És un homenatge a tots aquells que no podran llegir-lo.


Tot i que hi ha coses que no m'agraden:

12. La part central, la que no parla dels grocs sinó de com aplicar les lliçons del càncer a la vida, és massa semblant a un llibre d'autoajuda. De vegades es torna mecànic (introducció, desenvolupament i llista final de consells).

13. No sóc tan optimista com l'Albert, així que hi ha lliçons que, si bé no dubto que funcionin, sé que no les aplicaré mai. De fet, tendeixo al no-optimisme (que no és el mateix que el pessimisme, sinó una variant més neutra i asèptica).

14. No acabo d'entendre molt bé el concepte dels grocs. S'esforça en explicar-ho, però em resulta contradictori que pugui ser algú amb qui comparteixis uns segons d'aeroport i alhora puguis dormir amb ell/a. Em costa distingir entre les diferents classes.

15. La paraula amarillo em sembla perfecta. Es concreta en aquest estat entre amic i amant, com ell diu. La traducció de groc em resulta fluixa; és coixa, massa literal. Crec que seria millor amigrat, per exemple. Conserva el lexema am-, però se li adjunta el grat, que té una connotació positiva. A més, a-migrat és la manca de migrat, tot el contrari d'algú mesquí. Amics, amigrats i amants. Resulta molt més rodó.


Després de llegir El món groc m'he apuntat alguns detalls curiosos:

16. Es pot endrapar en un sol dia. És gairebé impossible deixar-lo un cop es comença.

17. He estat escoltant música diferent mentre el llegia, o ho he fet sense música, també. He decidit que la que més se li escau és REM. Llegir El món groc amb l'Around the sun s'acopla a la perfecció.

18. L'anterior llibre que m'havia llegit és El Zoo Cuántico, de Marcus Chown. Té la portada d'un vermell llampant i parla de les bases del món, explicades de forma amena. De la física quàntica a les grans forces de l'univers. En certa manera, es complementa amb el món groc. Tots dos estan escrits amb desimboltura i parlen del lloc on ens ha tocat viure, des de diferents punts de vista que s'entrecreuen.

19. Tret de comptades excepcions, sé per la columna setmanal que té al periódico que tinc gustos similars amb l'Albert Espinosa, com el delit per les pel·lícules de zombies!

20. La seva visió de la mort és molt i molt semblant a la meva.

21. Penso regalar El món groc a un amic (o és un amigrat?) que va començar la quimio dilluns passat.

22. Buscaré l'Albert aquest Sant Jordi. No he esperat a comprar-lo (com tenia planejat), així que intentaré que me'l signi. Tot i que tindrà cua!

23. Aquests són els vint-i-tres ítems imprescindibles de tota bona llista. Segur que n'hi ha més, però aquests són els que volia escriure després de llegir El món groc.

dimecres, d’abril 02, 2008

La realitat fa remakes


A la secció de DVDs de FNAC Triangle, l'home amb aspecte desordenat crida al seu company:
-Esta! Esta es buena! El cantor de jazz.
L'amic, amb bastó de cec, contesta:
-Si es muda no me sirve.
-Pues es un clásico -afegeix l'altre-. Y es muy buena.


PS. El de la dreta de la foto NO és Nicholas Cage.


Annexe d'última hora, Baila el Chiki chiki rus: