divendres, de maig 30, 2008

La llegenda negra de blogspot

Heu provat d'escriure en un paper les paraules de verificació de comentaris de blogger una sota l'altra? Fent-ho comprovareu com els missatges respostos dins d'un període de 48 hores (aproximadament) formen una columna amb indicacions inquietants. Aquests són els meus:

kbmrfft
iagobbh
lsbtwse
ltkhpxy
tageuim
hrrweu
edfhls
msuwht
adcbvd
liskflki
lesrghe

dijous, de maig 29, 2008

La Paraula

-¿De quién es la sopa?
-Mía. ¿Qué cojones es esto?
-Sopa. Sopa de almejas de Nueva Inglaterra, lo que dice el menú.
-Es roja.
-Se supone que es roja.
-Así es como la hacen aquí, no como vosotros...
-Cierra la puta boca. Se supone que es blanca. El menú dice sopa de almejas de Nueva Inglaterra. Hazla como en la puta Nueva Inglaterra.
-Pero...
-Tú cierra la puta boca tambien. Dile al chef que es gilipollas. Ahora llévate esta puta mierda y tráeme un plato de sopa de pollo, ¿vale? ¡Y que esta vez no tenga la puta regla!
-¿Por dónde íbamos?
Punisher. En el principio


Jo, de gran, vull escriure com Garth Ennis.

Vull ser fresc, gamberro, directe, despreocupat, àgil, frenètic, referencial, divertit, cruel, terrorífic, brutal, irònic, sarcàstic, brillant, madur, immadur, violent, tendre, melanconiós, actual, vital i demolidor.

De la seva obra magna a Predicador (mai et podré estar prou agraït, reverendo) plena de western i vampirs i àngels venjadors, amb un protagonista en estat de gràcia (literalment) com és Jesse Custer, a l'actual saga de Punisher, amb un Frank Castle tan expeditiu com salvatgement entranyable, Garth Ennis s'ha guanyat el cel dels escriptors amb les seves històries al límit.

Si el coneixeu, ja sabeu de què parlo. Si no,


Llegiu el puto Garth Ennis

dimecres, de maig 28, 2008

Reunió de feina


Sabíem que l'amiguisme estava estès a qualsevol feina. Ara bé, sembla que el senyor Lucas té coneix massa gent.

I així s'acaba la Setmana Internacional de Me Cagun George Lucas, gràcies per la seva paciència.

dimarts, de maig 27, 2008

Jorge Bucay's Master Dungeon


L'heroi de les padrines obre la Sala de l'Amor, amb les següents classes magistrals:

  • Lliçons de bricolatge, per Josef Fritzl.
  • Breu introducció al maquetisme ferroviari, per Andrés Rabadán.
  • Conducció evasiva, per OJ Simpson.
  • L'excursionisme i els minyons escolta, a càrrec Antonio Anglés (per confirmar).
  • La cuina casolana, per Margarita "La viuda negra" Sánchez.
  • Tingui cura la seva mascota, impartida per Wolfgang Prikopil (per confirmar).

Com a tancament dels seminaris, es projectarà el film "Batman, the Dark Grandpa", interpretat pel Monstre d'Amstetten.

Endogàmia promocional

No es surt al Fotogramas cada mes.
I, a més, els convido a visitar aquesta pàgina...

divendres, de maig 23, 2008

George Lucas Asylum


S'hauria de recobrir George Lucas de plàstic fos i vendre'l com a nino arti(en)culat en hamburgueseries.

dilluns, de maig 19, 2008

El curiós incident del gos a mitjanit, de Mark Haddon

El curiós incident del gos a mitjanit va tenir cert renom el 2004, i es va convertir en un petit fenomen de vendes. La història detectivesca d'un noi amb autisme que vol trobar el responsable de la mort d'un gos del veïnat va rebre tot tipus d'elogis.

Doncs no n'hi ha per tant.

Ara explicaré com un extraterrestre paga la hipoteca.

El curiós... és una bona novel·la juvenil i prou, que basa totes les seves armes en el punt de vista del narrador, un recurs que finalment li acaba explotant a la cara. La sorpresa de l'autor com a nen autista desapareix a a les poques pàgines, i esdevé cansina a mida que la història avança. La forma de dialogar (jo vaig dir i ella va dir) es torna reiterativa, i hi ha massa capítols d'engreix que tenen poc a veure amb la història i molt amb les pretensions de Haddon, que vol demostrar que s'ha informat (i molt) sobre l'autisme.

M'ha decepcionat que l'incident del gos no passi d'això, d'incident, i que la història agafi aviat uns aires de telefilm de tarda de diumenge, amb pares que discuteixen i gent que no sap com conviure amb un nen autista. Res de nou i bastant previsible tot plegat. No discutiré la versemblança de les accions del protagonista, en Christopher, perquè al cap i a la fi és una novel·la i s'ha de donar peixet a l'escriptor per a que ens porti on vulgui. Però sí em molesta que l'ambició en la idea (o que sigui el nen qui ens expliqui el que passa) no es vegi recompensada per un millor desenvolupament (que el que passi sigui interessant).

Tinc ganes d'endegar el projecte de ciència ficció.

dissabte, de maig 17, 2008

Me, myself and Enrique de Hériz

D'ençà d'uns anys que em trobo a Enrique de Hériz pel carrer tot sovint. El primer cop va ser davant l'FNAC del Triangle, quan ell acabava de publicar Mentira, i coneixia la seva cara per les fotografies dels diaris. Me'l vaig mirar i em vaig dir: "És l'Enrique de Hériz". No he llegit Mentira. És massa llarg i em fa mandra.
Després l'he seguit trobant per diferents indrets de la ciutat, i he anat veient com el cabell se li tornava més blanc i li creixia la familia. La darrera vegada va ser en una xocolateria de Gràcia on fan uns gofres deliciosos, i on també hi era Rafel Barceló.
No el conec més enllà de la lectura de la seva columna setmanal al suplement de llibres del periódico. Ni tan sols és una celebritat amb totes les conseqüències, dubto que gaire més gent el reconegui pel carrer, ni que es girin per dir "És l'Enrique de Hériz". No és Ruiz Zafón, vaja.

Quin mecanisme ocult fa que Enrique de Hériz i qui això escriu coincideixin en tants llocs al llarg del temps? Què en pensaria Charlie Kauffman? Què escriuria Edgar Allan Poe? Què s'inventaria Iker Jiménez?

dimecres, de maig 14, 2008

Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys, per Doc Moriarty


El carnisser tus sobre la carn mentre la talla (de fet, tus sobre el menjar sempre que despatxa).

Trobes unes vambes del número 49 (per fi) i en un trajecte de metro et trepitgen tres vegades.

Odies que cantin a OT i voldries que passessin directament a les nominacions.

Llegeixes entusiasmat La estrella del desierto, de Desberg i Marini.

Visites el malaltís blog sobre Angie Càrdenas.

Dines a les 12 i fas la migdiada a la quarts de dues, abans d'anar a treballar.

Penses que si el tema no dóna per un post, imagina't per omplir un llibre.

dilluns, de maig 12, 2008

Escrigui un super vendes, ara!


Ingredients per menjar-se les llistes dels llibres més venuts:

  • Faci que un nen (o nena) sigui el protagonista.
  • No ha de ser un nen qualsevol. Com més solitari, millor. Un inadaptat, potser perquè és massa madur per a la seva edat.
  • Tingui en compte que ha madurat d'hora perquè ha de ser orfe (imprescindible). Per convertir el seu nen en un orfe, pot matar el pare, matar la mare, o pelar-los a tots dos. Tot un ventall de possibilitats.
  • El nen ha de llegir molt. Té un gust per la lectura gairebé malaltís, que farà que tot lector de la seva novel·la s'identifiqui d'immediat amb el protagonista.
  • Doni-li un secret al nen. I que el guardi. A ser possible, una cosa fantàstica, relacionada amb la lectura, i perillosa.
  • Posi nazis, cavallers malànimes o policies cabrons.
  • Si vol aparèixer en les llistes de literatura catalana, a més, faci que el nen sigui immigrant.
Per a més informació, consulti els autors: Michael Ende, Markus Zuzak, Carlos Ruiz Zafon, John Bayne i Mark Haddon.

diumenge, de maig 11, 2008

Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys, de Llucia Ramis

La novel·la que va caure per Sant Jordi és la d'aquesta periodista mallorquina que treballa a Barcelona i que venia de gust llegir. Qui sap, potser de vegades tens ganes de saber què escriu la gent de la teva generació.

Per ser justos, cal dir que Llucia Ramis té bona mà per narrar. És fluida, gens barroca i aposta per una oralitat que s'agraeix. Així, el Coses que et passen bla bla bla no es fa feixuc, que ja és molt.

Però què passa?

Que un servidor descobreix que la generació pròpia també ha estat contaminada pel joeljoanisme.

Val, no hem de fer cas de les promocions, que acostumen a ser contraproduents. Això de parlar de generació IKEA o de col·locar a la portada la frase "Una novel·la descarada per als qui són a la trentena" no augurava res de bo. El cas és que un cop dins la història tot plegat es confirma.

Tant li fa que la protagonista i el lector comparteixin certs referents de la infància (com El Planeta Imaginari) o alguns tics (la falera de buscar-ho tot a Google). Les coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys són les mateixes coses que la ficció catalana porta explicant des de temps de Miquel Llor, passant per Rodoreda i acabant en l'evangeli de Cesc Gay (i el seu apòstol, Joel Joan). Històries que de tant pretesament costumistes em sonen distants, que no tenen res a veure amb mi.

Figura al museu de cera, ja!

Em fa mandra llegir una i una altra vegada el conte etern de la crisi d'identitat dels 30, que si som massa joves per a unes coses i massa gran per a unes altres. Em fa mandra que els protagonistes visquin sempre en un món fictici descendent de Sensación de vivir: tots s'han embolicat amb tots, tothom busca l'amor però nomès troba sexe, i a la fi tothom desitja allò que no pot tenir. Mandra! Mandra de llegir les escenes arxiconegudes de sopars d'amics en menjadors colgats de fum de xocolata, de sortides nocturnes que acaben en borratxerres que desemboquen en situacions compromeses i tota la pesca. Mandra que el joeljoanisme també afecti a la gent que té 30 anys, quan ha trencat la barrera dels 40.

La novel·la de Ramis té un mínim element de misteri que l'ajuda a avançar en el tram central, i que de tant simple es queda en ridícul. Ho sento, Llucia, però això de la carta en anglès és quasi de vergonya aliena.

És que em fot ràbia. Em fot ràbia que aquesta imatge de generació independent i forta amb l'interior tendre, sempre s'expliqui des del desengany i la carrincloneria.

Tinc 30 anys. I us puc ben assegurar que les coses que em passen a Barcelona no tenen res a veure amb les de la protagonista. I si ara el blog fos una llibreta de veritat tancaria les pàgines amb força, que sonés el cop. Cagundeu.

divendres, de maig 09, 2008

Mig segle de vertigen


Avui, Vértigo. De entre los muertos fa 50 anys. I es conserva tan malatissa com el dia de l'estrena (en què no hi vaig ser, però sí algú que s'assemblava molt a mi, i que es va acabar llançant d'un campanar).
La història necròfila d'un policia amb acrofobia retirat per un succés traumàtic, que s'enamora de la dona que ha de seguir fins que ella es suïcida.

Obsesiva i intensa, una de les millors pel·lícules de tots els temps, magistral des dels títols de crèdit fins al detallisme de Hitchcock, amb un San Francisco esplèndid, Kim Novak misteriosa i immortal i James Stewart perfecte en el protagonista obsessiu.

Dues escenes a recordar, sublims.

Judy sortint de la dutxa, envoltada en un halo espectral de color verdós, un fantasma resucitat.

El viatge al bosc de seqüoies, i la línia de diàleg davant dels anells d'un arbre tallat: Aquí nací yo... y aquí morí.

Impacte cranial #12: L'equip blaugrana en descomposició


S'arrosseguen pel camp com ànimes en pena. Gemeguen, fan moviments a deshora, donen llàstima. Aquí n'hi ha uns pocs (Henry, Zambrotta, Gudjohnsen i Márquez), però de la infecció no se'n salva gairebé cap (Abidal, Thuram, Edmilson, Giovanni, Eto'o i el Zombie Master: Ronaldinho).

dimarts, de maig 06, 2008

Traductor traidor

Qui vol una vaga de guionistes quan tenim titoladors genials? Recordin que titolador ve de titola, que és l'eina que empren per fer la traducció.


Algo pasa en Las Vegas
Como locos... a por el oro
Mi novio es un ladrón

És clar que els tres casos són exemples de pel·lícules infames per a (des)lluïment de parelletes de Hollywood dissenyats per a eriçar el pubis de les espectadores de ventdelpla.

Però, què passaria amb si certs clàssics caiguessin en les seves mans?




dissabte, de maig 03, 2008

L'anècdota de l'existència del bullidor d'aigua


Des de fora, el Tien21 sembla abandonat, quan una mulata treu la balda i ens obre la porta. Dins, com en un calaix dels mals endreços, tot està fora de lloc. L'amo, un català que la devia conèixer a Cuba, comença a fer veure que parla pel mòbil.

-...¿cómo le funciona la tele? ya, me hago al cargo...

Té un petita tele davant el mostrador, d'aquelles de cuina de mitjans dels 90, on Johnny Depp parla amb Christopher Walken entre interferències. Un expositor amb una càmera de fotos i una de video, i diferents capses d'electrodomèstics obertes. El monitor del taulell ja era antic als 80. La mulata jau en una cadira i ens mira, badallant amb els ulls. L'home penja.

-Perdonad, ¿en qué os puedo ayudar?
-Teniu bullidors d'aigua?
-Bullidors? Uf -fa veure que pensa-. Són per ara?

No, els volem per una futura guerra nuclear.

-Si pot ser, sí.
-Són per fer te?
-Sí.
-És que en aquest barri és molt difícil trobar-ne. El te...
-... no és molt popular, ja.

Mira, tenim un sociòleg.

-Us puc mirar i els tindrieu d'un dia per un altre.

Tecleja a l'ordinador i es concentra en la pantalla.

-No cal -l'intento aturar.
-Sí que n'hi ha. Fagor, Balay, Taurus...
-Ja, gràcies.
-Mira, mira -intenta girar la pantalla, però està fossilitzada sobre el mostrador, així que som nosaltres qui ens aboquem per mirar.

Té el Firefox obert, amb diferents pestanyes de botigues d'electrodomèstics. Ens les ensenya, assenyalant amb el dit.

-Està aquest, està el negre. Hi ha aquest i aquest. Sí que hi ha hervidores.
-Ja, gracies.
-Es poden demanar.
-Ja ens passarem.

La mulata ens obre la balda de la porta del negoci ancorat en l'últim quart del segle XX, i sortim al carrer. Estem satisfets. L'home ens ha confirmat l'existència de bullidors d'aigua. Almenys d'un negre, un verd i un cromat. Però sabem que existeixen.

Quan tingui una crisi de fe, aniré a Tien21 a preguntar si tenen a Déu.

divendres, de maig 02, 2008