dilluns, de juny 30, 2008

diumenge, de juny 29, 2008

Mickey killed the video star


D'entre tots els canals que conformen la gran enganyifa de la TDT, són pocs, molt pocs, els que de vegades es salven de la foguera.

Per això m'emprenya que demà sigui el darrer dia d'emissió de Fly Music, que dedicava les 24 hores íntegres a video-clips, festivals i concerts, i tenia un criteri tant ampli com de qualitat.

A partir de dimarts, serà substituit per la merda infantiloide xuclacervells de Disney Channel, amb les Hannah Montanah i els High School Musical preparant el desembarcament.

A cagar a la via el puto Mickey i el seu avi ultracongelat!

dijous, de juny 26, 2008

Veïnetes

Vaig quedar fascinat de la primera edició de Vecinitas FHM en veure que una de les noies era realment una veïna de casa dels meus pares. Una noia que jo havia vist créixer, tota modoseta, i ara s'exposava en una de les fotografies més sòrdides i mal il·luminades que he vist mai.

La collita de Vecinitas d'enguany es presenta prou suculenta. Com sempre, es distribueixen entre Lolaias, Lolitas y Lorenas.

Tantmateix, hi ha unes poques que cal destacar (la tria ha estat dura, i gairebé totes les fotografies mereixen un comentari extens i luctuós):

Cristina Juanola, aka Marilyn Manson

Obviarem que és una fotografia d'estudi. Per tant, podria haver quedat molt pitjor. El que realment crida l'atenció és que combina sabates amb calces de color groc canari, i ho contrasta amb aquest fons verd croma que destarota a qualsevol. És Marilyn Manson fent de Dona del Temps en roba interior? La mirada acollona.

Patrizia Crespi, aka Corbacho's love

Posem-nos en situació: tu ets una tia que vols presentar-te a un concurs de ties bones d'una revista especialitzada en jamonarras. Me haces unas fotos, cari? Quin criteri ha seguit el nòvio d'aquesta senyora per vestir-la com una puta i col·locar-la al vell mig d'un espectacle de La Cubana. No respongueu. Qualsevol opció és ofensiva (com aquests llençols i lles plomes amb bombetes al capçal del llit).

Myriam García, aka Law Enforcement

A les botigues especialitzades en comiats de solter es venen tot tipus de prendes per a fer broma, com de policia, de minyona, de policia minyona... El que s'hauria d'avisar a la gent amb certs defectes cognito-volitius és que no són eròtiques, són de per riure. Afortunadament, la natura és sàvia i col·loca la gent on es mereix. En aquest cas, a les vies del tren, amb sabates de tacó alt.

Ana María Doblaré, aka Back in time

Mireu el paper de la paret i la làmpara de la tauleta del darrera. Oi que ja no és tan greu que hagin matat un os polar per fer-li un parell de descansos a aquesta mossa? Per cert, l'Ana María té avui setanta quatre anys.

Adela Uset, aka Dame argo.


Cal posar com qui caga? L'Adela s'ha equivocat de target. O ha perdut la paperina i s'ha ajupit a buscar-la. Quin estil té aquesta dona? Motard? Surfer? Yonker?

Ana Saiz, aka Muchachada Nui

No enganya a ningú. És Joaquín Reyes fent el Celebrities de Rosa Despaña. Ahí va qué chorraco! Ja no és només que la noia pateixi d'elefantiasi (mítica l'escena de Gigoló, engendro!), és que s'ha d'ajupir per entrar a la foto!

Sandra Camacho, aka Bulma

Analitzaria aquesta fotografia si pogués controlar les nàusees. On és l'erotisme? On és el ridícul? On és el botxí? En un mono texà horrorós mig obert pel pitram, el més interessant d'aquesta candidata (a part d'una cara de manga hentai que fa posar els pèls de punta) és la sobredosi de pelutxos que hi ha a l'habitació i, més concretament, dalt de l'armari. Crec que si l'haguessin posada a ella sobre l'andròmina i haguessin fotografiat a una de les lunis amb el mono texà hauria quedat molt més sexy, tot plegat.


Celeste Dossantos, aka Marbú Dorada


És una broma, oi? Demanen rescat?

Operació Asimov

El soldat tenia les instruccions sobre un tovalló rebregat que el seu contacte havia escrit a correcuita. El major genocida de la història de la humanitat sempre anava escortat per dos dobles, però el reconeixeria per la taqueta de xocolata al mocador que sobresortia de la butxaca. Aquell mocador era l'única senyal d'humanitat que se li coneixia: un record de la seva mare, que no va rentar-li quan el nano hi va vessar l'esmorzar. Quan el dictador va pujar al poder va ordenar executar-la. D'ençà d'aleshores, que el porta al damunt.

El soldat va entrar a la sala on hi havia l'objectiu, i el va trobar per triplicat. Va fitar els mocadors, però tots tres estaven nets i immaculats. Els escortes del dictador van aprofitar l'instant de dubte per acribillar-lo a trets.

Les represàlies van ser fortíssimes.

El dictador Neutrex havia jugat el seu as a la màniga.

diumenge, de juny 22, 2008

Restaurant argentino japonès Ichiban


Enclavat a la Via Laietana, al ladito de la Casa de las Mantas, hi ha un nou vèrtex espai-temporal anomenat Ichiban (c/ Jonqueres 1).

Sota l'aparença d'un buffet lliure de cuina argentina i japonesa hi ha l'accés a una dimensió paral·lela plagada de monstres lovecraftians a l'aguait d'entrar al nostre món per colonitzar-lo.

La major part de criatures s'amaguen sota l'aparença d'innocent marisc o sushi makis, que en tastar-los mostren la seva veritable identitat llefiscosa i insabora. Gestaran les seves cries dins els estòmacs de la clientela que s'endinsi en els salons decorats per la màfia armènia de l'Ichiban, i acabaran posseïnt els hostes fins a adaptar-los físicament a dos patrons bàsics:

-Turista de dermis enrojolida i shorts Meyba.
-Garrulo de pàrquing de Pryca Prat // Jenny Shuflamenkita.

També hi ha cadàvers de leviatans mutilats que se serveixen amb l'eufemisme de carn a la brasa, o budells monstruosos que simulen ser salses d'amanida. Els calamars són del millor Krakken gegant que es pot trobar.

El millor sushi

Ahir, en concret, una aparició de túnica ataronjada que responia al nom de Camille hi va passar per davant seguida per la seva cort d'enganyats i condemnats a l'infern, emetent crits esgarrifosos i escombrant els vianants amb una escorta de dimonis de pago i auricular. Pel que es veu, era el famós solstici de l'Adveniment del Sònar.

En el vèrtex interdimensional Ichiban s'hi està cobant l'Armaggedon, i Lord Almax és el nostre redemptor.

dimarts, de juny 17, 2008

Marina Lost, ciudad de vacaciones

Emetem en exclusiva conjunta amb el Predicador un d'aquells vídeos promocionals de Dharma que hi ha amagats pels búnkers de l'illa de Lost.

dissabte, de juny 14, 2008

Vincent in action (Desaparecido en Van Gogh)

Quan Gauguin desapareix en una illa tahitiana, Vincent Van Gogh sospita que ha estat segrestat per les indígenes ninfòmanes de la zona. Armat amb els seus pinzells i dues uzis, Vincent viatjarà d'Holanda a Tahití, fent escala a París, per rescatar el seu amic de les urpes sexuals de les seves captores. Vincent pintarà de morat la cara d'aquelles barjaules, encara que sigui a costat de la seva orella.

Vincent in action és emoció per a tota la família, patades voladores i alegat antiabortista, en què Chuck Norris interpreta el personatge per al qual va néixer.

divendres, de juny 13, 2008

Faemino y Cansado ¡Son dos!


-¿Qué más puede pedir un hombre para ser feliz?
-Un dóberman.



Cinc dies cinc al Borràs, entrades exhauridíssimes, amb la seguretat que ho fan únicament i exclusivament per la pasta (tal com aseguren). Fa anys que no els veia en escena (al mateix teatre), i m'he hagut de conformar amb el youtube i la merda de DVDs que han anat traient de recopilatoris. A Cansado també se l'ha vist per la tele guanyant-se les garrofes (encara que desubicat) i a Faemino li he perdut la pista en tot aquest temps.

Vaja, que em sentia com amb Indy IV, però escarmentat i sense tantes expectatives. Durant tot aquest temps, la gent de Joaquín Reyes ha anat omplint l'absència de Faemino y Cansado de forma magistral. Podrà la parella còmica aguantar el ritme de les noves generacions?

Nomès començar l'espectacle es fa palesa la principal diferència amb els anteriors espectacles. El pes de la narració recau gairebé exclusivament en Javier Cansado, mentre que Carlos Faemino es dedica a acompanyar amb gestos i comentaris incisius. Prometen una catarsi al final, com la Fura dels Baus, els Rollin' Stones o Jesús Vázques (el de las cajas, eh).

Crec que ahir em vaig aprimar cinc o sis quilos. No nomès per la suor (la temperatura del Borràs era la d'un camió incendiat per piquets en una cuneta), sinó per les llagrimotes que vaig arribar a perdre en partir-me de riure.

Retrobar-se amb Faemino y Cansado es absolutament gratificant. El públic entregat i ells envalentonant-se provoquen atacs de riure descontrolats. Tot i que van començar un xic freds (la presentació de sempre) i amb Cansado un pèl revolucionat en el seu speech, a mida que es van anar sentint còmodes van agafar aquell ritme endimoniadament surrealista i asincopat que fa que no sàpigues per on sortiran.

Variacions de vells sketches de tota la vida, diàlegs nous, escenes canviades i un protagonisme de la paraula molt superior a obres anteriors (no hi havia el Gran Mimón, per exemple) van fer de la representació d'ahir la hora i tres quarts més divertida del que portem d'any. Descollonant.

Moments àlgids són el de l'abejorro que entra pel xacra (on m'ofegava per les riallades), la fugida de la presó de Camberra íntegrament en anglès (my jail is escased ventilasion, aim goin to smoke fuera), la mofa d'Iker Jiménez, la mitja part de quatre minuts (todo es cordero) o la poesia de Fòscar i Cacahuete...

Del perfil d'espectadors, crec que la persona més jove del teatre tenia 26 o 27 anys, i gairebé tots homes, alguns dels quals anàvem acompanyats per la nostra parella (la majòria de les quals, tot s'ha de dir, no reia). Algunes noies van abandonar la sala quan Cansado va dir que es feia un descans de quatre minuts (si no s'encenien els llums i ells es quedaven sobre l'escenari, de veritat es pensaven que era una descans?), i alguns espectadors van preguntar què era allò de Yo leo a Kierkegard.

Per finalitzar, sí, la catàrsi promesa. I quina catàrsi. Arroyito y Pozolón, dame veneno que quiero morir, i la història del creuer i el capità Fill d'Apolo. Faemino en estat de gràcia absolutament desquiciat i esbojarrat, creant el gag més grollerament burro de tota la funció, una masterpiece impressionant.

Vaig sortir desencaixonat (el Borràs és un dels teatres més incòmodes de Barcelona) i amarat de suor, però amb els pulmons nets pel riure. Al metro, de tornada, no recordava cap gag. És igual, no cal. La sensació d'haver estat gaudint de l'orgull del tercer món és magnífica.

dimecres, de juny 11, 2008

Pablo's way (Atrapado por su Picasso)


El biopic que ens arriba, de la mà de Billy Bootcamp, basada en l'atzarosa vida del pintor de Màlaga, és Pablo's way (aquí traduïda com Atrapado por su Picasso).

Wesley Snipes com el creador del cubisme en el paper de la seva vida, una actuació intensa en la seva lluïta contra la adversitat i la incomprensió.

Acció, aventures, tendresa, romanç, prostitutes, pintura, hemogoblina i clons pangermànics malvats creats per Fu-Manxú en una pel·lícula per a tota la família.

Die, you fuckin' impressionist!

Història de l'art i de les hòsties com a pans amb un final imprevisible dalt de la torre Eiffel, amb Chuck Norris com a Vincent Van Gogh.

Basat en una idea original de Jaïr Domínguez.

dimarts, de juny 10, 2008

Lex, un abogado diferente


Idees per a una sèrie de ficció

Javier Cámara interpreta l'atractivíssim i agut advocat capaç de conduir els casos més complicats cap al seu terreny però maldestre a l'hora de fer anar la seva vida personal.

La sèrie conjugarà dramatisme i humor, i es basarà en forts guions plens de sarcasme. A tall d'exemple:

-Lex, eres una mala persona.
-Y tú eres feo y tonto.


En cada episodi es tractarà un tema d'interés social, com la marginació dels sense sostre, la discriminació dels malalts de SIDA, la homofòbia... en què Lex descobrirà que no és tan fort com es pensa, i tots els espectadors descobriran que sota la cuirassa té un (satanàs) cor (petit).

Guionitzant

Propostes per a capítols:

-Santi Santamaria demana assessorament del bufet d'advocats. ¿Quieres que te represente o que también te acuse? es la incisiva resposta de Lex.

-Ana Obregón contractarà Lex per defensar-se de les acusacions d'inducció a apallissar al Cantizano. Lex parlarà amb els Miami (un dels membres del qual serà interpretat per Alexis Valdés) i els acabarà convencent perquè formin una banda de salsa funk. La Obregon demandarà a Gloria Stefan per plagi amb caràcter retroactiu i Lex guanyarà el judici.

-Una rusa (interpretada per Raffael Carrá) arriba al bufet amb una calavera de cristall que afirma que pertany a una civilització alienígena. Lex l'agafa i se'n va cap a la Sierra, on Paz Vega i Toni Cantó el perseguiràn. Finalment, la calavera resulta ser el cap putrefacte de Willy Toledo, que havia mort decapitat per Agustín Almodóvar en una fortuita trobada a la Casa de Campo, i que té el misteriós poder d'enfonsar pel·lícules miserables a la taquilla.

-Oriol Giralt truca a Lex per incloure'l a la seva candidatura per al FC Barcelona. Lex el confòn amb Santi Santamaria i decideix votar a Ferran Adrià com a president blaugrana.

-Quan el cunyat de Lex li demana que cuidi dels seus deu fills mentre està de viatge a Torreciudad, el notre estimat advocat se'n penedirà de no haver acceptat el cas de Michael Jackson en el seu moment. Aquí s'hi insertaran flashbacks de les escenes més entranyables de la temporada, i Ana Obregon tornarà per fer un cameo, un striptis, cantar una cançó i segrestar dos dels díscols fills del cunyat per endur-se'ls a la seva caseta de xocolata.

-Jacqueline de la Vega (as herself) s'enamora perdudament de Lex, però en veure que no el pot aconseguir, s'enrotlla amb Inés Sastre, en una relació morboso-lèsbica que durarà tota la temporada i allargarà els episodis fins a la hora quaranta-cinc minuts.

-José Coronado es queda tancat al bany i Lex fa molts acudits sobre la cagalera, els iogurts i Código Fuego...

-Lex busca consell en Hugh Heffner per millorar les relacions interpersonals. Posi's un batí i crepi's el cabell, li diu el magnat de Playboy. Lex encarrega a Santi Millán que li busqui una perruca, però en acaparar massa escenes, l'audiència baixarà en picat i es cancelarà la sèrie, moment en que es convertirà en producte de culte.

dilluns, de juny 09, 2008

Un trabajo muy sucio, de Christopher Moore

Encuriosit perquè Lady Moriarty s'ho havia passat força bé llegint-lo (tot i que després va matissar: és divertit i prou), vaig col·locar Un trabajo muy sucio a la tauleta de nit.

L'argument és ben senzill: el dia que un home es queda vidu en el part de la seva filla també descobreix que s'ha convertit en un Mercader de la Muerte, algú que ha de recollir els objectes dels difunts on es guarden les seves ànimes i els ha de vendre a qui la requereixi. Si no compleix, uns monstres de l'infern que viuen a les clavagueres l'assetjaran per menjar-se les ànimes que quedin orfes.

Val.

És la primera novel·la que conec que funcionaria millor com a sèrie de televisió que com a llibre.

Està fragmentada en tres parts, de les quals només he llegit les dues primeres, perquè m'he n'havia atipat. És d'aquelles lectures que sempre pots apartar per llegir quelcom més interessant (les instruccions en japonès d'una càmera de fotos), i que funcionen molt puntualment perquè s'ha inflat fins a convertir-la al format best-seller.

En la narració, el temps passa a trompicons, i les accions del protagonista i dels monstres no segueixen un fil argumental concentrat. És tot molt dispers, vaja. Em donava la sensació d'estar llegint, per exemple, la novel·lització de l'Equipo A, on a cada capítol se'ns expliqués que ara ajudaven a unes grangeres, ara a un predicador, ara a un iaiet que té una botiga d'on el volen fotre fora... I això, enganxar, no enganxa gaire.

Si hay un escritor más divertido, que dé un paso al frente. Això ho posa a la novel·la i en teoria és d'una ressenya de Playboy. Doncs en sembla que hi ha molta gent que pot donar aquest pas. Per quatre diàlegs que fan gràcia, hi ha tot un reguitzell d'escenes forçades i aparentment gracioses que esgoten el lector.

Almenys Lady Moriarty l'ha gaudit de valent.

dimecres, de juny 04, 2008

Els secrets de la puta calavera de cristall

Joshua i Desyrainbow Shapiro són la parella d'exploradors que s'han passat mitja vida cercant calaveres de cristall per la selva (i l'altra mitja intetant escapar del frenopàtic). En aquesta fotografia es mostra clarament quina ha estat la influència que George Lucas ha tingut a l'hora de realitzar la quarta entrega de les aventures de l'arquèoleg del barret de fedora. Si en voleu saber més, aquí hi ha una entrevista que van concedir a Más Allá i que jo no he llegit, perquè amb les fotos en tinc prou.

D'altra banda, el títol que volien Spielberg i Koepp per a la pel·lícula era IJ i les calaveres de cristall, però es veu que Lucas estava obsessionat amb que sortís la paraula Kingdom (Regne), i va insistir fins que van col·locar-la-hi amb fòrceps, creant un nom ben ràpid i fàcil de dir com tots ja sabem. Ja veieu, amics e amats, com la paraula de Lucas és inqüestionable (mai més ben dit).

I per acabar, un esbòs del final alternatiu que el fill de puta d'en George ens tenia preparats.

dilluns, de juny 02, 2008

El juego de tu vida, damn it!

El juego de tu vida és divertit perquè comproves fins on arriba la cobdícia humana. Per quatre duros mal comptats, hom està disposat a reconèixer misèries de caire sobretot sexual.

El tema és asseure's en una cadira i anar acceptant tot el que es diu d'un mateix. Sigui com sigui, sempre es perd. Tant si diu la veritat com si menteix, només la pregunta ja porta implícita la càrrega acusadora. La diferència està en acabar guanyant uns mísers 10.000 euros (la meitat per a Hisenda i l'altre meitat per a advocats) o anar-se amb les butxaques buides i una cara de borinot de collons.

Què falla a El juego de tu vida? La presentadora. A Emma Garcia se la bufa el que pugui o no dir el concursant. És apàtica, una simple lectora de preguntes que no s'implica gens en la trama. Fa aquesta pose d'estar per sobre del bé i del mal que fa tanta ràbia. Emma Garcia hauria de ser acomiadada i reemplaçada per algú que valori la gent que diu la veritat. Algú que s'esforci en treure tot el que els concursants oculten en la seva vida diària.

El juego de tu vida hauria de ser presentat per Jack Bauer. I no faria les preguntes llegint el cartró, no. Usaria bateries de cotxe, escuradents sota les ungles, videos trucats d'execucions de familiars dels concursants, trets al cap amb l'arma sense carregar... En fi, tot allò que Jack Bauer sap fer millor.

Els concursants podrien demanar una sola vegada immunitat per saltar-se una pregunta incòmoda, sí, i Zapatero la firmaria a través d'una videoconferència amb el programa.

Tot plegat, en un un programa de no més de 24 minuts.

I Emma Garcia dedicant-se al porno, per fi, amb Carmen Alcayde.

El juego de tu vida seria una bomba.

diumenge, de juny 01, 2008

Jeremy Bentham i la ficció perfecta

Pocs podíem sospitar fa cosa d'un any el rumb que acabaria agafant Lost. Després de l'inici titubejant de la tercera temporada, la fòrmula semblava que donava símptomes d'esgotament. Només un tram final força bo i un darrer episodi demolidor amb l'estructura interna de la sèrie ens oferien esperances.

Per regla general, com més expectatives es creen al voltant d'un producte, més gran acostuma a ser la decepció. Lost, la quarta temporada, s'ha passat per l'arc del triomf la regla general, i ens ha regalat una puta obra mestra de la televisió moderna, que és el mateix que dir de la història de la televisió.

Condensada en un doble episodi final hi ha l'explicació de per què el ser humà necessita la ficció. És impossible (im-pos-si-ble) trobar a dia d'avui una hora i mitja on es reuneixin de forma tant intensa tot un ventall de sentiments tan ampli: emoció, tristesa, alegria, ira...

El final de la quarta temporada de Lost aconsegueix fer-nos sentir-los tots, amb una mestria inigualable.

Estem vius, però ara sabem que ja no estem perduts.