dijous, de juliol 31, 2008

Què fa Rosa Conde?

Per causa de l''allau de correus electrònics demanant una informació sobre l'activitat present de Rosa Conde, aquí us deixem una imatge de la seva actual professió, Vampire Slayer. És a dir, caçavampirs. De Tunguska a la Vall de Boí, Rosa Conde es dedica a exterminar els fills de la nit, sota l'auspici i el patrocini d'Hemoclin (que tothom sap que vol dir Sang Neta). Al crit pagat de "¡Irritación anal!" o "¡Escozor anal!", Rosa Conde combat els xupasangs, en una tasca que l'allunya de l'estrés dels seus temps de portaveu socialista.





Senyor Igor

dimarts, de juliol 29, 2008

Coses que un urbanita desconeix fins que es caga en la puta mare que els va parir


Els tàvecs mosseguen.
Una mossegada de tàvec es molt dolorosa.
Set mossegades al tormell dret i cinc a l'esquerre és una lliçó desproporcionada.
Senyor Igor

dilluns, de juliol 28, 2008

Famosos retrobats

Setze anys desprès de la seva desaparició, quan el vam veure marxar en un vaixell de paper cap al cel, ens arriba aquesta fotografia.

En el sorprenent document, hi veiem la famosa mascota dels jocs treballant en un taller de confecció d'esclops a Marken, Holanda, aliena al seu passat. Segons sembla, viu sota una nova identitat, Quisu Van Der Can, i no vol saber res de Mariscal, a qui culpabilitza de la seva ja superada adicció a les drogues.

divendres, de juliol 25, 2008

Un fenomen culinàrio-mutant


Si rentes la paella on has cuinat truita d'espinacs amb un sabó prou escumós, sembla que Hulk hagi vomitat dins la pica.

Senyor Igor

dijous, de juliol 24, 2008

El Rei del Kong

INSERT COIN

Billy Mitchell era un marrec quan va batre el rècord del Donkey Kong l'any 1982. Avui dia és restaurador i encara viu de les rentes d'aquell éxit. A més, sembla un encreuament entre Tristón i Luis Cobos. Steve Weebie és un home de familia amb molt talent a les mans: toca el piano, dibuixa, arregla aparells... i sap jugar als arcades clàssics. Amb esforç i estudi creu que és capaç de trencar la barrera del Donkey Kong, 23 anys després.
The King of Kong és un documental brutal. Més enllà de l'anècdota, ens explica la història d'una gent aferrada a un objectiu en la vida, una meta. I per molt estúpida que ens sembli (que a mi m'ho sembla), veiem com són capaços de lluitar dur per aconseguir-la.

Està plena de perdedors que un dia van guanyar, de rancúnies i obsessions, de trampes i amiguismes, de racons del món on creuen que tot gira al voltant seu. Però també parla de la capacitat de l'ésser humà per superar-se sempre. Atrotinats salons recreatius, arcades en el garatge de casa, partides gravades en video... simplement imprescindible.



GAME OVER


Sr. Igor

dimecres, de juliol 23, 2008

Les sines nòrdiques, segons un taxista


"Ahí va qué tetas. ¿Lo ha visto? ¿Lo ha visto? ¡Qué tetorras tenía! ¡Qué tetas tienen las nórdicas! Claro, se hinchan a mantequilla, y así tienen las tetas que tienen".

Taxista anònim, 22/07/2008

dimarts, de juliol 22, 2008

Ronya d'Estiu


Estimats i ociosos lectors, els comuniquem que comença la programació estiuenca a Ronya Mortis.
A partir d'avui, el Doctor Moriarty es pendrà unes vacances i deixarà a càrrec del blog el seu ajudant, el Senyor Igor.

Com vostès sabran apreciar, el Senyor Igor no sap escriure, així que s'ajudarà d'un diccionari canigó amb les pàgines arrencades i una rata amb la ràbia i les potes lligades al teclat per fer-los arribar els seus textos.

No puc dir que el nivell del blog hagi de ser necessàriament inferior, però seguint l'exemple de televisions i ràdios d'arreu del país, penso oferir un nivell de qualitat ínfim, tirant a mediocre, amb moments puntuals d'extrema deixadesa.

Atentament seu,

Doc Moriarty

dissabte, de juliol 19, 2008

dimecres, de juliol 16, 2008

Música a la fresca

Visc en un barri on cada quinze dies s'han de moure els cotxes a banda i banda del carrer, perquè l'estacionament és d'aquells alterns.
A priori, no és mala idea. Visc en un barri on hi ha més tallers que botigues i més cotxes atrotinats de rodes punxades que autobusos. Visca Barcelona.

Però afortunadament no tothom matina per canviar el vehicle els dies 1 i 16. Som pocs els que ho fem. Com no tothom se n'adona que un lloc buit en el costat equivocat del carrer implica merder.

Dic afortunadament perquè cada quinze dies toca concert. Música en viu. Al carrer.

Els camions del Condis no passen per entre els cotxes amuntegats. Les furgonetes de repartiment s'encallen en els eslàloms. Aquell comercial que trepitja el barri per primera vegada tem fregar el retrovisor d'algú que pot partir-li la cara.

Botzina. Botziiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiina. Botzina. Botzinabotzinabotzinabotzina. Moc moc mooooooc.

El director d'orquestra espontani que crida des d'una finestra: ¡Para ya! ¡Que no vendrá nadie!

Visca la ciutat de la música al carrer.

dimarts, de juliol 15, 2008

Sopar de feina aliena


Restaurant Flamant, al carrer Enric Granados. Taula per a quinze. Torn de les 23, que ja hi ha gana.

Per 27 euracos et serveixen una amanida de rúcula (gespa en un plat) i un tros de rat penat en el seu propi esperma (a la carta li diuen vedella, però la forma no enganya).

Les cadires són restes de sèrie de Bolsón Cerrado.

La conversa gira al voltant de les anècdotes d'una feina on no hi he treballat mai.

Se m'acluquen els ulls de son, de llevar-me a les sis.

La resta de taules són plenes de quieroynopuedos, gent que acaba de sortir del càsting de Gran Hermano.

Els badalls no són ben rebuts.

dissabte, de juliol 12, 2008

Tretze Tristos Tràngols, d'Albert Sànchez Piñol


Pur tràmit aquest aplec de relats de l'autor en català més peculiar a dia d'avui (principalment per la seva aposta d'allunyar-se del costumbrisme literari del nostre país).

Si valorés les intencions dels contes, Tretze tristos tràngols seria un bon llibre. Ple d'històries fantàstiques, referències a Kafka o Borges, aventures a l'Àfrica i al Pol Nord... TTT promet molt.

I acaba per no complir res.

M'agraden molt les històries que es poden rellegir en funció de la darrera frase. Molt, molt. El que no m'agrada tant és que tretze històries de tretze juguin aquesta carta. Perquè es fa previsible. I, de fet, tots els relats del llibre de Piñol es tornen típics i se'ls veu el llautó d'una hora lluny.

Si, com a mínim, la tècnica narrativa fós exquisida, ho veuríem recompensat. Però el cert és que els contes no tenen un acabat gaire polit, són molt irregulars, i alguns fins i tot pequen de simples. No he trobat un sol diàleg creïble en el llibre, sense anar més lluny. Clar que hem de tenir en compte que algunes de les històries són refregides: ja vaig llegir en el seu moment el fantàstics La nau dels bojos a Els altres móns de la literatura catalana, de Galàxia Gutenberg.
Espero amb ganes la culminació de la trilogia dels monstres que Piñol prepara amb unes criatures aèries. Segur que m'agrada, com em van agradar La Pell Freda i Pandora al Congo.

De moment, Tretze Tristos Tràngols és un entreteniment per a una tarda, més divertit que l'últim del Monzó, però insuficient per al que esperem de Sànchez Piñol.

divendres, de juliol 11, 2008

200 locuras para que te quedes conmigo, de Martín Piñol

Doncs aquí, la novel·la amb la que m'he rigut més en molt de temps.
Quan va sortir l'any passat, per les mateixes dates de Montecristo, em va picar la curiositat. N'havia escoltat l'entrevista al Martín Piñol en el Minoria Absoluta, i em va fer força gràcia. La portada, però, em repel·lia una mica: tanta coloraina i un títol que semblava més de manual d'autoajuda van distreure'm.

La de voltes que dóna la vida (el típic tòpic), la novel·la ha acabat arribant a les meves mans. I què bé m'ho he passat!

200 locuras para que te quedes conmigo és una comèdia en clau de novel·la negra, amb tots els ingredients imprescindibles del gènere: femmes fatales (unes tres), matons (caps rapats), uns motius ocults (la trama d'especulació immobiliària) i un detectiu carismàtic (i amant dels macarrons). L'argument està ben construit, la narració té molt de ritme i, el que és més important, es fa divertida.

He plorat de riure mentre el llegia al metro. Si bé és cert que Martín Piñol recicla alguns dels seus monòlegs per incloure'ls com a pensaments del protagonista, s'ha de dir que no resulta impostat. No tan sols l'autor recorre a milers de referències freaks de cinema i televisió, sinó que empra uns recursos literaris de primer ordre. N'envejo l'ús de les metàfores i algunes imatges poderosíssimes. Jo voldria haver pensat frases com "se mordió el cerebro por dentro"!

Si algun dia he de signar amb pseudònim, serà Martín Piñol.

Llegiu-lo!

dilluns, de juliol 07, 2008

Perdre el temps al fèisbuc


Fins fa quatre dies tenia un compte a Facebook que llanguia mig mort. No hi trobava la utilitat.
D'una setmana ençà, he trobat la gran varietat d'aplicacions d'aquesta web social:

-No fer res.
-Mirar fotos de gent que coneixes.
-Mirar fotos de gent que no coneixes.
-Jugar a jocs que no entens.
-Veure els amics dels amics.
-Buscar famosos.
-Continuar sense fer res.
-Passar les hores.
-Votar fotografies de noies lleugeres de roba com quan tenia 15 anys però 15 anys desprès.
-Indicar llocs que he visitat, com si no m'en recordés.
-Comprovar qui hi ha connectat complint punt per punt els ítems anteriors.
-Pensar que hauria d'estar fent alguna altra cosa.

dissabte, de juliol 05, 2008

El Fòrum de les Cultures


Odio la sorra i no m'agraden les multituds.

Tot i que el que queda del Fòrum són mastodònitcs blocs de formigó sota el sol, fa quatre anys que vaig a banyar-me a la platja artificial. No hi ha onades i hi pots entrar per escales de pedra. Has d'aparcar el cotxe a sis-cents metres, al costat de la ronda, i atansar-t'hi caminant. A més, aquest any han eliminat el pàrquing habilitat a prop.

Hi ha dues zones de bany: la més allunyada, on no hi ha ningú excepte ciclistes descansant; i l'altra.

Jo vaig a la solitària. Però he de passar per l'altra.

Fins aquesta temporada, hi havia molts xavals magribins en aquesta zona. El que he vist avui és un autèntic fòrum de les cultures.

Ordenats com en un IKEA hi havia comunitats de magribins, sudamericans, pakistanesos, gitanos i armenis.

Una ONU del tercer món aquàtica.

divendres, de juliol 04, 2008

Expectatives

Sabem que els trailers són enganyosos. Sabem que massa expectatives creen massa frustracions (és el que hagués volgut dir Ben Parker desprès d'allò del poder i la responsabilitat, però tenia la boca plena de sang i Peter no deixava de plorar).

Però tot i així continuo enganxat a aquestes petites promeses de dos minuts.

A mi se m'ha fotut la pell de gallina. El video parla per si sol. Vostès diran: