dijous, d’agost 28, 2008

Una mica d'autobombo


Aquest dispòsit de cadàvers va ser creat el dos d'agost de 2006, després de mantenir una conversa amb el guionista brillant sobre el seu enyorat odi empordanès. El vostre doctor, des d'aleshores, ha diseccionat altres territoris d'internet. Passeu-vos-hi, també, que tenen la seva gràcia.


El bessó cinèfil i sense límit de paraules. Crítiques puntilloses i detallistes, especialitzat en sci-fi, terror i blockbusters (malgrat que hi pot haver excepcions).


El cosí guarro. No s'actualitza tant com m'agradaria, però hi podeu trobar curiositats sobre el món del porno: des de sinopsis argumentals de films X (n'hi ha poques, però és que costa molt trobar una peli que valgui la pena), a clips marranos i curiosos, bios d'actrius, gadgets peculiars... S'accepten suggeriments per escriure noves entrades.


Recomanat a Fotogramas, un espai per parlar (de tant en tant) dels morts vivents. Pelis, contes, fotografies, jocs...


La darrera tonteria. Com enganxar-se a internet sense fer res de profit. Si no hi ets, no passa res. Si hi entres, has caigut en un forat negre d'hores perdudes.


Les fotos que fa aquí un servidor de vostès. Un Robert Cappa en l'anonimat. Un geni de la fotografia (atrapat a la làmpara).


Aquest no és del Doctor, sinó de l'alter ego, el que escriu novel·les. Recull d'entrevistes, curiositats, anècdotes i demés sobre la millor literatura en català del segle XXI.

dilluns, d’agost 25, 2008

Incoming


El típic post estiuenc de merda fet de refregits. En aquest cas, les paraules de cerca que empra la gent que entra al Ronya. Allà van:

Celia blanco. La reina. Cada dia entren un bon grapat de persones buscant fotografies seves. Crec que la majoria ho fan a través d'una foto horrorosa on va vestida amb mitges i barret de lleopard. Un fenomen.

Pilar rubio venda ojos. Que busquin a Pilar Rubio és un esport oficial a internet, que crec que es declararà modalitat olímpica en breu. El concepte venda ojos frega el fetixisme. Premi a la creativitat.

Follar. Ras i curt. Dels milers de milions de pàgines d'internet on es pot arribar teclejant aquest mot, aquest benvolgut usuari escull la d'un servidor. Això es diu criteri.

Entrar a matar. Doncs sí, sense embuts. No s'està per hòsties. Pim pam, aquí te pillo aquí te mato, directe a barraca, canyardo, a matadegolla.

En el laberint tv3 kiu. Entranyable recerca d'algú que vol retrobar-se amb la infància perduda, com les madalenes de Proust.

Pilar rubios. Variant. No costa imaginar a què es refereix l'adjectiu. Tot i que jo crec que va rasurada.

Albert sanchez pinyol familia. El fan que ho vol saber tot del seu ídol. Vaja, com Misery.

Ana maria doblare fhm. Hola, Ana Maria. Doncs sí, després de buscar-te per internet, i voler saber què es diu de la teva intervenció com a veïneta, t'has trobat que només hi ha aquest humil comentari. Espero que no t'hagis ofès, allà al 1974.

Com actuar quan veus morir alguna persona. Un consell, estimat lector: primer assegura't que aquesta persona no siguis tu. Aleshores pensa: què creus que has de fet, tros de carallot?

Novio de la muerte. Soltera y entera, oju.

Yo siempre regreso a los pezones. Potser la frase més freudiana que he llegit mai, a més d'un títol de peli porca de Kenneth Brannagh.

Blowjob ninjes. Vull veure aquesta pel·lícula.

Fernanda Moruno. Superstar, i és molt preocupant ashó.

Aquelarre dijous. Aquest cap de setmana em va malament, que surto de la uni i vaig cap al poble. Podem fer-ho estudiantil?

Llepades. El català correcte, a Ronya Mortis.

Joan gamper es va suicidar. Sí, amics meus, la conspiranoia catalana, tot un camp per explorar!


dissabte, d’agost 23, 2008

Están filmando enanos!


Amb un títol horrorós, un cartell rar i una distribució pèssima, Escondidos en Brujas és tota una sorpresa.

M'emprenya que es parli de diàlegs tarantinians, com si el gran geni borratxo i col·lèric de'n Quentin en tingués el copyright. Quan els diàlegs estan ben escrits, estan ben escrits, i prou. I a la pel·lícula de Martin McDonagh el guió és prou important, sinó fonamental.

Però hi ha més, com un ús impecable de Bruges com a escenari (quina ciutat més ben fotografiada), Colin Farrell fent d'assassí analfabet de bon cor, un nan cocaïnòman, màfies, el Bosco i una història de redempció.

"Es una puta coproducción europea", diu un dels personatges, donant a entendre el que molts pensem. I sí, hi ha un tempo pausat, molta paraula, un punt de partida dramàtic, personatges al límit i un aire de tristessa... però també és bon cinema negre, amb un punt esbojarrat i un sentit de l'humor extremadament sarcàstic i gens políticament correcte.

Si us vau perdre Sospechosos habituales al cinema, o vau descobrir Snatch, cerdos y diamantes quan ja tothom parlava d'ella, afanyeu-vos a veure Escondidos en Brujas en una sala de cinema.

dimarts, d’agost 19, 2008

Abre los ojos vs Vanilla Sky


El remake de Cameron Crowe seria inferior a l'original d'Amenàbar en gairebé tots els sentits: direcció, ritme narratiu, interpretacions,el narcisisme de Cruise...

Però hi ha dos factors que la col·loquen un graó per sobre:

  • La substitució de Najwa Nimri per Cameron Díaz.
  • Mentre a Abre los ojos, tot plegat es resumia en un malson mal portat, la idea de Vanilla Sky que la nostra vida no són més que retalls de llibres, cançons, pel·lícules, pintures... em sembla magnífica.

Tot i així, no són res de l'altre món, i Penélope Cruz ho fa tant malament en una com en l'altra.

dilluns, d’agost 18, 2008

Yo la dije


El laisme és una plaga que s'imposa amb la força de la naturalitat cada dia més. Ja no són només els convidats d'El diario de Patricia, o la Sonia Arenas de torn en els lates de dissabte. Els reporters d'España directo i similars empren el la la la amb la mateixa facilitat amb què esgarraparien una pissarra. Darrerament, també he sentit uns quants informatius on aquest insult a qualsevol oïda es propaga com la pòlvora.

La Momia, la tumba del emperador. Enmig d'una batalla, el personatge de Brendan Fraser i la seva dona tenen el següent diàleg.

-¡Han roto mi camisa favorita!
-Mejor, yo la tengo mucho manía.

Així, en pantalla gran, pels segles dels segles, amén.

Ayer compremos el deuvedé y nos percatemos del error.

dissabte, d’agost 16, 2008

Starship sushi


Havent sentit informes favorables, l'expedició s'endinsa en el Yoshino (Mallorca 90), amb una primera impressió positiva. Qui us parla fins i tot s'atreveix a murmurar "sembla prou net", després de veure el menjador amb decoració oriental i tres reservats amb tatamis i taules al terra. Res no presagia el combat que ha de venir.

L'expedició tasta tot el que pot i més, a preu fet, només ens cal anar apuntant en un paperet quins plats volem sense cap mena de límit. Els makis no són res de l'altre món (el típic tros d'arrós plastificat) i els nigiris estan massa freds. No deixa de ser un buffett més.

Però quan demanem una vegada i una altra, i ja ens miren amb cara de "estos se van a zampar las reservas de esta semana", deixen anar les bèsties que tenien retingudes a la cuina.

Fins a la taula arriba volant un escarabat d'uns set centímetres de llargada que primer confonem amb una arna. Però quan es posa a la paret, a tocar nostre, i n'identifiquem l'espècie (el que es coneix com a cucaracha guarra), comprenem que l'atac és directe i sense escrúpols. Alguns membres de l'expedició cauen o abandonen. D'altres intenten foragitar l'insecte, en va, que sobrevola de nou els plats que hi ha sobre la taula i vacil·la uns segons davant les nostres cares.

És normal que els restaurants tinguin escarabats a la cuina, sobretot a l'estiu. És llei de vida (i de poca higiene). Però el tamany descomunal de l'escarabat ens fa sospitar que el peix no és l'únic animal cru que guarden al rebost.

Al menjador del Yoshino no hi ha cap altre escamot, i quan el cambrer sent els crits surt i fa veure que no sap què està passant. Amb un mocador l'atrapa i se l'endú cap a la cuina. L'escarabat (vermell, enorme, amb les antenes que es mouen nerviosament) ja ha fet la seva feina.

Deixem de menjar res més. L'expedició ha perdut la gana. El Yoshino passa a ser considerat territori enemic.

El seu nom a partir d'ara és Coshino.

dijous, d’agost 14, 2008

El fotògraf, d'Òscar Palazón.

Recordo de quan vaig escriure Montecristo que em feia certa bassarda abordar el tema Mauthausen desde la perspectiva que tenia pensada.

Fins aleshores, els republicans als camps de concentració nazis era un tema gairebé orientat en exclusiva cap a l'assaig. KL Reich, escrit per un supervivent com Amat Piniella, era l'única novel·la catalana que, a més del testimoni, hi introduïa humor i tendresa.

Recordo haver estat amb tota la documentació al davant, plantejant-me com podia enfocar-ho.
Puc imaginar-me Óscar Palazón fent el mateix abans d'escriure El fotògraf.

El fotògraf és una molt bona novel·la que val la pena llegir.

L'Enric, un home que acaba de ser abandonat per la nòvia, descobreix un quadern escrit per un pres català de Mauthausen on es revela un secret esborronador. Anirà a la seva recerca, i convertirà la venjança del supervivent en una obsessió personal.


Palazón ha construit una excel·lent història a partir d'una anècdota (la filmació de pel·lícules pornogràfiques a Mauthausen), en què reflexiona sobre els racons del temps, la memòria i la venjança. Està edificada sobre un esquema narratiu que alterna dos temps (o potser són més, o potser no), i que juga amb subtilesa amb el lector. El ritme és força ràpid i es converteix en una d'aquelles novel·les que continues llegint a les escales automàtiques del metro. Si hi he de trobar algun defecte, és que potser que hi ha algun cap sense lligar un cop conegut el desenllaç (i que no explicaré aquí, per no espatllar-lo), o que coixeja un xic.


D'altra banda, m'agrada El fotògraf pel que significa. M'agrada pel que té de nou en el panorama literari català, de renovació de fòrmules i gèneres. M'agrada perquè Palazón ha estat valent i juganer, i mereix ser llegit.

Si en voleu saber més, podeu visitar-lo a El vertigen del trapezista.

dimecres, d’agost 13, 2008

Realitats paral·leles


Hi ha molts móns, i tots són en aquest, que va dir algú (perdoneu-me la incultura i la mandra de buscar-ho al google). Tothom viu a la seva pròpia realitat, però n'hi ha que cauen molt lluny de la meva. A tall d'exemple:

Tertulians d'estiu. Obsessió per la política, fins i tot a l'agost (i no em val l'excusa del refotut finançament). Hauria d'estar prohibit entrevistar un sòl polític en aquestes dates.

Els lectors comentaristes de les edicions de premsa digital. Concretament, Avui i Vanguardia. Gent encaparrada en derivar qualsevol notícia en una batalla Catalunya contra Espanya, esquerres contra dretes, policia contra la societat. Insults i amenaces diverses en unes quantes aportacions malaltisses.

Najat El Hachmi. Escriptora i ara (pèssima) columnista. Del primer no puc opinar, perquè no l'he llegida (però té bones crítiques). Del segon, puc dir que no viu en el mateix planeta que jo. Apologia del Tó er mundo e güeno, abusa del discurs immigratori amb una mirada pròpia d'una nena de set anys (per innocent i benintencionada).

dimarts, d’agost 12, 2008

Notícies de rellenu


Els animals del zoo mengen fruita atrapada en blocs de gel perquè així es refresquen i es distreuen a l'hora.


Ho sabia, el paio que va tenir la idea, fa un grapat d'anys, que això seria notícia estiu rere estiu i ocuparia planes senceres de diari i minuts interminables de televisió?

Per a quan la notícia?:

Els nens del barri fumen xocolata atrapada en blocs de gel perquè així es relaxen i es distreuen a l'hora.


Recomanació cinèfila d'avui:

divendres, d’agost 08, 2008

El teorema de la xerrameca anal



Quan un heterosexual parla amb un homosexual (o algú que diria que ho és) dirà moltes més vegades "a prendre pel cul" o "mariquita" o "mariconàs".

Annexe: Núñez dirà hombresexual.

dijous, d’agost 07, 2008

El triangle dels vermuts


Ja no funciona el triangle de les Bermudes? Ja no hi desapareixen avions i vaixells? Algú l'ha desconnectat? Els extraterrestres que hi treballaven fan vaga d'abduccions? S'ha subtituit pel triangle dels vermuts (Can Fabes, Sant Pau, El Bulli)? Té Pascal Henry la clau del misteri?

dimecres, d’agost 06, 2008

Ahora la ley actúa


Un caco fent palanca a la porta d'un cotxe. Unes mans anònimes furtant el moneder de dins una bossa de mà. Un mantero. Un paio musculós de samarreta arrapada clicant download sobre la caràtula de Matrix.

Cada cop que vull veure una pel·lícula o l'episodi d'una sèrie que m'he comprat he d'empassar-me que em diguin lladregot amb aquest anunci barroer.

Com l'àvia que et renya quan t'atures al pas de peatons perquè el cotxe d'abans quasi se l'emporta pel davant.

És com si compres cues de rap i la peixatera, un cop estàs creuant la cortina de cordetes de plàstic, et crida: però no me les robis!

O com si pagues l'entrada del Tibidabo i cada cop que vols pujar a la muntanya russa, el noi amb la cara plena d'acné a la porta et recorda: no et colis a l'entrada del parc.

O si vas a la gossera i adoptes un cadell, i l'encarregat insisteix en què no recullis gossos pel carrer.

N'estic fins al capdamunt de la merda d'anunci aquest.

dissabte, d’agost 02, 2008

El club de la Sumeria

Image Hosted by ImageShack.us


El chiste más antiguo del mundo data del año 1900 antes de Cristo

Londres. (EFE).- El chiste más antiguo del mundo data del año 1900 antes de Cristo (a. C.) y sugiere que el humor escatológico era tan popular antaño como en la actualidad, según un estudio divulgado hoy por la británica Universidad de Wolverhampton.

Según la investigación, que recopila las diez gracias más arcaicas, la broma en cuestión se refiere a un proverbio de los sumerios, pueblo que habitó en lo que hoy es el sur de Iraq.

La chanza, que se supone provocaba las carcajadas de los sumerios, dice: "Algo que nunca ha ocurrido desde tiempos inmemoriales: una joven mujer tirándose un pedo sobre las rodillas de su esposo".

Ese dicho encabeza la lista de las diez bromas más antiguas, encargada por el canal de televisión Dave al centro universitario, que ha empleado dos meses rastreando los anales de la historia en busca de chistes pretéritos.

En segundo lugar aparece una broma datada en 1600 a. C. acerca de un faraón, supuestamente el rey Snofru, que reza así: "¿Cómo entretienes a un faraón aburrido? Haces navegar sobre el Nilo una barca cargada de mujeres jóvenes vestidas sólo con redes de pesca y le pides al faraón que vaya a atrapar un pescado".

Ese chiste puede leerse en el llamado "Papiro de Westcar", un texto egipcio que reúne cuentos mágicos y se guarda, desde 1866, en el Museo Egipcio de Berlín.

Los expertos de Wolverhampton también han encontrado la broma británica más antigua, que se remonta al siglo X y afirma: "¿Qué cuelga del muslo de un hombre y quiere meterse en un agujero en el que a menudo se introduce? Respuesta: Una llave".
Fa uns minuts, quan venia amb la quàdriga cap aquí, un guàrdia imperial ha aixecat la llança i m'ha aturat d'aquella manera amb què només el guàrdies babilonis saben parar un carro. Primer he pensat: rellamps, ja he begut oli... bé, millor oli que cervesa. Però no, resulta que el Tigris s'ha tornat a desbordar.

Res greu, quatre zigurats empantanegats a Uruk. Ja ho llegireu als diaris, d'aquí cent o dos-cents anys, quan acabin de gravar la notícia sobre pedres. Que dius, no hi ha un altre manera millor d'escriure que rascar un roc? És que no poden inventar el paper d'una puta vegada? I la merda d'escriptura cuneiforme? Tot ralletes que si et perds ja no trobes el fil... que sembla un aparcament d'orugues!

Sé que a vosaltres no us importa gaire perquè sou una colla d'esclaus analfabets que morireu demà... sí, sí, no rieu... que no sabeu com se les gasta el Nabuconodosor dels collons. Ei, arquitecte, diu amb aquella veuota que té d'emperador acabat de llevar. Ei, arquitecte, vull els quatre zigurats intactes per demà! Pero si hay que hacer regatas, y el material nos lo traen de Egipto, que por lo menos tardará una década... diu l'arquitecte. Que ja sabeu com són els arquitectes, que sempre posen trabes a tot: que si estos esclavos son mancos, que si esto el presupuesto no lo contempla, que si este desierto no es buen sitio para edificar... L'única cosa positiva que tenim avui dia és que, en ser la primera civilització, no poden sortir ruines quan construeixes un pàrquing. Val, poden sortir ossos de dinosaure, però diem que són els gossos de Gigamesh i els col·loquem a l'entrada del pàrquing i ens serveixen de seguretat, que hi ha molt de supersticiós sueltu.

Que aquesta és una altra. Heu vist mai la quantitat de lleons i animals mitològics a l'entrada dels edificis? En un temple s'entén, cony, que ja es dediquen a això. Però a la botiga de Catifes de Haar Dak Kaalal (d'oferta en catifes mullades ara que s'ha desbordat el riu, per cert) tenen un elefant amb potes de voltor i ulls de serp. On s'és vist aquesta barreja? Quina merda de monstre demoníac fa aquesta fila? Si és que se't vol menjar i a la primera passa es trenca els tormells! I total per què, per protegir quatre estores molles?

Ara tothom vol tenir una bèstia de l'infern a casa seva. Mira, tu, és la moda. Fa uns anys eren les palmeres i ara són els leviatans. Ep, que això va a pitjor. Que la gent és cada cop més inconscient i no es pensa el que fa, eh. Que a un dimoni no el pots tenir així, a pa i aigua cada dia. Que se li han de donar verges i sang de nens. I no val a enganyar-lo amb la sogra, que us ho veig a la cara, cabronasos. Per molt que tingui aquesta veueta de nena repelent i faci anys que ningú no la cobreixi. Que la virginitat no es recupera! Que no us ho ha dit la vostra esposa? Ves que haureu de saber vosaltres, que sou a punt de morir carregant pedregots.

I tot per l'especulació. S'han de fer tants edificis? Però si no som tanta gent, coi. Que la civilització acaba de començar. Que som quatre arreplegats i ens coneixem tots. Això esclatarà algun dia, mireu que us dic. I els primers a pringar sereu vosaltres, la mà d'obra de la construcció. De fet, els primers a esclatar sereu vosaltres. Ja us poseu crema solar quan dueu embalums amunt i avall?

Que també podeu tenir sort i morir de febres abans. Que és la millor manera de morir, al llit i calentet. Perquè mira que teniu números per dinyar-la de qualsevol altra manera: esclafat per pedres, atropellat per una quàdriga, mossegat per una serp, sodomitzat per un paquiderm... Que la vida són quatre dies i aquí només s'ho passen bé la gent que té dinars. Oju, i no uns dinars qualsevols: aquí el més tonto hi té la seva cara acunyada. Clar que, quan s'avorreixen, foten una sortideta a Palestina i porten uns quants milers d'hebreus perquè els distreguin amb càntics. Que un hebreu només et canta la primera generació, eh. Que a partir de la segona tot són plors i laments, i a la tercera ja t'han escrit una biblia. Que són un poble de molt mal esclavitzar...

Clar, com que no beuen. Nosaltres, amb quatre espigues de blat ja fotem cervesa. No li doneu cervesa a un fill d'Abraham. Que monten en còlera i comencen a explicar batalletes de guerrers petits contra gegants. Que els agrada molt exagerar, que ja us ho dic jo. Sabeu aquests mosquitots que hi ha vora les aigües estancades de l'Eufrates? Doncs va picar a un campament d'esclaus hebreus i ja ens venien amb que eren els elegits del no sé quin Deu perquè havien sobreviscut a una plaga. Una plaga? Que la Gran Gossa Babilònica els enganxi tot el que du entre les cames i sabran el que és una plaga.

El que deia doncs, no importa com de fotuts esteu, sempre hi ha un desert per omplir de cadàvers com els vostres. Avui no sou més que la mosca que menja els fems d'un bou; però d'aquí mil anys els vostre ossos potser valdran un dineral. Gràcies, gràcies, poble de Babilònia, i no oblideu consumir perquè em tornin a contractar quan vosaltres ja sigueu morts!