dimarts, de setembre 30, 2008

Fal·làcies del CSI #2

El darrer Punisher, Las Viudas, conté una de les millors històries de la saga, i torna a debatre sobre els límits que separen el justicier de la policia. Es remarca el destí d'heroi de tragèdia grega de Frank Castle, que segueix complint el seu pacte amb el diable.

I Ennis, en estat de gràcia, fa una petita incursió sarcàstica en la mitologia del CSI. Impagable.

Cliqueu sobre la imatge per ampliar

dissabte, de setembre 27, 2008

Música para los muertos, de Luis Gutiérrez


Paul Newman ha mort avui. Fem unes línies de silenci per al mestre.





Justament el tenia al cap quan llegia Música para los muertos, la novel·la del santandreuenc Luis Gutiérrez Maluenda. Ambientada (i força bé) al Nova York dels anys 30, Paul Newman era la imatge mental que em feia de Mike Winowsky, el detectiu protagonista.

Música para los muertos és un homenatge a Hammett o Chandler. Més clàssica impossible: un parell d'assassinats, un cas que s'embolica, mafiosos de les apostes, multimilionaris amb secrets i femmes fatales que potser no ho són tant en són els ingredients.

I la força narrativa de Gutiérrez, que ho cohesiona tot amb un sentit de l'humor tant cínic com explosiu, i que fa que vulguis seguir llegint una pàgina rere l'altre. Hi ha sentències xapadores, de les que atures la lectura i dius: què bo! Potser hi ha un excés del recurs al bourbon, però res que molesti ni de lluny. L'ambientació és perfecta i versemblant, i pots ensumar la suor dels matons, o desorientar-te en el fum que surt del clavegueram dels carrers molls de Harlem.

La novel·la, curta i directa, mola molt. I feu-vos amb la banda sonora. Cada capítol porta el títol d'una cançó de jazz i blues (no en va Duke Ellington és un dels personatges), i no està de més acompanyar la lectura amb la impresionant selecció que ha fet l'autor.

Avui ha mort Paul Newman, però ens queden les seves pel·lícules, el record, el mite.

dimarts, de setembre 23, 2008

Error de base

-Parece que empieza a chispear.

Durant un temps es va posar de moda dir que internet havia nascut de la tecnologia militar. Pel que es veu, es va construir com una forma de descentralitzar les comunicacions per tal que, en cas de guerra, aquestes no es perdessin si s'ataqués l'ordinador central.

Ahir va ploure a Barcelona. Fa unes quantes hores que no tinc connexió a internet.

Deu vulgui que el dia que Skynet prengui consciència de si mateixa ens bombardegi amb mísils nuclears i no ens ataqui amb pluges, o estarem perduts.


Per cert, estic xuclant la connexió wi-fi d'algun veí des del portàtil per escriure això.

divendres, de setembre 19, 2008

Novel·letes moriawase

Ja que la literatura japonesa em fa una mica de mandra (i podeu al·legar que estic carregat de prejudicis, i tindreu raó), vaig decidir que potser deixaria Kenzaburo Oé i Haruki Murakami per a la tornada. Preferia llegir la visió de Japó que pugui tenir un occidental. I aquest en va ser el resultat:

Equivocado sobre Japón, de Peter Carey.



Un periodista australià viatja al país Nipó a entrevistar autors manga consagrats. Hi va amb el seu fill de dotze anys, i té la intenció de descobrir el que ell anomena El Japón Verdadero. La novel·la s'estructura al voltant de les entrevistes de l'autor, algunes més interessants que d'altres, i de l'obsessió d'aquest per voler relacionar-ho TOT amb la segona guerra mundial i, més concretament, amb l'explosió de les bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki. Els japonesos no paren de desmentir-ho, però ell s'hi encaparra. D'altra banda, el fill té un amic japonés (el Takashi) que és el personatge més interessant de la novel·la, una espècie de rèmora/guia que els ajuda i alhora fa llàstima perquè l'autor no fa més que deixar-lo a les portes de les oficines dels entrevistats. I això que el nano només vol conèixe'ls.
Vaja, que Equivocado sobre Japón es llegeix bé, és curiosa, i està sobrecarregada d'informació sobre anime i manga, que a mi no m'interessen especialment. La relació entre pare i fill recorda bastant a la de The Road, tot i que aquí no hi ha caníbals.

Tatami, de Alberto Olmos.



En el trajecte de Madrid a Tokyo, un paio desagradable s'asseu al costat d'una noia de pits enormes. Sense que ella li demani, l'extrany company de viatge li explicarà una història d'obsessió, morbo i voyeaurisme.
Val.
Doncs la història d'obsessió, morbo i voyeaurisme no m'importa una merda. Alberto Olmos sembla que vulgui escriure una altra Lolita en un espai tancat com és un avió i d'una sola tacada, basant-se gairebé exclusivament en diàlegs (podria ser ben bé una obra de teatre ben jorodowskiana) que pretenen ser provocadors.
El millor és que és molt curta. El pitjor és que és avorridíssima i inversemblant. La història està explicada des del punt de vista de la noia, i Alberto Olmos ha estat incapaç de ficar-se en la pell d'un personatge femení. Tot el que ella pensa, tal com ella actua, sembla més extret d'un reportatge del Cosmopolitan sobre com s'ha de comportar una noia quan es troba en una situació així. Ja només amb la primera pàgina, quan ella fa referència al tamany dels seus pits, ja ens invalida el personatge com una veu vàlida.
Badall.

Si és que del Japó, a mi, m'agraden els ninjes, el sushi i els samurais!

dimarts, de setembre 16, 2008

José María Aznar enxampat al llit amb Immanuel Kant

-No sabía que era un filósofo, ha declarat l'expresident del govern espanyol, acompanyant-se d'un gest de la seva habitual diplomacia.


-No me trató de forma ética, va afirmar Kant, que es va mostrar molt crític. A la fotografia, ensenyant el resguard del carnet de la FAES que el polític li va preparar a la tauleta del motel.

diumenge, de setembre 14, 2008

En picado, de Nick Hornby

Envejo Nick Hornby. És capaç de fer fàcil allò que és difícil, i de treure suc de situacions aparentment eixutes. Envejo Nick Hornby perquè és capaç d'incloure un parell de milions de referències culturals en les seves novel·les i no semblar pedant.

Quatre desconeguts es troben al terrat del Topper's House la nit de Cap d'Any, el lloc preferit dels suïcides de Londres per realitzar la seva vocació. Les intencions de tots quatre s'on d'allò més dispars, però la fi és la mateixa: volen llançar-se daltabaix.

D'aquesta dramàtica premisa Hornby sap crear una novel·la d'humor negre, una comèdia amarga estructurada des de quatre punts de vista diferents: el presentador de televisió que va ser enxampat amb una menor al llit, la filla emo del ministre amb un vocabulari tant gran com la seva nul·la capacitat d'empatia, un rocker dels Estats Units sense banda ni nòvia, i una dona que no ha sortit mai del seu barri amb un fill amb discapacitat psíquica i físicament.

En picado entra en situació des de la primera pàgina, i és d'aquelles novel·les que vols llegir a tot arreu, del tipus Escales del metro, que no pots abandonar ni quan has arribat a la teva parada. El ritme és altíssim, i la coralitat de les veus (en registres que, almenys en la traducció al castellà, estan molt ben aconseguits) fa que no arribi a cansar.



És cert que hi ha un parell de passatges fluixos, com el del viatge a les Canàries (que ben bé podria haver-se eliminat sense que la novel·la perdés interés), i que el final és tant obert que es nota que Honrby no sabia ben bé com acabar-lo. Però són minúcies que es veuen recompensades per una narració extraordinària i una sensibilitat agudíssima.

Vaig haver de tancar el llibre quan llegia el passatge de la Maureen sobre com ha construit una vida al voltant de Matty, el fill que no la pot viure. Fins el moment reia a cor que vols, i allà se'm va fer un nus a la gola. Ja només per aquesta capacitat de canviar d'una pàgina a l'altra, Nick Hornby mereix un lloc d'honor a la prestatgeria de qualsevol persona que s'emocioni llegint.

Envejo Nick Hornby. Collons si l'envejo.


dimarts, de setembre 09, 2008

Monty Python's Spamalot, per El Tricicle



Sóc dels que ha vist Los caballeros de la mesa cuadrada unes vuit-centes vegades. Em sé els diàlegs de memòria, i sóc molt fan del doblatge al castellà, que conté unes inflexions de veu que fan justícia a l'esperit de la pel·lícula.

Ja només per això era obligatori anar a veure Spamalot, al teatre Victòria.

Spamalot és divertit, però està un graó per sota de la pel·lícula. Potser el fet que sigui musical el converteix en una obra massa mecànica, molt ben engreixada però que saps que no es sortirà ni un sol moment de mare, que funcionarà amb precissió exquisita. Potser és que la pel·lícula és molt més anàrquica (al menys aparentment), o que Monty Python són Monty Python, és a dir, Cleese, Idle, Chapman, Palin, Jones y Gilliam. Un fenomen que ja es va veure en aquella selecció d'sketchos d'Om imprebís.

Sigui com sigui, Spamalot és un musical molt divertit, amb més virtuts que defectes, i que és la millor alternativa als Grease, Mamma Mia i d'altres nyonyades de moda.

El cavaller negre no hi surt, tota una llàstima

L'escenografia, impecable. Un treball brutal en escenaris, decorats, roba, elements escènics, que la converteixen en una obra dinàmica que es metamorfoseja (així, com els power rangers) cada dos per tres. Tant l'ús de les llums com els efectes de boira, per exemple, estan cuidadíssims, i dóna la sensació que s'hi han gastat quartos. El número de Camelot/Las Vegas és dels meus favorits, amb la taula rodona de joc presidint l'escenari.

Sobre l'argument en si, doncs estic massa viciat. Les parts que ja conec (perquè apareixen a la pel·lícula) són com, ah, val, això ja m'ho sé. El que deia que està uns punts per sota. Falta aquell toc realment esbojarrat, que aquí es veu impostat. Prefereixo les parts que desconec, que no només no surten al film, sinó que a més ajuden a diferenciar-lo i identificar-se plenament com a musical. Em refereixo a les cançons, que si bé no són de les que xiularé d'aquí vint anys pel carrer (ni d'aquí vint minuts), en el moment són prou divertides i efectives. I són un gran exercici de metateatre... com la referència a West Side Story o Mar i Cel, per exemple. Brillant la dels jueus, per cert.

S'ha de destacar, sobretot, l'actuació de Jordi Bosch, que està grandiós com a Rey Arturo, i mostra una faceta còmica diferent de la que li havíem vist fins avui. És d'agraïr veure'l lluny de la Vilarasau, almenys sobre l'escenari. Marta Ribera fa gala d'un poder vocal extraordinari, així com dels pits més voluminosos que he vist en un teatre, i les seves intervencions són de les que acaben en ovació a la platea i alguns timpans estripats. De la resta del repartiment cal destacar Fernando Gil, popular per sortir a Noche Hache entre d'altres programes i sèries, i que aquí fa d'una mena de John Cleese (i se n'agraeix l'intent).

Ni, ni, ni, ni


Si la meva opinió sobre Spamalot no és entusiasta és per una tonteria que es podria arreglar sense cap mena de problema. I és sobre el text. Qui ha traduït i adaptat el text teatral de Broadway sembla que no hagi vist la pel·lícula. Més que res, perquè hi ha certes expressions del doblatge que funcionaven molt i molt bé, i que aquí es troben a faltar. Un anodí "¿Estais sugiriendo que los cocos migran?" no té la mateixa força que l'escèptic "¿Insinuais que los cocos emigran?". Pero, sobretot, una "almáciga" no es pot traduir per un "geranio". Los caballeros que dicen ni no demanen un geranio. Volen una almáciga. Sé que sóna estúpid, però em va costar entrar a la obra després d'aquesta escena, que està just a l'inici del segon acte.

De totes maneres, Spamalot és divertida, és espectacular i dóna bon rotllo. Què més es pot esperar?



La inquisició espanyola!!!


diumenge, de setembre 07, 2008

Ferran Rañé és Déu



El monòleg de Hamlet inicialment era Ver o no ver. Quan Ferran Rañé el va haver d'interpretar, no li agradava, així que va desenterrar Shakespeare i li va fer reescriure de dalt a baix.

La kryptonita de Ferran Rañé són les llàgrimes d'Emma Vilarasau.

Ferran Rañé no memoritza textos: el textos ja van ser pensats per ell una vegada i nomès se n'ha d'enrecordar.

Ferran Rañé pot ser al cinema, al teatre i a la televisió alhora, i pot estar amb la teva parella mentre tu llegeixes això.

Tu pots ser Ferran Rañé interpretant-te, i no saber-ho.

Van proposar-li a Ferran Rañé interpretar Jack Bauer. Ara la UAT està a Ventdelplà.

Ferran Rañé no puja dalt de l'escenari. Són les plaques tectòniques les que es desplacen sota seu.

Diuen que no hi ha indústria cinematogràfica catalana. Error. Ferran Rañé és la indústria cinematogràfica catalana.

Abans de rodar un episodi de Walker, Chuck Norris demana permís a Ferran Rañé.

Ferran Rañé va fer d'iceberg a Titanic.

Quan era petit, Ferran Rañé va ensenyar a actuar a un tal Stalivnasky.

Neil Amstrong no va trepitjat mai la lluna. Era Ferran Rañé interpretant-lo des d'un plató d'Estudio 1.

Ferran Rañé no es presenta a càstings: deixa petits tasts del seu talent.

Ferran Rañé era el doppëlganger d'Adolf Hitler. Al mateix temps, també ho era de Winston Churchill.

La imatge de Ferran Rañé en una pantalla de cinema sempre és el tamany real.

divendres, de setembre 05, 2008

Què he vingut a fer?


Has de mirar allò al google.
Deixes el que estàs fent (sopant, el ronso, manipulant urani empobrit, torturant un templer que ha arribat des de l'edat mitjana a través d'un vórtex temporal...) i vas a l'ordinador.
T'han enviat un mail, i l'obres. Però oju! Al facebook sembla que hi ha moviment. I algú ha comentat a flickr. El lector de feeds està ple a vessar. I penses que potser és graciós buscar el teu nom a google images.
T'aixeques i te'n tornes a la rutina, i t'adones que no has fet allò que volies. Què cony he vingut a fer? T'hi esforces però no hi ha manera. No saps què era el que volies mirar.
Al cap d'una estona et ve al cap com un llampec que havies de fer allò amb certa urgència, i que potser ja fas tard.
Merda d'interné.

dijous, de setembre 04, 2008

Tovallola de Roschar

Tinc una tovallola de Batman i Robin. No pregunteu per què. Hi ha gent que té el seu primer gos dins una bossa de La Sirena al congelador de casa, o qui enterra les closques dels musclos al jardí per donar-los una sepultura digna. Jo tinc una tovallola de Batman i Robin. I hi surt la Bat-girl, Alicia Silverstone, a qui també se la coneixia com a Fat Girl, i que és una espècie de preqüela de Britney Spears.

No veieu Batman i Robin. Diuen que si la veieu del revés, a l'estil dels discos de Led Zeppelin, els Beatles o els Whiskyn's, hi ha un missatge satànic. Si la veieu del dret, també hi és.

Si gireu la tovallola de Batman i Robin cap per avall, però, podeu distingir imatges inquietants, com la següent.



Un alien realitzant una fellatio. Més que un alien, el cosí gay de Darth Vader menjant-li la cigala a un Jedi pèl-roig. Mireu com obre els ulls, com en l'acudit aquell del hàmster i la cinta adhesiva.

dimecres, de setembre 03, 2008

Alliçonadors


Hi ha qui es creu amb possessió de la veritat absoluta, i a més tenen a la seva disposició els mitjans necessaris per difondre-la. En el ring de la demagògia i el nepotisme, Josep Cuní i Ken Loach tenen el cinturó de campions.

Loach porta anys donant la brasa amb històries de desgràcies que ven com a presumptes films de denúncia. El que és denunciable és la seva falera per vendre motos del tamany d'una casa okupa.

Cuní ja tenia un ego prou gran (com la disfunció del seu termostat corporal, que l'obliga a viure a quatre graus sota zero permanentment) quan va acceptar presentar els matins de tv3. Que el seu programa sigui el més digne que es pugui veure en aquella franja horària no té especial mèrit en una graella farcida de repeticions, teleconcursos i xafareig. Se li ha donat tant protagonisme, se l'ha afalagat tant, que Josep Cuní és avui un Godzilla del Superego. Al seu costat, els argentins són el poble més humil del planeta.

dimarts, de setembre 02, 2008

Blu Ray, el salt evolutiu


M'agradaria saber qui és el geni que va pensar que el canvi de DVD a Blu-Ray seria tan demolidor com el de VHS a DVD.

Algú n'ha vist la secció a l'FNAC? Mitja prestatgeria de caixetes blaves.

Conec gent que encara veu la tele amb antena de banyes i fotent-li cops per sintonitzar-la. Explica'ls la diferència de qualitat.

Que es veia venir, per l'amort de Déu.