dijous, de novembre 27, 2008

Moria Xtreme Sports


Hola, em dic Gandalf i sóc monitor d'escalada a Khazad-Dûm.

Des de que van estrenar la pel·lícula que els hiverns aquí Moria són una bogeria. Tots els nens de papá de Gondor pugen els caps de setmana sobre els seus cavalls per esquiar a la muntanya, i colapsen la taverna del Pony Pisador, que té un capacitat limitada, cony.

L'altre dia ho parlava amb l'Aragorn. A ell li va bé, perquè és professor particular d'esquí de dames élfiques, i ja se sap que aquestes deixen una bona propina. Però tot i així quan arriba el fred el bo de l'Aragorn no para. Va intentar muntar un negoci de ràfting per a l'estiu, però tothom prefereix anar a la costa. Si fins i tot els nans, que aquí són majoria, marxen a les platges per intentar lligar! Clar que amb el banyador és l'únic moment de l'any en que poden presumir del tamany de la seva destral... ja m'enteneu... que tots sabem la fama dels nans.

Encara que pitjor va ser quan Sauron va decidir passar aquí uns nadals. Això es va plenar de nazguls i orcs amb ganes de fer barranquisme, que fins i tot el Balrog va haver de plantar-se i dir que no, que no acceptaria ningú de Mordor perquè gastava més en la bogaderia dels neoprens del que guanyava en forfaits.

Els únics que es comporten i són molt educats són els hobbits. Ni tan sols es queixen quan algú del grup cau daltabaix d'una via, o quan se'ns esclafen uns quants en un despreniment a les grutes. Són així, els hobbits, no alcen la veu. Fins i tot tinc a un, el Samsagaz, que és el que em fa de relacions públiques a la Comarca, repartint flyers i tal. Com que a la discoteca Marzarbûl hi caben molts, perquè són així com petitons, fem un negoci rodó. Això sí, tenen un saque potent, i priven com pocs. Bona gent, els hobbits. Gandalf el Gris, em diuen, perquè sempre vaig envoltat del fum grisenc de l'herba que em porten des de la Comarca.

Ara us deixo, que tinc uns eorlingues que volen fer una reserva per a salt base aquest cap de setmana i m'estan deixant el vestíbul empastifat de bonyigues de cavall.

Cowabunga!

dimarts, de novembre 18, 2008

Manual d'ús de la grolleria: primera lliçó


És fàcil convertir la conversa més innocent en una porcada.
Només cal agafar la darrera frase de l'interlocutor i convertir-la en la pregunta:

-Tu vols + (predicat de la frase anterior)?

Alhora, s'ha de dur una de les dues mans (la dreta si s'és dretà, l'esquerra en cas d'esquerrà) a la zona genital per tal de prèmer-la lleument. Aquest gest implica que el predicat de la frase esmentada és anàlog al tamany del membre viril de l'interrogador.

Anem a veure uns exemples:

-Tinc una relació de llarga durada.
-Tu vols allargar-me la durada?

-Aquest arròs amb llamàntol no m'ha acabat de fer el pes.
-Tu vols un llamàntol que et faci el pes?

-La tardor és una estació molt bonica.
-Tu vols veure una cosa bonica?

Noti's que l'efecte s'amplifica si s'empren mots com "bo/na":

-La Mercè està estudiant per correspondència.
-Tu vols estudiar una bona correspondència?


O ens podem permetre de fer lleugeres variacions sobre l'original, per tal d'adaptar-nos:

-Oh, quina cadira més maca hi ha al catàleg d'IKEA.
-Tu vols un bon lloc on seure't?

Es recomana, però, no utilitzar aquesta fòrmula quan la frase sigui ja de per si grollera, perquè queda ridícula o petulant, el que es coneix com l'efecte Loquillo.

-Ahir em vaig menjar una polla així de gran.
-Tu vols una polla així de gran?

-No, ja en vaig tenir prou.

-El meu marit té el cul ple d'almorranes.

-Tu vols un cul ple d'almorranes?
-I tu vols una hòstia als morros, fill de puta?

-A Catalunya no em contracten perquè canto en castellà.

-Tu vols callar d'una vegada, cantamañanas?

diumenge, de novembre 16, 2008

Coses que s'assemblen


Quan vaig veure No es país para viejos em va fascinar una de les primeres escenes: el personatge de Bardem escanyava emmanillat un policia. Ho feia a terra, i les botes del sheriff deixaven derrapades per les convulsions de les cames. Ho vaig trobar un encert.
Avui, veient Casino Royale per refrescar la memòria abans del Quantum of Solace de la propera setmana, m'he adonat que hi apareix una escena clavada. Bond s'està barallant amb un parell de negrots amb matxets a l'escala del casino. Llença un daltabaix i amb l'altre es fot un gec d'hòsties. Cauen i Bond, des de terra, escanya el negre. Aquest es convulsiona i les seves sabates deixen marques sobre les rajoles. L'escena està rodada pla a pla de la mateixa manera que a la peli dels Cohen.
Però és anterior. I Martin Campbell no té el reconeixement que poden tenir els germans Cohen.
Ho deixo sobre la taula.

Més semblances. Tots recordeu Blue Moon, la cançó. I si no la recordeu per això està youtube. Escolteu-la. I després premeu play per sentir Tal vez, de Nena Daconte.
Ja em direu que us sembla...




Annexe de darrera hora: l'altre dia vaig anar a saludar el Dottore Sandro, a Diagonal Mar. Dottore, dottore?
Era Ernest Folch
.

dimecres, de novembre 12, 2008

La pell fina



La Najat, en una de les seves columnes, criticava que es publiquessin les cartes de la Rodoreda, i aquesta ha estat la resposta de la neta de Sales:

Distingida Najat: Una carta no és necessàriament un escrit per "comunicar-se a nivell íntim", com dius a l'article del 4 de novembre. No sé com són les que escrius, per afirmar que un epistolari entre dos escriptors és més propi de Lecturas o Hola que no pas d'una publicació seriosa.
Si haguessis llegit l'epistolari Rodoreda-Sales, que condemnes sense haver-li donat temps d'arribar a les llibreries, sabries que ells no s'escriuen per comunicar-se a nivell íntim. Parlen de les novel- les que fan i de les que volen fer, de la situació literària i política que condiciona la seva aventura comuna, de la llengua en què s'expressen, de l'ambició que els empeny, malgrat tot, a continuar la construcció d'una literatura digna i rica. Si haguessis llegit l'epistolari, sabries que Rodoreda va destruir 20 anys de cartes amb Obiols però va conservar-ne les que ella qualifica de literàries, i parla de publicar-les amb el seu editor. Sabries que la relació entre Rodoreda i Sales era de complicitat intel.lectual, i que res no "revela" de les seves "interioritats": llegir les seves cartes és accedir a l'elaboració de la cultura que tu i jo compartim. Sabries que Sales va publicar les seves cartes al poeta Màrius Torres. Sabries, doncs, que aquell parell sabien l'interès que despertarien els seus arxius privats. Per això Sales va donar a l'Institut d'Estudis Catalans les cartes de Rodoreda.
Si haguessis llegit l'epistolari, sabries que el premi que has rebut havia estat concedit a Sales el 1968 i a Rodoreda el 1969, però que Planeta el va suspendre fins al 1981 perquè el llibre català no era aleshores un afer gaire sucós. Fa mesos que em proposo de llegir la teva novel.la. Hauria preferit llegir-la sense predisposició de cap mena. Ara l'obriré sabent que, al cap de 10 mesos d'haver aconseguit un èxit tan volàtil, utilitzes el poder de la teva paraula per sentenciar sobre llibres que no has llegit, cosa més greu encara sent tu escriptora.

Maria Bohigas

Noti's el to punyetero de la carta. Aquí tiren amb bala. No se'n vagin. Pot semblar un conyàs, però encara hi ha més. La resposta de la Najat no s'ha fet esperar:

Benvolguda Maria Bohigas:
T'agraeixo les observacions que enviaves a aquest diari sobre el meu últim Set x set dissabte passat, encara que sembles prendre-t'ho com una qüestió personal.
Aclarir-te que, si llegeixes bé el meu article, podràs veure que en cap moment comparo les cartes entre Sales i Rodoreda amb les revistes que esmento. El que intento explicar és que el que ens mou a furgar entre la correspondència privada, per mi, sí que és un impuls comparable al que experimenten les persones que fan un cop d'ull a la vida dels altres a través de l'Hola o el Lecturas amb tota la legitimitat del món. El que passa és que quan ho vestim d'intel.lectualisme, quan es tracta d'una publicació seriosa, ens sentim per sobre d'aquesta mena de neguits tan humans. Jo preferiria que venguessis més exemplars d'El carrer de les Camèlies o d'Incerta glòria, posats a fer.
No sé què és l'èxit per a tu; per a mi el veritable èxit consisteix a poder disposar d'una via tan gratificant com la llengua escrita per canalitzar l'estranyesa que em provoca el món que m'envolta, intentant identificar dogmatismes de tota mena, fins i tot els que intenten legitimar-se per unes coordenades històriques i culturals. El dia que no pugui fer això i a sobre em segueixin pagant, preferiré tornar a treballar a la fàbrica per conservar uns mínims de dignitat. De manera que el meu èxit no és ni la difusió que ha tingut la meva primera novel.la, ni les xifres de vendes, ni les traduccions, ni poder omplir aquest espai amb les meves reflexions. El meu èxit és poder escriure i va començar als 12 anys, de manera que no sé si el pots continuar considerant tan "volàtil".

Najat El Hachmi


La resposta comença com una baixada de pantalons i acaba en un asortit de tòpics indefensables que la postulen com a clara perdedora d'aquesta lluita dialèctica.

I és que en aquest país tenim la pell molt fina i la boca molt grossa (i en això s'hi inclou un servidor de vostès). La crítica es confon amb l'opinió personal, i aquesta amb l'atac directe. Sembla que t'hagi d'agradar tot, perquè si no, ets un irresponsable que fas mal a la gent. L'argument que es dóna sempre és el mateix: és molt fàcil fer una crítica destructiva, el que és difícil és fer alguna cosa en positiu.
Sí, és cert. És més fàcil asseure's davant d'un teclat i dir el que no t'ha agradat d'un novel·la o una obra de teatre o una pel·lícula, que no pas fer-ne una. Però això ja ho sabíem tots. Però és igualment legítim dir què t'agrada i què no t'agrada, i poder-ho dir sense embuts, encara que sapiguem que l'interessat et trobarà per google i no li farà gràcia el que dius. A ningú li ve de gust una mala crítica, però hom ha de ser conscient que no es pot agradar a tothom.


Els deixo amb una de les reaccions a la ressenya de Soy un pelele. No té el nivell de la discussió rodorediana, però fa molta risa:

Anònim ha dit:
el dia que tu hagas algo aparte de escribir en este blog de mierda y echar idem por esa bocaza , hablamos y no, no soy hernan soy alguien que te puede meter el puño por tu puto culo de nerd y sacarte tus putas tripas.

I no es perdin l'individu que va deixar uns comentaris llarguíssims i plens de resentiment a Els hereus.

dissabte, de novembre 08, 2008

Posts que em perdo per no tenir instal·lat el photoshop


A saber:

  • El disc de Falete versionant Meat Loaf.
  • Ramon Miravitlles i Josep Cuní com Salieri i Mozart a Amadeus respectivament.
  • Godzilla vestit de Falete.
  • Falete menjant-se Josep Cuní.
  • Ramon Miravitlles menjant-se Falete.
  • Ramon Miravitlles disfressant-se de Pilar Urbano.
  • Pilar Urbano vestida de Power Ranger.
  • La biografia de la reina per Najat El Hachmi.

Sí, senyors. Sense photoshop es perden totes aquestes meravelloses imatges, com llàgrimes en la pluja.

dimecres, de novembre 05, 2008

In memoriam: David Palmer


Barack Obama serà el segon president negre dels Estats Units.
David Palmer va obrir el camí. Segurament, sense la figura de Palmer, Obama no seria on és avui.

Quan Hillary Clinton va dir que no es retirava de les primàries malgrat tenir-ho tot en contra, alegant que encara podien matar Obama, es complia el temor de la temptativa d'assassinat del senador Palmer.

David Palmer ha estat un president savi en temps convulsos, amb atemptats terroristes escampant virus cordilla al metro de LA, amb detonacions atòmiques al desert de Mojabe, enfrontant-se al seu equip quan el volien destituir brandant la enmienda 25, o lidiant amb una esposa ambiciosa que li feia el mandat impossible.

24 defensa idees conservadores (els valors tradicionals, la legitimat de l'ús de les armes, el fi justifica els mitjans) amb una aparença moderna i sota la batuta d'un president demòcrata. Els presidents republicans de la sèrie són ridiculitzats (com es pot veure amb el nixonià Charles Logan), però l'audiència és heterogènia: els fans venen d'una banda i de l'altra.

L'espectador d'Estats Units ha après a conviure amb un president negre. Gràcies a David Palmer.
I Barack Obama és la següent temporada.

diumenge, de novembre 02, 2008

Star Wars: Dial of the Sith


-Lord Vader.
-Sí?
-Està ocupat?
-No, no. Feia unes fotocòpies. Passi, coronel Seashitter.
-Sóc l'amirall Pengüinfistfucker. El coronel Seashitter està indisposat amb gastroenteritis.
-Ja, he sentit que hi ha passa. Què volia?
-És sobre aquell Jedi que ens va dir que busquéssim per tota la galaxia. El que es va emportar els nens.
-Obi Wan...
-Sí.
-L'han trobat?
-Hem localitzat un tal Ben Kenobi a un planeta desèrtic, Tatooine.
-Ben Kenobi?
-Sí, milord. Sospitem que sota el nom de Ben Kenobi es pot amagar el tal Obi Wan Kenobi.
-Mmm...
-És pel cognom, milord.
-Tenen el telèfon?
-No, senyor. A Tatooine no hi arriba la línia telefònica.
-No perdin el temps.
-No li interessa?
-No és ell.
-Però podria ser que...
-La seva falta de fe resulta molesta.
-Podem enviar-hi el becari, el que li fan pudor els peus.
-De veritat creu que el meu tutor, el Jedi més astut de la galaxia, el deixeble del mestre Yoda, es canviaria el nom d'Obi Wan pel de Ben i així es faria fonedís? L'infravalora, vostè, a Obi Wan.
-Hi ha un detall, milord.
-Ara comença a molestar-me. La fotocopiadora s'ha apagat i l'he de tornar a programar perquè em faci aquesta revista a dues cares i a escala. I amb els guants i la puta màscara no es pensi que es fàcil.
-A les pàgines grogues de Tatooine, senyor, miri: Ben Kenobi. Actúo en fiestas de cumpleaños con trucos de magia y prestidigitación. Contactar con tío Owen, en la granja de los Owen.
-Ha trucat Padme?
-Perdó?
-La princesa Amidala, ha trucat?
-Er. No sé. No he vist la segona trilogia, miri'm el pentinat dels anys setanta que porto, però diria que és morta, senyor.
-No li hauria d'haver dit allò dels nens jedi.
-És aigua passada, senyor. Però potser si enviem algú a Tatooine...
-M'està cansant, almirall Penguinfistfucker. Deixi'm sol. I digui-li a Jar Jar que porti pòlvores de talc, que el casc em fa ronxa.
-Com vosté desitji, Lord Vader.
-Carallots...