dimarts, de desembre 30, 2008

El mapa del tiempo, de Félix J. Palma


Fantàstica.

En tots els sentits de la paraula.

El mapa del tiempo és una novel·la per gaudir i degustar amb calma, perquè és una peça única en el panorama literari espanyol, que consolida Félix J. Palma com un dels autors més imaginatius de l'actualitat.

Per començar, com sempre, els defectes. O el defecte, en aquest cas, i mínim: una tendència al lirisme folletinesc, la floritura literària, que l'autor adopta voluntàriament en intentar escriure com un escriptor del segle XIX. Es nota una mica que prové del món de la literatura juvenil, en explicar-nos alguns trams com el de Tremalaquain o la història de Shackleton. I ja està, una minúcia. La resta, només virtuts.

El mapa del tiempo són tres novel·les en una, tres històries que es creuen i es reforcen o modifiquen com ho feien els capítols de Pulp Fiction. L'element comú: HG Wells i els viatges en el temps.

  • La primera part narra l'esforç d'un jove aristòcrata per salvar la seva estimada, una prostituta de Whitechapel, de les mans de Jack l'Esbudellador, vuit anys enrere.
  • La segona, la relació d'amor entre una noia de finals de XIX amb un messies de la lluita contra les màquines del segle XX.
  • La tercera... bé, la tercera us la deixo com a sorpresa.

Perquè per primera vegada en molts anys, trobo una novel·la que conté una sorpresa rere una altra, que em fa creure una cosa per després enganyar-me i portar-me on ella vol, que m'enganxa de forma tan adictiva. L'engranatge d'El mapa del tiempo està tan ben engreixat que les seves 620 pàgines es devoren com si res, i quan acaba no vols tancar el llibre, perquè necessites més i més.

Palma ha construit un monument enorme a la fantasia i la ciència ficció, omplint de tot tipus d'homenatges la novel·la. Un dels jocs és buscar-los i identificar-los. Així, hi ha noms com Jeff Wayne, Tyrell o Kaufman, l'aparició de l'home elefant i d'una espècie d'Allan Quatermain, o els cameos de Bram Stoker i Henry James. És Gilliam Murray el fruit de Terry i Bill?... El mapa del tiempo recorda molt a The League of Extraordinary Gentlemen, però millorat. És La sombra del viento més Pandora al Congo, elevat a la màxima potència.

Una de les grans fites és que la novel·la condensa en ella mateixa totes les teories possibles sobre viatges en el temps. La qual cosa la converteix, per mi, en la novel·la de viatges temporals més completa que existeix. I la més bona, què carai! Hi pots trobar referències cinèfiles a palades. De Los Viajeros del Tiempo (Time after time, 1979) a Terminator 2, evidentment El tiempo en sus manos o fins i tot Regreso al Futuro.

El mapa del tiempo és imaginació desbordant, pura i dura, generosa en quantitat i qualitat. Un regal per a qualsevol lector, una meravella.

No sé com parlar de certs temes de la novel·la sense esbudellar-ne l'argument. Així que, sincerament, llegiu-la i compartiu l'apocalipsis amb el capità Derek Shackelton, entreu a una casa encantada amb Bram Stoker, creueu la quarta dimensió amb el Cronotilus, descobriu el veritable rostre d'en Jack, fugiu dels Vigilants del Temps...

dissabte, de desembre 27, 2008

Iniciativa per Barriguitas

El propòsit d'Iniciativa per Catalunya en els darrers anys d'implantar-se a tots els nivells de la vida qüotidiana està donant fruits esgarrifosos.

És el primer partit polític que esdevé joguina, com en el seu dia la Marvel va convertir els seus superherois en ninotets articulats, o en He-man va aparèixer després que la pel·lícula Conan El Bárbaro no fós un éxit entre les criatures i Matel readaptés els monigots dels bàrbars a una mitologia més infantilitzada.

Avui, tots els nens i nenes d'esquerres de Catalunya poden jugar amb el seu entranyable, carismàtic i omnipresent líder, Joan Saura.

Programa polític d'Iniciativa per Barriguitas:

-El Ferrari del Ken i la Barbie no podrà superar el quilòmetre per hora al passadís de casa.

-S'impulsarà el transport públic per als desplaçaments per dins del domicili, en comptes de l'ús del vehicle privat (tant se val si el nen o la nena no té autobusos de joguina, o l'ibertren del seu pare està espatllat i funciona quan vol).

-Les capses de les joguines es reciclaran en joguines de bon rotllo, com papallones de cartró o paradetes de comerç just regentades per Gi-Joes).

-El ring dels lluitadors de Pressing Catch tindrà webcams que vetllaran per què no es produeixin baralles. De fet, el nino de Dave Batista serà l'encarregat de separar la brossa orgànica de la inorgànica al Punt Verd instal·lat al quadrilàter.

-El nen o nena haurà de jugar a les fosques per tal de no contaminar lumínicament.

-Les Tres Bessones dirigiran la política d'integració de la joguina étnica.


dilluns, de desembre 22, 2008

La mà, per Carro de Baco

L'escenari de la Biblioteca de Catalunya és més que suficient per submergir-nos en qualsevol obra de petit format que s'hi representi, gràcies a una ambientació màgica que afavoreix la intimitat entre públic i actors. Si la representació gira al voltant del misteri, la immersió està garantida.

La Mà, de Germán Madrid, és un relat plenament Poe. En una ciutat indeterminada, un home troba dins el seu bany un altre que li reclama la mà esquerra. El primer és un triomfador que ho té tot, fins i tot la mà del perdedor que ha vingut a demanar el que suposadament és seu. Però cap dels dos és realment allò que aparenta...

El problema de La Mà és que trenca la suspensió de credulitat a la primera escena, i després costa molt enganxar-se a un relat que no et creus. Així, que la reacció del protagonista en trobar-se algú al lavabo de casa seva sigui de flegma britànica i joc intel·lectual de sarcasmes resulta del tot xocant. No resulta creïble, i fa que pensis que es mereix que li passi el que li està passant, perquè, al cap i a la fi, està donant peu de forma lliure a que passi. Si el protagonista fos emmanillat i obligat a negociar amb el seu interlocutor es comprendria tot el que passa a continuació. Cap a la meitat de l'obra hi ha un altre salt mortal que sol·licita de la confiança de l'espectador, però que pel risc del seu plantejament pot entrar dins el joc teatral (vaja, que em refereixo a la facilitat amb que es poden treure i implantar extremitats corporals en un plis plas).

No hi ajuda tampoc la presència d'un narrador que no aporta res. Una nina de plàstic tipus nenuco que diu frases pomposes i buides, i que talla l'acció tres o quatres vegades sense que el seu discurs ajudi a la trama.

Però La Mà m'ha agradat. Pel seu plantejament temàtic i, sobretot, per les magnífiques interpretacions del duo protagonista, Germán Madrid i Vicenç Miralles. Tots dos fan de carn i ossos uns personatges que de vegades es comporten de forma inversemblant, mostrant-nos la seva evolució en girs ràpids i ben construits, a base d'una varietat de registres impressionant. L'obra és forta gràcies a aquests dos actors.

En definitiva, que val la pena gaudir d'una hora i quart de suspens, en una història digna dels Altres Límits, amb certes llicències mal resoltes i dos actors destacables.

divendres, de desembre 19, 2008

Zack and Miri make a porno, o el retorn de Kevin Smith



El gran problema de Kevin Smith és la seva convencionalitat.

Sota una aparença gamberra ens ofereix comèdies més pròximes a Norah Ephron que a John Waters, però sempre amb el seu toc personal basat en diàlegs molt naturals i contínues referències cinèfiles. Gràcies a aquest ingredient secret, Kevin Smith continua fent pel·lícules dignes de veure.

I això que algú va decidir que Chasing Amy era la seva millor pel·lícula. D'ençà d'aleshores, Smith intenta explicar històries d'amor frustrant i frustrat cada cop que vol fer creure'ns que és un gran narrador sobre les peripècies d'una generació desorientada com la seva.

S'equivoca.

Smith té talent per a escriure, però hauria d'apartar-se de la cotilla de comèdia romàntica. A Zack and Miri make a porno explica la mateixa història de Chasing Amy, però aquest cop no compta amb l'insuportable Ben Affleck, afortunadament. És una pel·lícula previsible, sense cap mena de sorpresa. I sense transgressió.

Per què les comèdies sobre rodatges de films porno ho enfoquen sempre des d'una perspectiva tan casta? Per què s'assembla tant Zack and Miri a, per exemple, La vecina de al lado? Per què només Orgazmo va trencar de forma esbojarrada amb aquest punt de vista?

Per sort, Smith mima els seus personatges i tria gent com Tracy Lords, Justin Long o Jason Mewes (l'implacable Jay, amb el cabell curt) per fabricar una comèdia que fa riure. I molt. També hi influeix que s'aproxima a l'humor de Judd Apatow, començant per triar a Seth Rogen com actor protagonista, i passant pel tipus de missatge de peterpanisme trencat que la nova estrella de la comèdia americana ha retrobat.

A la pel·lícula, la parella del títol són dos amics de tota la vida que comparteixen pis per poder pagar el lloguer i les despeses, però que es queden sense quartos i decideixen rodar una porno per fer-se d'or (com arriben a la conclusió és un dels processos més treballats del guió). Càstings, elecció de títol, rodatge (que recorda la part bona de Rebobine por favor) i gelosies...

Vaja, que saps com anirà la peli des de la primera escena, però riuràs de valent amb l'humor verborreic de Smith.

I quedaràs hipnotitzat de la naturalitat d'Elizabeth Banks.

dijous, de desembre 18, 2008

El futur no és com havia de ser

La realitat virtual es menjaria el món dels videojocs o serviria per operar a distància. Una vegada hi vaig jugar al New Park de les rambles, dalt d'una tarima, amb un casc enorme tipus El cortador de césped. Vaig disparar sobre polígons gegants que pel que es veu eren tancs.

La televisió seria molt interactiva amb el tele-pick. Ramón García s'esgargamellava cridant les virtuts del tele-pick. Podies jugar a concursos i fer preguntes en directe als programes de TVE, però l'invent va durar un any, molt abans de l'época sms.

No hi ha més preguntes, senyoria.

diumenge, de desembre 14, 2008

Patrimoni de la Humanitat


El turmell esquerre de Leo Messi
protegit per la Unesco
(i de vegades per Rafa Márquez)

dijous, de desembre 11, 2008

Forbidden sushi: Hanagin

Fa uns anys solíem anar bastant sovint al restaurant japonès Hanagin (Provença 201, BCN). Estava bé de preu, es menjava molt i la qualitat era força acceptable. Els cambrers eren tan idiotes que tots tenien malnoms (el lerdo, la tonta, etc), però el fet de ser un buffet lliure sense cinta giratòria el feia sobresortir de la majoria de xinesos reconvertits a la suposada cuina nipona.

El dia que el cuiner quasi incendia el local en llançar aigua sobre les flames de la planxa va ser un dels darrers en que hi vam menjar. Amb cada cop més clientela, la qualitat havia baixat en picat.

Ahir érem a prop i volíem un japonès, així que vam decidir anar-hi de nou, per veure què tal.

No hi aneu.

El sushi té la textura i el sabor d'un pastís de formatge caducat. Els fideus són una deconstrucció de tomàquet. La verdura és digna d'un menjador de caserna militar.

Ens vam deixar uns quants plats, perquè a la carta no hi havia primperam o almax, i el cambrer els va tornar a la cuina on vam veure que els reciclaven per servir-los a una altra taula.

A més, ara és caríssim.

El menjar del Hanagin fot fàstic.

dissabte, de desembre 06, 2008

Lady Magdaleth

Desapareguda durant anys, Lady Magdaleth (aka La Madalena Asesina) gaudia a dia d'avui de la condició de pel·lícula de culte. La producció de Resented People no va estalviar res a l'hora de dur a la pantalla la celebríssima obra de William Shakespeare, Macbeth, en una adaptació lliure que posa sobre la taula (i en algun orinal) l'indubtable talent de la gent que hi va treballar.

Lady Magdaleth és sinònim de tensió, un thriller postmodern que actualitza les coordenades que que el Bard va pautar fa quatre-cents anys, i dóna una volta de rosca a una concepció del cinema que ja no podrà ser el mateix de nou.

Després d'un intens treball d'arqueologia durant el darrer cap de setmana, s'ha pogut trobar la filmació original i restaurar-la digitalment, per tal que arribi a vostès de la forma en que va ser concebuda.

Senyores i senyors, madalenes i brioxos,

Lady Magdaleth, La Madalena Asesina

divendres, de desembre 05, 2008

Morir a Facebook


Optimista que és un, la idea d'algú a facebook que morís em rondava pel cap. Hi ha vida després de facebook?
La setmana passada va morir violentament la parella d'un conegut meu. Tenia perfil a la xarxa social més popular dels últims mesos.
Durant les primeres hores, després d'assabentar-nos del fet, la pàgina romania com si no hagués passat res. Al dia següent el seu mur es va convertir en un llibre de condol, un lloc on els amics i coneguts deixen missatges de record i intercanvien impressions sobre l'home que encara riu a la fotografia de perfil.
Em va semblar molt trist i bonic alhora. En certa manera, aquest gest farà que els sentiments que la gent tenia envers ell quedin reflectits molt més temps que en una simple trucada a la familia del difunt.