dijous, de desembre 31, 2009

Ens fem grans

Fa dies que tinc al cap un post, però cada cop que m'assec davant de l'ordinador se m'oblida.

dijous, de desembre 24, 2009

Breu carta a l'Odisfera (per desitjar-los un Bon Nadal)

Benvolguts lectors i blogaires,
en els darrers temps he notat com l'agrior s'ha apoderat de les seves paraules. D'uns mesos ençà que no faig més que llegir crítiques i escrits que acumulen molta rancúnia.

El meu consell és el següent:
Està bé despotricar, però resulta molt més efectiu si de tant en tant aporten una idea constructiva. La visió del món absolutament derrotista només fa que isolar-los i, a la llarga, acaba cansant. A ningú li agrada viure amb un derrotista. Sí, hi ha seguidors de l'Atletico de Madrid, però són un cas clínic. L'Odisfera és l'equivalent a les àvies que viuen soles envoltades de gats.

De veritat, surtin al carrer, respirin l'aire contaminat que ens envolta i intentin trobar res que els agradi.
No els demano que siguin optimistes ni que es passin al bonrotllisme. Déu me'n guardi. Facin alguna cosa. No es limitin a ser uns mers observadors amargats. Arrisquin. Caguin-la. Siguin criticats per altres odisfèrics. Del contrari, s'acabaran odiant a vostès mateixos.

I l'endogàmia iracunda és molt avorrida.


Que tinguin un bon Nadal,
Doc Moriarty

divendres, de desembre 18, 2009

dilluns, de desembre 14, 2009

Infected, de Scott Sigler


Després de l'estupenda Odio de David Moody, tenia pendent de lectura Infected.
No n'acabava d'estar segur, perquè li havia fet un parell d'ullades i m'havia fet la impressió que tenia un estil bastant best-seller. Però volia donar-li una oportunitat.

Infected narra tres històries que s'entrecreuen: la de dos investigadors bioquímics, la d'un agent de la CIA a punt de jubilar-se i la d'un tarat violent que incuba uns triangles estranys sota la pell que influeixen en la seva voluntat. Aquests triangles, una espècie de nanorobots que tornen bojos a aquells a qui tenen d'hostes, són el motor argumental.

Val.

No he acabat la novel·la.

La trama dels investigadors és avorrida. La de l'agent de la CIA, està mil vegades llegida (i redunda en clixés). La del protagonista agressiu... per aquí sí que ja no passo.

Fins on he arribat, que és més o menys la meitat de la novel·la, la història es basa en el procés de colonització del cos del personatge principal per part dels triangles. Un reguitzell d'escenes gore, amb abundant descripció de vísceres i processos clínics, sang, budells, pus, vòmits, úlceres i herpes.

M'agrada el gore. Però em fa mandra perdre el temps amb una novel·la on només hi ha sang i fetge perquè sí, sense que la història avanci gens ni mica en dues-centes pàgines.

Lady Moriarty em va preguntar: què tal, la novel·la? Per què l'has deixada?
Vaig explicar-li això mateix que acabo d'escriure.

-És infecta, doncs -va ser la seva resposta.

Encertadíssima, com sempre en ella.




PS. Pel que es veu es una trilogia. No compteu amb mi per comentar els altres dos que queden.

dilluns, de novembre 30, 2009

Let the Ibra score

Puyol aborta tres gols de l'equip blanc.

Ibra marca als cinc minuts d'entrar al camp.


Iniesta fa callar Cristiano Ronaldo.


Què té la paraula Barça que ens agrada a tots?

dimarts, de novembre 24, 2009

De l'ovació i la psicologia inversa

Aplaudeixin Samuel Eto'o aquesta nit. S'ho mereix. Inflin el seu ego. Durant cinc anys, s'ha guanyat aquest moment, no ho hem d'oblidar.
Però no deixin d'aplaudir-lo i animar-lo durant tot el partit.
Tothom sap que quan Samuel Eto'o s'obsessiona en marcar no rasca bola i, a més, contagia de mal humor el seu equip. És un fet. Quants pitxitxis no ha perdut per aquesta dèria golejadora?


És per això que, cada cop que Eto'o agafi la pilota, el Camp Nou brami i reclami un gol seu. Xuta! Tira! Marca! Ja saben, digui'n-ho com vulguin, però animi'n al davanter de l'Inter a marcar.

Només així aconseguirem que es quedi a zero.

divendres, de novembre 20, 2009

Henry's hand

Un respecte per a la mà d'Henry, que és dels nostres. S'està fent gran, però més sap el dimoni per vell que per dimoni.

dimecres, de novembre 11, 2009

Déu, el Temps o el Destí (una petita història real)


Truquen a l'intèrfon i el meu pare s'adreça a la porta per obrir. Quan passa per davant de la cuina sent un soroll. Obre la porta del replà però no puja ningú. Se'n va cap a la cuina i veu que tota l'aigua de l'escalfador s'ha evaporat i el gas s'està escampant per tot arreu. Tanca la clau just a temps abans que esclati.

Lady Moriarty i un servidor entrem per la porta. Si haguéssim aparegut uns segons abans ell hi seria per rebre'ns i no hauria vist que la caldera estava a punt d'estallar.
Per primera vegada en trenta anys, havíem pitjat el botó del segon pis i l'ascensor ens havia deixat en el tercer (i aquesta porta?, i aquest replà?), i havíem trigat uns segons en baixar les escales fins a casa seva.
Abans, ens havíem creuat amb ma mare a la porteria, en el moment de picar al timbre, que sortia a recollir ma germana del dentista, i que no havia sentit el soroll de l'aigua evaporant-se i el gas omplint el pis.
Sabia que hi aniríem perquè havíem trucat al meu pare per dir-li que li portàvem una invitació VIP per al Saló Nàutic que havíem aconseguit. A ell no li interessava, però ens havia dit que si li donàvem, potser hi aniria a fer unes quantes fotos a llots i embarcacions.
Veníem de la biblioteca del seu barri, d'on abans d'ahir vam agafar un llibre per primera vegada en anys, i havíem passat per retornar-lo.
Al cotxe, en sortir de casa, no ens decidíem on anar. La intenció era passar per la botiga de cómics del Diego al carrer Calàbria, Vértice, però aprofitant que teníem la tarda lliure podíem tornar el llibre, no com la última vegada en que van passar tres anys i una mudança.
A casa nostra, recollint les coses per sortir a fer un volt, trobem la invitació VIP al Saló Nàutic que ahir ens va regalar la mare de Lady Moriarty.
Quina merda que es faci fosc tant d'hora. Potser hauríem d'anar a fer un passeig i no quedar-nos tancats a casa.
Casa nostra fa olor de socarrim. Com d'un cremat molt intens. M'aixeco del sofà d'una revolada i en cerco l'origen, però no el trobo. És a la cuina i al passadís, però no hi ha res encés ni veig fum.
La flaire a cremat és molt forta. Tant com la de gas que ensumarem més tard, quan haguem d'obrir portes i finestres de casa dels meus pares.


La mort de Miquel Bauçà, d'Abel Cutillas

Ara ja fa temps que no en veig, però hi va haver una época en que m'agrada molt menjar Haribos. Compraves un paquetet i en treies un caramel, el primer de tots. De vegades era vermell (presumptament maduixa), de vegades groc (llimona), de vegades verd (un indeterminat kiwi, pinya, plàtan). A mida que n'anaves agafant, no sabies mai quin sabor en sortiria. Compraves Haribo, i deixaves que l'ordre aleatori del paquet et seduís.

La mort de Miquel Bauçà són uns Haribos.

Si no fos perquè me la va recomanar algú amb bon criteri, mai hagués obert aquesta novel·la. En principi, sembla la història de la defunció d'un dels escriptors més desconeguts de la literatura catalana. Cutillas argumenta des de les primeres pàgines que no vol fer una biografia sinó una mortografia.

I aleshores esdevé la sorpresa.

Miquel Bauçà entés com una obsessió del narrador, com el cap d'una corda d'on començar a tirar. Una corda que ens guia per camins imprevisibles, barreja de realitat i ficció, uns esdeveniments i accions que l'autor bateja com a feits. Els feits són allò que queda, sigui o no sigui veritat. Des d'atemptats terroristes en directe fins a anècdotes privades de la vida de l'escriptor. Veritats sense fonament o llegendes urbanes consolidades, Abel Cutillas juga al gat i la rata amb el lector. Capítols breus, imatges poderoses (l'enterrament prematur de la caravana) i una tendència a la disgressió a partir de petits detalls són el motor de la novel·la.

La mort de Miquel Bauçà serveix per parlar d'Amèrica, de la societat catalana (i les seves lletres), de Bruce Lee i de l'Eixample, de Gaudí, Pla i Nietzche (el Nietzche pianista/home orquestra/escriptor, propi del millor Terry Gilliam). També serveix per sermonejar i sentenciar, que és on em grinyola més la història. El personatge narrador, el propi Cutillas junt amb el seu amic Jordi Quer, adopta un posat un xic pedant (bé, bastant pedant) i es permet jutjar des de la tòpica superioritat de qui ve de poble i creu que a la ciutat només hi ha enganyats, perdedors i manipulats (l'ordre dels factors no altera el producte), amb afirmacions absolutament gratuïtes que és possible que només cerquin l'escàndol. Però en la lectura, hom es planteja: fins a quin punt aquesta actitud no és també un feit perpretat pel narrador? És un personatge construït (o deconstruït, com diria George W. Bush només perquè li agrada la paraula) per a la ficció o un escriptor sincer que s'obre al lector?

El mateix misteri que va envoltar, al cap i a la fi, la vida de Bauçà, qui es passeja per la novel·la com un fantasma a l'eixample.

divendres, de novembre 06, 2009

Allò que els maies no van dir de la fi del món

Dues frases escoltades entre ahir i avui, al carrer, en boca de noies d'entre 13 i 15 anys.

-Lo que tienen las cabras no son plumas, son pelos.
-Cuando me quedé embarazada no me lo podía creer.

Proveu de buscar a youtube expressions com fieresitas, las nenas, shu flamenkitas...


dimecres, de novembre 04, 2009

El frau de les tres dimensions (Herr Frau Das 3 Dimensionischen)

Feia temps que barrinava sobre la darrera moda de Hollywood per intentar que la gent torni a les sales de cinema i deixi de descarregar-se pel·lícules a casa. Pel que veig, han descartat la idea de col·locar franctiradors a la platea que disparin a qui mengi nachos o pizzes o erupti flaires xorisseres. Ara aposten pel 3D.
El gran Rafel Barceló va disseccionar el tema en el seu blog Hablar es gratis.
Per anar al gra. El 3d actual té dos problemes (de fàcil solució), a part del preu:

1. Intenten enfocar per tu. Si de veritat vols mostrar una escena en 3D, ha de ser l'ull de l'espectador qui decideixi què i quan ha d'enfocar el que vol. No pot ser que, a tall d'exemple, es faci un pla/contraplà i se'ns desenfoqui la nuca que tenim més a prop (que no es tregui de context aquesta frase). Si l'espectador mira la nuca desenfocada per la càmara, amb el seu ull desenfocarà la cara que està de front al fons de la imatge. Resultat: tota la pantalla desenfocada. Mareig. Quins quartos malgastats. Em trec les ulleres. La peli no es veu bé. Bla bla bla.

2. Només hi ha sensació de profunditat, però no d'agressió a l'espectador. Darrerament he sentit molt aquesta frase: "És que quan érem petits, les coses surtien de la pantalla, i ara ja no". És veritat. Jo vaig veure sis vegades la peli de Freddy Krueger que tenia els últims vint minuts en tres dimensions i eren molt efectius que, per exemple, San Valentín Sangriento. Sembla que mirem una peixera perquè sí, tot té tres dimensions, però de la pantalla cap a dins, mai cap al pati de butaques.

Observem aquest fotograma d'un Führer lleugerament zombificat que ataca l'espectador. Imagineu-vos que, per contra de ser un dibuix merdós que acabo de fer mentre tenia tres pestanyes del firefox obertes amb videos del pornhub, és una escena en 3D. I que Hitler té volum. Però no surt de la pantalla. Es queda engarjolat per la tela blanca.




Però i si forcéssim les barres del widescreen per la part superior i la inferior? I si féssim que la part que més se'ns acosta semblés que surt de la pantalla projectant-ne unes falses barres negres? Aleshores l'espectador no entendria que aquesta superfície negra és pantalla (en la foscor de la sala no es distingiria) i percebria que el personatge, en aquest cas el Hitler mig podrit, està sortint-ne. Ara sí que tindríem la sensació que un Hitler pestilent, mucós, monotesticular i putrefacte se'ns apareix davant nostre per endrapar-nos.


Aterrador resultat, oi?

Mora lletja: Si Leni Riefenstahl hagués filmat en tres dimensions ben aprofitades hauríem descobert abans que Hitler estava circuncidat.



El vell truc de les pilotes, un clàssic.

dilluns, de novembre 02, 2009

Els jugadors de Whist, de Vicenç Pagès Jordà


Com en els bons relats de Stephen King, un grup de nens maduren de cop quan un fet traumàtic els uneix en un estiu que els perseguirà sempre.

Aquesta és la premisa d'Els jugadors de Whist. I com a Stand by me, és l'atmosfera que envolta tots i cadascun els capítols de la novel·la.

Però Els jugadors de Whist és molt més, també. Qui sap si la gran novel·la catalana de principis del segle XXI, si és que aquesta etiqueta existeix.


Pagès Jordà aborda amb intel·ligència, ritme i un enorme ventall de referències culturals aquesta història d'una tragèdia que marca per sempre la vida d'uns amics a Figueres. Empra un català riquíssim i proper, amb multitud de registres però mai distanciat del lector actual. Per fi podem gaudir d'un clàssic que s'escriu amb una llengua que no ha passat de moda. Per fi podem accedir a un text d'una magnitut literària inmensa i, alhora, sentir-nos identificats en la seva gent, els seus païsatges, les seves històries. Per fi podem deixar enrere Jordis Fraginals i Laures a les Ciutats dels Sants com a referents ja arcaics.

L'estructura es trenca tant com els records. Fragmentada i alineal, Pagès se serveix de tots els recursos al seu abast (que en són molts) per bastir una novel·la que avança per emocions i vivències, més que pel pas de temps. El temps hi és present, sí, però s'aglutina en pilotes conceptuals. Hi ha qui la definirà com a novel·la pop. Crec que va molt més enllà d'aquest clixé, que se li queda curt. És una novel·la vitalista, lluminosa, però que no enganya: no es basa en la nostàlgia ni en l'ensucrament, no mitifica un passat proper, sinó que fa una radiografia el més crua possible de l'ànima humana a través de pocs personatges. Personatges que se'n van presentant i que, com a Lost, ens són definitis per les seves accions al passat i pel seu comportament al present.



Els jugadors de Whist rescata Figueres com un escenari omnipresent i gairebé omniscient, i el converteix en l'epicentre d'aquesta història (o històries) amb reminiscències a American Beauty (Empordan Beauty).

Una novel·la que t'implica emocionalment, que et fa emprenyar, que et fa patir i et fa riure. Que enganxa de mala manera i no vols que acabi mai.

I podria ser que no s'acabés...

diumenge, d’octubre 25, 2009

dijous, d’octubre 22, 2009

La culpa es mía (i ben meva)

Amichs e amats, em plau comunicar-vos que aquí el vostre Doctor de blogçalera ha realitzat el darrer videoclip de Sergio Makaroff.

La culpa es mía pertany a l'àlbum Número Uno (un senyor disc), i espero que us plagui.


La culpa es mía - Sergio Makaroff (Número Uno) from Marc on Vimeo.

dimecres, d’octubre 21, 2009

What if... Cristianisme alternatiu

El pare era fuster i el nen va seguir la tradició familiar.

Després de superar el tràngol que va suposar néixer en un estable superpoblat de mirons, de que el criés una dona que assegurava que era verge i de passar-se gran part de la joventut agregant amics i admiradors al facebook de Qumran, Jesús de Natzaret va decidir fer-se autònom i muntar una cristalleria.

Total, que fa dos mil anys que InstaCrist va vent en popa, i ha anat obrint sucursals des d'aquell petit despatx que tenien al Vaticà (i que els va remodelar Hermanos Miguel Ángel).
L'empresa ha sobreviscut primer a persecucions d'auditors romans per més tard endegar unes OPAs agressives que van durar tota l'edat mitjana i van tenir el màxim esplendor quan va iniciar aquella campanya de revolucionari màrqueting viral anomenada Inquisició.

En els darrers temps, InstaCrist, tot i haver perdut influència i haver vist augmentar la seva competència (MahoMirrors), segueix operant arreu del món.

InstaCrist, vidres i miralls, fa miracles.

dissabte, d’octubre 17, 2009

Nocturna, de Guillermo del Toro i Chuck Hogan


Un escriptor que porta el nom de pila de Chuck Norris i el cognom de Hulk Hogan mereix ser llegit. O almenys això deu haver pensat Guillermo del Toro en contractar-lo perquè escrivís Nocturna, primera part d'una trilogia de vampirs plantejada per batre tots els billboards de novel·les. Posant ell el seu nom dalt de tot a la portada, és clar.

Siguem francs: Nocturna és un xurro.

M'he quedat a poques pàgines del final, però és que ja no aguantava tanta mamarratxada. Vaig donar-li l'oportunitat perquè m'agraden els vampirs. Els vampirs de veritat, no aquesta versió edulcorada 90210 que Stephanie Meyer s'ha tret de la màniga per seguir venent superpops.

Alguns diuen que Nocturna és com una pel·lícula. Aleshores pecaria de ser un tostón (Saura dixit) impressionant. Està tan minuciosament inflada, és tan exasperant en la descripció d'anècdotes i biografies que no aporten res, que acaba traient de polleguera al lector més pacient.

Marilyn Manson, sense perruca, junt a Del Toro, sense límits.

Ho hauria d'haver vist abans, quan després de cent pàgines només s'havia explicat una escena: la de l'avió que aterra amb tots els passatgers morts. Sí. Cent pàgines allargades fins a dir prou on s'arriba a explicar la vida de la dona que porta les maletes i es queda mirant les finestretes de l'avió perquè tenen els llums encessos. Cinc pàgines, amics lectors, cinc, per dir-nos quins problemes té aquesta senyora que no torna a aparèixer en l'argument.

També hi ha un excés de dramatisme en frases com: intuía que algo trágico iba a acontecer. De fet, acaba tots els capítols amb una afirmació de l'estil. Ho diu quan hi ha un eclipsi, però també si algú es crema amb el café de la màquina o si un familiar del prota té tos. I tu dius: ja ho sé, per aixó m'he comprat aquesta novel·la, perquè passi alguna cosa realment tràgica relacionada amb els xuclasangs. Però no passa res. I quan ho fa, és tot tan tòpic, tan manegat, tan estirat, que no hi ha tensió per enlloc.

Una pèrdua de temps, doncs. No ho facin.

Ni que l'autor es digués Earthquake Bauer.


dijous, d’octubre 08, 2009

La Lleona del Montsià


Si fóssim americans, ja en tindríem la pel·lícula i les joguines del Happy Meal. i Fèlix Millet faria el clàssic paper de malvat de la Disney.

El senyor Palumbus Columbus ens fa arribar aquest esgarrifador testimoni videogràfic:


dimecres, d’octubre 07, 2009

Ronda naval sota la boira, de Pere Calders

Desconeixedor de la vessant novel·lística de Calders, tenia moltes ganes de clavar-li queixalada a la reedició que ha fet La Magrana de Ronda naval sota la boira (1966).

I m'ha sorprès.

Principalment, perquè no és el que m'esperava. Estava acostumat a històries estranyes o realitats paral·leles, i trobar-me de cop amb la història d'un naufragi esbojarrat, a mig camí entre els germans Marx i el Titanic de James Cameron ha resultat, com a mínim, desconcertant.

El Panoràmic, un vaixell de luxe, es troba atrapat en un remolí inmens i sota una boira constant. Els passatgers no només es resignaran sinó que faran vida normal, sota l'estricta disciplina del capità Maurici, un home de mar genèticament predestinat al naufragi, peti qui peti.

Per a construir la novel·la, Calders obre set capítols amb un reguitzell de personatges que van i venen capritxosament, que moren i reviuen i es discuteixen per banalitats o per pensaments d'allò més profunds. Hi ha jueus i nobles, jovencells amb molta energia i tripulació de bragueta ràpida, la nòvia ninfòmana del protagonista i un impagable hipnotitzador que acapara cada escena on surt (i del qual fins i tot l'autor ens diu que el treuria de la novel·la perquè li sembla un personatge antipàtic).

Després de cada capítol, un comentari per part de l'escriptor, que no és més que un pobre home a qui han entabanat per explicar la història del protagonista, un viatger cornut del transatlàntic. Aquí Calders gaudeix de valent jugant amb el lector, obrint portes ocultes en la narració o donant versions alternatives a la història que ell mateix ha narrat. En alguns comentaris hi ha certa divagació filosofodesbarrada, però molts d'altres són divertimentos llaminers que trenquen el concepte unitari d'una novel·la. L'estira cap a una banda i cap a l'altra, interactua amb el lector, l'adreça a peus de pàgina que no expliquen res...



Impressiona el domini de l'idioma per part de Calders. La meticulositat en el llenguatge, la cura en emprar la paraula adeqüada a cada moment, malgrat que això a vegades (sobretot en el cas dels diàlegs) pugui restar-li versemblança en favor de la musicalitat de l'escriptura.

El ritme, però, és desigual, amb constants altibaixos, per causa que hi ha parts més aconseguides i d'altres en que la història llangueix llastrada per aquests diàlegs forçats. La part dels conflictes amb l'hipnotitzador o la tossuderia del capità són d'allò més divertides. Fins i tot quan es dediquen a assajar amb l'orquestra de bord les peces que sonaran durant el naufragi, la novel·la arrenca somriures. O el constant joc de banyes que es porta la nòvia del protagonista, una història tan subtil com omnipresent. N'hi ha algunes que semblen haver quedat antigues, encara que no sabria explicar ben bé per què.

Estic content d'haver saldat aquest deute amb Pere Calders. M'ha deixat un bon reguts de boca, la Ronda naval sota la boira. Una novel·la que, permanentment, em feia la impressió d'estar llegint en un blanc i negre, com si hagués d'aparèixer Groucho renegant en un camarot.

PS. La imatge final de la novel·la és d'un magnetisme esborronador.

diumenge, d’octubre 04, 2009

[REC 3]: El Nene Medeiros


Ja surten les primeres fotos del repartiment de la tercera seqüela de REC, el SAW a l'espanyola (però aquí amb un pretext pseudointel·lectual que no s'accepta en la saga de Jigsaw).

Glenn Medeiros serà, com es veu a la fotografia, el bitxo a batre: el Nene Medeiros.

El terror fet cançó. Patiu:

dilluns, de setembre 28, 2009

Sangbona

En Genís (Jordi Boixaderas) és l'encarregat de la fàbrica de sang artificial SANG NOSTRA que hi ha Torroella de Montgrí. Fa anys que viu tot sol, vidu com és des que la seva dona morís de SIDA per una trasnfussió de sang contaminada a principis dels vuitanta.
Dorm a la planta, en un camastre que té al seu despatx.
Una nit, una vampira (Nina) assedegada arriba al lloc i s'afarta de sang artificial. Genís la descobreix i n'evita un atac mortal. Un cop calmada, aconsegueix parlar amb ella i s'hi enamora a primer cop d'ullal.
Es diu Martina, i fa segles que ronda per la Costa Brava, sense trobar un indret on se senti com a casa.
En Genís l'acull i la introdueix en el seu petit món. Tots dos aprendran a viure en societat de nou, cadascú a la seva manera, de dia... i de nit.



Aquest és el punt de partida de Sangbona, el nou culebrot que TV3 prepara per al pròxim hivern, i que es rumoreja que es podria estrenar la nit de Sant Esteve en prime time.

"Hem agafat la idea inicial de True Blood, sobre la convivència entre vampirs i humans, i l'hem traslladat a casa nostra", afirma Mònica Terribas.

L'encarregat de portar el projecte a bon port és Lluís Arcarazo, que es mostra entusiasmat amb la idea: "Ha arribat el moment de fer un culebrot així al nostre país. Si les filles del president del govern són gòtiques, per què no s'hi poden tornar les madrines catalanes?".

"Estic feliç de tornar a la televisió" diu Nina, "i més amb un paper tan llaminer com aquest, que permet parlar de temes tan universals com la xenofòbia i el tràfic il·legal d'òrgans humans". L'actriu, que diu no empenedir-se del seu pas per OT, ha assegurat que "Xavier Cugat se sentiria orgullós de mi: és el projecte que ell sempre havia somiat, juntament amb codirigir 2girls1cup".

diumenge, de setembre 27, 2009

Estiu calurós de novel·les que em deixen fred

Decebut.

Porto un estiu horrorós en la selecció de novel·les per llegir. Vaig obrir la veda amb Els homes que no estimaven a les dones, que es va convertir en El lector que abandonava la lectura a la pàgina 80, i l’he acabada amb l’exitosa La mujer de verde. Tot molt nòrdic. Tot molt fred.

M’he deixat portar encuriosit pel fenomen editorial del primer i per l’acollida popular del segon. O era a l'inrevés? No ho sé.

Del primer no diré més que era un avorriment superb fins que arriba el personatge estrella, la Lisbeth Salander, i se m'atravessa a la tràquea. Veient que em quedaven dos llibres més per completar la trilogia (i atenent-me al volum d’aquests i el poc interés que em despertava la història), vaig desistir de continuar.

La mujer de verde està força millor. Com a mínim, l’he llegit de la primera a la última pàgina, que ja no recordo l’últim llibre del qual puc dir el mateix. Ara bé, m’ha semblat una novel·la negra correcta i prou.

L’argument: en unes obres es troba una costella que sembla pertànyer a algú mort fa setanta anys. Un policia solitari amb una filla toxicòmana en coma investigarà el cas.

Ja.

Vagi per davant que mai he estat gaire fan de la novel·la negra. Però si en llegeixo alguna espero que el crim o el criminal tinguin quelcom d’especial. La mujer de verde va de maltractaments. El crim està relacionat amb un cas de violència domèstica de quan la segona guerra mundial.

I aquí se’m desmonta tot perquè no m’interessa en absolut. Què pot haver que m’enganxi en la resolució del cas d’un paio esbatussant la seva dona a Islàndia als anys quaranta? Què té d’excepcional? Casos com aquests, avui dia, en trobes a cabassos.

També m’ha costat entrar-hi pels noms. Erlendur, Sigurdur, Begthora, Grimur... jo no hi veia policies, hi veia elfs investigant!!! I ho sento, però si pel nom no sé si són homes o dones, ja sí que pleguem veles.

Arnaldur Indriasson aconsegueix dues coses, això sí. Narrar de forma fluïda i sense filigranes, i encetar el desig de viatjar a Islàndia. Bé, potser només la primera, perquè fa un parell d’anys que em ronda pel cap anar-hi. Descriu força bé la soledat dels seus habitants, tant físicament com psicològicament. I resulta xocant comprovar com hi ha gent que es perd en la neu i de la qual no se sap mai més res.

D’altra banda, a Indridason se li veuen les bastides a l’hora de construir una història. Escrita la investigació policial del present en tercera persona, introdueix escenes llargues d’una línea temporal passada, col·locades mil·limètricament per tal de mantenir el suspens. Però la majoria de vegades no s’aconsegueix tant aquest efecte com el de desconnexió de la trama i la progressiva pèrdua d’interés. Especialment flagrant és el cas d’un dels personatges vitals de la novel·la que, coneixent tots els detalls de la història, els va desgranant a conveniència de l’autor (el resto ya te lo explicaré mañana, diu, i apa, flashback al canto).

No sóc gaire de sagues, i la de l’inspector Erlendur de la policia de Reykjavik, tant desgraciat, tant de Diario de Patricia, crec que me la puc estalviar.

Llàstima perquè, amb un cas més interessant i menys compromés socialment, potser m’hagués arribat a atrapar.

Això sí, almenys és més curt i digerible que la cosa aquella del Larsson.

divendres, de setembre 25, 2009

Exclusiva: Hans Shrek era nazi!

El Doctor a qui amb tanta fruïció llegeixen i a qui comprarien qualsevol novel·la que escrivís per merdosa que fos (facin-ho, és un consell) estava cercant imatges d'arxiu per a produïr un remake d'Ilsa la Loba de la Gestapo, quan va realitzar la següent troballa.

Les esgarrifoses imatges ens mostren a Hans Shrek, pare del cèlebre monstre de qui s'han fet tres pel·lícules (en un nivell ascendent de mediocritat cinematogràfica), durant una desfilada del partit nacionalsocialista a Múnich el 1933.



Fins a dia d'avui era prou coneguda l'ascendència germànica de la criatura verda, però aquest descobriment ha estat tota una revelació.

Cercant en els arxius, he aconseguit traçar una breu biografia de Hans Shrek.

Neix a Füssen el 1884, fill de d'una parella de germans bavaresos.

Ingressa involuntàriament en el Himmler Pangermanische Circus a l'edat de quatre anys, amb el qual arriba a Berlín. Allà, el Canceller Otto von Bismarck el veu i s'hi encapritxa, i el porta cap a la cort.

Hans Shrek creix entre l'aristocràcia prussiana, fins que a la tendra edat de deu anyets el seu pare adoptiu, el canceller de ferro, mor. Aleshores és expulsat i retornat als Alps austríacs juntament amb el seu millor amic, Heinrich, el major de la familia Himmler.

Desapareix el rastre de Hans Shrek durant tota la primera guerra mundial, que se suposa se la passa amagat a una cova prop de Salzburg, on aprèn a estimar Wagner i les humitats calcàries.

Torna a aparèixer de nou ja dins el DAP, que després es convertiria en el NSDAP, que és el que coneixem com a partit nazi. Era Intendent de Provisió de Consumibles de la secció d'Alta Saxònia: portava els cafés a les reunions.
Hitler hi va veure en ell un clar representant de la classe ària, com també ho va fer en Göering, en Goebbels i en Himmler. Evidentment, ningú no va aconsellar mai a Hitler d'anar a l'oculista, perquè era un negoci regentat eminentment per jueus.

Hans Shrek escala en el partit de forma extraordinària. Aconsegueix ser respectat i es fa d'or inflant les factures dels barracons de Dachau. A més, es rumoreja que era molt bo explicant acudits verds.

Durant la guerra, Hans Shrek es casa amb Lis Terine, la malèvola inventora del tap d'un famós elixir bucal que no mencionarem, i que el converteix en un ésser introvertit i tancat, que defuig el contacte amb la gent. Potser també hi influeix que ha d'exiliar-se al Brasil un cop Alemanya signa la rendició incondicional i Hans és declarat un dels màxims criminals de guerra nazis.

Al Brazil, Lis Terine dóna a Llum a Shrek, a qui s'obliden de posar-li un nom de pila perquè tothom l'anomena el Monstre o el Fill del Nazi.

Allà, juntament amb Mengele, Hans forma un equip que guanya el campionat mundial de Risk, la seva última victòria. Després d'això és difícil seguir-li el rastre, però se sospita que mor cap als anys setanta. Només hi ha una petita conversa telefònica de Kissinger demanant a Simon Wiesenthal que no piqués més al timbre de casa dels Shrek a altes hores de la matinada.

dimarts, de setembre 08, 2009

Els mals lectors catalans que no estimaven Sasha Grey


Parles amb amics i companys catalanoparlants i et pregunten: per què no escrius en castellà? i raonen: així tindries més lectors.

Cert.

Escric en català perquè m'agrada llegir i escriure en català. I, a més, perquè trobo que hi ha un cert tipus de novel·les que ens manquen en aquest país acostumat al costumisme (valgui la redundància) i a l'al·lergia a tot allò que se surti una mica del que seria mirar-nos el melic. Sempre hi ha excepcions honroses, esclar, com el cas de l'Albert Sánchez-Piñol i Salvador Macip (a qui saludo des d'aquestes línies), però lamentablement contemplades com una rara avis.


A més, avui obro el diari i em trobo una bajanada com la següent, en la crítica que Joan Daniel Bezsonoff fa de "Els jugadors de Whist", de Vicenç Pagès Jordà:

Sense deixar-se enlluernar per la història que està explicant, el novel·lista torna a la realitat de la paraula. Com a bon català, Pagès és filòleg.


Entenc que hom prefereixi llegir en castellà perquè hi està acostumat des de petit (jo mateix no vaig començar a llegir en català fins els vint). Ara també entenc que hi hagi que ho faci per reacció urticària a comentaris com el de Bezsonoff.

Per cert, Sasha Grey també està escrivint un llibre.

Síndrome del Blogger Infidel


Lamentablement, no actualització gaire sovint. I aleshores em ve el que es coneix com a Síndrome del Blogger Infidel, que és la necessitat de regalar un ram de roses al blog perquè estàs prestant més atenció al facebook o al twitter. Abans, amb el blog, tot era confiança i sexe del bo. Ara només hi ha una relació desganada sense encontres explosius, perquè les altres dues amants ja et sacien la necessitat d'un polvo ràpid.

Acabada aquesta metàfora de merda, amb la que volia dir que tots els posts que abans penjava aquí amb videos ja han desaparegut, portem flors al ronya.

Dos vídeos.

Aquest és de World War II Freak, blog consolidadíssim i molt treballat d'un amic amb coneixements enciclopèdics sobre la segona guerra mundial.




El segon s'apunta al fenòmen de les literal versions. De tots els videoclips que narren les coses que hi passen, de moment aquest és el més aconseguit i divertit.



I per avui ja està. Perdoneu que no parli de la foto que obre el post i només la faci servir com a reclam fàcil.

dimarts, de setembre 01, 2009

Veïnetes 2009, accèsit

Amb les preses, en el recull d'algunes de les perles que les Veïnetes d'enguany han gosat fer públiques, se'm va passar per alt una de les meves preferides. Sigui aquest post un desgreuge cap a la que és, segurament, la veïneta amb més cultura de totes. Cultura que ve de cul.

Zamara Rodríguez aka La Sirena del Renaixament



El primer que crida l'atenció d'aquesta xicota és que l'han pescat al palangre a poca distància de la platja. A l'hora de fer-se les fotos, la Zamara encara no s'havia pogut desempallegar de les xarxes que l'havien atrapat juntament amb uns salmons i un parell de tortugues.
Però no és això el més destacable d'aquesta mossa. Ni que porti un barret digne de Pere Tàpies.

És el tatuatge de la seva natja esquerra: l'home de Vitrubio de Leonardo Da Vinci.

Intuíem que li agrada molt la pintura per la paret on es recolza, tota una mostra d'art modern. El que ens agrada és que, a més, la Zamara sigui una humanista amant dels museus fins al punt d'arribar a dibuixar-se les seves obres preferides sobre el pompis.

A partir d'ara, crec que totes les veïnetes haurien d'il·lustrar-se una part del cos amb pintures cèlebres. Proposo "La Coronació de Napoleó" de David en una espatlla (2cm x 1cm), "El rai de la medusa" de Gericault a la pelvis (1,5 cm x 2 cm) o "Un diumenge d'estiu a la Grande Jatte" de Seurat pujant pel coll fins darrere una orella (15 cm x 12 cm).

Les més agosarades es poden tatuar els plànols de la catedral de Rouen al tòrax.

dijous, d’agost 27, 2009

Microesfot i el phostoshop étnic.

Per arribar millor al client potencial de Microsoft de cada país, l'empresa de Bill Gates demostra un gran domini del photoshop i s'amotlla a les característiques pròpies de la població de cada estat.

EEUU

Aquí hi veiem una escena feliç: tres empresaris guaitant un power point que els indica que tot va bé i l'empresa no farà fallida. Blanca, negre i asiàtic (aquest últim beu aigua, perquè no sigui dit que l'alegria ve de factors exògens).
POLÒNIA



Polònia és un país ple d'asiàtics i noies blanques, però han substituit subtilment el Lluís Bassat negre per un senyor pentinat de gomina i contractura cervical. Hom diria que aquest home condueix molt i amb el braç fora de la finestreta, per el moreno taxista de les mans.


ESPANYA

No calen gaires comentaris. La foto de Microsoft parla per si sola.

dilluns, d’agost 24, 2009

Ressopó a les Begues, d'Albert Serra


Després de l'enorme éxit de taquilla (tot i que ell en diu guixeta i li posa un cadenat quan surt de la dutxa) de la seva versió de Watchmen, el visionari director català Albert Serra aposta per construir un altre remake d'un blockbuster de hollywood (un masia-basté, com li agrada rebatejar-lo).

L'escollida en aquest cas ha estat Resacón en Las Vegas, una comèdia esbojarrada de la qual creu que no s'ha tret tot el suc. Per a la seva adaptació, canviarà el registre humorístic pel de drama rural en tres actes, i l'adjectiu d'"esbojarrada" pel d'"esquifida".

Serafí (Jordi Boixaderas) és l'hereu d'un mas que ha de contraure matrimoni amb la pubilla de Can Gitadors, l'Agustina (Margarida Minguillón).

Per això, el seu millor amic en Julià (Ramon Madaula), professor d'institut i enginyer astrofísic els caps de setmana, li prepara un comiat de solter a la bonica població de Begues. Concretament a la whiskerya Caballo Blanco.
Amb ell, el noble però apocat Evarist (Joan Pera) i en Ramonet (Óscar Nebreda), a qui encara li dura el globus pels fongs que va llepar durant el Canet Rock.

En Ramonet ha portat unes pastilletes pel parkinson de sa mare que faran que cap dels quatre amics se'n recordi de res del que van fer durant el ressopó de solter. És més, en Serafí desapareix i els tres mosqueters del Baix Llobregat iniciaran una recerca que els durà a viure les aventures més apàtiques de la seva vida.

Pescaran carpes amb toxines junt a rumanesos i kosovars al pantà de Foix, descobriran que en Julià s'ha casat amb una prostituta que va trobar a l'autovia de Castelldefels, la Svetlana (Emma Vilarasau), i toparan amb Don Basilio (Paco Morán) un mafiós a qui van robar la ràdio blaupunk del cotxe després d'estavellar-lo a les portes del monestir budista del parc natural del Garraf. Tot això, amb el nadó que en Ramonet s'ha trobat a la porta de la vicaria quan ha vist com el pàrroc sortia amb un bidó de benzina i un mistó cridant: "He vist el dimoni i és del madrit".

Albert Serra redefineix el cinema català i, per què no dir-ho, el cinema en general. En unes declaracions (exclusives per al blu-ray de Ressopó a les Begues), diu que les seves referències són els dvds pirates que els negres del seu poble li tiren a la cara quan arriba la policia local.

Sense cap mena de dubte, Albert Serra és la gran promesa del cinema, l'únic director capaç d'eclipsar James Cameron i de qui ja es rumoreja a Ain't it cool que està preparant la seva pròpia versió d'Avatar protagonitzada per Zlatan Ibrahimovic. A sota, una de les imatges que s'han filtrat de la preproducció.

divendres, d’agost 21, 2009

Sincretisme audiovisual


Un dels barems més usats per avaluar el nivell cultural d'una societat es troba en els comentaris a peu de notícia dels diaris on-line. Aquests acostumen a girar al voltant de cinc temes principals:

  • Xarneguisme i variants.
  • Independentisme i socialisme.
  • La policia com a mal endèmic.
  • Insults.
  • Comentaris eliminats pel moderador.

Però hi ha altres fonts d'on examinar el nivell de coneixements de la població respecte el món que l'envolta.

Els comentaris del Youtube, per exemple.

Contemplin la captura de pantalla que obre aquest post. Es correspon a un segment de la pel·lícula La Pasión de Cristo, que algú s'ha molestat en capturar i pujar a bocins a la xarxa. Del no res, com s'inicien les discussions més bèsties, les acusacions creuades han començat a aparèixer. I amb elles, la visió del món i la cultura a través de nous filtres que ignoràvem.

Llegeixin el darrer dels comentaris, firmat per un tal tosolu:

los odio malditoss!! judios mataron ami dios y todo por la mierda de alá que no existe el que quiera pelea por eso ba!! soy de tepito malditos!!! judios me cago en alá regresen ami dios porquerias


Això és sincretisme pur. La barreja de totes les cultures i religions per formar un credo únic. El conflicte israelo-palestí queda completament desacreditat després d'aquesta revelació del mestre tosolu, de tepito malditos. Jueus adorant a Alà esperant convertir-se al Deu de tosolu.

Però hi ha més, com la lliçó de geografia i de revisionisme històric a càrrec d'una tal Rosyviz:

yo creo que por eso en todos esos paises como jerusalen y sus alrededores les va como les va por lo que le hicieron a Diosito ademas de los judios por que fueron ellos quienes no lo defendieron como el hijo de Dios y yo creo que por eso sufrieron lo de Hitler y fueron tan perseguidos y sobajados que dolor ver estas imagenes pensar que lo sufrio Dios por nuestra salvacion me da escalofrio por que somos unos ingratos ojala que no haya sido tal cual aparece en esta pelicula


Diosito

Clar que també hi ha el que va per lliure i està disposat a ser un nou Mesies, com yeshuadin, que utilitza la caixa de comentaris com una secció de contactes religioso-bondage:

quien quisiera azotarme como en en la pelicula para sentir en carne propia lo que cristo sintio en los azotes


I finalment, un missatge esclaridor sobre els fenòmens migratoris al llarg dels darrers dos mil anys, que uneixen la palestina del segle I amb l'Europa del XXI d'una forma esfereïdora. El visionari es fa dir Metallicaecko, i sentència d'aquesta manera:

malditos rumanos
zi eztubiera hay lez quemaria las pelotas

dijous, d’agost 20, 2009

Dubtes raonables

Home o dona?

Semenya

Chapman

Guti

I de regal, el de video de la cançó Heatwave (noti's la velada referència a les sufocants temperatures que estem patint aquest estiu), interpretada per Semenya and The Vandellas: