dissabte, de gener 24, 2009

Gomorra, de Roberto Saviano


Qui més qui menys m'havia parlat meravelles del treball d'investigació de Saviano.

Em té sorprés que hagi estat un éxit de vendes fulgurant, amb no sé quantes edicions, pel·lícula premiadíssima i l'autor amenaçat per la màfia que retrata en el llibre.

S'havia de llegir, vaja.

I m'ha decepcionat profundament.

Que Roberto Saviano escriu bé és innegable. Els primers capítols de Gomorra són acollonants, i crea imatges inesborrables que et fan engolir-los amb l'ai al cor. Tot el tema dels pisos dels xinesos del port de Nàpols i la descàrrega d'embalums a alta mar fa vibrar.

Però tant bon punt comença a relatar els mots que cada mafiós té, m'ha desinflat la pilota. Quantes pàgines de noms i més noms hi ha? La lectura se m'ha fet feixuga i ja m'ha costat de recuperar l'empenta de l'inici. La llista de lectures pendents aquest any és massa extensa com per anar arrossegant un que m'avorreix massa sovint.

M'oblido dels noms. Em passa amb el senyor dels anells i em passa amb les novel·les policíaques. Em passa amb les que m'agraden i em passa amb Gomorra. Si hi ha massa noms, desconnecto la part del meu cervell que els hauria de retenir i tiro endavant, a veure si hi ha sort i almenys em familiaritzo amb els personatges. I amb Gomorra és impossible, perquè els personatges acaben durant una pàgina o dues com a molt, si tenen sort. No em provoquen cap mena d'empatia ni pateixo pel destí que pugui patir ni m'interessen gens, en realitat.


El llarguíssim tram dedicat a la guerra de Secondigliano se m'ha fet pesat, d'estructura repetitiva fins a l'extenuació, i el capítol dedicat a les dones dels camorristes m'ha semblat que era intercanviable amb l'anterior.

Només sembla que recupera el vol ja a la segona part de Gomorra, amb aquesta mena de road movie que és el viatge del nano que vol conèixer el general Kalaixnikov, i que valdria tota una novel·la per a ell sol, però després san tornem-hi i ja m'he avorrit soberanament.

És una llàstima, perquè crec que Saviano ha estat molt valent (o imprudent), però he acabat descobrint que aquest no és el tipus de lectura que m'interessa. També s'ha de dir, en el seu desgreuge, que quan llegeixo en els dominicals dels diaris articles sobre temes de camorra i similars, em salto paràgrafs i badallo. O sigui, que el mandrós intel·lectualment sóc jo.

Espero que, malgrat que jo ja no els llegeixi, en Saviano pugui escriure molts anys més.

5 comentaris:

albert ha dit...

Cliqueu aquí i mireu la tercera foto.

No hase falta desir nada mas.

Josep ha dit...

Benvingut al club!

A mi també em passa. Tinc un amic que es va llegir el Silmarilion amb una llibreteta, apuntant noms i circumstàncies.

Per cert, m'autocitaré en referència a Gomorra:
http://descans.blogspot.com/2008/11/gomorra-pepera.html

Mery ha dit...

´Tengo el libro aparcado desde hace más de un año esperando a que tenga el ánimo para leerlo.. y por ello tampoco he visto la peli. Creo qeu tu comentario me incita a dejarlo otro añito másXD

Lo Gené ha dit...

Quan arribi l'estiu li faré una ullada. Lo d'oblidar noms a mi no m'hauria de passar, però em passa, i molt. Crec que en Saviano tenia vint i pocs anys, quan va escriure Gomorra, va voler fer una obra denunciant tot un entramat sobre la camorra amb noms, cognoms i dades que ens semblen irrellevants i... no va calcular on es ficava. La lectura de Gomorra sol ser més per morbo que per altra cosa, no me n'amago.

També sóc dels que pensa que si el volguessin mort, a hores d'ara seria cadàver.

En tot cas, li desitjo molta, molta sort.

Questionaire ha dit...

L'acabo d'acabar i m'ha passat el mateix que a vostè. Cal dir, però, que a partir de l'episodi del Kalàshnikov he tronat a recuperar les ganes de llegir-lo. El tram final, el dels abocadors, és acollonant (i depriment). Bé, estic gaudint moooolt més amb "Los girasoles ciegos". Una enorme obra mestre. Llegeixin-la, plis.