dilluns, de gener 26, 2009

L'home dels coixins, de Martin McDonagh

Vet aquí una vegada, en un indeterminat país totalitari de l'Europa de l'Est, que dos policies interrogaven un escriptor de contes. L'acusaven de segrestar i matar tres criatures, la darrera de les quals seguia desapareguda...

Sota una premisa tan senzilla com aquesta, Martin McDonagh construeix una obra de teatre sobre la responsabilitat de l'escriptor, i el motor que el porta a escriure. Es pot culpar un autor dels actes que es deriven dels seus textos? És la realitat la que es basa en la ficció, o és a la inversa? És perillosa, la literatura? Què és el pitjor de que es pot acusar un home? És el mateix escriure-ho que dur-ho a terme?



McDonagh em va sorprendre fa poc signant el guió i dirigint l'espléndida Escondidos en Brujas, on dos matons es veuen consumits pel sentiment de culpa, cadascun per raons completament diferents, en una ciutat de conte de fades com és Bruges. Aquesta culpa és el mateix que batega dins l'ànima dels protagonistes de L'home dels coixins, i que embranca totes dues peces.

Com en la pel·lícula, McDonagh fa servir el seu magistral do per als diàlegs per descriure els personatges amb una nitidesa aclaparadora. Diàlegs que són els que condueixen l'obra cap a una situació o una altra, que passen de la cruesa a la paròdia en un obrir i tancar d'ulls. Converses d'una naturalitat sovint esgarrifosa, de vegades d'un humor negre tan esmolat que provoca la rialla nerviosa.

L'home dels coixins té com a eixos els diferents contes de l'escriptor detingut, tots ells un prodigi d'imaginació que ofereixen un valor afegit a l'obra teatral. Assistim a un interrogatori, sí, però a més som espectadors privilegiats d'uns contacontes que, a l'inrevés que Sherezade, veuen que a mida que van teixint els relats el seu temps es va esgotant.



La direcció de Xicu Masó aprofita tots i cada un dels racons del privilegiat escenari del Lliure, reconvertit en una sala d'interrogatoris, i juga amb les llums i una finestra per efectuar els pocs canvis d'ubicació de l'acció. Especialment destacable és l'ús de la pissarra de la paret, o l'efecte de la caputxa de les execucions. El ritme imprés a l'obra fa que les dues hores i quart que dura passin en un tres i no res, i fins i tot el petit descans després del segon acte fa certa nosa perquè desitges saber més i més, i no vols sortir de l'obra, no vols trencar la història. No vols que parin d'explicar-te el conte macabre en que t'has vist atrapat.

Els actors estan més que correctes, amb especial menció per Albert Pérez, que fa del seu Tupolski un personatge de qui voldries saber més enllà de l'obra. Jacob Torres, com a Katurian, porta el pes de la funció, millor en l'apartat de pobre home que en la seva vesant irascible. Eduard Muntada cola com a policia de carn i ossos de l'antiga Unió Soviètica tot i que sobreactua un pèl en el tram final (però res que no tingui solució). I Miquel Górriz blinda un Michal inquietant (com a nota al marge: és clavat a l'André Gireau que havia imaginat per a La Mala Dona, una altra història sobre assassinats infantils...)



Plena de girs argumentals, farcida de màgia, vessant d'imatges hipnòtiques, L'home dels coixins és un regal per a qualsevol que estimi les bones històries. Les molt bones històries. Per molt que aquestes, algun dia, es puguin fer realitat i convertir-se en el pitjor dels nostres malsons.

I vet aquí un gos, i vet aquí un gat, que aquest conte... s'ha acabat.




3 comentaris:

ie komori ha dit...

Com em cansa el rotllo metaliterari, i això que abans m'agradava un munt. Pel que dius aquesta obra sona a Paul Auster teatralitzat...

Doc Moriarty ha dit...

No sóc gens austerià, però diria que McDonagh és molt més proper al primer Tarantino que al de la trilogia de Nova York.

Faci'm cas: està molt bé.

Questionaire ha dit...

Vostès rai, que poden anar al teiatru...