dilluns, de febrer 23, 2009

Drive, de James Sallis

Ja em comença a fer certa ràbia que els personatges d'una novel·la no tinguin nom, com si més que l'anonimat busquessin la trascendència i la metàfora. A Aiguafang eren l'Oreneta, l'Esclau i l'Assassí. A Drive són Driver, Cocinero, Marinero o Doc, entre d'altres. Hi ha noms dels de tota la vida, com Bernie Rose, però arriba un moment que estàs fet un embolic esbrinant qui és qui.

Amb un estil proper a Cormac McCarthy, Drive recorda molt a No es país para viejos, però mancat de qualsevol espurna d'humor.

Un stunt driver de pel·lícules que a les seves hores lliures treballa per a criminals és traït en un dels cops. Aleshores decideix venjar-se.

Com a argument, no té res a envejar a les pelis de Charles Bronson o Steven Seagal. Com a recorregut, la trama no va més enllà d'un mal flashback de Lost. Per donar-se pretensions literàries, James Sallis decideix no fer-nos saber quan parla del present o quan del passat, o qui és el protagonista de les escenes que està narrant.

A la fi, una novel·la que comença molt bé, seca i punyent, acaba avorrint i desenganxant. I no arriba a 150 pàgines...