dimecres, d’abril 29, 2009

Camino, de Guillermo Fesser (vull dir, de Javier)

Diada de Sant Jordi, deu del matí, davant de l'hotel Regina. Felicito en Fesser per la seva pel·lícula. El cap de setmana abans aquestes dues hores de cinema ens havien deixat colpits al sofà de casa, amb sanglots i els ulls vidriosos.

No es mía, diu Guillermo Fesser, que es de mi hermano.
Ya, responc, pero habeis crecido juntos. Seguro que emocionalmente tambien hay parte de ti.
Es verdad. Des de hace dieciseis años que me va contando esta historia...

I quina és aquesta història?

Doncs la d'una nena de dotze anys, del si d'una familia de l'Opus, a qui es diagnostica una malaltia terminal.



Dramón? Sí.

Per què és la millor pel·lícula espanyola amb molta diferència de l'any 2008?

Perquè, malgrat ser del tot previsible, està tan ben narrada i tan ben interpretada que t'hi enganxes. I a més té la fòrmula infalible: explica un conte de fades. El conte de la ventafocs, on una noia s'enamora d'un príncep blau. I hi ha germanastres, madrastres malvades, àngels de la guarda, capsetes de música que contenen secrets, bruixots malignes numeraris de l'Opus...

A més, els de San José Escribà de Balaguer estan que trinen, i aixó és un punt a favor.

Camino s'ha de veure.




2 comentaris:

SuNe ha dit...

S'ha de veure, i tant.

Doctor Myself ha dit...

El millor de "Camino" és que, al contrari que bona part del cinema de terror que he vist últimament, va aconseguir fer-me passar por de veritat i a més a més va fer-me tornar a casa en estat de xoc, com un autèntic zombi incapaç de reaccionar davant el que acabava de veure, escoltar i sentir. Quan el cinema aconsegueix colpir-nos emocionalment d'aquesta manera és que ha aconseguit el seu objectiu i poques vegades he experimentat l'autèntic significat de la paraula "catarsi". Collonuda.