dimarts, d’abril 14, 2009

Setmana Santa de butaca





A ciegas. M'emprenya que la pel·lícula desprengui aquest aire de "esto es una metáfora" i "los humanos somos muy malos y si nos quedarámos todos ciegos se vería bien claro". Val. Fernando Mireilles fa el que pot amb un guió ple d'inversemblances i absolutament descompensat (per què el manicomi ocupa tot el metratge i reserva uns minuts a l'apocalipsis exterior?). A partir del moment de l'intercanvi sexual no em vaig creure cap personatge ni situació, i el film em va arribar a exasperar.


Punisher Warzone. S'ha de veure en blanc i negre, perquè la tria de colors de l'original és pròpia d'un emo de preescolar. Té un principi brutal, unes escenes gore dignes del millor Garth Ennis i un malvat de pa sucat amb oli (un Dominic West a mig camí entre el Joker de César Romero i Fofito). Com a peli és dolentota, però l'excés ultraviolent la salva ailladament. Llàstima, l'actor protagonista és tan anònim com encertat en el paper.



The Broken, de Sean Ellis. El millor que he vist en sci-fi/terror en molt de temps, amb diferència. Agermanada amb Let the right in, potser. Una nova versió brillantíssima de La invasió dels lladres de cossos, que li dóna mil patades a la del tàndem Kidman/Craig i es converteix en una referència imprescindible per al gènere. Llàstima que la manca de pressupost faci que sigui massa íntima, i no pugui traslladar-se al món exterior (tot es desenvolupa en un nucli familiar). Però potser per això mateix és molt més claustrofòbica. Impressionants els plans des de darrere dels miralls, l'escena de la dutxa o cert assassinat amb una bossa de plàstic. El twist final es veu venir d'una hora lluny (la peli dura 88 minuts), però tant se val.



Monstruos contra alienígenas. Em vaig riure amb alguns gags referencials a les pelis sci-fi dels anys 50. Em vaig marejar em el 3D (que encara s'ha de perfeccionar, i molt), però jo em marejo fins i tot amb la baticao. Em vaig avorrir amb el guió, lineal i de farciment. Fluixa, molt fluixa. El doblatge de Carolina Cerezuela, a part d'innecessari, és un destorb. Al nivell del de Mariano Alameda a Dinosaurio.



I una sèrie que s'ha estrenat amb tota la pompa, la gran promesa americana: Harper's Island. Un slasher en tota regla. Es celebra una boda entre un noi simpàtic però pobre i la filla d'un milionari en una illa. Els convidats aniran morint a mida que avancin els episodis. Fiasco total. Ensopida, sense grapa, amb un guió de merda i moltes cançonetes per vendre la bso. Dubto que duri tota una temporada.

2 comentaris:

Cheewee ha dit...

t'has fixat que en el cartell de A CIEGAS, estan fent una CONGA??

Rafael P. ha dit...

Yo de Punisher War Zone disfruté como un niño. Por fin pude ver un Frank Castle violento y más cercano a los comics de lo que fueron Dolph Lundgren y Thomas Jane.
Cierto que el villano (o incluso los villanos9 son muy cómicos y le quitan bastante seriedad a la peli, pero sus escenas de acción y de violencia son bastantes dignas de un Punisher.