diumenge, de juny 21, 2009

L'habitació de Verònica, d'Ira Levin -direcció d'Hèctor Claramunt-

El Capitol està en penombra, amb la pluja caient esmorteïdament pels altaveus, trons llunyans, i una sala fantasmagòrica sobre l'escenari.
Un llit, un divà, mobles i arcons estan coberts per llençols blancs. Dues portes, una a cada banda de l'habitació, i una finestra al fons. L'espai és petit, estret i asfixiant.
Sonen els acords d'una melodia suau, inquietant, i la porta de l'habitació s'obre.

Si, una hora i mitja després, la funció s'hagués acomiadat amb la (cèlebre) sintonia d'Alfred Hitchcoch Presenta, no m'hauria extranyat gens ni mica.

L'habitació de Verònica està escrita per Ira Levin (marcat per sempre més per Rosemary's Baby i Els nens del Brasil), i això es nota. Segueix la mateixa línea pertorbadora, aquest trencament de la realitat qüotidiana en una irrupció de bogeria violenta, convertint el que en principi semblen uns personatges adorables (veïns ancians, majordoms, metges de capçalera austríacs...) en autèntics monstres.



Fa pocs dies vaig començar a llegir alguns relats de Los hombres topo quieren tus ojos (Valdemar, editat per Jesús Palacios) sobre l'era daurada de la literatura pulp anglosaxona. I molts de vosaltres ha coneixeu la meva passió per Robert Block (autor dels millors guions de la sèrie del mestre del suspens, així com del text literari original de Psicosis) o , sobretot, Richard Matheson (no cal presentació, oi?). L'habitació de Verònica és una obra a l'alçada de qualsevol dels anteriors. Sense pretensions de denúncia social, ni dobles lectures, ni un debat intern sobre el poder de la violència o del mateix teatre; sinó un text efectiu que s'obre i es tanca dalt de l'escenari, rodó, en que se'ns mostren uns fets i no ens demanen que hi reflexionem, només que en siguem testimonis.

Una parella, d'excursió en la seva segona cita, coneix un matrimoni en un restaurant de carretera. Aquests, que resulten ser els majordoms d'una finca victoriana, asseguren que la noia té una semblança extraordinària a una de les filles de la família a qui cuidaven temps enrere, i que va morir de tuberculosis. Així, els fan una proposta inquietant: fer-la passar per la noia morta i que parli amb la seva germana, ja gran i a punt de morir, per tal que no se senti culpable per uns fets que van passar fa molts i molts anys...

M'ho he passat molt bé, amb L'habitació de Verònica. L'ús de l'escenari de poca profunditat otorga un grau de claustrofòbia que impulsa l'obra i accentua la violència (més psicològica que física, malgrat que la segona va fent aparició en un crescendo imparable) entre els personatges. La banda sonora (integrada com en un una pel·lícula) de Pep Pascual ajuda a introduir-nos en el món malaltís de la família protagonista. Héctor Claramunt aconsegueix moure amb precissió les peces d'uns escacs que usen la coreografia pròpia dels thrillers clàssics, aquells de mansions victorianes de portes tancades amb clau.

Miquel Sitjà està força correcte en el seu paper de fill reprimit i de sexualitat freda que es cita amb la Susan. He de reconéixer que si bé Silvia Marty, al principi de l'obra em semblava que grinyolava una mica, fa progresar el seu personatge a uns nivells d'angoixa molt superiors al que em podia esperar, en una evolució paulatina i versemblant que ens col·loca a tots els espectadors en la seva pell. Mercè Montalà ofereix un recital de registres, de la dolçor a la perversió, passant per la bogeria, en un personatge que li sembla fet a mida. Quina bona Enriqueta seria!!!
I Lluís Soler... collons, el Lluís Soler. Quin monstre sobre l'escenari. Només amb la presència ja absorveix tota l'energia de la sala. Però quan parla, quan es mou, quan reacciona irascible o quan plora resulta hipnótic. De vegades, quan s'asseia amb el cap entre les cames o d'esquenes a la platea, me'l quedava mirant, escoltant els diàlegs de la resta del repartiment, només per veurell en la pell del seu personatge, creient-me el seu patiment i, alhora, la seva obsessió.

L'habitació de Verònica, malgrat recordar sovint a El final de las escaleras, La matança de Texas (sic), Psicosis o la mateixa La llavor del diable, no és una obra de por sinó de suspens, una hora i mitja d'intriga plagada de twists argumentals com Déu mana i que deixa un molt bon sabor de boca en acabar la funció... si ets capaç sortir-ne viu.