diumenge, de juliol 12, 2009

Los juegos del hambre, de Suzanne Collins



Literatura juvenil. L'etern debat. On rau la diferència? Verne és juvenil, a dia d'avui? No veig molts nois entusiasmats amb les aventures d'un capità de quinze anys. Harry Potter, és juvenil o un fenòmen trasnversal? El debat no porta enlloc, com gairebé tots els debats.

Jo llegia Richard Bachman de xaval. M'agradava més que Stephen King. I això que Bachman era el pseudònim que King emprava per escriure les seves distòpies més esbojarrades. Però per a mi, en certa manera, el món futur i cruel de Bachman m'era més proper que el terror qüotidià de King.

I d'entre tots els llibres de Bachman, el que em va marcar va ser La larga marcha.

En ella, 100 adolescents escollits per sorteig participaven en un concurs en directe per televisió. La prova consistia en córrer. Córrer constantment. Si s'aturava o baixava el ritme, el concursant rebia un avís. Al tercer, era executat per un policia. El darrer supervivent era el guanyador.

Recordo que vaig passar una temporada obsessionat amb aquella novel·la, i fins i tot a dia d'avui crec que és una de les que em va motivar a començar a escriure. Jo vull escriure això, em deia.

Los juegos del hambre, per tant, sembla un remake de La larga marcha, actualizada en la seva versió 2.0.

Els Estats Units d'Amèrica han patit una gran guerra que els ha deixat delmats. Ara estan distribuits en dotze districtes governats amb duresa pel Capitoli, una espècie de metròpolis. Els districtes es divideixen en sectors (un districte per a l'agricultura, un per a la mineria, un per ramaderia...), però tots han de sotmetre's al Capitoli, que un cop a l'any organitza Els jocs de la Fam. Aquests es celebren per tal de recordar que la rebel·lió és inútil. Vint-i-quatre nois i noies (dos per districte) són triats per sorteig per participar en aquesta competició anual. Com vells gladiadors, s'hauran de matar entre ells en un indret desconegut fins que només quedi un, el vencedor.

Quan Katniss Everdeen decideix substituir la seva germana petita, qui havia estat triada en el sorteig, comença la seva aventura en els Jocs de la Fam...

He de confessar que em va costar entrar en la novel·la. No sé si per prejudicis, per un inici un pèl plastidecor o perquè em costava identificar-me amb una adolescent caçadora del futur, però se'm feia difícil participar de la història. Potser és que l'inici em recordava massa a un cert tipus d'imaginari Nintendo, tot plegat molt Zelda o Final Fantasy. Els personatges del principi em semblaven arquetípics o superficials, i la història massa destinada a un públic més jove. He de dir que detesto la moda del Capitoli, per exemple, molt Spy Kids.

Però tot va canviar.



Suzanne Collins arrenca motors amb força la nit abans de l'inici dels jocs, i ja no es deté fins a la darrera pàgina. Sembla com si de cop oblidés tota una presentació (necessària, al cap i a la fi) per dedicar-se al que volia explicar des d'un inici. Vint-i-quatre adolescents tancats que s'han de matar entre ells. Ens queden unes tres-centes pàgines de competició per endavant, i la novel·la ja no està disposada a deixar-te anar.

Els jocs de la fam enganxa, i molt. Des del moment en que Katniss Everdeen és pujada al camp de batalla, talla qualsevol intent de deixar anar la novel·la.

Narrada en present i primer persona, acompanyem la Katniss en la matança. Un joc de supervivència extrem, on hi ha aliances i traicions, sorpreses i trampes.

Collins fa creïble aquest futur absolutista, on tothom està vigilat i ha de controlar el que diu i el que fa, per risc de la repressió del Capitoli. Insereix els avox, presumptes delinqüents rebels a qui se'ls ha tallat la llengua i obligat a servir als poderosos. Com també crea tota una societat dedicada a l'hedonisme i l'oci, que gaudeix amb les massacres perpretatdes any rere any amb els nois dels districtes. Hi ha noves espècies animals (d'entre elles, em quedo amb les rastrevíspules, una vespes mortals que persegueixen el seu objectiu sense descans), mutacions (atenció als mutos dels darrers capítols, realment esfereïdors). Els Vigilants controlen tot el que passa a l'estadi, i influeixen en els jocs quan l'audiència decau. Perquè, al cap i la fi, és un espectacle de masses que fa embogir els televidents. I si no t'agrada, estàs igualment obligat a mirar-lo...

A mida que avancen els jocs, però, s'hi inclou una altra trama, la del triangle amorós format per Katniss, Gale (el noi pel qual se sent atreta al Districte 12) i Peeta (la seva parella i contrincant en els jocs), que sembla que s'anirà desenvolupant al llarg de la trilogia.

Si una cosa s'agraeix de Los juegos del Hambre és la seva voluntat de novel·la de gènere sense complexos. Ciència ficció i aventures, amb tocs de gore, nascuda de mil i una referències (Battle Royale, El senyor de les mosques, Gran Hermano, La Fuga de Logan...)i que es converteix en un referent inmediat per a qualsevol amant del gènere.

Si heu de fer un regalar a un adolescent i no sabeu què comprar-li, no ho dubteu ni un moment. Los juegos del hambre. Amb la condiciò, però, que us el passi quan l'acabi.

Jo ja n'estic esperant la segona part amb impaciència!


4 comentaris:

newyorkDC ha dit...

El tinc dalt de l'estanteria per quan acabi Millenium. Veig que vaig fer una bona tria en l'última comanda del Círculo.

Questionaire ha dit...

Però vostè és adolescent?!!!!

quitus ha dit...

¿algú a dit Battle Royal?

membrillu ha dit...

[Ull qui no hagi llegit el llibre]
A part de la relació entre la Catniss i en Peeta (ara ja triangle, perquè en Gale ja pot intervenir), els millors "aspectes penjats" que més m'encurioseixen són:
- La trama de la noia Avox i aquesta mena de resistència que sembla que s'enfronta al règim.
- Que és això dels "mutos"!!?? És tan bèstia, que crec que tindrà importància.

Vaja, que espero saber més del món de la Catniss.

Boníssim, aquest primer llibre. Crec que hi haurà peli, però no tinc gaire confiança en que no l'espatllin.

Espero poder començar el segon la setmana vinent.