diumenge, de setembre 27, 2009

Estiu calurós de novel·les que em deixen fred

Decebut.

Porto un estiu horrorós en la selecció de novel·les per llegir. Vaig obrir la veda amb Els homes que no estimaven a les dones, que es va convertir en El lector que abandonava la lectura a la pàgina 80, i l’he acabada amb l’exitosa La mujer de verde. Tot molt nòrdic. Tot molt fred.

M’he deixat portar encuriosit pel fenomen editorial del primer i per l’acollida popular del segon. O era a l'inrevés? No ho sé.

Del primer no diré més que era un avorriment superb fins que arriba el personatge estrella, la Lisbeth Salander, i se m'atravessa a la tràquea. Veient que em quedaven dos llibres més per completar la trilogia (i atenent-me al volum d’aquests i el poc interés que em despertava la història), vaig desistir de continuar.

La mujer de verde està força millor. Com a mínim, l’he llegit de la primera a la última pàgina, que ja no recordo l’últim llibre del qual puc dir el mateix. Ara bé, m’ha semblat una novel·la negra correcta i prou.

L’argument: en unes obres es troba una costella que sembla pertànyer a algú mort fa setanta anys. Un policia solitari amb una filla toxicòmana en coma investigarà el cas.

Ja.

Vagi per davant que mai he estat gaire fan de la novel·la negra. Però si en llegeixo alguna espero que el crim o el criminal tinguin quelcom d’especial. La mujer de verde va de maltractaments. El crim està relacionat amb un cas de violència domèstica de quan la segona guerra mundial.

I aquí se’m desmonta tot perquè no m’interessa en absolut. Què pot haver que m’enganxi en la resolució del cas d’un paio esbatussant la seva dona a Islàndia als anys quaranta? Què té d’excepcional? Casos com aquests, avui dia, en trobes a cabassos.

També m’ha costat entrar-hi pels noms. Erlendur, Sigurdur, Begthora, Grimur... jo no hi veia policies, hi veia elfs investigant!!! I ho sento, però si pel nom no sé si són homes o dones, ja sí que pleguem veles.

Arnaldur Indriasson aconsegueix dues coses, això sí. Narrar de forma fluïda i sense filigranes, i encetar el desig de viatjar a Islàndia. Bé, potser només la primera, perquè fa un parell d’anys que em ronda pel cap anar-hi. Descriu força bé la soledat dels seus habitants, tant físicament com psicològicament. I resulta xocant comprovar com hi ha gent que es perd en la neu i de la qual no se sap mai més res.

D’altra banda, a Indridason se li veuen les bastides a l’hora de construir una història. Escrita la investigació policial del present en tercera persona, introdueix escenes llargues d’una línea temporal passada, col·locades mil·limètricament per tal de mantenir el suspens. Però la majoria de vegades no s’aconsegueix tant aquest efecte com el de desconnexió de la trama i la progressiva pèrdua d’interés. Especialment flagrant és el cas d’un dels personatges vitals de la novel·la que, coneixent tots els detalls de la història, els va desgranant a conveniència de l’autor (el resto ya te lo explicaré mañana, diu, i apa, flashback al canto).

No sóc gaire de sagues, i la de l’inspector Erlendur de la policia de Reykjavik, tant desgraciat, tant de Diario de Patricia, crec que me la puc estalviar.

Llàstima perquè, amb un cas més interessant i menys compromés socialment, potser m’hagués arribat a atrapar.

Això sí, almenys és més curt i digerible que la cosa aquella del Larsson.

2 comentaris:

alex ha dit...

En Larsson no hauria d'haver marxat mai del Barça.

M@Nu ha dit...

Efectivament les novel´les de Larsson son infumables ... però de "la mujer de verde" o "marismas" potse esperava més de lo que vosté diu, no se si les llegiré al cap i a la fi, soc prou aficionat a la novel.la negra, però com Mankell i el seu Wallander no he trobat igual..