dimecres, de novembre 11, 2009

Déu, el Temps o el Destí (una petita història real)


Truquen a l'intèrfon i el meu pare s'adreça a la porta per obrir. Quan passa per davant de la cuina sent un soroll. Obre la porta del replà però no puja ningú. Se'n va cap a la cuina i veu que tota l'aigua de l'escalfador s'ha evaporat i el gas s'està escampant per tot arreu. Tanca la clau just a temps abans que esclati.

Lady Moriarty i un servidor entrem per la porta. Si haguéssim aparegut uns segons abans ell hi seria per rebre'ns i no hauria vist que la caldera estava a punt d'estallar.
Per primera vegada en trenta anys, havíem pitjat el botó del segon pis i l'ascensor ens havia deixat en el tercer (i aquesta porta?, i aquest replà?), i havíem trigat uns segons en baixar les escales fins a casa seva.
Abans, ens havíem creuat amb ma mare a la porteria, en el moment de picar al timbre, que sortia a recollir ma germana del dentista, i que no havia sentit el soroll de l'aigua evaporant-se i el gas omplint el pis.
Sabia que hi aniríem perquè havíem trucat al meu pare per dir-li que li portàvem una invitació VIP per al Saló Nàutic que havíem aconseguit. A ell no li interessava, però ens havia dit que si li donàvem, potser hi aniria a fer unes quantes fotos a llots i embarcacions.
Veníem de la biblioteca del seu barri, d'on abans d'ahir vam agafar un llibre per primera vegada en anys, i havíem passat per retornar-lo.
Al cotxe, en sortir de casa, no ens decidíem on anar. La intenció era passar per la botiga de cómics del Diego al carrer Calàbria, Vértice, però aprofitant que teníem la tarda lliure podíem tornar el llibre, no com la última vegada en que van passar tres anys i una mudança.
A casa nostra, recollint les coses per sortir a fer un volt, trobem la invitació VIP al Saló Nàutic que ahir ens va regalar la mare de Lady Moriarty.
Quina merda que es faci fosc tant d'hora. Potser hauríem d'anar a fer un passeig i no quedar-nos tancats a casa.
Casa nostra fa olor de socarrim. Com d'un cremat molt intens. M'aixeco del sofà d'una revolada i en cerco l'origen, però no el trobo. És a la cuina i al passadís, però no hi ha res encés ni veig fum.
La flaire a cremat és molt forta. Tant com la de gas que ensumarem més tard, quan haguem d'obrir portes i finestres de casa dels meus pares.


3 comentaris:

Aleix ha dit...

Això és sincronia i el demés son hòsties!

quitus ha dit...

l'estructura es més similar a "Irreversible" o potser/sobretot a "Memento" (ho dic pel tema Quantum Leap)

Puji ha dit...

Uf! Quin mal rotllet! En moments com aquests, tota la teva estructura ideològica basada en la inexitència d'un ésser superior trontolla.